És difícil trobar una pel·lícula on hi surti Nicolas Cage que sigui bona, i aquesta no n'és l'excepció. Una cinta d'acció carregada de tòpics i despropòsits on l'acció -simplificada en trets, explosions i baralles- és el fil conductor d'una trama buida i d'una construcció de personatges (tret de comptades excepcions) inexistent.
La cosa va d'un avió que trasllada presos fent una escala. Resulta que en aquest avió de màxima seguretat hi posen el bo i millor de la societat criminal i és clar, emboliquen la troca d'una manera exponencial. Només algunes frases, alguns personatges i poca cosa més ajuden a empassar-te els moments intermedis entre una cosa i l'altra.
En general molt pobra.
Les poques coses que valen la pena són John Malkovic (Cyrus 'The Virus' Grissom), en un paper que li va com anell al dit i l'ambigüitat de Steve Buscemi (Garland 'The Marietta Mangler' Greene) que en realitat fa una entrada en escena brutal com si fos un paio perillosíssim i al final li acabes agafant afecte. Alguna frase memorable d'aquests dos personatges com l'al·lusió de Buscemi a la ironia que suposa celebrar una "festa" en un avió al ritme de la cançó d'un grup que precisament va morir estavellant-se en un accident aeri.
Pel que fa a la resta, ni les escenes d'acció estan massa aconseguides, ni res destaca especialment. Hi ha molt errors de lògica i qui se suposa que porta el pes del protagonisme, Cage, cansa molt amb aquest posat grunge amb la cabellera llarga i la barba d'uns quants dies (que escolta, si se suposa que et deixen lliure i vas a veure la teva filla de vuit anys per primera vegada, cony!, afaitat i tallat els cabells per no semblar un convicte més, no?).
Però deixant nimietats a banda, una de les coses més lamentables de la cinta són els constants tòpics, que si fossin fets expressament fins i tot farien gràcia (ja que es tractaria d'una paròdia), però que dos policies motoristes llencin un donnuts mig mossegat per iniciar una persecució, per exemple, és força patètic. Tot és del mateix estil.
Adient per a incondicionals de Cage (feu-vos-ho mirar) i contraindicat per als que tinguin dos dits de front, pel·lícules d'acció n'hi ha moltes més...
Fitxa:
1997
Director: Simon West
Guió: Scott Rosenberg
Repartiment: Nicolas Cage, John Cusack, John Malkovic, Steve Buscemi, Colm Meaney, ...
Track escollit:
"Sweet Home Alabama"
by Lynyrd Skynyrd
Frase escollida:
[Holding a gun up to the head of a stuffed pink bunny]
Cyrus 'The Virus' Grissom: Make a move and the bunny gets it.
Després de 19 anys de la seva darrera aventura, era molt arriscat tornar a fer que Indiana Jones (Harrison Ford), tornés a tenir credibilitat i empenta, les coses com siguin. Però, tot i que no és la més brillant de les quatre, ja, pel·lícules de la saga, es pot dir que està molt a l'alçada de les espectatives.
Steven Spielberg serà com sigui, però sap com fer funcionar aquesta història i s'aferra a la idea de que si quelcom està bé, per a què canviar-ho. I funciona.
El plantejament d'aquesta quarta entrega és pràcticament calcat al d'Indiana Jones and the Last Crusade i és precisament aquesta base la que fa funcionar la resta. El començament amb el final d'una aventura que contextualitza la pel·lícula sencera (en aquest cas 19 anys que també han passat pel protagonista, els nazis ja són fora de la història i ara són els russos, en plena guerra freda, que remenen les cireres cercant algun objecte entre arqueològic i fantàstic).
Nombroses referències i picades d'ullet a entregues anteriors i molt d'humor la fan divertidíssima per a seguidors del personatge. L'escena en la que entra el degà a la classe (fins i tot la cita del llibre de Michaelson que apareix en altres entregues), l'escena de casa fent les maletes per iniciar una aventura, persecucions en moto, en camions..., la famosa línia vermella travessant el mapa quan viatja... Tots els trets característics d'un coherent Indiana Jones per al que han passat els anys i ja no està tan hàbil com en les passades aventures. De fet, les referències a l'edat d'Indy són constants a la pel·lícula.
Per cert, una felicitació especial a Spielberg, que dóna una lliçó magistral de com s'han de filmar les escenes d'acció i persecucions, sense càmeres que tremolin i on es veu perfectament qui és qui i què passa...
Malgrat estar a l'alçada, segurament peca de que l'objectiu de la recerca podria haver estat quelcom menys fantàstic com el tema d'una cultura interdimensional i recórrer a alguna cosa més arqueològica com per exemple l'Atlàntida o alguna cosa similar (i és que després de la Copa Sagrada i l'Arca Perduda què vols buscar que ho superi?).
Amb tot, l'elenc escollit té de tot. D'una banda és sensacional haver comptat amb el retorn de Karen Allen (Marion Ravenwood, a Indiana Jones and the Lost Ark), creíble Jim Broadbent en el paper de Dean Charles Stanforth que substitueix el malaurat Denholm Elliott com a Marcus Brody i digne malvada Cate Blanchett com a Irina Spalko i Igor Jijikine com a la seva mà dreta, Dovchenko.
Segurament al paper de John Hurt (Professor Oxley) se li podria haver tret més suc igual que al de Ray Winstone ('Mac' George Michael), encara que de tota manera, funcionen bé com a secundaris i com a rèpliques de segons quins gags.
Per últim, el fill d'Indiana Jones, Mutt Williams (en realitat Henry Jones III), interpretat per Shia LaBeouf, que aconsegueix la relació que s'esperaria entre pare i fill, a moments bastant similar que la que van portar Ford i Connery en l'anterior entrega.
A propòsit, molt encertat el final amb el fet que el fill vol posar-se el barret d'Indy i aquest se li avança posant-se'l ell una vegada més. Carregat de simbolisme, i és que Harrison Ford farà la cinquena entrega, ja amb setanta anys... físic envejable, oi?
Adient per a tothom, per als seguidors més exigents i per als que vulguin veure una bona pel·lícula d'aventures ben filmada, i coherent. Contraindicat per als que prefereixin escenes d'acció on no se sàpiga ben bé què passa per tanta tremolor de càmera.
Fitxa:
2008
Director: Steven Spielberg
Guió: David Koepp, George Lucas, Jeff Nathanson, Philip Kaufman
Repartiment: Harrison Ford, Cate Blanchett, Karen Allen, Shia LaBeouf, John Hurt, Jim Broadbent, ...
Track escollit:
"Hound Dog"
Written by Jerry Leiber and Mike Stoller
Performed by Elvis Presley
Frase escollida:
Dean Charles Stanforth: We seem to have reached the age where life stops giving us things and starts taking them away.
Pel·lícula de ciència-ficció amb una estètica molt extrema tant d'una banda com de l'altra. Farcida de referències a d'altres estils i gèneres, amb profecies i escollits (bevent una mica de The Matrix, però sense passar-se). Molt treballades les indumentàries i els ambients, els ítems de cada raça i els seus costums, però amb força mancances argumentals.
La cinta, de fet, ve a ser una segona part de Pitch Black, amb qui comparteix nombrosos personatges i de la que en segueix el fil conductor.
La cosa va d'un furià, Riddick (Vin Diesel), que se suposa que segons una profecia ha d'acabar amb el 'regnat' de Lord Marshal (Colm Feroe), líder de la raça dels Necròfers, un éssers dominants, convertidors a la seva fe o botxins en trobar resistència a aquest objectiu... Hi trobem altres races d'altres planetes, però explicades amb poc detall o mal aprofundides, les elementals (interpretades per Judi Dench), els habitans del planeta Helion Prime, assetjats en aquesta ocasió pels Necròfers, i no com a raça però sí com a part suposadament important de la trama els habitans del planeta Crematòria, un planeta-presó on de dia és un infern i de nit un congelador.
El dolent d'aquesta seqüela és que vol tocar massa tecles i no n'acaba tocant cap de bé. La trama és perd massa en l'escena del planeta-presó (excusa per introduïr-hi el personatge femení de torn, Kyra, interpretada per Alexa Davalos, que és una versió femenina de Riddick) i deixa molts buits d'altres personatges que, ben desenvolupats, podrien haver donat quelcom més d'entitat al film.
És el cas del furià convertit a necròfer interpretat per Linus Roache, Purifier, del que se'n sap ben poc de la seva història i del perquè dels seus ambigus actes. O el de la parella Vaako i Dame Vaako (Karl Urban i Thandie Newton, respectivament), una barroera imitació espacial del matrimoni Macbeth...
En definitiva, el millor de la pel·lícula -sorprenentment- és Vin Diesel, que encarna a la perfecció l'assassí en sèrie perseguit per la majoria que és passa la pel·lícula deixant anar una sèrie de frases lapidàries que faran les delícies dels amants d'aquest gènere de frases del paio dur de la pel·li...
Lamentables errors i contrasentits en el guió i poc aprofundiment general que fan que només sigui un divertimento quan no es té res més a fer un dissabte a la tarda.
Adient per a incondicionals de Diesel i les seves frases i contraindicat per als que prefereixin emprar la tarda de dissabte amb un bon llibre (o normalet, tampoc cal que sigui una obra mestra de llibre, segur que ho supera...).
Fitxa:
2004
Director: David Twohy
Guió: David Twohy (guió), Jim Wheat i Ken Wheat (personatges)
Repartiment: Vin Diesel, Colm Feroe, Judi Dench, Alexa Davalos, Thandie Newton, Karl Urban, Nick Chinlund, ...
Track escollit:
"The Chronicles of Riddick" (theme)
by Graeme Revell
Frase escollida:
Richard B. Riddick: You made three mistakes. First, you took the job. Second, you came light. A four man crew for me? Fucking insulting. But the worst mistake you made...
[Toombs darts for the gun rack which he finds to be empty while Riddick smiles]
Richard B. Riddick: ...empty gun rack.
Els entesos diran que es tracta d'un remake d'una cinta de gran èxit del cinema de Hong Kong anomenada Mou gaan sou (aka: Infernal Affairs) i de fet, el guionista William Monahan assegurava no conèixer-la abans d'escriure el guió de la que ens ocupa.
Sigui com sigui, les dues cintes tenen bastantes similituds i els cinèfils asseguren que l'original és infinitament més bona que la d'Scorsese. Amb tot, no és el tema que ens ocupa.
La pel·lícula, como moltes de les d'Scorsese, és excessivament llarga, i el ritme no és que sigui molt ràpid, per tant, hi ha moments en els que cridaries allò de ¡Trata de arrancarlo, por dios!, però la cinta en sí té les suficients coses bones com per que valgui la pena veure-la.
Diria que el pilar principal que la sustenta és el repartiment i la feina que fa l'elenc en general.
D'una banda tenim el policia infiltrat Billy (Leonardo DiCaprio) i els seus caps al departament, Dignam i Queenan (Mark Wahlberg i Martin Sheen, respectivament). De l'altra tenim l'infiltrat dels dolents al departament de la policia Colin Sullivan (Matt Damon) i cap i subaltern dels malvats de la pel·lícula, Frank Costello i Mr. French (Jack Nicholson i Ray Winstone, respectivament). Tot i que el protagonisme recau en Damon i DiCaprio, tots aquests citats anteriorment porten el pes de la trama. Com a secundaris cal destacar els papers d'Alec Baldwin (Ellerby), un dels caps del departament de policia que vol caçar a Costello, i de Vera Farmiga (Madolyn), la psicòloga dels dos protagonistes.
Per no citar-los tan sols, dir que Nicholson és qui és i fa el paper que tothom espera (amb alguna anada d'olla inclosa) i criticar a DiCaprio per l'excessiu nerviosisme, un pèl sobreactuat.
En segon lloc, la manera de posar la càmera d'Scorsese és sempre interessant i la banda sonora escollida amb bon gust un dels seus trets característics. Aquests són els trets bàsics que fan de la cinta quelcom entretingut i digne de ser vist.
D'altra banda hi ha nombrosos aspectes negatius. Amb un elenc tan extens i amb cadascun dels personatges amb un llarg moment per a la seva construcció, la pel·lícula es fa pesada i la probable intensitat de l'acció es dilueix inexorablement...
Si que els diàlegs entre personatges són una delícia, grans dissertacions de Nicholson i batalles dialèctiques de Wahlberg, però en resum la cosa no surt d'aquí. Les comparacions són odioses (una mera excusa que quan es diu és com tenir via lliure a comparar), però havent vist Taxi Driver, Casino, Goodfellas, saps que Scorsese té més nivell que això.
Adient per a qui ja sap que a Scorsese li surt barat el metre de pel·lícula i contraindicat per a qui no aguanti més d'hora i dos quarts en una butaca del cinema.
Fitxa:
2006
Director: Martin Scorsese
Guió: William Monahan, Alan Mak i Felix Chong (quió de Mou gaan dou, guardant les aparences per si realment és un remake)
Repartiment: Matt Damon, Leonardo DiCaprio, Martin Sheen, Jack Nicholson, Mark Wahlberg, ...
Track escollit:
"Let It Loose"
by The Rolling Stones
&
"I'm Shipping Up To Boston"
by Dropkick Murphys
Frase escollida:
Ellerby: Go fuck yourself.
Dignam: I'm tired from fucking your wife.
Ellerby: How is your mother?
Dignam: Good, she's tired from fucking my father.
Sens dubte la millor de les -per ara- quatre entregues de l'heroi del fuet i la fedora.
Anant a pams, The Last Crusade ho té tot. Tot el que s'espera d'una pel·lícula d'aventures i més fins i tot. La posada en escena, els paisatges, localitzacions i decorats aconsegueixen embolcallar-te en la història, farcida de detalls, de construcció de personatges, d'humor, intriga i acció.
Tots els aspectes de la cinta casen perfectament i si bé hi ha alguns enganys en el guió i alguns errors garrafals de ràcord, allò de segundas partes nunca fueron buenas (en aquest cas la tercera) és del tot incorrecte.
La història en sí, sempre lligant la fantasia i l'arqueologia, tracta del Sant Greal, encara que l'objecte en sí no té massa pes en la trama. Senzillament els nazis el volen per allò de la vida eterna.
La trama es basa en les proves, els obstacles i els enigmes que han de superar els protagonistes.
Parlo de protagonistes, en plural, per que una de les meravelloses gràcies d'aquesta cinta és que no només tira del carro Harrison Ford (Indiana Jones), si no que forma tàndem amb Sean Connery (Professor Henry Jones) fent de pare del protagonista.
És tanta la complicitat dels dos personatges, tant l'humor que desprenen els seus diàlegs, que la crua i distant relació que porten (no es parlaven des de feia anys, la mare va morir, ...) passa a un segon pla per gaudir de l'antagonisme de tots dos.
Aquí no hi ha ben bé un malvat definit de la pel·lícula. El dolent és el repte al que s'enfronten. Si bé els papers d'Alison Doody (Dr. Elsa Schneider), Julian Glover (Walter Donovan) i el sempre magnífic Michael Byrne (General Vogel) són mil·limetrats i ben construïts, no porten del tot el pes de contricant.
Brillants també, cohesionant-ho tot, John Rhys-Davies (Sallah) i Denholm Elliott (Marcus Brody), que ja havien sortit en edicions anteriors.
Un altre tret característic de la saga són les localitzacions, generalment deserts, estepes i coves. D'això no en falta i a més, molt ben dibuixats buscant aquesta estètica de cartró-pedra. I és que cada escena ens fa entrar dins de la trama i gaudim com a nens petits, per molts anys que faci que l'hem vista i, per què no, per moltes vegades que l'haguem vista.
Segurament per a molts la tercera entrega de la saga no ha estat la més imaginativa, però si la més emocionant. Aquí, a més, s'introdueix des del pròleg la infància del protagonista (el gag de com es fa la cicatriu que té l'actor a la barbeta o la fòbia a les serps). Que dit sigui de passada, gran elecció la del jove (ja mort) actor River Phoenix, amb les mateixes expressions que Ford fent d'Indiana Jones adult.
En definitiva, una obra mestra del cinema d'aventures, una pel·lícula farcida de frases memorables (molt difícil escollir-ne una), d'escenes memorables i que no passarà mai de moda. Adient per a tothom i contraindicada per als que no hagin entrat mai en un cinema en la vida...
Fitxa:
1989
Director: Steven Spielberg
Guió: Jeffrey Boam, George Lucas i Menno Meyjes (història), George Lucas i Philip Kaufman (personatges)
Repartiment: Harrison Ford, Sean Connery, Denholm Elliott, Alison Doody, John Rhys-Davies, Julian Glover, River Phoenix, Michael Byrne, ...
Track escollit:
"Scherzo for Motorcycle and Orchestra"
by John Williams
&*
"Raiders March"
by John Williams
Frase escollida:
Professor Henry Jones: Our situation has not improved.
* He posat també Raiders March per ser un clàssic del cinema.
Remake innecessari de la de 1990 que no té ni molt menys la genuïnitat i la visceralitat de l'original.
Aquí ens endossen un sempre-amb-la-mateixa-expressió Colin Farrell (Douglas Quaid/Hauser) enlloc d'Arnold Schwarzenegger, que d'acord que no sap ni caminar, però com a mínim el paper feia per a ell. La millor de la pel·lícula és Kate Beckinsale, que substitueix Sharon Stone en el paper de Lori.
La trama es basa única i exclusivament en el fet que el protagonista li han canviat els records i és un individu que en realitat no és, però el rerefons de la cinta original es perd completament.
A la de 1990 hi havia un perquè, una causa de tot i un objectiu final que en aquesta no hi és en absolut. Tot és una excusa per fer una sèrie d'efectes especials poc agradables visualment.
Fins i tot el gag de la prostituta de tres pits tan memorable a la cinta oficial ens l'endossen aquí sense cap raó de ser. En la de Paul Verhoeven tenia una raó de ser donades les mutacions generalitzades, en aquesta hi és per que sí.
Les úniques coses a destacar d'aquesta pel·lícula és el fet que al món només són habitables Austràlia i part d'Europa i que per viatjar d'un lloc a l'altre es fa servir el mètode de la "caiguda", que es basa en un viatge subterrani travessant la Terra. Això és enginyós, però a banda d'aquest punt i de la persecució inicial pels terrats de les cases, la resta és prescindible. I això és trist.
Destacable el curt paper de Bill Nighy, que deixa anar diverses sentències que fan accentuar la cara de mai-he-trencat-un-plat de Farrell i desapercebuda intervenció de Jessica Biel, que és molt maca la noia, però no la recordarem per les seves actuacions.
En resum, desafortunada. Adient per a crispetaires enfervorits i contraindicada per a qui pretengui veure quelcom a la Total Recall de 1990.
Fitxa:
2012
Director: Len Wiseman
Guió: Kurt Wimmer, Mark Bomback, ...
Repartiment: Colin Farrell, Kate Beckinsale, Jessica Biel, Bryan Cranston, Bill Nighy, ...
Track escollit:
"Typhoon"
Written by Ebow Graham
Performed by Foreign Beggars featuring Chasing Shadows
Frase escollida:
Lori Quaid: How the hell should I know? I just work here.
Sembla que com més avancem en la saga, James Bond és menys Bond. Aquestes ganes de modificar quelcom per modernitzar-ho o ves a saber per a què, fan que les pel·lícules de Bond ja no siguin les que eren. Ja van començar amb Casino Royale, que com a pel·lícula està bé, però no és el que esperes (o no és tot el que esperes) quan vas a veure'n una de l'agent 007.
En l'era de Daniel Craig han volgut dotar a James Bond de més humanitat, de més vulnerabilitat, i això no és.
Quan un va a veure una pel·lícula d'aquesta llarguíssima saga (Skyfall és la que fa 23) espera veure un individu mascilsta i lleugerament misògin producte de la Guerra Freda, carregat de gadgets proporcionats per un ancià sarcàstic (Q), que fa un munt de fantasmades en missions complicadíssimes sense ni despentinar-se. Un agent secret que s'ho fa amb la dolenta i amb la bona de la pel·lícula (les noies Bond) i que acaba en una lluita gairebé èpica amb el malvat de torn.
Si bé tot sembla indicar després d'aquesta tercera entrega del llegat Craig que la cosa va avançant per a tornar als trets clàssics que van fer d'aquesta saga el que és, l'espera s'està fent eterna.
Skyfall és la que menys acció té d'aquestes tres darreres i, de fet, la cinta no gira al voltant de l'agent 007, sinó del seu cap, M (Judi Dench), amb qui l'agent secret té una relació gairebé materno-filial que fins i tot en certs moments té alguns aspectes de matrimoni.
La trama s'endinsa en coses passades del personatge suposadament principal, els orígens, la seva infantesa (cosa que té força similituds amb el Bruce Wayne de Christopher Nolan a la saga recent de Batman), i defineix molt més els personatges que qualsevol altra entrega anterior.
També el dolent de la pel·lícula és diferent, Silva (Javier Bardem), que busca venjança amb la cap de l'MI6 per raons que també entren en el terreny de les relacions personals. Bardem possiblement sigui el millor de la cinta, i dic probablement per que molt em penso que el doblatge no fa justícia a la seva interpretació (tinc pendent de veure-la en VO, segur que val més la pena)*.
SPOILER
Així doncs, bàsicament aquesta entrega va destinada a relatar un canvi en les línies de la saga. És a dir, està al servei d'ella mateixa. La trama serveix per explicar el canvi del personatge M (de Judi Dench a Ralph Fiennes), la incorporació de Q (Ben Whishaw), que passa de ser l'ancià sarcàstic a un jove superdotat informàtic pedant -molt malament, a la darrera de l'era Brosnan van fer el magnífic canvi del malaurat Desmond Llewelyn a John Cleese- i l'aparició de Miss Moneypenny, que ara ho serà l'actriu afroamericana Naomi Harris.
FI SPOILER
Per cert, molt patillera l'escena que emula l'arribada dels helicòpters d'Apocalypse Now...
En definitiva, que encara no és James Bond en estat pur, però se li va acostant. Adient per als no seguidors de l'agent secret que vulguin veure una pel·lícula força coherent i amb una digne construcció de personatges sense deixar la seva part d'acció pura i dura i contraindicada (malgrat molta crítica entesa digui el contrari) per seguidors incondicionals de l'agent 007.
*NOTA D'ACTUALITZACIÓ: Una vegada vista la pel·lícula en VO, confirmo les meves previsions. Bardem és probablement el millor de la cinta i el doblatge no li fa justícia (ho sento pel doblador, que havia estat professor meu). El personatge de Silva si que té algun punt provocador cap a Bond que frega l'homosexualitat, però no fins al punt caricaturitzat que ens fa creure la versió doblada. Les tessitures de Bardem amb la veu són genials i val molt la pena veure-la en la seva versió original, tota una altra pel·lícula.
Fitxa:
2012
Director: Sam Mendes
Guió: Neal Purvis, Robert Wade i John Logan
Repartiment: Daniel Craig, Judi Dench, Javier Bardem, Ralph Fiennes, ...
Track escollit:
"Skyfall"
Written by Adele Adkins & Paul Epworth
Performed by Adele
Frase escollida:
Q: It always makes me feel a bit melancholy. Grand old war ship. being ignominiously haunted away to crap... The inevitability of time, don't you think? What do you see?
James Bond: A bloody big ship. Excuse me.
Q: Double-O Seven. I'm your new Quartermaster.
James Bond: You must be joking.
Q: Why, Because I'm not wearing a lab coat?
James Bond: Because you still have spots.
Q: My complexion is hardly relevant.
James Bond: Your competence is.
Q: Age is no guarantee of efficiency.
James Bond: And youth is no guarantee of innovation.
Q: Well, I'll hazard I can do more damage on my laptop sitting in my pajamas before my first cup of Earl Grey than you can do in a year in the field.
James Bond: Oh, so why do you need me?
Q: Every now and then a trigger has to be pulled.
James Bond: Or not pulled. It's hard to know which in your pajamas... Q.
Q: Double-O Seven...
