The Dark Knight Rises

El problema més gran de la tercera entrega del Batman de Christopher Nolan és voler crear girs argumentals sorprenents sense aconseguir-ho per culpa de ser previsible.

I és que si coneixes el treball del director te n'adones que hi ha certs actors que són allà per alguna raó. Aviso que el que segueix és spoiler en tota regla, així que si seguiu llegint, més val que hagueu vist la pel·lícula o us l'esguerraré...

Només havent vist Inception saps que si Marion Cotillard és allà és perque té un pes important en la pel·lícula, i els bons ja estan agafats. El mateix passa amb Joseph Gordon-Levitt, però per la banda dels bons. I és que des de la primera aparició ja saps qui serà Robin en un futur.

La cinta està molt ben feta visualment parlant, això si, tot i que les escenes d'acció -les de baralles i persecucions- no estan tan ben aconseguides com les seves dues predecessores. El dolent de la pel·lícula (o de gairebé tota ella), Bane, és realment bo, interpretat per Tom Hardy (actor també d'Inception), realment aconseguit. I pel que fa a l'altra novetat, Anne Hathaway (com a un intent de Catwoman), és prou digne.

Pel que fa a la resta de l'elenc, Michael Cane deixa una petjada molt poc profunda i Morgan Freeman també. Són dos actorassos als que se'ls hauria hagut de treure més suc tal i com es fa en Batman Begins i The Dark Knight. L'aparició de Cillian Murphy com a Dr. Johnatan Crane convertit a jutge, no deixa de ser un gag efímer. El comissari Gordon, una vegada més Gary Oldman, té pràcticament la mateixa funció que en les anteriors entregues, potser una mica més aturmentat, però res més.

Hi ha moments molt intensos gràcies a la banda sonora, realment similar (per no dir idèntica) a les dues anteriors, i molt encertada l'absència de música en la primera trobada entre Batman i Bane.

En principi, els 164 minuts que dura no s'haurien de fer pesats, però a estones es fa massa lenta, tot i que -si no fos per les previsibilitats del guió- és força coherent.

Per tant, adient per a qui va gaudir amb les dues primeres i vol veure com segueix el fil i contraindicat per a qui pensi trobar-se amb quelcom a l'alçada de les dues anteriors.

Fitxa:

2012

Director: Christopher Nolan

Guió: Johnatan Nolan, Christopher Nolan, David S. Goyer i Bob Kane

Repartiment: Christian Bale, Tom Hardy, Anne Hathaway, Morgan Freeman, Gary Oldman, Michael Cane...

Track escollit:

"En Bateau"

from Petite Suite

Written by Claude Debussy

(uncredited)

Frase escollida:

Catwoman: My mother warned me about getting into cars with strange men. 

Batman: This isn't a car.

The Italian Job

En realitat no es tracta d'un remake de la pel·lícula de 1969, està inspirada en ella, això si, i de fet deu el seu títol a l'escena inicial, on es perpetra un robatori a Venècia. A banda d'això, del cameo de Donald Sutherland i d'una fugaç aparició de Michael Caine (protagonista de l'original juntament amb Sutherland de l'original) en una televisió durant la cinta, és tot el que té a veure amb la primera.

La pel·lícula en si no té massa a oferir, senzillament hi ha un robatori, una traició i un robatori/venjança. S'utilitzen tres Mini Cooper (en realitat només un d'ells és Cooper S) dels actuals emulant els tres de la pel·lícula original dels mateixos colors, blau, vermell i blanc. També es roba or.

A partir d'aquí, la gràcia de la pel·lícula és que el director (F. Gary Gray) va voler que els actors realment conduíssin els Mini i per això va fer que fessin classes de conducció extrema per a les escenes de persecució de la cinta (molt ben rodades d'altra banda).

Per això Mark Wahlberg, Charlize Theron i Jason Statham (que gairebé sempre el veiem conduint a totes les pel·lícules que fa, o condueix o es baralla fardant de musculatura) van pendre classes de conducció per tal de fer més autèntiques les escenes de risc al volant.

Està ben construida i realment es va fer una bona feina planejant les curses urbanes i la manera de com perpetrar els robatoris. Els actors ho fan bé i hi ha gags que t'arrenquen un somriure. En general un divertimento que t'entreté agradablement.

Com a dada curiosa, per a l'escena en que els Minis entren al metro (a Hollywood, on passa gran part de  la part central de la pel·lícula), es varen haver de construir tres rèpliques exactes dels Mini elèctriques, perque dins de les instalacions del metro (si, si, es va rodar realment al metro) no es poden emetre fums.

La història també inclou dins de la trama uns ucraïnesos que no aporten massa més que uns gags paral·lels a la trama principal i un desenllaç pel dolent de la pel·lícula (Edward Norton).

Per la resta, adient per a qui gaudeixi d'unes bones persecucions i contraindicat per a qui esperi veure un remake en tota regla de l'original, que no té preu.

Fitxa:

2003

Director: F. Gary Gray

Guió: Troy Kennedy-Martin (guionista també de la de 1969), Donna i Wayne Powers

Repartiment: Mark Wahlberg, Charlize Theron, Donald Sutherland, Jason Statham, Seth Green, Edward Norton

Track escollit:

"Money"

by Roger Waters

Performed by Scott Weiland, Slash, Duff McKagan, Matt Sorum, and Dave Kushner

Produced by Nick Raskulinecz

Frase escollida:

Skinny Pete: If there's one thing I know, it's never to mess with mother nature, mother in-laws and, mother freaking Ukrainians. 

Collateral

Aquesta cinta de Michael Mann -autor de The Insider, Heat i Public Enemies- té aspectes dignes de menció, algun moment memorable, però també inconvenients insalvables.

D'una banda el fet que estigui rodada amb càmera digital (pràcticament de videoaficionat) i amb la tècnica de càmera a l'espatlla. Això fa que sigui molt més propera i directa i en segons quins moments augmenta la tensió que pretén donar.

La trama en sí no és cap novetat, però si l'aspecte en que s'estructura, i és que no es basa en els tres actes clàssics d'introducció, nus i desenllaç. Es pot dir que directament passa al tercer acte i que per la manera en com està narrada es van descobrint els perquès de tot plegat.

Pel que fa a la interpretació dels personatges, és aquí on hi ha l'errada més garrafal de la pel·lícula. A Cruise no te'l creus, deixant de banda les ortopèdiques canes dignes d'una caixa de cartró de Grecian 2000. Però és que Tom Cruise només fa bé (llevat de poques excepcions) el paper d'Ethan Hunt a Mission:Impossible. Jamie Foxx fa un bon paper, però està al servei de l'anterior i no és pot dir que tinguin massa química aquest parell.

I els secundaris passen desapercebuts. Tots, excepte Javier Bardem, que en poc més de dos minuts de quota de pantalla interpreta a la perfecció el seu petit paper amb un monòleg memorable.

Pel que fa a la resta de la pel·lícula, poca cosa més a afegir. No aporta massa cosa, la veritat. Per apreciar més bé aquesta manera de rodar podriem passar directament a Miami Vice, també de Mann, que té coses més bones que aquesta, i això que basant-se en una serie de televisió mai no pots lluir-te massa.

Adient per a incondicionals del senyor Cruise que creguin que les canes li queden bé i contraindicat per a aquells que pensen veure una segona Heat.

Fitxa:

2004

Director: Michael Mann

Guió: Stuart Beattie

Repartiment: Tom Cruise, Jamie Foxx, Jada Pinkett Smith, Javier Bardem, ...

Track escollit:

"Hands Of Time"

Written by Andrew Cato, Tom Findlay (as Thomas Findlay) & Richie Havens (as Richard Havens)

Performed by Groove Armada feat. Richie Havens

Courtesy of Jive Records UK

Under license from BMG Film & TV Music

Frase escollida:

Felix: Do you believe in Santa Claus? 

Max: No. 

Felix: Nor do I. Nor do I, but my children do. They are still small. But do you know who they like even better than Santa Claus? His helper, Pedro el Negro. Black Peter. There's an old Mexican tale that tells of how Santa Claus got so very busy looking out for the good children that he had to hire some help to look out for the bad children. So he hired Pedro. And Santa Claus gave him a list with all the names of all the bad children. And Pedro would come every night to check them out. And the people, the little kids that were misbehaving, that were not saying their prayers, Pedro would leave a little toy donkey on their window. A little burro. And he would come back, and if the children were still misbehaving, Pedro would take them away, and nobody would ever see them again. Now, if I am being Santa Claus, and you are Pedro, how do you think jolly Santa Claus would feel if one day Pedro came into his office and said, 'I lost the list.' How fucking furious do you think he will get? 

The Dark Knight

Segona entrega de Batman de Christopher Nolan. Aquesta suposava un enorme repte, doncs tornava a les pantalles el presonatge del Joker i Jach Nicholson (a la de Tim Burton) havia deixat el llistó altíssim.

El malaguanyat Heath Ledger tenia una pressió enorme i amb l'ajut dels guionistes va optar per la millor decisió que es podia pendre: no copiar el Joker de Nicholson (dels 80, molt 'pop' tot ell, un pallasso...) i crear-ne un de nou.

Així doncs, Ledger va fer del personatge algú imprevisible, sense codi moral, una mena de psicópata, i realment ho broda. De fet, el mateix Joker té una frase a la pel·lícula en la que s'autodefineix perfectament: "Do I really look like a guy with a plan? You know what I am? I'm a dog chasing cars. I wouldn't know what to do with one if I caught it! You know, I just... *do* things".

Deixant de banda la magistral actuació de Ledger, aquesta segona entrega té bastant més ritme que la primera (evidentment perque aquí ja sabem d'on ve Batman i tota la pesca. L'acció és més trepidant i la complicitat en l'entorn de Bruce Wayne/Batman es fa més i més gran. Alfred, Lucius Fox i Jim Gordon (Michael Caine, Morgan Freeman i Gary Oldman, respectivament) prenen un caire més important cobrint les espatlles i proveïnt a l'heroi.

Per altra banda, els més secundaris mafiosos de torn estan a l'altura, però el canvi de Rachel Dawes (de Katie Holmes a Maggie Gyllenhaal) tampoc no acaba de ser del més fructífer. Harvey Dent et deixa fred. No acaba de ser un bon fiscal i amb mitja cara cremada com a Two-face encara te'l creus menys (sobretot pel canvi rapidíssim de mentalitat, una mica com el pas d'Anakin Skywalker a Darth Vader, permeteu-me la referència)

La trama, com no podia ser d'una altra manera, gira entorn al Joker i no decepciona, la veritat. Hi ha moments magistrals a la pel·lícula, perfectament ambientada, tot sigui dit. En destaco un en plena persecució entre el Joker (en un camió) i Batman (en una motocicleta, per dir-ho d'alguna manera). Quan Batman entortolliga un cable d'acer entre els eixos del tràiler que condueix el Joker i en enganxar-ho en una columna d'acer i tensar-se el camió vola pels aires com si tingués una molla als eixos posteriors; en aquell moment, es fa un silenci. Silenci. Ni música, ni efectes de so per uns breus segons... Impressionant.

En resum, a la altura de les espectatives. Adient per a aquells que es van quedar amb ganes de més després de la primera i contraindicat per a aquells que hagin decidit que les bones pel·lícules de Batman no els acaben de convèncer.

Un apunt final. Grans diàlegs per part de molts dels personatges. Des de la ironia fina de Lucius Fox i Alfred, fins a les inquietants reflexions lapidàries de Joker.

Fitxa:

2008

Director: Christopher Nolan

Guió: Bob Kane (personatges), David S. Goyer (història), Christopher Nolan, Johnatan Nolan

Repartiment: Christian Bale, Heath Ledger, Michael Cane, Gary Oldman, Morgan Freeman, Aaron Eckhart...

Track escollit:

"I am The Batman"

Composer: Hans Zimmer & James Newton Howard

Frase escollida:

The Joker: Wanna know how I got these scars? 

Batman Begins

D'entrada era molt difícil superar l'únic Batman que ha valgut la pena, el de Burton. La resta fins a Christopher Nolan ha estat una serie de despropòsits.

Però va arribar, amb un pressupost quantiós, una colla d'estrelles i va sorprendre per l'elegància, la riquesa i la coherència.

Segurament aquesta entrega (que com moltes actualment tornen als inicis) peca de llarga i lenta. Quan algú va a veure Batman s'espera gent disfressada creant caos i el ratpenat que baixa dels cels per solucionar el tema.

No en aquest cas. Nolan es recrea en ben bé mitja cinta en explicar-nos com i perqué neix l'heroi ratpenat. Potser en fa un gra massa, però Nolan és així, tot ho fa gran (i sovint bé, les coses com siguin). Aquí hi ha molt treball de personatges, tots escollits a la perfecció a excepció de Katie Holmes interpretant l'amigueta de la infància de Bruce Wayne (Christian Bale). El problema de Holmes és, bàsicament, que no te la creus...

A banda d'això la cinta, tot i ser llarga, és exquisita. Una ambientació collonuda, una banda sonora sense protagonisme però ben cosida a la pel·lícula, il·luminació perfecta a la cova (o pre-cova) i ben explicat tot plegat, potser en excés.

Pel que fa a les interpretacions, Christian Bale fa un convincent Bruce Wayne/Batman, és sensacional Morgan Freeman com a Lucius Fox (a mode de Q a la saga James Bond), i no hi havia ningú més que pogués ser Alfred més que l'impecable Michael Cane.

Katie Holmes no cal anomenar-la més i pel que fa a la resta, Liam Neeson fa un gran paper, però potser molt lineal (de fet ja ho porta el personatge). Magnífic Cillian Murphy com a Dr. Crane/The Scarecrow, i com a menció especial el brillant Gary Oldman (a part de la semblança tremenda amb el Jim Gordon del còmic).

Per tot, Batman Begins és una obra digne del llistó que va posar Burton. No copia, recrea. Innova i li surt bé. Adaptar Batman als nostres temps no era fàcil i tot està cuidadíssim i és d'agrair. Per tant, adient per a seguidors del ratpenat, evidentment, però també per aquells que aprecien les coses ben fetes i que tot i ser d'acció, tenen un bon guió i uns bons personatges, amb caràcter... i contraindicat per a aquells que van gaudir amb Mr. Freeze, Poison Ivy o bé amb Enigma i Two-face.

Fitxa:

2005

Director: Christopher Nolan

Guió: Bob Kane (personatges), David S. Goyer (història), Christopher Nolan

Repartiment: Christian Bale, Michael Cane, Gary Oldman, Morgan Freeman, Liam Neeson...

Track escollit:

"Vespertilio"

Composer: Hans Zimmer, James Newton Howard

Frase escollida:

Bruce Wayne: Too expensive for the Army? 

Lucius Fox: I don't think they tried to market it to the billionaire, spelunking, BASE-jumping crowd.

Bruce Wayne: Look, Mr. Fox.

Lucius Fox: Yes, sir?

Bruce Wayne: If you're uncomfortable...

Lucius Fox: Mister Wayne, if you don't want to tell me exactly what you're doing, when I'm asked, I don't have to lie. But don't think of me as an idiot.

Bruce Wayne: Fair enough.

Four Rooms

Quatre amics, directors de cinema i escriptors de guions decideixen fer una pel·lícula composta per quatre històries diferents (cadascú dirigeix una d'elles) amb un nexe comú, el grum d'un hotel decadent durant la nit de cap d'any.

Aquest grum (Ted the Bellhop) l'interpreta magistralment Tim Roth, exagerant-lo fins a límits insospitats i expressament sobreactuat.

La primera història, The missing ingredient, és fluixa. Un akelarre de bruixes que volen reviure la seva deesa a la suite nupcial on anys enrere va ser víctima d'un malefici. No negaré que l'atrezzo està molt cuidat, que hi ha alguns gags dignes de menció (generalment involucren a Roth), però en general és pobra i plena de situacions gratuïtes com el top-less general de les bruixes en ple ritual.

La segona és magistral. The wrong man narra les peripècies que ha de passar el grum Ted en una habitació de l'hotel en la que entra per error on un matrimoni juga a una macabra situació de gelosia i infidelitat absurdes. Meravellós la interpretació de David Proval, que fa de marit, Sigfried. És genial la compenetració entre ell i Tim Roth i pràcticament no pares de riure en tot el que dura l'escena. Sens dubte una de les millors, per no dir la que més entitat té. Estèticament molt cuidada, entre retro i inquietant gràcies a la iluminació perfectament dissenyada i els moviments de càmera perfectes.

Pel que fa la tercera, The Misbehavers, està força bé. Els menuts que interpreten els fills d'un mafiós mexicà (Antonio Banderas), fan un magnífic trio amb Tim Roth. És curiós com el nen petit (Danny Verduzco) recorda el petit Michael Banks de Mary Poppins, bastant més irreverent, evidentment.

La història es fa més histriònica cada minut de cinta que passa, en part gràcies a l'histrionisme propi de Roth, que ens posa tensos de collons.

I finalment el quart capítol, The Man from Hollywood. Encara que no veiéssim qui és el personatge principal de la història, el que parla més, el que més presència té; sabriem que aquesta l'ha dirigida i escrita Quentin Tarantino. Els diàlegs, les referències i cites al cinema anterior són marca de la casa d'aquest paio que fa meravelles gairebé cada vegada que es posa darrera la càmera o davant d'un full en blanc. Els secundaris el comparsen bé, però és ell qui es llueix. Fins i tot Tim Roth passa a un segon pla en aquesta quarta entrega.

Especialment digne de menció el llarguíssim pla-seqüència de l'inici de l'escena. Un dels nombrosos homenatges als que ens té acostumats Tarantino.

En general és sensacional. De fet ja està bé que comenci un pèl fluixa, mica en mica ja es va fent gran i més gran...

Adient per a fans dels diàlegs hil·larants, absurds, irreverents i un llaaaarg i sensacional etcètera; contraindicat per a qui odiï Tarantino i els seus colegues.

Fitxa:

1995

Directors i guionistes:

Allison Anders - The missing ingredient

Alexandre Rockwell - The Wrong Man

Robert Rodríguez - The Misbehavers

Quentin Tarantino - The Man from Hollywood
Repartiment: Tim Roth, Madonna, Antonio Banderas, David Proval, Bruce Willis, Quentin Tarantino, ...

Track escollit:

"Sentimental Journey"

Written by Bud Green, Les Brown, Ben Homer

Performed by Juan García Esquivel (as Esquivel)

Courtesy of The RCA Records label of BMG Music

Frase escollida:

Chester: Ted, what do you think of that tasty beverage? 

Ted the Bellhop: It's quite good sir. 

Chester: No, no, no! It's *Fucking* good. Now let's do that again. Ted, what do you think of that tasty beverage? 

Ted the Bellhop: It's *Fucking* good sir! 

Animal Crackers

La gran majoria de les pel·lícules dels germans Marx són impressionants. Però quedem-nos amb aquesta, que rares vegades la gent l'escull com la seva preferida. Generalment aposten per Duck Soup o bé A Night at the Opera.

Aquesta, doncs, s'ambienta en una festa d'alta societat en una mansió. La festa en honor a un conegut explorador, el Capità Spaulding (Groucho Marx). L'anfitriona, la senyora Rittenhouse (Margaret Dumont) ha convidat també a un marxant d'art, Roscoe W. Chandler (Louis Sorin) i un parell de músics, Emanuel Ravelli i el Professor (Chico i Harpo Marx, respectivament).

Al més pur estil de vodevil, durant els dies que dura la festa hi ha el robatori del quadre que s'ha d'exposar en honor del Capità Spaulding i s'hi munten una pila de malentesos i bretolades marxianes que deixen el llistó de la comèdia molt amunt.

El guió és brillant (tant en la versió original com en la magníficament doblada, cosa que actualment no és sempre així), una serie d'hil·larants diàlegs sempre amb un dels Marx pel mig (excepte Harpo, és clar).

Destaco l'escena de la carta als advocats entre Groucho i Zeppo Marx (aquest últim interpreta el secretari d'Spaulding, Horatio Jamison), la conversa entre Spaulding i Chandler i l'escena del piano.

Com tota cinta dels germans Marx hi ha moments per al cant, que potser ens poden sobrar, però és part de la marca de la casa. En definitiva, cent per cent recomanable (com la majoria d'aquesta família). Adient per a qualsevol seguidor de les bones comèdies, tinguin els anys que tinguin i contraindicat per a aquells que només riguin amb American Pie i similars.

Fitxa:

1930

Director: Victor Heerman

Guió: George S. Kaufman, Morrie Ryskind, Bert Kalmar i Harry Ruby

Repartiment: Groucho, Chico, Harpo i Zeppo Marx, Margaret Dumont, Louis Sorin, Robert Greig...

Track escollit:

"My Old Kentucky Home"

Written by Stephen Foster

Performed by Chico Marx, Groucho Marx and Zeppo Marx

Frase escollida:

Groucho: Hello, my name is Jeffrey T. Spaulding. I bet you don't know what the T stands for.

Chandler: uhmm... Thomas!

Groucho: ...Edgar. You were close, though. You were close, though and you still are I bet.

Tropic Thunder

No deixa de ser una de les astracanades de Ben Stiller. La pel·lícula en sí no té massa a aportar, tracta d'una espècie de making of sobre un rodatge d'un film bèl·lic ple d'estrelles a quina més corrompuda. Un ionqui (Jack Black), una estrella d'acció en decadència (Ben Stiller) i un altre que està per sobre del bé i del mal i està encantat d'haver-se conegut (Robert Downey Jr.).

Histriónica a vegades, té algun gag memorable, però en definitiva és una cinta d'aquelles de dissabte al vespre, de la mamarratxada contínua, del no saber ben bé per què l'estàs veient. Una pel·lícula que s'ha d'incloure dins de la comèdia, encara que més val que no sigui una icona del gènere per que si no, estem perduts.

El guió es pèssim, vol arribar a la paròdia sense aconseguir-ho (si el que volem és paròdia, hi ha molt més a triar), només hi ha una cosa que val la pena en aquesta pel·lícula pel fet que surt de la normalitat. I és curiós, per que no ho diries mai.

L'actuació sorprenent de Tom Cruise, que interpreta un productor indesitjable, caspós, bord i rude amb un aspecte molt allunyat del que ens té acostumat. 

Cruise apareix gras (amb prótesis, no és d'aquells que s'engreixa per fer un paper i menys d'aquestes característiques), pelut, calb i amb barba. És despietat, i fot rábia, però la ràbia la fa el personatge,  no l'actor. I això és bo.

Memorable el ball que es marca per convèncer el representant d'actors de pacotilla (Matthew McConaughey), que óbviament exploten als títols de crèdit.

A banda d'això, poca cosa més a oferir... Adient per a fans incondicionals de les bajanades d'Stiller i contraindicat per a aquells que busquin quelcom més que una serie de bajanades.

Fitxa:

2008

Director: Ben Stiller

Guió: Ben Stiller, Justin Theroux, Etan Cohen

Repartiment: Ben Stiller, Jack Black, Robert Downey Jr., Tom Cruise...

Track escollit: 

"Run Through the Jungle" (1970)

Written by John Fogerty
Performed by Creedence Clearwater Revival

Frase escollida:

Les Grossman: Now I want you to take a step back... and literally fuck your own face!

Inside Man

Magistral pel·lícula que relata un atracament a un banc. La gràcia del tema és que no es tracta d'un atracament convencional. És una cinta d'aquelles que et donen un valor afegit a un tema ja molt tocat.

Una de les coses que la fan especial (a banda del desenllaç) és la manera com està muntada. Petites porcions de flaixbacs a partir de mitja pel·lícula fan que comencis a preguntar-te el perquè de tot plegat en veure que els policies van tan perduts com tu.

Gairebé tota la cinta es desenvolupa entre el banc i el camió de la policia des d'on s'intenta treure l'entrellat de a què juga l'atracador. Aquest lladre veritablement llest l'interpreta meravellosament Clive Owen, antítesi del policia principal, Denzel Washington.

Està bé que en una pel·lícula d'aquestes característiques es jugui amb el res és el que sembla i no es caigui en el recurs fàcil del lladre que vol robar un munt de diners i el policia de torn, molt ianqui ell, li ho impedeix. Aquí la cosa no va d'això, i és d'agrair...

D'altra banda hi ha l'aportació de Jodie Foster, enigmàtica com ella sola, no se m'acudeix una altra actriu per dur a terme aquest paper, tot i que la seva part de la trama serveix per a ben poc en el resultat final. Tan sols per marejar una mica la perdiu i potser contextualitzar la figura del president del banc en qüestió. I la més que irrellevant aparició de Willem Dafoe.

El que més val la pena sens dubte és la relació lladre-policia. Per la sobradesa d'Owen contra el "vull que siguem amics" de Washington. A banda d'això, potser s'haurien d'haver buscat alguns secundaris millors d'entre els hostatges del banc. N'hi ha de brillants, però també de pèssims.

Per tant, adient per a qui gaudeixi de les cintes de robatoris amb més intel·ligència que gadgets i contraindicat per a aquells que varen disfrutar amb Atraco por Duplicado.

Fitxa:

2006

Director: Spike Lee

Guió: Russell Gewirtz

Repartiment: Clive Owen, Denzel Washington, Willem Dafoe, Christopher Plummer, Jodie Foster...

Track escollit:

"Gold Digger"

Written by Kanye West (as Kanye Omari West), Ray Charles, Renald Richard

Performed by Kanye West featuring Jamie Foxx

Courtesy of Roc-A-Fella Records, L.L.C.Under license from Universal Music EnterprisesContains a sample of "I Got a Woman"Performed by Ray Charles

Courtesy of Atlantic Recording Corp.By Arrangement with Warner Music Group Film & TV Licensing

Frase escollida:

Four Seasons Maitre: Good afternoon, sir. Do you have a reservation? 

Keith Frazier: Looking for the mayor. 

Four Seasons Maitre: May I have your hat, please? 

Keith Frazier: No, you cannot! Get your own. 

Lucky Number Slevin

Sense pretensions però immensa. La trama de la venjança portada amb molta resolució, t'enganxa gràcies a l'absurditat de certes situacions, gràcies a la construcció de cadascun dels personatges de la pel·lícula.

Memorable Josh Hartnett, que es passa mitja película amb una tovallola a la cintura i encantadora Lucy Liu amb una entranyable coqueteria.

Per parlar de la resta del repartiment, tan sols anomenant-los ja n'hi hauria prou, tots i cadascun d'ells broda el paper: Morgan Freeman, Sir Ben Kingsley, Bruce Willis... Potser el que menys m'agrada és el secundari que fa de fill del Rabí, podrien haver-ne trobat un de millor, no te'l creus (i mira que té poc paper el nano...). La resta de secundaris són perfectes, els sequaços dels dos bàndols són exactament com haurien de ser segons tots els clixés.

Sensacionals les localitzacions. Acurades. Fins al darrer detall l'emplaçament del Rabí i del Jefe i divertidíssims els estampats del paper de la paret dels diferents apartaments.

Per tant, adient per a qui li agradi que els sorprenguin de tant en tant i gaudeixi d'un bon guió/trama i contraindicat per a qui esperi que com que surt Bruce Willis veurà persecucions, explosions i el bo d'en Bruce sagnant tota la pel·lícula (malgrat el cartell, que enganya).

Fitxa:

2006

Director: Paul McGuigan

Guió: Jason Smilovic

Repartiment: Josh Hartnett, Morgan Freeman, Sir Ben Kingsley, Bruce Willis, Lucy Liu, Stanley Tucci...

Track escollit:

"Kansas City Shuffle"

Written by J. Ralph

Performed by The Rumor Mill

Frase escollida:

Slevin: I'm gonna say the same thing any man with two penises says when his tailor asks him if he dresses to the right or left. 

Lindsey: What's that? 

Slevin: Yes.