The Conspirator

Resulta força obvi que Robert Redford trobés interessant fer una pel·lícula sobre el judici entorn el magnicidi d'Abraham Lincoln. A banda d'això, en essència, la cinta és una de tantes sobre judicis com poden ser A Few Good Men, Rules of Engagement, The General's Daughter o, fins i tot, Basic (encara que sense judici pel mig).
Això sí, en aquesta hi ha matissos que li donen un valor afegit. En primer lloc que està basada en fets reals i, la gràcia del tema és que en sí, l'important de la pel·lícula no és el veredicte del jurat, si no les causes i conseqüències d'aquest. La frase que lloa el fet de lluita per a quelcom més gran que un mateix -citada a la pel·lícula- exemplifica perfectament de què tracta realment.
En segon lloc la posta en escena. Detalls molt ben cuidats i un temps narratiu correcte fan que la cinta tingui versemblança i li dóna una certa rigorositat que, desgraciadament, a Hollywood escasseja bastant.
La interpretació és d'alt nivell. Cadascun dels personatges t'endinsa a la història i amb molt menys que paraules es capta el significat i caràcter de les seves accions i el seu tarannà.
Kevin Kline (Edwin Stanton) per exemple, està sublim allunyant-se dels papers histriònics als que ens sol tenir acostumats i James McAvoy (Frederick Aiken) ha passat de fer la pèssima Wanted a interpretar l'advocat que evoluciona davant d'un judici totalment injust i canviant.

Així doncs, recomanable per la seva simplicitat i serietat. Per no voler fer floritures on no calen i per la sobrietat i perfecció de la interpretació.
Adient per a qui li agradi la cinematografia històrica ben feta i contraindicat per a qui cregui que una pel·lícula basada en fets reals no ha de sorprendre.

Fitxa:
2010
Director: Robert Redford
Guió: James D. Solomon i Gregory Bernstein
Repartiment: James McAvoy, Robin Wright, Kevin Kline, Danny Huston, Colm Meaney...

Track escollit:

"All Hail to Our Triumph"
"E Pluribus Unum"
Words and Music by Harry Buckline
Arranged and Performed by Curtis Roush

Frase escollida:

Frederick Aiken: It's John that you want, not Mary. 
Edwin Stanton: I'll take either.

The Bourne Legacy

La quarta entrega de la saga Bourne era tot un repte per diverses raons. En primer lloc, canvi d'actor principal. Aquí, Jeremy Renner (Aaron Cross) substitueix Matt Damon (Jason Bourne) i certament no podria haver hagut cap altre actor per a aquest paper. La gran majoria de papers de Renner involucraven baralles, armes i tombarelles, així que ben encertat amb el càsting.

Però és que la gràcia de la pel·lícula va molt més enllà. En primer lloc aposta més pel thriller que per l'acció pura i això permet una actuació més profunda dels personatges i el desenvolupament de la trama en un degoteig ben planificat.

I parlo de planificació perque de fet, el muntatge de la cinta se solapa meravellosament bé amb la seva precedent. Per tal de contextualitzar el canvi d'un objectiu a l'altre (de Bourne a Cross) hi ha un muntatge en paral·lel amb els moments trascendentals de la tercera entrega sense, això si, que aparegui el protagonista (tan sols apareix en fotografies).

Si que és cert que des d'un bon inici el que sembla és que la pel·lícula relati la història d'un súper agent ionqui que va a la recerca de la seva dosi, però a mida que avancem en la trama, a poc a poc es va desgranant el de què va...

D'altra banda és d'agraïr que el director d'aquesta darrera entrega hagi apostat per no abusar de la càmera a l'espatlla i que així (exceptuant l'escena de la persecució en moto) no ens maregem.

Pel que fa a la resta del repartiment, ben mesurat i creïble, fins i tot Edward Norton que, tot i posar la mateixa cara que a totes les seves interpretacions (exceptuant The Score), està correcte.

Així doncs, recomanable pel canvi de registre (sense perdre'n l'essència) vers les seves precedents, pel fet de primar la trama en detriment de l'acció i per fer un embolic i mica en mica conduir-nos al final sense tractar-nos d'idiotes. Final, evidentment, obert i encaminat a una segona part (o cinquena, vaja).

Adient per als fans de la saga i sobretot per als fans que pensaven que la càmera es movia molt. Contraindicat per als que només volen veure un paio sobradíssim que esbatussa gratuïtament.

Fitxa:
2012

Director: Tony Gilroy

Guió: Tony Gilroy, Dan Gilroy i Robert Ludlum (inspirador, perque no hi ha quart llibre)

Repartiment: Jeremy Renner, Rachel Weisz, Edward Norton...

Track escollit:

"Extrem Ways (Bourne's Legacy)"

Written, Produced and Performed by Moby

Frase escollida:

Mark Turso: You were given a Ferrari and your people treated like a lawnmower. And who brakes, pays.

The Amazing Spider-Man

Quan es va saber que la franquícia de l'home aranya tornava a començar de cap i de nou, la sensació més generalitzada va ser la de que ens havien pres el pèl. Com podia ser que després de veure tres pel·lícules del superheroi en leotards no feia pas gaire tornessin a començar?
En primer lloc, resulta que Sam Raimi (el director de les darreres) tenia desavinences amb el guió i tota una serie d'excuses que se solen posar quan a hollywood no es posen d'acord amb els diners.

Així doncs, tenien diverses opcions com la de continuar igual però amb història nova, però finalment van decidir tornar als orígens (una mica com el que varen fer amb Hulk) i canviar de repartiment, director i tota la pesca.
De fet, el canvi d'actor era un imperatiu, perque (no) em sap greu, però Tobey Maguire era horrorós com a Peter Parker, el feia massa imbècil, i quan li van donar l'oportunitat de treure el seu costat fosc era tan lamentable que feia vergonya aliena.

En definitiva, s'hi estarà més o menys d'acord amb que Hollywood posi excuses cada vegada més estúpides per tal d'encobrir que no tenen idees bones per a fer pel·lícules (i tirar dels còmics gairebé sempre funciona), però el cas és que la nova entrega d'Spider-Man és d'allò més interessant.
Interessant pel que fa a les tres anteriors, és clar. No per ella mateixa.

El cas és que en aquesta els personatges cobren més importància, hi ha alguns matissos més. Amb tot, encara que la història és força similar, els trets diferencials fan que no sigui una mera cinta de superherois corrent i lluitant contra el mal.

El nou Peter Parker, per exemple és bo. És més normal. No la caricatura de l'anterior. Aquest d'ara no és el nano més popular de l'institut (que ja és això), però tampoc un retrassat mental sobretot quan parlava amb la cara-de-pa-de-ral de la Mary Jane (que per cert, aquí no surt, el personatge femení és Gwen Stacy, que a la saga de Raimi va sortir a la tercera.
Tornant a la figura de Parker, les millores substancials a banda del caràcter, com a mínim si el seu alter ego ha estat fent de les seves, a ell se li noten les ferides de guerra l'endemà. Això si, trobo que com a superheroi, no hauria de treure's la màscara tant sovint, no? Una de les gràcies dels superherois és la seva identitat secreta...

Amb poca acció per ser una cinta d'aquest gènere, té els seus gags (que potser podrien haver-se cuidat una mica més), i els seus moments tendres (que s'apropen perillosament a situacions de la talla de sagues juvenils de no-morts, saps?). Però en definitiva deixa més bon sabor de boca que les seves precedents.
Així que com a mínim tenim una de superherois en la que els personatges tenen més cos que els efectes especials.

Per cert, dos apunts: en primer lloc si aneu a veure-la al cinema no marxeu quan surtin els crèdits, que hi ha una mica d'escena més. I en segon lloc, el moment més memorable del film és durant el cameo d'Stan Lee.

Adient per als que volien alguna cosa més del dels leotards i contraindicat per a aquells que esperin veure molta acció i res de guió.

Fitxa:
2012
Director: Marc Webb
Guió: James Vanderbilt, Alvin Sargent, Steve Kloves i Stan Lee i Steve Ditko
Repartiment: Andrew Garfield, Emma Stone, Rhys Ifans, Denis Leary, Martin Sheen...

Track escollit:
(none)

Frase escollida:
Spider-Man: Oh, no! You've found my weakness! Small knives!

Brave

La nova pel·lícula d'animació de la factoria Pixar decepciona. Hi ha alguns detalls dignes de menció, però en essència no aporta gaire, doncs és la mateixa base de cintes com Shrek, però amb matissos.
La diferència rau en que aquí manen les dones i en que els homes, per la seva part, no deixen de ser uns nens eixelebrats.
La història tracta d'una princesa que no vol ser-ho, d'una guerrera innata i, en conseqüència, de la relació tensa amb sa mare, la reina, que és tot el que una membre de la reialesa ha de ser (això si, dins d'un context escocès portat a l'extrem de la seva brutesa).

Com era d'esperar en una pel·lícula moderna d'animació, hi ha algun gag que t'arrenca un somriure, però res a veure amb d'altres entregues -tant de Pixar com de Dreamworks- que la deixen a l'altura de les sabates. El film està dedicat a Steve Jobs, fundador de la factoria i la sorpresa realment sensacional de l'estada al cinema és el curtmetratge La Luna que es projecta abans que comenci la pel·lícula en sí.
Un curtmetratge genial amb reminiscències de Méliès i El Petit Príncep de Saint-Exupéry. Una joia, creieu-me.

Així doncs, no està a l'alçada de Wall-E, Up o Toy Story i sortiràs del cinema amb una sensació de "me sabe a poco".
Adient per a aquells que tinguin menuts, però no espereu masses conyes amb doble sentit que fan que els adults s'ho passin bé i contraindicada per a aquells que esperen trobar-se una obra memorable d'animació.

Fitxa:
2012
Director: Mark Andrews
Guió: Mark Andrews, Steve Purcell, Brenda Chapman i Irene Mecchi.
Repartiment (veus): Kelly Macdonald, Billy Connolly, Emma Thompson...

Track escollit:
"Touch the Sky"
Music by Alex Mandel
Lyrics by Mark Andrews & Alex Mandel
Performed by Julie Fowlis

Frase escollida:
Princess Merida: Sorry, I don't speak Bear.

Tinker Tailor Soldier Spy

Basada en una novel·la de John Le Carré amb el mateix títol (Calderero Sastre Soldado Espía seria la traducció literal, encara que aquí se li va posar el títol de El Topo, per si algú es perdia...), aquesta pel·lícula ens mostra d'una manera pausada, sense acció ni persecucions, la recerca i captura d'un infiltrat dins dels serveis secrets anglesos.
Ja el 1970 Alec Guiness va interpretar el personatge principal, George Smiley, i en aquesta ocasió, Gary Oldman broda el personatge fugint dels seus habituals personatges complicadament histriónics (amb algunes excepcions, és clar).

L'escena de l'abella dins del cotxe que molesta i enfada a tothom i la manera de reaccionar d'Smiley senzillament abaixant la finestra sense immutar-se és la representació perfecta del caràcter d'aquest personatge, que no diu la seva primera paraula fins al minut 18 de la cinta i que en l'únic moment en que se surt de la calma, serenor i control de la situació habitual és quan es tracta de rememorar el passat i, perquè no, hi ha unes copes de whisky pel mig.

Molt ben construïda, muntada i ambientada, aposta per la intel·ligència del que la veu, sense mastegar tots els aspectes i tot i que lenta, fent que l'espectador estigui concentrat en no perdre el fil.
Els detalls cuidadíssims, com el fet de denotar que es tracta d'un flashback pel canvi d'ulleres d'Smiley, per la il·luminació de cada escena, el so ambient i la banda sonora que li dóna l'empenta necessària sense ser trascendental.
Una pel·lícula de guió, d'interpretació. La majoria dels entrellats es resolen en mirades, en comunicació no verbal dels personatges.
Petits trets dignes d'una cinta d'espies com el tros de fusta enganxat a la porta de casa per saber si ha entrat algú, les cuidades localitzacions d'arxius i la burocràtica manera de les entrades, sortides, registres...

Al paperàs de Gary Oldman l'acompanya un bon elenc d'actors britànics que realment te'ls creus. En general sembla que no passi res, però cada moviment, cada mirada, cada detall a primera vista insignificant està pensat i, mica en mica, et porta a anar completant les peces del puzzle fins que finalitza amb un muntatge amb música de fons (sorprendrà l'intèrpret de la cançó, vegeu l'apartat track escollit) impecable, una vegada més mostrant amb petites mirades, gestos i complicitats, amb una sutilesa ben entesa, la conclusió de les diverses trames i el perquè d'elles.

Adient per a aquells que vulguin veure quelcom d'espies que no sigui jamesbondinià i contraindicat per als que estiguin acostumats a pel·lícules amb fletxes que indiquen per on has d'anar.

Fitxa:
2011
Director: Tomas Alferdson
Guió: Bridget O'Connor i Peter Straughan, basada en Tinker Tailor Soldier Spy de John Le Carré
Repartiment: Gary Oldman, John Hurt, Colin Firth. Gary Oldman, Mark Strong, Toby Jones...

Track escollit:
"La Mer"
Written by Charles Trenet
Performed by Julio Iglesias

Frase escollida:
Bill Haydon: [on the phone] As I said, you may fuck me but you still have to call me "Sir" in the morning

The League of Extraordinary Gentlemen

Basada en la novel·la gràfica amb el mateix títol d'Alan Moore i Kevin O'Neill, els fans del gènere Steampunk, quedaran realment decepcionats.
Aquest gènere tracta de conflictes socials, econòmics i violència en un segle XIX on la tecnologia basada en la màquina de vapor ha evolucionat exponencialment (ajuntant-se amb la contemporània). Altres exemples cinematogràfics que recorden aquest gènere poden ser Wild Wild West, o la locomotora de vapor/màquina del temps de Back To The Future III.

La pel·lícula ajunta, doncs, personatges literaris cèlebres i forma una mena de The Avengers però al segle XIX. En primer lloc tenim Allan Quatermain (Sean Connery), caçador anglès de la novel·la de H. Rider Haggard Las Minas del Rey Salomón. A la cinta és més una barreja entre Indiana Jones i el seu pare. En segon lloc hi ha l'home invisible Rodney Skinner (Tony Curran), la feina del qual és encarregar-se de les frases suposadament gracioses i de puntualitzar que quan no se'l veu és que va despullat.
També hi surt el Capità Nemo (Naseeruddin Shah), que ara resulta que està instruït en les arts marcials, Mina Harker (ho sento, però interpretada per Peta Wilson hi segueixo veient Nikita), que es vampira definitivament, mossegant i tot, Tom Sawyer (Shane West) reconvertit en un agent especial nordamericà, Dr. Jeckyll (i Mr. Hyde, obviament, interpretat per Jason Flemyng) que s'apropa més al tàndem Bruce Banner/Hulk del que es desitjaria i Dorian Gray -que jo diria que a la novel·la era un nano ros- interpretat per Stuart Townsend, que algú li ha dit que s'assembla a Johnny Deep i s'ho ha cregut.

La trama en sí, no té res en especial, el guió forçat (se li suposa un gir final inesperat, però és lamentable) i els efectes especials expressament inacabats. No hi ha una cohesió veritable entre els personatges i potser la única cosa que crida l'atenció és aquesta estètica entre victoriana i gótica, una barreja del Batman de Tim Burton i els decorats teatrals pintats de Mary Poppins.

Adient per a aquells que vulguin passar l'estona ignorant un munt de pífies literàries, de coherència i que esbossen un somriure quan senten noms propis que els sonen d'alguna cosa i no saben ben bé de què i contraindicat per als que han seguit Alan Moore i els ha agradat (amb raó Moore es va desvincular d'aquesta pel·lícula).

Fitxa:
2003
Director: Stephen Norrington
Guió: Alan Moore i Kevin O'Neill (còmic) i James Dale Robinson (adaptació)
Repartiment: Sean Connery, Naseeruddin Shah, Peta Wilson, Tony Curran, Stuart Townsend, Shane West, Jason Flemyng, Richard Roxburgh...

Track escollit:
"Largo al quadrupede"
(Traviata)
By Giuseppe Verdi

Frase escollida:
Rodney Skinner: Kicking us out already? A moment ago it was sherry and giggles

Lockout

Traduïda aquí per MS1: Máxima Seguridad tracta bàsicament d'un paio dur, Snow (Guy Pearce), que ha de salvar a la noia (Maggie Grace), en aquest cas, la filla del President dels EUA en un futur situat cronológicament al 2078. L'acció es desenvolupa en gran part en una presó de màxima seguretat en òrbita a la Terra, MS1, on hi ha convictes realment perillosos.

La pel·lícula en sí és una pèrdua de temps. Si que arrenca algun somriure a costa del caràcter malcarat del personatge principal, però altrament no deixa de ser un híbrid entre John McClane a la saga de Die Hard (pel caràcter desafiant i rude) i Ethan Hunt a la també saga de Mission: Impossible.
És especialment aberrant i barroera l'escena de la persecució al principi de la cinta en la que Snow condueix una mena de motocicleta futurista (visualment similar a subproductes terribles com Torque).

A banda d'això, l'objectiu d'entretenir està acomplert. I pel que fa a la interpretació, és destacable el paper de Joseph Gilgun com a Hydell, un pres que està com una cabra i sempre disposat a fer el més imprevisible.

Així doncs, la idea té quelcom de bo, però està portada a la manera de moltes altres i no aporta res d'interessant. Suposo que a Guy Pearce li va agradar el personatge (segurament és el millor que té la pel·lícula) per aquestes frases lapidàries i aquest tantsememfumisme que practica.
És curiós com l'aspecte de Pearce ha derivat en una barreja de Matt Dammon a la saga Bourne i Mark Wahlberg a Shooter.

Adient per a aquells que vulguin passar una bona estona rient de les canallades del protagonista i contraindicat per als que esperin quelcom més que unes quantes frases i una acció dubtosa.

Fitxa:
2012
Director: James Mather i Stephen St. Leger
Guió: Stephen St. Leger, James Mather i Luc Besson (idea original)
Repartiment: Guy Pearce, Maggie Grace, Joseph Gilgun, Peter Stormare, ...

Track escollit:
"Beat City"
The Raveonettes

Frase escollida:
Langral: I can have Rupert bludgeon you all night.
Snow: Wait, I'm being beaten by a guy called Rupert?