Entretinguda versió dels germans Coen d'una cinta de 1955 amb el mateix títol protagonitzada per Alec Guiness (en el paper de Professor G.H. Dorr, interpretat en aquesta per Tom Hanks). La base de la trama és la mateixa amb lleugers canvis de localitzacions i objectius i, evidentment, passada pel peculiar filtre de cinema negre dels Coen.
El resultat és una refrescant comèdia negra farcida de crims, d'humor i una excel·lent banda sonora que amaneix aquesta història de lladres i assassins ben peculiars.
Un guió genial, sense fregar el mal gust (cosa que hagués estat força fàcil) i unes interpretacions excel·lents. Especial menció a Tom Hanks, que s'allunya dels seus papers habituals per encarnar un divertidíssim líder d'una banda de lladres amb una pedanteria fora de mida, una retòrica abusiva i que es pot dir que, enlloc de parlar gairebé recita.
L'acompanyen un manetes potiner que la pífia en gairebé cada cosa que fa (Garth Pancake, J.K. Simmons), un militar asiàtic amb bigoti hitlerià (The General, Tzi Ma), un afroamericà que no sap tancar la boca (Gawain MacSam, Marlon Wayans) i el neci musculós que acabarà tenint les més bones idees (Lump Hudson, Ryan Hurst). Tots ells amb una interpretació hilarant en conjunt i sense excés protagonisme. Tot lligat amb la pobra dona Marva Munson, interpretada per Irma P. Hall, que els dóna allotjament i espai per tocar (ja que són un suposat conjunt de música barroca), que els servirà per dur a terme els seus plans.
Tant la música com les localitzacions estan molt ben triades i et transporten des dels títols inicials a l'ambient que ens ocupa. Un ambient anacrònic encara que antic i arcaic que, en realitat representa una època actual.
Per tot plegat, és una cinta impressionant que no és ben bé un remake si no més aviat una versió molt particular.
Especial menció a l'escena de l'església, la meravellosa interpretació de "Let the Light from the Lighthouse Shine On Me" per part del grup de gospel i en especial a la interpretació del director del cor, Rickey Grundy (amb una semblança impressionant amb Eddie Murphy), els seus gestos i la manera de viure la música segur que arrenquen un somriure a més d'un bon observador.
Adient per a seguidors dels Coen (encara que no està a l'alçada d'altres títols dels germans) i amants del cinema negre. Contraindicada per a qui no sàpiga canviar de xip i riure's de la mort.
Fitxa:
2004
Director: Ethan Coen, Joel Coen
Guió: Joel i Ethan Coen i William Rose (The Ladykillers, 1955)
Repartiment: Tom Hanks, Irma P. Hall, Marlon Wayans, J.K. Simmons, Tzi Ma, Ryan Hurst, ...
Track escollit:
"Come, Let Us Go back to God"
Written by Thomas A. Dorsey
Performed by The Soul Stirrers
Frase escollida:
Professor G.H. Dorr: You, madam, are addressing a man, who is in fact quiet... and yet, not quiet, if I may offer to you a riddle.
Fantàstica pel·lícula dirigida per David Mamet d'aquelles on res és el que sembla. Una cinta de lladres i gent de moral grisa filmada amb sobrietat i acuradament eficaç.
Malgrat alguna trampa de guió, l'engany rere engany i el fet que cap dels personatges és un sant, fa que la entretinguda trama d'un robatori excel·lentment planificat sigui digna de veure.
A tot això li afegim moments irònics i cínics propis del director i guionista (es nota el rerefons teatral d'aquest), i n'obtenim un producte força decent.
De tota manera, si que és cert que a la pel·lícula li manca alguna cosa. Potser un aprofundiment més acurat dels personatges que sovint es queda tan sols en els tòpics del gènere del cinema negre.
Sigui com sigui, és excel·lent. D'una banda per la interpretació. En primer lloc i com a centre de l'acció tenim el protagonisme de Gene Hackman (Joe Moore), que faci el paper que faci és un paio que dóna la talla i te'l creus. L'envolten Danny DeVito (el seu antagonista, Mickey Bergman) i el sempre fantàstic Sam Rockwell (Jimmy Silk) com a contrapunts. Pel que fa a l'equip del protagonista, els meravellosos Delroy Lindo (Bobby 'Bob' Blane) i Ricky Jay (Don 'Pinky' Pincus) i la femme fatale Fran Moore prefecta i ambiguament interpretada per Rebecca Pidgeon.
Tots ells fan que la pel·lícula camini sola, amb un guió calculat al mil·límetre (encara que en alguns moments excessivament enrevessat) i nombroses situacions dignes de ser recordades.
Això sí, reitero, segurament al final ens quedarem amb ganes de més, no sabem ben bé el què, però alguna cosa li falta.
Pel que fa als aspectes tècnics, una banda sonora sòbria, adient, i uns emplaçaments de càmera sense filigranes que fan que la importància la rebin els aspectes que l'han de rebre.
Potser peca de ser excessivament convencional i, de fet, tampoc és que aporti res d'especial al gènere de les pel·lícules de lladres i estafadors, però sigui pel que sigui segur que una vegada vista ens queda la sensació d'haver empleat bé el temps.
Adient per a amants del gènere, potser n'esperarien quelcom més, però no quedaran decepcionats, contraindicada per a aquells que vulguin explosions i trets.
Fitxa:
2001
Director: David Mamet
Guió: David Mamet
Repartiment: Gene Hackman, Danny DeVito, Delroy Lindo, Sam Rockwell, Ricky Ray, Rebecca Pidgeon, ...
Track escollit:
(none)
Frase escollida:
Jimmy: So, is he going to be cool?
Pinky: My motherfucker is so cool, when he goes to bed, sheep count him.
N'hi ha que diuen que ha marcat un abans i un després en la història del cinema. En part l'afirmació és certa, però cal matisar-la. El mèrit de la pel·lícula no està en el guió, la trama que el compon o els personatges que hi apareixen.
D'entrada el guió no aporta res de nou, és força simple i podríem arrencar-li qualsevol referència cinematogràfica anterior per qualsevol banda. N'hi ha per a tots els gustos, des de Pocahontas fins a Star Wars, passant per la trilogia The Matrix. Els personatges són força simples, però és que tampoc hi ha pretensions de que ho siguin.
Està molt clar que hi ha un potent missatge ecologista integrat en una cinta d'aventures i fantasia. Però la gràcia de la pel·lícula no és aquesta.
El gran mèrit que té és que ja estava al tinter des de feia molt temps, però encara no hi havia la tecnologia adient per rodar-la en condicions. I aquí és on entra James Cameron, que dirigeix aquesta història amb la tècnica de la motion-capture i crea el món prèviament per després filmar-hi sobre ell en temps real.
M'explico. La brillantor del tema és que tot i filmar en un estudi envoltat de croma verd, Cameron filmava veient-ne el resultat immediatament, sense passos intermedis, enlloc de mirar per l'òptica de la càmera ho feia directament en un monitor on apareixia el món 'Pandora' que havia creat abans...
La gràcia de la cinta és aquesta, més enllà de la història, que no deixa de ser un divertimento de dissabte a la tarda amb un rerefons social i ecologista. La imaginació en crear un món del no-res, amb totes les peculiaritats de fauna i flora i la connexió entre els seus habitants entre mística i biològica és realment fascinant.
Visualment és espectacular i la manera de rodar-la i, segurament, la simplicitat de les accions i actituds dels personatges fa que et porti de la mà durant tota la història.
Es tracta d'un viatge d'evolució i descobriment personal, d'adaptació al medi. D'una lleugera història d'amor i la lluita contra una amenaça externa molt poderosa. Tots aquests aspectes ja estan força vistos, però amb la força visual i de creació de la pel·lícula, sembla que estiguem descobrint quelcom nou...
La interpretació està mesurada i ben portada (malgrat els personatges arquetípics que hi apareixen), la genial Sigourney Weaver (Grace), tan ben plasmada en el seu avatar i el genial Stephen Lang (el clàssic militar dur, Colonel Miles Quaritch) i Sam Worthington (Jake Sully) són els més memorables.
Per cert, a banda dels efectes visuals d'un món com el de 'Pandora', és digne de menció l'efecte de les cames atrofiades del protagonista.
Adient per a amants de les pel·lícules de fantasia plenes d'aventures i contraindicada per a qui no vulgui deixar de tocar de peus a terra durant gairebé tres hores.
Fitxa:
2009
Director: James Cameron
Guió: James Cameron
Repartiment: Sam Worthington, Sigourney Weaver, Zoe Saldana, Stephen Lang, Michelle Rodríguez, Giovanni Ribisi, ...
Track escollit:
"You Don't Dream in Cryo"
by James Horner
Frase escollida:
Jake Sully: [Narrating] When I was lying in the V.A. hospital with a big hole blown through the middle of my life, I started having these dreams of flying. I was free. But sooner or later, you always have to wake up.
La prova de que les superproduccions de Hollywood actuals poden ser obres a tenir molt en compte. Basada en la novel·la de Richard Matheson amb el mateix títol però amb lleugeres diferències, com tota adaptació de la indústria cinematogràfica dels EUA.
Malgrat això, la cinta pot presumir de ser una obra de capa a peus i amb pocs aspectes a ser criticats negativament.
D'entrada, comparant-la amb la novel·la, hi ha un parell o tres de diferències importants a tenir en compte. En primer lloc, la pel·lícula situa l'acció a Nova York, mentre que el llibre ho fa a Los Angeles. Hi ha una raó per la qual es va fer aquest canvi, i és que a L.A. poden sovint trobar-se llocs gairebé deserts i, per contra, és impossible concebre la ciutat de Nova York sense ni una ànima. Un canvi merament visual...
En segon lloc, Robert Neville, el protagonista meravellosament interpretat per Will Smith, a la novel·la és més aviat la contraposició del que veiem a la pel·lícula. Smith està en forma, és organitzat i calcula cada moviment. Segueix una rutina que el fa estar lúcid. En canvi el personatge descrit per Matheson està més aviat gras, alcohòlic i totalment tancat a casa seva sense pràcticament cap contacte amb l'exterior hostil.
I la diferència més important és el final de la història. De fet, es van rodar dos finals (qui sap si més) i es van sotmetre a estudi. El que va tenir més acceptació pel públic és el que es va acabar veient als cinemes. Sigui com sigui, cap dels finals triats és el que realment succeeix a la novel·la. La conclusió d'aquesta dóna més sentit al títol -I Am Legend-, ja que Matheson fa que Neville acabi pres dels infectats esdevenint ell l'estrany, el temut. I acaba morint sent llegenda, sent el darrer de la seva raça, acaba sent ell el monstre...
Tornant a la pel·lícula, els efectes especials són perfectes, excel·lents. El fet de 'buidar' Nova York, el fet de crear els infectats, l'escena, feta flashback, de l'evacuació de la ciutat (una de les mes cares de la història del cinema), la dificultat de rodar pràcticament totes les escenes en localitzacions reals i passar-les pels filtres digitals posteriorment... Tot això té un mèrit impressionant.
Però el que fa que encara sigui més meritori tot plegat és el fet de que no és una pel·lícula que es basi en els efectes i la pirotècnia (el tràiler una vegada més ens enganya vilment). Es tracta d'una pel·lícula propera, de construcció de personatges, d'interpretació, amb dos personatges principals (Smith i la gossa que l'acompanya) i la resta es tracta d'una massa indefinida (els infectats), que vol acabar amb ell. No hi ha un malvat definit (encara que sí que es deixa entreveure un líder entre ells).
La interpretació d'Smith és impecable, però és digne de menció l'actuació de Kona i Abbey, les dues gosses que interpreten Sam, la pastor alemany que acompanya en una simbiosi perfecta al protagonista. És impressionant el grau de complicitat que es plasma entre els dos protagonistes malgrat la diferència d'espècie. Senzillament sensacional.
En aquest cas, per que val realment la pena, deixo el link amb el making of de la pel·lícula (o part d'ell), realment interessant veure com es va rodar en les localitzacions reals i com es va fer l'escena (aquesta sí, en estudi) de Times Square. Realment impressionant.
Adient per a tothom, s'ha de veure. Contraindicada per a tots aquells que es creguin el tràiler.
Fitxa:
2007
Director: Francis Lawrence
Guió: Mark Protosevich, Akiva Goldsman. Richard Matheson (novel·la). John William Corrington i Joyce Hooper Corrington (guió de la pel·lícula de 1971)
Repartiment: Will Smith, Alice Braga, Abbey, Kona, ...
Track escollit:
"Three Little Birds"
Written by Bob Marley
Performed by Bob Marley & The Wailers
Frase escollida:
Neville: [to Sam] Eat your vegetables. Don't just push 'em around, eat 'em. I ain't playin'!
Considerada una de les grans obres del cinema de gàngsters contemporània, es tracta d'una cinta molt ben estructurada, ben interpretada i on l'ambientació i la banda sonora ho són tot.
Ja des d'un bon inici, el tema principal durant els crèdits inicials ens està dient que som davant d'una pel·lícula èpica. Ens trobem davant d'un personatge crucial durant la llei seca a Chicago, Al Capone (interpretat potser una mica còmicament per Robert de Niro, que es va engreixar més de trenta quilos per fer el paper, en una de les seves integracions viscerals del personatge), i un grup liderat per Eliot Ness (Kevin Costner, potser el més fluix de la cinta...) format per Jim Malone (un impressionant Sean Connery), l'agent George Stone -en realitat Giuseppe Petri- interpretat per Andy Garcia i Oscar Wallace (Charles Martin Smith).
Tots quatre faran tot el que és a les seves mans per aturar i engarjolar a Capone.
Pel que fa a les interpretacions secundaries, totes són excel·lents, però digna de ser mencionada la de Billy Drago com a Frank Nitti, que posa els pèls de punta tan sols amb una mirada.
Davant d'aquest panorama, Brian de Palma, conegut pels seus homenatges i la seva manera de filmar efectiva i molt visual, s'esplaia fotografiant-nos un món perillós d'època i des d'un primer moment ho aconsegueix. La història t'atrapa, t'identifiques amb el que els passa als personatges i et deixes guiar (com tot el grup) pel paternalisme de Connery.
Els acaraments entre protagonistes i antagonistes són mesurats però intensos i les escenes de la vida privada de Capone i els seus sequaços sovint ens posen en alerta.
Tots els aspectes de la cinta ens porten de la mà, hi ha una perfecta comunió entre personatges, localitzacions i banda sonora. Una delícia.
Famoses escenes com la de les escales de l'estació de tren, probablement amb un abús de la càmera lenta, però malgrat això, amb un perfecte manteniment de la tensió del moment (es diu que aquesta escena és un clar homenatge a una cinta de Sergei M. Eisenstein, del 1925, Bronenosets Potyomkin -El Cuirassat Potemkin-). A banda d'aquesta, l'escena de la frontera dels EUA amb el Canadà esperant el whisky de contraband és memorable.
Tot plegat fa que aquesta sigui una d'aquelles pel·lícules que no cansa veure-les vegades i vegades. I és que el cinema contemporani ens dóna joies de tant en tant. Imprescindible.
Adient per a amants del cinema de gàngsters i públic en general. Contraindicada per a ignorants crispetaires.
Fitxa:
1987
Director: Brian de Palma
Guió: Oscar Fraley i Eliot Ness (llibre), David Mamet
Repartiment: Kevin Costner, Sean Connery, Charles Martin Smith, Andy Garcia, Robert de Niro, Billy Drago, ...
Track escollit:
"The Strength of the Righteous" (Main Title)
by Ennio Morricone
Frase escollida:
Capone: You can get further with a kind word and a gun than you can with just a kind word.
Els que vam créixer amb la sèrie de televisió dels 80 on hi havia molts trets però no moria ningú teniem molta por que no fos una desastrosa adaptació del mite. I el cert és que et queda un sabor agredolç de boca després de veure-la.
D'una banda és d'agrair la certa similitud dels actors actuals amb els de la sèrie, tot i que s'havia especulat amb molts noms per a cadascun d'ells. Sense anar més lluny hi havia els rumors de Bruce Willis o Mel Gibson per al paper que finalment interpreta Liam Neeson (Col. John 'Hannibal' Smith); pel paper interpretat per Bradley Cooper (Lt. Templeton 'Faceman' Peck), que aquí coneixíem com a Fènix, s'havia parlat de Brad Pitt, per Sgt. Bosco 'B.A.' Baracus (que interpreta Quinton 'Rampage' Jackson) fins i tot s'havia dit que l'actor original, Mr. T, podria fer-lo. I finalment per al paper de Capt. 'Howling Mad' Murdock (Sharlto Copley) òbviament havia sonat el nom de Jim Carrey.
De tota manera hi ha diversos aspectes del guió i de la pel·lícula en sí que decepcionen. En primer lloc la mítica escena d'un vehicle volant pels aires i bolcant (amb el vell truc de posar una rampa darrere d'uns arbustos) se'ls ha oblidat. En segon lloc, la famosa furgoneta GMC de Baracus s'utilitza ben poc i tampoc s'eternitza gustosament en els invents i bricolatge que realitzaven a la sèrie al més pur estil de l'equip original.
Les parts positives són diverses. D'una banda hi ha química entre els personatges i la relació que tenen entre ells és força similar a la dels originals, fins i tot descobrim el 'perquè' a Baracus li fa por volar i l'han de drogar cada vegada que l'han de pujar a un avió.
Segurament el famós monòleg amb el que començava cada capítol de la sèrie s'hauria d'haver posat exacte i íntegre a l'inici de la cinta i el theme també. Enlloc d'això hi ha algunes notes que recorden la famosa sintonia i algunes frases just abans dels crèdits de la famosa veu que recitava l'explicació de qui era l'equip A. Evidentment hi haurà qui digui que ja està bé per que la cosa va de com es crea l'equip i de per què fugen de la justícia i sobreviuen com a 'soldats de fortuna'.
Tornant a les interpretacions, pel que fa als secundaris, no n'hi ha cap que sigui digne de menció especial. Correctes i algun d'ells superflu, però formant part d'un tot que no trontolla en excés.
Amb tot, l'entreteniment està garantit, frases i situacions enginyoses, i diverses picades d'ullet a la sèrie original (fins i tot un cameo, això sí, en la versió doblada).
En definitiva adient per a la canalla nascuda després dels vuitanta com a divertimento i contraindicada per a fanàtics de la sèrie molt fanàtics, no acabaran decepcionats, però per poc.
Fitxa:
2010
Director: Joe Carnahan
Guió: Joe Carnahan, Brian Bloom, Skip Woods i Frank Lupo i Stephen J. Cannell (sèrie de televisió)
Repartiment: Liam Neeson, Bradley Cooper, Jessica Biel, Quinton 'Rampage' Jackson, Sharlto Copley, Patrick Wilson, Brian Bloom, ...
Track escollit:
"I've Been Lonely For So Long"
Written by Posie Knight and Jerry Weaver
Performed by Frederick Knight
Frase escollida:
Capt. 'Howling Mad' Murdock: Hang on, everybody - I wanna try something I saw in a cartoon once!
Efímera cinta d'acció de dos productes de Hollywood: Tom Cruise (Roy Miller) i Cameron Díaz (June Havens). El paper d'ell, un Ethan Hunt en un entorn caòtic i còmic, amb moltes acrobàcies i trets i amb un control excel·lent de cada situació (per molt enrevessada que sembli). El paper d'ella, molt pallasso, d'una noia que no sap ben bé què passa i que s'adapta com pot i que, no sabem com, desenvolupa unes qualitats d'espia del no-res com aquell qui no vol la cosa.
El paper de Cruise és similar al que anys després ha fet a Jack Reacher, però en aquesta tracta de ser més còmic i més juganer. Vaja, que no deixa de ser una paròdia crispetaire sense massa a aportar.
Es tracta d'un producte híbrid entre la saga de Mission:Impossible i True Lies.
Mal traduïda -per variar- a l'espanyol com a "Noche y Día" (sabem que knight vol dir 'cavaller'), aquest no és el major despropòsit de la pel·lícula. La molt coneguda dislèxia cultural nord-americana aquesta vegada ens porta els sanfermines ni més ni menys que a Sevilla.
A banda d'aquesta calamitat de localització, l'acció és divertida, l'entreteniment està garantit si el que s'espera és una colla de trets, persecucions, piruetes i resolucions airoses al darrer moment. La química entre els dos personatges principals és correcta i fins i tot bona en alguns moments, per molt absurda que sigui la trama.
Els papers dels secundaris passen força desapercebuts però són correctes. És el cas de Jordi Mollà (Antonio Quintana), que interpreta un traficant amb més pinta de llatí que una altra cosa, i de Paul Dano (Simon Feck), que és el cervellet culpable de tot el merder muntat, tot per que ha inventat una pila que suposadament no s'esgota.
Digne de menció tot el tema de les persecucions per Sevilla, convincents i ben rodades. Com a mínim això sí que està bé.
Adient per a crispetaires àvids d'acció, persecucions i trets, contraindicada per a qui cregui que veurà una altra True Lies.
Fitxa:
2010
Director: James Mangold
Guió: Patrick O'Neill
Repartiment: Tom Cruise, Cameron Díaz, Peter Sarsgaard, Jordi Mollà, Viola Davis, Paul Dano, ...
Track escollit:
"Ride Like the Wind"
by Christopher Cross
Frase escollida
Roy Miller: On the count of 3. Ready? 1...
[June runs around madly while she is shot at wildly]
June Havens: Sorry! I panicked!
Roy Miller: What number would you like?
June Havens: Three. Yeah, let's just stick with three. It's good.
Roy Miller: Okay...
No ens enganyem. La cinquena entrega de la saga de Die Hard està caduca i no té gairebé res a veure amb les anteriors (sobretot les tres primeres). Amb tot, com a pel·lícula d'entreteniment, té els seus moments, comptats, i algun gag digne de menció.
D'entrada la idea de posar el fill de l'heroi John McClane (Bruce Willis), Jack, interpretat per Jail Courtney, ja feia tremolar de valent. I és que una de les nombroses gràcies del personatge era que s'enfrontava a terroristes ell solet, amb aquella samarreta de tirants que al final de la pel·lícula ja no era blanca, sagnant per totes bandes, rebent per totes bandes i amb aquell cinisme tan característic...
Aquí tot està descafeïnat, sembla que se n'hagin oblidat de què va fer famós al personatge.
Si bé és cert que la química entre els dos personatges no acaba d'anar malament, es nota massa que volen esprémer la saga a tota costa i que fins i tot es plantegen de continuar-la amb el cadell McClane quan Willis decideixi que ja n'hi ha prou.
L'altre punt dolent -dolentíssim- és que sembla haver estat rodada amb presses, amb desgana i amb nombrosos errors de ràcord . Persecució per aquí, explosió per allà, un final ràpid sense una èpica batalla cos a cos final i apa, fins la propera. Per enèsima vegada criticar durament els enquadraments de càmera i el parkinson d'aquesta. No passa res si una escena d'especialistes no ha sortit com hauria, per que com que no es veu res definit, tu posa sorolls de xocs, motors, trets i explosions i avall. Això no es fa així. La història del cinema ens ha brindat nombroses persecucions plenes d'acció i realisme, acurats treballs dels especialistes per a que es vegi ben clar què passa sense necessitat de crear-ho digitalment. Que li preguntin a Frankenheimer (Ronin), per posar un exemple, com es roden les persecucions.
Això sí, hi ha moments que et fan arrencar una riallada. L'escena del taxista rus (genial Pasha D. Lychnikoff) cantant New York de Sinatra, alguna rèplica entre pare i fill, el moment del tot terreny a l'autopista...
Però tot plegat no deixa de ser una mera anècdota en una cinta plena de despropòsits. Entretinguda i divertida, però John McClane és un mite, i en aquesta pel·lícula cau.
El dolent (malgrat el gir final) tampoc té massa carisma ni entitat. Res a veure amb Alan Rickman a la primera entrega de 1988. Allò si que era un malvat en tota regla. I la meravellosa catchphrase del protagonista Yipee Ki-Yay, motherfucker aquí està posada amb calçador, més per no decepcionar per no haver-la inclòs que una altra cosa.
Adient per a amants de les convulsions constants de càmera i contraindicada per a fans, molt fans, de McClane.
Fitxa:
2013
Director: John Moore
Guió: Skip Woods, Roderick Thorp
Repartiment: Bruce Willis, Jail Courtney, Sebastian Koch, Rasha Bukvic, Pasha D. Lychnikoff, ...
Track escollit:
"Doom and Gloom"
by The Rolling Stones
Frase escollida:
John McClane: [as they gear up] You got a plan?
Jack McClane: Not really. I kinda thought we would just wing it, you know. Running in, guns blazing! Make it up as we go.
Hilarant encara que segurament no tan brillant com l'anterior cinta dirigida per Martin McDonagh, In Bruges. Es tracta d'una pel·lícula amb quelcom de metaficció, i amb un guió sense pretensions que cal valorar des de la senzillesa dels seus diàlegs a la vegada que surrealistes.
I és que aquest és el punt fort de la cinta, una barreja de sentiments profunds i absurditats en contextos creats pels propis personatges i les seves circumstàncies.
La trama es basa en el guió que està intentant escriure el protagonista, un guionista alcohòlic anomenat Marty (Colin Farrell en una de les seves millors interpretacions, per no dir la millor), que vol compilar les misèries de set psicòpates i relacionar-les entre elles.
L'acompanyen Billy (impressionant Sam Rockwell), un actor fracassat i segrestador de gossos, i Hans (incommensurable Christopher Walken), el soci del primer en el seu peculiar negoci.
Pel camí surrealista i tortuós s'anirà trobant per diverses circumstàncies (o senzillament li explicaran la història) amb els psicòpates per al seu anhelat guió. A destacar les interpretacions de Woody Harrelson (Charlie), un mafiós amb veritables problemes amb la seva arma i curioses maneres de veure les coses i Tom Waits (Zachariah), un paio inquietant només pel fet de que es passeja per tota la pel·lícula acaronant un preciós conillet blanc.
A banda de que la manera de filmar de McDonagh és força interessant i que la banda sonora està ben escollida, el pes de la pel·lícula el porten els actors i les seves brillants interpretacions. Sense anar més lluny, el diàleg entre els dos primers personatges que apareixen, Larry i Tommy (Michael Pitt i Michael Stuhlbarg, respectivament), ja et dóna indicis del caire que pren tot plegat.
Evidentment no hi ha res que no estigui inventat, tot sol ser sofregit d'una altra cosa. I òbviament aquesta pel·lícula no n'és l'excepció, doncs beu de Tarantino, dels Coen i d'algun altre més.
Amb tot, és un producte que val la pena i que fa passar una bona estona entre rialles.
Adient per a amants de l'humor negre i les absurditats, contraindicada per a qui cregui anar a veure una pel·lícula de set paios sense pietat.
Fitxa:
2012
Director: Martin McDonagh
Guió: Martin McDonagh
Repartiment: Colin Farrell, Sam Rockwell, Christopher Walken, Tom Waits, Woody Harrelson, Olga Kurylenko, ...
Track escollit:
"Stranded"
written and performed by The Walkmen
Frase escollida:
Paulo: Put your hands up!
Hans: No.
Paulo: What?
Hans: I said no.
Paulo: Why not?
Hans: Because I don't want to.
Paulo: But I've got a gun...
Hans: I don't care.
Paulo: It doesn't make any sense!
Hans: Too bad!
