Entretinguda cinta d'acció que barreja moments de romanticisme crispetaire i dosis d'humor negre. Són obvis els referents de la mateixa amb True Lies de James Cameron, i d'altres pel·lícules que barregen la vida quotidiana d'un matrimoni amb l'espionatge i l'acció.
Els punts forts d'aquesta producció dissenyada per campanya de màrqueting explotant la parella de moda del moment són els constants gags de situacions habituals del dia a dia en el context de la vida d'uns agents secrets antagonistes. John i Jane Smith (Brad Pitt i Angelina Jolie, respectivament), són un matrimoni en crisi degut a tot el que no es diuen en part per la seva feina.
Si bé la trama deixa molt punts sense lligar i passa de puntetes per sobre de molts altres, no hem d'oblidar que el propòsit de la cinta és la d'entretenir a qualsevol preu i, com a mínim, si no aprofundeixes, això ho aconsegueix de sobres.
Pitt es menja la pantalla, cosa que no es pot dir de Jolie, que exceptuant alguns moments, tan sols es dedica a fer expressions de Tomb Raider durant tot el metratge. En canvi, el secundari Vince Vaughn (Eddie) és brillant a cada moment que apareix.
Fan gràcia les diferencies entre les agències per les que treballen els protagonistes, la de Pitt més d'estar per casa amb un soci que encara viu amb sa mare i la de Jolie, amb tecnologia punta, un toc futurista i poblada tota per dones a excepció del seu cap (molt a l'estil de Charlie's Angels).
Moments de paròdia (o homenatge) i molta complicitat entre els protagonistes, encara que repeteixo que qui val la pena és Pitt. O la relació amb els veïns com si fossin una parella més. Els gags de vida matrimonial en plena escena d'acció o l'humor negre constant (sobretot en l'escena del tango, que segur que us recordarà a d'altres pel·lícules).
El final decepciona una mica per les ganes d'acabar ràpid, tot i que la coreografia de la batalla és digne.
En definitiva adient per a aquells que vulguin desinhibir-se amb una bona comèdia d'acció carregada de frases que arrencaran més d'un somriure i contraindicada per als que no saben apreciar un notable divertimento.
NOTA POSTERIOR A LA PUBLICACIÓ DE L'ENTRADA: Moltes diferències de muntatge entre la versió original estrenada als EUA i la versió doblada a l'Estat Espanyol. Escenes eliminades i/o afegides per ambdues versions i muntatge de la batalla final sense música a la versió ianqui...
Fitxa:
2005
Director: Doug Liman
Guió: Simon Kinberg
Repartiment: Brad Pitt, Angelina Jolie, Vince Vaughn, ...
Track escollit:
"Express Yourself"
Written by Charles Wright
Performed by Charles Wright & The Watts 103rd Street Rhythm Band
Frase escollida:
Mom #1: Eddie?
Eddie: [shouts] Mom! We are on high alert here. I almost killed you right then! You do not even realize!
Mom #1: [pause] Never mind.
Curiosa comèdia auto-irònica amb tocs de romàntica que es basa en un llibre amb el mateix títol de Nick Hornby. La pel·lícula està estructurada en un monòleg interior que enlloc de resoldre'l amb una veu en off (que seria bastant avorrit), se soluciona amb el protagonista parlant directament a càmera. Recurs en clar homenatge a Annie Hall, de Woody Allen, però portat a l'extrem, ja que Rob Gordon, interpretat per John Cusack, es passa gairebé més de mig metratge fent monòleg davant la càmera.
Així a primer cop d'ull té la pinta de ser lenta i avorrida i, de fet, no és ràpida, però passa la mar de bé. En gran part per la interpretació dels diferents personatges que apareixen, bastant nombrosos i que fins al secundari més insignificant, estan ben construïts.
El punt fort de la cinta és la banda sonora. De fet, és una excusa perfecta per posar i citar un munt de bones cançons de la història del Pop. I la complicitat entre els personatges principals que fa que, juntament amb les històries que ens explica el protagonista, ens identifiquem amb una o diverses de les situacions que es descriuen.
A banda de John Cusack i les seves cinc principals (fa una llista de les relacions més importants de la seva vida com si es tractés d'una llista d'èxits a la ràdio), hi ha els dos empleats del seu negoci i amics (Todd Louiso i Jack Black, Dick i Barry, respectivament) que podríem definir com a una mena d'àngel i dimoni, d'R2D2 i C3PO amb el tarannà de les pel·lícules de Kevin Smith. Una curiosa barreja que dóna molt bon resultat.
Altres mencions que cal fer són les de Tim Robbins (Ian 'Ray' Raymond), sobretot en l'escena repetida tres vegades recreant els pensaments del protagonista (el mateix sensacional recurs que utilitzava la sèrie d'Ally McBeal), i el cameo de Bruce Springsteen, que en la versió doblada sembla forçat, però a l'original té la seva gràcia...
No es tracta d'una obra mestra i hi haurà qui la veurà avorrida i sense massa interès (també per que estem poc acostumats a aquest tipus de pel·lícula), però com a mínim és original, és fresca, sincera i àgil. És honesta, en resum. Sense artificis.
Adient per a qui vulgui passar una bona estona amb una història versemblant explicada en primera persona i contraindicat per a detractors de Cusack, per que se'n faran un tip de veure'l.
Fitxa:
2000
Director: Stephen Frears
Guió: Nick Hornby (novel·la), D.V. DeVicentis, Steve Pink, John Cusack i Scott Rosenberg
Repartiment: John Cusack, Jack Black, Todd Louiso, Iben Hjejle, Catherine Zeta-Jones, Tim Robbins, Joan Cusack, ...
Track escollit:
"Let's Get It On"
written by Marvin Gaye and Ed Townsend
performed by Jack Black
NOTA: Tota la banda sonora val la pena, així que deixo el link d'Spotify de tots els tracks que hi apareixen: High Fidelity soundtrack
Frase escollida:
Barry: Rob, I'm telling you this for your own good, that's the worst sweater I've ever seen, that's a Cosby sweater. [Imitating Bill Cosby] A Cossssssssssby sweater!
Ridley Scott ha fet moltes coses bones per a la història del cinema, però aquesta pel·lícula no és una d'elles. Si eliminem el forçat final per fer que es tracti d'una preqüela d'Alien, no deixa de ser una caríssima seqüència de paisatges fantàstics i d'efectes especials pensats per a la tecnologia 3D.
La cinta sembla que comenci molt bé, amb un cert misteri i unes perspectives correctes, però de seguida es nota que el guió és buit i que la majoria dels diners de la superproducció s'han invertit en màrqueting i no en talent.
El problema més gran és que tothom amb una edat té com a referència Alien i la pel·lícula està més encaminada a entretenir el públic crispetaire. Lluny d'aconseguir reflexions o ni tan sols un clima angoixant com ho feia l'obra excepcional de 1979, aquesta no aconsegueix ni arribar a la sola de les sabates.
Només hi ha un parell d'aspectes dignes de menció. En primer lloc Michael Fassbender (David), actor de moda que interpreta magníficament un androide. També podríem mencionar a Noomi Rapace (Elizabeth Shaw), però intenta semblar-se massa a Sigourney Weaver (en general i sobretot a l'escena de l'operació) i això delata encara més la manca de guió, d'idees fresques i d'interès en general de la cinta.
En segon lloc, la fotografia. Segurament és el que destaca més del producte. Molt treballada, un ambient previsiblement barroc, però és digne de menció pel merit global resultant.
Però a banda de tot això em temo que no hi ha massa cosa més a posar en relleu. La trama buida i plena d'errors lògics és una constant. Les accions dels personatges són un despropòsit una darrera l'altra i si bé la història et va portant de la mà, acabes de veure-la preguntant si realment calia haver-se gastat tants diners en un producte tan mediocre.
Fa riure que en un suposat planeta desconegut (si realment vols infondre por o suspens) els personatges comprovin que l'aire és respirable i malgrat l'aspecte tètric i inhòspit de l'indret es treguin les escafandres com qui es treu la bufanda quan no té fred. És inversemblant que un biòleg es posi a jugar i a temptar la sort amb una criatura del tot inquietant sorgida d'una aigua negra que corre pel terra. És trist que un paio que se suposa que està allà per les seves qualitats de rastreig es perdi a la mínima de canvi.
En fi, per tot plegat, un despropòsit ben gran. Sense ritme, mancada de rigor i amb aquella impressió d'haver-se fet de mala gana, com per cobrir l'expedient, i és que no toca totes les tecles que hauria de tocar i les que toca, les toca malament.
Adient per a devoradors de crispetes sense més ambició que aquesta i contraindicada per als que sàpiguen que malauradament el cinema darrerament s'entén més com un producte a vendre que com una obra artística.
Fitxa:
2012
Director: Ridley Scott
Guió: Jon Spaihts, Damon Lidenlof, Dan O'Bannon i Ronald Shusett
Repartiment: Noomi Rapace, Michael Fassbender, Charlize Theron, Guy Pearce, Logan Marshall-Green, ...
Track escollit:
"Love the One You're with"
Written by Stephen Stills
Performed by Crosby, Stills & Nash
Frase escollida:
David: Big things have small beginnings.
El problema més gran d'aquesta pel·lícula és el com ens l'han venuda. No es tracta d'una pel·lícula còmica. No es tracta d'una versió de Torrente. És molt més que això i hi està molt per sobre. La cinta barreja la comèdia negra amb el thriller, amb lleugers tocs de western i una inherent essència irlandesa.
El personatge principal, interpretat magistralment per Brendan Gleeson (Sergeant Gerry Boyle), és un policia rude, racista, provocador i malcarat aficionat a la beguda i a les prostitutes. Un home de costums, segur de sí mateix i cansat de la resta del món. Això entra en controvèrsia amb el seu company d'escenes, Don Cheadle (FBI agent Wendell Everett), que és tot el que no és ell.
No es pot negar que només amb aquests dos personatges la pel·lícula ja camina sola, però és que a més a més hi ha tot un elenc de secundaris que encaixen totes les peces del guió al mil·límetre.
El ritme de la trama segurament és una mica lent, però els diàlegs punyents i ofensius i les expressions lapidàries de Gleeson, combinats amb els excel·lents silencis i les expressions facials fan que sigui una delícia.
Carregada de veritats crues i de melancolia, desprèn la mateixa apatia que el personatge principal i si s'entén l'humor negre, provoca més d'una riallada per l'animalitat amb la que es tracten alguns temes.
El millor, sens dubte, és que cada escena sembla haver estat rodada a la primera, sense repeticions i gairebé improvisant. D'aquí aquesta naturalitat que farceix el producte.
Molt ben ambientada, tant en els interiors com els exteriors, escollits amb cura. La cinta en sí és com el mateix personatge que la protagonitza: solitària, melancòlica, rude i sense interès pel que fa a la resta del món.
Per tant, adient per a aquells que apreciïn una obra en estat pur, sense floritures. Contraindicada per als que esperin veure un Santiago Segura a la irlandesa.
Fitxa:
2011
Director: John Michael McDonagh
Guió: John Michael McDonagh
Repartiment: Brendan Gleeson, Don Cheadle, Mark Strong, Liam Cunningham, Fionnula Flanagan, ...
Track escollit:
"Everything Happens To Me"
Written by Matt Dennis and Tom Adair
Performed by Chet Baker
Frase escollida:
Sergeant Gerry Boyle: I thought black people couldn't ski... Or it that swimming?
Decepcionant entrega dels herois gals que va començar bé l'any 1999 amb Astérix et Obélix contre César i va tenir el seu punt àlgid el 2002 amb Astérix et Obélix: Mission Cléopâtre. Des d'aleshores n'hi ha hagut un parell més, la dels Jocs Olímpics (amb cameos com a reclam) i la que ens ocupa, desastrosa sense mesura...
Si bé és cert que hi ha algun acudit graciós i que el doblatge accentua la manera de parlar dels bretons (com suposo que farà la versió original francesa), no deixa de ser una pel·lícula sosa en la que durant les gairebé dues hores que dura estàs esperant que acabi d'arrencar.
Gérard Depardieu (Obélix) tornar a fer santament del grassonet amb super força, però tot i la tendresa del personatge, la cosa es queda en un no-res. L'elecció d'Edouard Baer com a Astérix és lamentable (més si es recorda que el seu paper a la cinta del 2002 feia de brillant Otis), i és que res és comparable al meravellós Astérix interpretat per Christian Clavier en la mateixa entrega.
Pel que fa a la resta del repartiment, destaca Guillaume Galliene (Jolitorax), i alguns bretons molt més secundaris. Després d'això, ni tan sols Catherine Deneuve (Reine Cordelia) fa honor a la seva reputació.
Fins i tot els decorats de cartró pedra no són tan genuïns com en entregues anteriors, i a les ambientacions realitzades amb l'ordinador se'ls veu el llautó.
La gran majoria d'acudits són forçats, com fets amb desgana i algun anacronisme, l'ús del qual fa plorar més que riure.
Com no podia ser d'altra manera hi ha alguna referència a d'altres pel·lícules com Star Wars o 300 però ni així aconsegueix arrencar un somriure sincer de la platea (literalment, doncs estava completament sol al cine i no, no he rigut).
Digne de menció l'escena on apareix Jean Rochefort (Lucius Fonius), que fa una auditoria a César al·legant que els comptes i despeses no són clars, i és que fins i tot aquí apareixen casos de malversació de fons públics (ui, quina gràcia...).
Sense massa més a destacar, adient per a families amb nens que desitgin tenir-los quietets una estona i contraindicat per a la resta, de debò, no malgasteu el temps (i els diners, és clar).
Fitxa:
2012
Director: Laurent Tirard
Guió: René Goscinny, Albert Uderzo, Laurent Tirard, Grégoire Vigneron
Repartiment: Gérard Depardieu, Edouard Baer, Guillaume Gallienne, Vincent Lacoste, Charlotte Lebon, Catherine Deneuve, ...
Track escollit:
"For Ever, and Ever, And Ever Ever Ever"
BB Brunes
Frase escollida:
(doblatge espanyol)
César: Organizad una orgía, que eso siempre anima!
Curiosa cinta d'animació alemanya carregada d'acudits absurds en clar homenatge a l'humor de pel·lícules com Hot Shots o The Naked Gun. Hi ha un munt de picades d'ullet a mode de paròdia a Pirates of the Caribbean, King Kong, Spiderman, entre d'altres.
Probablement el fet de que sigui una producció alemanya fa que els dobladors espanyols (Florentino Fernández "Flo", Anabel Alonso, Josema Yuste...) donessin ales a gags adaptats a l'humor d'aquí (estic convençut que els eriçons en la versió germànica no diuen hasta luego, Lucas!).
Sigui com sigui es tracta d'una refrescant comèdia animada amb un bon nivell d'il·lustració i que ens arrencarà més d'un somriure. La història gira entorn de Sissi i el seu marit, el príncep Franz. Una parella paròdica i amb costum ben absurds que veurà pertorbada la seva vida ideal pel segrest de Sissi per part del Yeti.
Els personatges secundaris posen la salsa a la trama amb moments memorables del Mariscal i de la parella de caçadors furtius. Hi ha humor per a tots els gustos, des de els clàssics fins als que tenen un lleuger to sexual, passant per certs anacronismes (com suggerir veure la televisió quan encara no està inventada).
Algunes ocurrències podrien haver estat una mica més polides, però en general el resultat és força satisfactori i, tenint en compte que es tracta d'un producte alemany, sorprèn bastant l'efectivitat de la pel·lícula.
Segurament hi haurà molts moments que ens recordin a pel·lícules que ja hem vist (d'animació o no) i això també ajudar a fer passar l'estona, que a fi de comptes és del que es tracta...
Adient per a aquells que vulguin veure com les factories Pixar, Dreamworks i similars inspiren a d'altres més petites amb bons resultats i contraindicada per a aquells als que no gaudeixin amb una bona comèdia pel fet que és d'animació.
Fitxa:
2007
Director: Michael Herbig
Guió: Alfons Biedermann, Michael Herbig
Repartiment (veus espanyoles): Florentino Fernández "Flo", Josema Yusté, Anabel Alonso, Carlos Ysbert, Héctor Cantolla, Juan Perucho, Abraham Aguilar, ...
Track escollit:
(none)
Frase escollida:
(doblatge espanyol)
Franz: Buenas, Mariscal. Cuénteme...
Mariscal: Uno, señor. Le he contado y es usted sólo uno.
