Una cinta d'animació que d'entrada no deixa de ser una història d'allò més tòpica, amb la seva moralina, en aquest cas, el creu en tu mateix. El pròleg de la mateixa és excessivament llarg i fa que es tardi en entrar a la pel·lícula, però una vegada dins, i desgranant-ne els diversos aspectes, es pot arribar a trobar-ne el què.
En realitat Gore Verbinski es dedica a fer homenatges, picades d'ullet i referències a l'spaguetti western a tort i a dret, i d'això en fa una pel·lícula. Si bé és cert que hi ha moments memorables, no passa de ser un divertimento de dissabte a la tarda.
Els aspectes destacables de la cinta els tenim en els personatges, molt ben creats tant estèticament com de caràcter. Es podria dir que cadascun dels personatges és l'animal que és (o que sembla ser) en funció del que -segons la cultura popular- s'adapta més al seu caràcter. D'altra banda tenim la banda sonora, un dels trets més atractius de la pel·lícula. Cada nota casa perfectament amb l'escena i fins i tot és un dels recursos emprats per a certs homenatges.
Les escenes d'acció estan ben plantejades i portades a terme, de fet no s'espera menys de Verbinski, alguna cosa s'ha de notar de les tres entregues de Pirates Of The Caribbean.
I el que més es recordarà són els ja citats homenatges i referències (sobretot als westerns de Sergio Leone). D'una banda tenim els mussols mariachis que fan de narradors, un recurs que van utilitzar els germans Farrelly a There's Something About Mary. En segon lloc hi ha l'aparició de l'Spirit of the West, personatge creat a semblança de Clint Eastwood.
Pel que fa a picades d'ullet de la banda sonora, tenim la cançó dels crèdits a càrreg de Los Lobos, que recorda molt a una barreja entre el Misirlou de Pulp Fiction i Green Hornet a Kill Bill, i l'escena de l'atac aeri amb Ride Of The Valkyries emula l'Apocalypse Now de Coppola.
I per últim, la camisa hawaiana de Rango, un homenatge al doblador del personatge (que té un cameo als inicis de la pel·lícula) Johnny Deep, en el seu paper a Fear and Loathing in Las Vegas.
Poca cosa més a destacar de la cinta. Una ambientació prou bona i uns efectes dignes de la tecnologia de que disposem. Adient per a la canalla i alguns pares que veuran reflexats molts moments dels seus westerns preferits i contraindicat pels que s'esperin trobar quelcom brillant com Monsters, INC. o Shrek.
Fitxa:
2011
Director: Gore Verbinski
Guió: John Logan
Repartiment (veus): Johnny Deep, Bill Nighy, Ned Beatty, Timothy Olyphant, ...
Track escollit:
"Walk Don't Rango"
Written by John Thum & David Thum
Performed by Los Lobos featuring Arturo Sandoval
Produced by Hans Zimmer & Gore Verbinski
Los Lobos performs courtesy of Shout! Factory
Arturo Sandoval performs courtesy of Concord Picante
Frase escollida:
Rango: I couldn't help but notice you noticing me noticing you.
Després de l'èxit de Reservoir Dogs Tarantino va saltar definitivament a la palestra amb aquesta pel·lícula farcida d'homenatges, picades d'ullet i diàlegs memorables per bé que sovint absurds.
Més enllà de les infinites lectures que es poden fer de la pel·lícula, de les nombroses interpretacions i de les influències de les revistes Pulp, hi ha diversos aspectes que fan que estigui en un lloc molt alt del rànquing de la història del cinema. I és que nombrosos detalls de la cinta han estat adaptats, afegits o deliveradament copiats per altres que han vingut després, i és que Tarantino ha creat escola.
Anant a pams, l'estructura narrativa per tall, com un collage, desordenada cronològicament va ser una novetat que havia estat gairebé impensable fins aleshores. Muntada en capítols que se solapen sense deixar cap detall a l'atzar, fa que estiguis pendent de la pantalla continuament malgrat els plans seqüència de seguiment sovint excessivament llargs i sense massa a aportar. Tota la pel·lícula està impregnada d'un estil senzill, sense massa floritures i amb aquell color rentat que emula les cintes de serie B que tant fascinen al director.
Pel que fa al repartiment, hi ha un munt de coses a dir, perque no és habitual disposar d'un elenc tan impressionant que s'entengui tan bé davant de les càmeres i ens ofereixi interpretacions de molt alt nivell. Hauriem de citar pràcticament a tots els personatges per tal de ser justos, però deixeu-me destacar-ne alguns.
En primer lloc Samuel L. Jackson (Jules Winnfield) que està impressionant i realitza sens dubte una de les seves millors interpretacions en el paper de gàngster en un moment de lucidesa -com ell mateix diu a la pel·lícula-. L'acompanya John Travolta (Vincent Vega), que gràcies a aquest film va catapultar la seva carrera, doncs va poder demostrar que sabia fer més coses que ballar i parlar amb nou nats i gossos que conversen com adults. Travolta fa una actuació realment bona, de tota manera l'èxit de tot plegat és la parella de gàngsters en sí. I per destacar algun altres dels molts que destacaria, Christopher Walken (Captain Koons) que apareix per deixar anar un monòleg i llestos. I quin monòleg!
Un altre aspecte de la pel·lícula (marca de la casa) és la banda sonora, sempre tan ben escollida, ja a Reservoir Dogs com en les predecessores. Les cançons que sonen casen perfectament amb el que es veu a la pantalla i sempre (o gairebé sempre) formen part de l'escena. Sonen a la ràdio, a la televisió, formen part del so ambient, en resum. Serà doncs complicat escollir-ne una al track escollit.
El guió, un altre dels aspectes que van fer famosa la cinta són sovint banals i absurds, però no deixen de ser escenes quotidianes de la vida dels personatges, de les seves circumstàncies. I tot plegat cohesiona fantàsticament la trama. També serà difícil triar-ne la frase escollida.
Així doncs, una cinta imprescindible, adient per a pràcticament tothom i contraindicada per a detractors de Tarantino, que n'hi ha.
Fitxa:
Director: Quentin Tarantino
Guió: Quentin Tarantino, Roger Avary
Repartiment: John Travolta, Samuel L. Jackson, Uma Thurman, Harvey Keitel, Tim Roth, Amanda Plummer, Maria de Medeiros, Ving Rhames, Eric Stoltz, Rosanna Arquette, Christopher Walken, Bruce Willis, Quentin Tarantino, ...
Track escollit:
"Rumble"
Link Wray and his Wray Men
Frase escollida:
Jimmie: [interupting] No, No, No, No, let me ask you a question. When you came pulling in here, did you notice a sign out in front of my house that said "Dead Nigger Storage"?
Jules: Jimmie, you know I ain't seen no...
Jimmie: [cutting him off again; getting angry] Did you notice a sign out in front of my house that said Dead Nigger Storage"?
Jules: [pause] No. I didn't.
Jimmie: You know WHY you didn't see that sign?
Jules: Why?
Jimmie: 'Cause it ain't there, 'cause storing dead niggers ain't my fucking business, that's why!
A primer cop d'ull no deixa de ser una pel·lícula policíaca amb un parell de protagonistes ben diferents i una sèrie de crims força aberrants. Hi ha força coses que primen l'efectisme i, de fet, podriem dir que l'excusa dels set pecats capitals va formidablement bé per fer que els assassinats siguin el més escabrosos possibles.
A banda del citat efectisme, la pel·lícula en sí aconsegueix l'ambient hostil i opressiu desitjat només amb un parell de coses ben senzilles. D'una banda tenim la Ciutat com a protagonista, un personatge més. Una ciutat que no es cita i que de la que contemplem la brutícia, la pobresa a cada racó, a cada cantonada. És la il·luminació i el color pobre que ens fa palpar la decadència extrema de la societat que se'ns descriu.
En segon lloc tenim la pluja constant, molt utilitzada des de Blade Runner. La pluja crea confusió, les imatges borroses, angoixa constant. De fet no para de ploure fins al desenllaç de la història. Sens dubte que és un factor important de la pel·lícula i el seu resultat.
Pel que fa a la interpretació dels personatges, tenim a Brad Pitt (Detective David Mills), que gràcies a aquesta pel·lícula es podria dir que va deixar de ser només una cara bonica. Pitt fa molt bé de detectiu jove, impulsiu i una mica fatxenda. En segon lloc tenim a Morgan Freeman (Detective Lt. William Somerset), el clàssic detectiu aturmentat per tot el que ha viscut, amb ganes de deixar-ho i constantment en desacord amb les maneres del seu company.
Amdós personatges evolucionen durant la trama i si bé es pot dir que Mills s'apropa més a la manera de fer de Somerset, l'evolució es mútua.
I en darrer lloc però no menys important tenim al provocador Kevin Spacey (John Doe), que malgrat apareix als últims minuts, omple la pantalla i de quina manera.
Els secundaris fan el seu paper a la perfecció sense eclipsar als tres principals.
Un darrer apunt. Memorable la primera escena de la biblioteca, música inclosa (track escollit).
En definitiva un producte amb un argument força habitual amb matissos que la fan especial, adient per a aquells que vulguin veure una policíaca que no et permeti apartar els ulls de la pantalla i contraindicada per als que detestin la sensació plujosa angoixant.
Fitxa:
1995
Director: David Fincher
Guió: Andrew Kevin Walker
Repartiment: Brad Pitt, Morgan Freeman, Kevin Spacey, Gwyneth Paltrow, ...
Track escollit:
"Suite No. 3 in D Major, BWV 1068 Air"
Written by Johann Sebastian Bach
Frase escollida:
Dr. Beardsley: He's experienced about as much pain and suffering as anyone I've encountered, give or take, and he still has Hell to look forward to.
Està clar que aquesta pel·lícula té aquell valor afegit que se sol desitjar. Aquell no-sé-què que et fa sentir satisfet quan surts del cine. Aquells trets que diferencien un producte ben fet i ben acabat.
També està clar que té moltes coses tarantinianes -sobretot de Reservoir Dogs i de Pulp Fiction- i coenianes.
El cas és que Killing Them Softly es presenta com un copy/paste de situacions on el guió (entenent-lo com a diàleg) i la interpretació hi porten la veu cantant.
Els personatges estan molt, molt ben definits i cadascun d'ells té alguna cosa que no et deixa indiferent.
Si Brad Pitt (Jackie Cogan, una mena d'assassí a sou inquietantment tranquil) se suposa que n'és el protagonista és perque serveix de nexe d'unió entre totes les històries de cadascún dels personatges i si bé algun d'ells no té massa a veure amb el desenllaç de tot plegat, si que fan de la relació entre ells un fil conductor de la cinta.
Hi ha molts personatges brillants en la seva mesura i és que es pot dir que cadascú té el seu moment de glòria. A banda de la interpretació i del guió, durant tota la pel·lícula veiem televisions i sentim radios que ens situen en el context de plena campanya electoral nordamericana (la darrera) i de fet, la darrera -curta- dissertació de Pitt té el seu perquè en aquests talls que es van sentint durant tot el metratge.
Si que és cert que l'argument no és massa original, però està narrada d'una manera poc convencional i cada detall està pensat, tant en la composició dels enquadraments com en el comportament dels personatges. I tornant als personatges, fer especial menció a un James Gandolfini magistral, que en pocs segons ja fa gran l'escena.
D'altra banda cal destacar un parell de detalls. En primer lloc el curiós pla subjectiu de la porta -si, si, la porta- del cotxe, em sembla genial. I sens dubte l'escena del primer assassinat de Pitt, a càmera lenta, amb una excel·lent banda sonora (track escollit) i tan ben pensada i realitzada que et fa exclamar un wow! en veure-la. Per cert, sensacional la banda sonora.
En realitat, hi ha moltes coses d'aquest muntatge que són transgressors, des del començament de la cinta (literalment) fins al final, en que els crèdits no tenen música, tan sols so ambient. Molt recomanable.
Adient per als que els agrada que els sorprenguin gratament com ho va fer Tarantino en el seu moment i contraindicat per a qui pensi que va a veure trets i persecucions d'un asassí a sou.
Fitxa:
2012
Director: Andrew Dominik
Guió: Andrew Dominik i George V. Higgins (novel·la)
Repartiment: Brad Pitt, Richard Jenkins, Ray Liotta, James Gandolfini, ...
Track escollit:
"Love Letters"
by Ketty Lester
Frase escollida:
Jackie Cogan: America is not a country it's a business.
Està de moda fer pel·lícules basades en sagues juvenils (Harry Potter, Twilight) i aquesta no n'és una excepció. La cosa va d'uns jocs similars a les lluites de gladiadors de l'època romana, ambientats aquí en un futur dictatorial on la societat està dividida en districtes (més aviat pobres) i governada pel Capitoli amb mà dura i fortes restriccions dels drets bàsics.
La història en sí deixa moltes coses sense explicar i moltes d'altres resoltes amb una simple pinzellada sense ni tan sols aprofundir lleugerament. Perque si es tracta d'una lluita d'entre vint-i-quatre joves a vida o mort, en primer lloc se'ns explica ben poc dels contrincants de la protagonista (Jannifer Lawrence) i és que en realitat l'enemic és la societat organitzadora i els jocs en sí.
Hi ha pinzellades d'història d'amor, però sense que això sigui el motor de la història, més aviat un mitjà per a un fi major. Tampoc s'estén (malgrat les dues hores i escaig que dura la cinta) en detalls del funcionament de la societat, el perquè de la diferència de classes i, de fet, sembla només importar el Capitoli i el districte 12.
En realitat, la única diferència ben mostrada entre una classe social i una altra rau en la hortera vestimenta d'uns i la d'estil rural de l'altra. Això és tot el que aprofundeix.
Probablement la part de la pel·lícula que més es deixa veure és en la de la preparació dels tributs (noi i noia escollits de cada districte). Sembla mentida que sigui la part on tenen protagonisme Woody Harrelson i Lenny Kravitz (si, si, el de Are You Gonna Go My Way).
Pel que fa a la part dels jocs en sí... Horrorosa. Quina mania amb el parkinson de càmera. No hi ha manera de distingir qui clava què ni qui es ferit a causa de què. Una tortura per a la vista, acabes ben marejat.
Malgrat tants despropòsits, la pel·lícula té la gran capacitat de plasmar els sentiments i pensaments dels diferents personatges sense que calgui que parlin (evidentment en això hi juga un paper important els actors i actrius que, com a mínim, no es queden en la capacitat interpretativa de quatre marrecs de Sensación de Vivir que juguen a matar-se els uns als altres.
Per tant, excepte algunes interpretacions, un desastre. Adient per a seguidors acèrrims de les sagues juvenils amb molta acció i poca percepció de la mateixa i contraindicat per aquells que com a acció tenen com a exemple Indiana Jones, per dir-ne algun...
Fitxa:
2012
Director: Gary Ross
Guió: Gary Ross i Suzzane Collins (novel·la)
Repartiment: Jennifer Lawrence, Stanley Tucci, Josh Hutcherson, Woody Harrelson, Donald Sutherland, Lenny Kravitz, ...
Track escollit:
"Dark Days"
by Punch Brothers
Frase escollida:
Haymitch Abernathy: [to Katniss] That's a beautiful dress.
Haymitch Abernathy: [to Effie] Not yours.
Els seguidors de la serie dels sèrie dels vuitanta van quedar decepcionats amb la versió de Michael Mann, perque en realitat no té massa a veure amb l'assolellada Califòrnia plagada de camises hawaianes, cotxes potents i noies en bikini que va fer que tothom volgués ser Sonny Crockett i Ricardo Tubbs (a la sèrie Don Johnson i Philip Michael Thomas i a la pel·lícula Colin Farrell i Jamie Foxx, respectivament).
El cas és que Mann, encisat per la tecnologia HD, defuig la homogeneïtat i coherència estètica i porta més enllà l'ús d'aquesta tecnologia supeditant la mateixa pel·lícula i fent que l'HD mani. La càmera canvia de focus, d'il·luminació i fins i tot de color com li dóna la gana.
I és que precisament la pel·lícula està estructurada de la mateixa manera que l'estil de vida dels personatges, sense sentit aparent, al llindar del que està bé i del que està malament, fent d'agent doble, sent policia sense que es noti, sent pel·lícula, però sense que ho sembli...
Aquesta manera de rodar undercover que fa que et sentis molt proper a l'acció, sense abusar del parkinson de càmera i creant una confusió molt adient per al propòsit de la cinta.
Perque la història no va de la missió, no va de traficants perseguits per policies, això només és el pretext. El nus de la història és precisament això, el dilema de fer de bo i de dolent al mateix temps, la perillositat de viure al llindar i de treballar pel bé a la vegada que fas de dolent. De triar finalment en quin bàndol et quedes.
Pel que fa a la interpretació és correcte. Farrell sempre fa la mateixa cara a totes les pel·lícules i és un posturitas, però aquí li queda bé. Cal subratllar el paper de Luís Tosar, que amb una mirada i molt poques paraules ho diu tot. Genial.
Cal fer una menció especial -honorífica diria jo- al tiroteig final. Gràcies probablement a la tecnologia HD i a la manera de rodar de Mann, és una de les millors escenes de trets en la història del cinema. El punt de vista de la càmera et fa viure-ho com si fossis allà (sobretot els que van anar a veure-la al cinema amb un bon sistema de so). Les armes tenen so d'armes, aterrador. Sembla que ho visquis en primera persona i és el que ha de ser, cruel. Sense floritures ni malabarismes. Trets en estat pur.
Només per aquesta escena val la pena.
Adient per a qui vulgui entrar dins el film sense complexes i deixar-se portar i contraindicat per als fans incondicionals de la sèrie dels vuitanta que vulguin fer un revival.
Fitxa:
2006
Director: Michael Mann
Guió: Michael Mann, Anthony Yerkovich
Repartiment: Colin Farrell, Jamie Foxx, Li Gong, Luís Tosar, ...
Track escollit:
"Numb/Encore"
Written by Jay-Z (as Shawn C. Carter), Kanye West (as Kanye Omari West), Mike Shinoda, Brad Delson, Chester Bennington (as Chester C. Bennington), Rob Bourdon (as Robert G. Bourdon), Phoenix Farrell (as David Farrell), Joseph Hahn
Performed by Jay-Z / Linkin Park
Frase escollida:
Det. James 'Sonny' Crockett: [while walking through an alley under heavy guard] Why do I get the feeling everyone knows we're here 15 blocks out?
Det. Ricardo Tubbs: 'Cause everyone knows we're here 15 blocks out.
Enorme pel·lícula dirigida magistralment per Bryan Singer. La cinta va acompanyada d'una fotografia excel·lent que passar a ser un personatge més. La il·luminació, l'enquadrament meticulós i uns elements subliminals molt ben escollits fan que no et moguis de la cadira en el que dura la cinta.
Potser el fet que ni el propi repartiment de la película sabés fins a l'estrena de la mateixa qui era el dolent fa que sigui més veraç la interpretació, i és que qualsevol dels personatges és digne d'un dels millors guions de la dècada dels noranta.
Magistral Kevin Spacey en el paper de Roger "Verbal" Kint, que és qui porta el pes de la narració, però tots, absolutament tots estan pletòrics... Des de Gabriel Byrne (Dean Keaton) fins a Pete Postlethwaite (Kobayashi) passant per Chazz Palminteri (Dave Kujan, US Costums).
Una pel·lícula on tots els recursos -tant tècnics com d'interpretació- estan al servei del guió, que no delataré per no espatllar el final d'algú que no l'hagi vista (a aquest algú: ja aniria sent hora de veure-la).
El cas és que 17 anys després de la seva estrena, és una pel·lícula que no ha envellit i malgrat les cintes amb sorpresa final solen perdre un cop ja el saps, és tal la grandesa de tot plegat, que tant de temps després, segueix vigent com el primer dia.
Cert és que el guió és una mica trampós, però el cas és que és efectiu i aconsegueix que t'ho empassis fins que al final, després d'una mica més d'hora i mitja, exclamis el que sigui que exclamis quan destapes el regal.
Sens dubte una d'entre el top 100 de la història del cinema, adient per a qui vulgui estar enganxat i atent a tot el que passa (és important) durant tota l'estona i contraindicat per al que vulgui que explosions i efectes diversos siguin l'eix transversal d'una pel·lícula entorn a la Mafia.
Fitxa:
1995
Director: Bryan Singer
Guió: Christopher McQuarrie
Repartiment: Stephen Baldwin, Gabriel Byrne, Benicio del Toro, Kevin Pollak, Kevin Spacey, Chazz Palminteri, Pete Postlethwaite, ...
Track escollit:
"Main Theme"
by John Ottman
OST
Frase escollida:
Verbal: Who is Keyser Soze? He is supposed to be Turkish. Some say his father was German. Nobody believed he was real. Nobody ever saw him or knew anybody that ever worked directly for him, but to hear Kobayashi tell it, anybody could have worked for Soze. You never knew. That was his power. The greatest trick the Devil ever pulled was convincing the world he didn't exist. And like that, poof. He's gone.
En realitat no deixa de ser una americanada patriòtica plena de tòpics, però està bastant més ben portada que les habituals dels "durs" del cinema.
Mark Wahlberg encarna al Sergent Bob Lee Swagger, un paio amb molts recursos que després d'un mal dia estant de servei es retira a la muntanya.
Una de les enèssimes pel·lícules sobre corrupció del poder que, en aquest cas, implica al govern (Ned Beatty) i als estaments militars (Danny Glover) -o com a mínim a representants d'aquests-, que fan i desfan mentre l'FBI beu a galet.
Els bons de la pel·lícula són doncs, el pobre Sergent inculpat injustament, un agent de l'FBI novell que no sap ben bé què fa però té molt bona voluntat (Michael Peña) i la jove vídua del col·lega d'armes del Sergent (la preciosa Kate Mara).
En sí la pel·lícula t'enganxa. Et porta. L'argument és ràpid i no s'estén en detalls innecessaris. Molts trets, explosions i accions dignes de MacGyver. A més a més, com que Bob Lee Swagger és un franctirador d'èlit, podem gaudir de trets de llarga distància i totes les explicacions més o menys físiques o científiques dels trets en qüestió.
Malgrat algunes escenes excessivament patriòtiques i els clixés típics de militars i governadors, la cinta es deixa veure, és entretinguda i la gaudeixes.
Són d'especial menció les interpretacions de Elias Koteas, el gos falder del Coronel interpretat per Glover, i de Rade Serbedzija com a agent d'èlit retirat, en cadira de rodes i, en realitat, donat per desaparegut.
En definitiva, adient per als que els agrada una bona pel·lícula d'acció si saben obviar els elements patriòtics (que d'altra banda tampoc són tants, n'hi ha que en tenen moltíssims més) i contraindicat per als que no creuen que es pugui encertar un tret des de més de mil cinc-cents metres.
Fitxa:
2007
Director: Antoine Fuqua
Guió: Jonathan Lemkin i Stephen Hunter (novel·la)
Repartiment: Mark Wahlberg, Danny Glover, Michael Peña, Kate Mara, Rhona Mitra, ...
Track escollit:
"Nasty Letter"
Written and Performed by Ottis Taylor
Frase escollida:
Colonel Isaac Johnson: I won. You lost. Get used to the idea, son.
Bob Lee Swagger: I'm not your son.
