Entretinguda cinta d'acció que barreja moments de romanticisme crispetaire i dosis d'humor negre. Són obvis els referents de la mateixa amb True Lies de James Cameron, i d'altres pel·lícules que barregen la vida quotidiana d'un matrimoni amb l'espionatge i l'acció.
Els punts forts d'aquesta producció dissenyada per campanya de màrqueting explotant la parella de moda del moment són els constants gags de situacions habituals del dia a dia en el context de la vida d'uns agents secrets antagonistes. John i Jane Smith (Brad Pitt i Angelina Jolie, respectivament), són un matrimoni en crisi degut a tot el que no es diuen en part per la seva feina.
Si bé la trama deixa molt punts sense lligar i passa de puntetes per sobre de molts altres, no hem d'oblidar que el propòsit de la cinta és la d'entretenir a qualsevol preu i, com a mínim, si no aprofundeixes, això ho aconsegueix de sobres.
Pitt es menja la pantalla, cosa que no es pot dir de Jolie, que exceptuant alguns moments, tan sols es dedica a fer expressions de Tomb Raider durant tot el metratge. En canvi, el secundari Vince Vaughn (Eddie) és brillant a cada moment que apareix.
Fan gràcia les diferencies entre les agències per les que treballen els protagonistes, la de Pitt més d'estar per casa amb un soci que encara viu amb sa mare i la de Jolie, amb tecnologia punta, un toc futurista i poblada tota per dones a excepció del seu cap (molt a l'estil de Charlie's Angels).
Moments de paròdia (o homenatge) i molta complicitat entre els protagonistes, encara que repeteixo que qui val la pena és Pitt. O la relació amb els veïns com si fossin una parella més. Els gags de vida matrimonial en plena escena d'acció o l'humor negre constant (sobretot en l'escena del tango, que segur que us recordarà a d'altres pel·lícules).
El final decepciona una mica per les ganes d'acabar ràpid, tot i que la coreografia de la batalla és digne.
En definitiva adient per a aquells que vulguin desinhibir-se amb una bona comèdia d'acció carregada de frases que arrencaran més d'un somriure i contraindicada per als que no saben apreciar un notable divertimento.
NOTA POSTERIOR A LA PUBLICACIÓ DE L'ENTRADA: Moltes diferències de muntatge entre la versió original estrenada als EUA i la versió doblada a l'Estat Espanyol. Escenes eliminades i/o afegides per ambdues versions i muntatge de la batalla final sense música a la versió ianqui...
Fitxa:
2005
Director: Doug Liman
Guió: Simon Kinberg
Repartiment: Brad Pitt, Angelina Jolie, Vince Vaughn, ...
Track escollit:
"Express Yourself"
Written by Charles Wright
Performed by Charles Wright & The Watts 103rd Street Rhythm Band
Frase escollida:
Mom #1: Eddie?
Eddie: [shouts] Mom! We are on high alert here. I almost killed you right then! You do not even realize!
Mom #1: [pause] Never mind.
Curiosa comèdia auto-irònica amb tocs de romàntica que es basa en un llibre amb el mateix títol de Nick Hornby. La pel·lícula està estructurada en un monòleg interior que enlloc de resoldre'l amb una veu en off (que seria bastant avorrit), se soluciona amb el protagonista parlant directament a càmera. Recurs en clar homenatge a Annie Hall, de Woody Allen, però portat a l'extrem, ja que Rob Gordon, interpretat per John Cusack, es passa gairebé més de mig metratge fent monòleg davant la càmera.
Així a primer cop d'ull té la pinta de ser lenta i avorrida i, de fet, no és ràpida, però passa la mar de bé. En gran part per la interpretació dels diferents personatges que apareixen, bastant nombrosos i que fins al secundari més insignificant, estan ben construïts.
El punt fort de la cinta és la banda sonora. De fet, és una excusa perfecta per posar i citar un munt de bones cançons de la història del Pop. I la complicitat entre els personatges principals que fa que, juntament amb les històries que ens explica el protagonista, ens identifiquem amb una o diverses de les situacions que es descriuen.
A banda de John Cusack i les seves cinc principals (fa una llista de les relacions més importants de la seva vida com si es tractés d'una llista d'èxits a la ràdio), hi ha els dos empleats del seu negoci i amics (Todd Louiso i Jack Black, Dick i Barry, respectivament) que podríem definir com a una mena d'àngel i dimoni, d'R2D2 i C3PO amb el tarannà de les pel·lícules de Kevin Smith. Una curiosa barreja que dóna molt bon resultat.
Altres mencions que cal fer són les de Tim Robbins (Ian 'Ray' Raymond), sobretot en l'escena repetida tres vegades recreant els pensaments del protagonista (el mateix sensacional recurs que utilitzava la sèrie d'Ally McBeal), i el cameo de Bruce Springsteen, que en la versió doblada sembla forçat, però a l'original té la seva gràcia...
No es tracta d'una obra mestra i hi haurà qui la veurà avorrida i sense massa interès (també per que estem poc acostumats a aquest tipus de pel·lícula), però com a mínim és original, és fresca, sincera i àgil. És honesta, en resum. Sense artificis.
Adient per a qui vulgui passar una bona estona amb una història versemblant explicada en primera persona i contraindicat per a detractors de Cusack, per que se'n faran un tip de veure'l.
Fitxa:
2000
Director: Stephen Frears
Guió: Nick Hornby (novel·la), D.V. DeVicentis, Steve Pink, John Cusack i Scott Rosenberg
Repartiment: John Cusack, Jack Black, Todd Louiso, Iben Hjejle, Catherine Zeta-Jones, Tim Robbins, Joan Cusack, ...
Track escollit:
"Let's Get It On"
written by Marvin Gaye and Ed Townsend
performed by Jack Black
NOTA: Tota la banda sonora val la pena, així que deixo el link d'Spotify de tots els tracks que hi apareixen: High Fidelity soundtrack
Frase escollida:
Barry: Rob, I'm telling you this for your own good, that's the worst sweater I've ever seen, that's a Cosby sweater. [Imitating Bill Cosby] A Cossssssssssby sweater!
Ridley Scott ha fet moltes coses bones per a la història del cinema, però aquesta pel·lícula no és una d'elles. Si eliminem el forçat final per fer que es tracti d'una preqüela d'Alien, no deixa de ser una caríssima seqüència de paisatges fantàstics i d'efectes especials pensats per a la tecnologia 3D.
La cinta sembla que comenci molt bé, amb un cert misteri i unes perspectives correctes, però de seguida es nota que el guió és buit i que la majoria dels diners de la superproducció s'han invertit en màrqueting i no en talent.
El problema més gran és que tothom amb una edat té com a referència Alien i la pel·lícula està més encaminada a entretenir el públic crispetaire. Lluny d'aconseguir reflexions o ni tan sols un clima angoixant com ho feia l'obra excepcional de 1979, aquesta no aconsegueix ni arribar a la sola de les sabates.
Només hi ha un parell d'aspectes dignes de menció. En primer lloc Michael Fassbender (David), actor de moda que interpreta magníficament un androide. També podríem mencionar a Noomi Rapace (Elizabeth Shaw), però intenta semblar-se massa a Sigourney Weaver (en general i sobretot a l'escena de l'operació) i això delata encara més la manca de guió, d'idees fresques i d'interès en general de la cinta.
En segon lloc, la fotografia. Segurament és el que destaca més del producte. Molt treballada, un ambient previsiblement barroc, però és digne de menció pel merit global resultant.
Però a banda de tot això em temo que no hi ha massa cosa més a posar en relleu. La trama buida i plena d'errors lògics és una constant. Les accions dels personatges són un despropòsit una darrera l'altra i si bé la història et va portant de la mà, acabes de veure-la preguntant si realment calia haver-se gastat tants diners en un producte tan mediocre.
Fa riure que en un suposat planeta desconegut (si realment vols infondre por o suspens) els personatges comprovin que l'aire és respirable i malgrat l'aspecte tètric i inhòspit de l'indret es treguin les escafandres com qui es treu la bufanda quan no té fred. És inversemblant que un biòleg es posi a jugar i a temptar la sort amb una criatura del tot inquietant sorgida d'una aigua negra que corre pel terra. És trist que un paio que se suposa que està allà per les seves qualitats de rastreig es perdi a la mínima de canvi.
En fi, per tot plegat, un despropòsit ben gran. Sense ritme, mancada de rigor i amb aquella impressió d'haver-se fet de mala gana, com per cobrir l'expedient, i és que no toca totes les tecles que hauria de tocar i les que toca, les toca malament.
Adient per a devoradors de crispetes sense més ambició que aquesta i contraindicada per als que sàpiguen que malauradament el cinema darrerament s'entén més com un producte a vendre que com una obra artística.
Fitxa:
2012
Director: Ridley Scott
Guió: Jon Spaihts, Damon Lidenlof, Dan O'Bannon i Ronald Shusett
Repartiment: Noomi Rapace, Michael Fassbender, Charlize Theron, Guy Pearce, Logan Marshall-Green, ...
Track escollit:
"Love the One You're with"
Written by Stephen Stills
Performed by Crosby, Stills & Nash
Frase escollida:
David: Big things have small beginnings.
El problema més gran d'aquesta pel·lícula és el com ens l'han venuda. No es tracta d'una pel·lícula còmica. No es tracta d'una versió de Torrente. És molt més que això i hi està molt per sobre. La cinta barreja la comèdia negra amb el thriller, amb lleugers tocs de western i una inherent essència irlandesa.
El personatge principal, interpretat magistralment per Brendan Gleeson (Sergeant Gerry Boyle), és un policia rude, racista, provocador i malcarat aficionat a la beguda i a les prostitutes. Un home de costums, segur de sí mateix i cansat de la resta del món. Això entra en controvèrsia amb el seu company d'escenes, Don Cheadle (FBI agent Wendell Everett), que és tot el que no és ell.
No es pot negar que només amb aquests dos personatges la pel·lícula ja camina sola, però és que a més a més hi ha tot un elenc de secundaris que encaixen totes les peces del guió al mil·límetre.
El ritme de la trama segurament és una mica lent, però els diàlegs punyents i ofensius i les expressions lapidàries de Gleeson, combinats amb els excel·lents silencis i les expressions facials fan que sigui una delícia.
Carregada de veritats crues i de melancolia, desprèn la mateixa apatia que el personatge principal i si s'entén l'humor negre, provoca més d'una riallada per l'animalitat amb la que es tracten alguns temes.
El millor, sens dubte, és que cada escena sembla haver estat rodada a la primera, sense repeticions i gairebé improvisant. D'aquí aquesta naturalitat que farceix el producte.
Molt ben ambientada, tant en els interiors com els exteriors, escollits amb cura. La cinta en sí és com el mateix personatge que la protagonitza: solitària, melancòlica, rude i sense interès pel que fa a la resta del món.
Per tant, adient per a aquells que apreciïn una obra en estat pur, sense floritures. Contraindicada per als que esperin veure un Santiago Segura a la irlandesa.
Fitxa:
2011
Director: John Michael McDonagh
Guió: John Michael McDonagh
Repartiment: Brendan Gleeson, Don Cheadle, Mark Strong, Liam Cunningham, Fionnula Flanagan, ...
Track escollit:
"Everything Happens To Me"
Written by Matt Dennis and Tom Adair
Performed by Chet Baker
Frase escollida:
Sergeant Gerry Boyle: I thought black people couldn't ski... Or it that swimming?
Decepcionant entrega dels herois gals que va començar bé l'any 1999 amb Astérix et Obélix contre César i va tenir el seu punt àlgid el 2002 amb Astérix et Obélix: Mission Cléopâtre. Des d'aleshores n'hi ha hagut un parell més, la dels Jocs Olímpics (amb cameos com a reclam) i la que ens ocupa, desastrosa sense mesura...
Si bé és cert que hi ha algun acudit graciós i que el doblatge accentua la manera de parlar dels bretons (com suposo que farà la versió original francesa), no deixa de ser una pel·lícula sosa en la que durant les gairebé dues hores que dura estàs esperant que acabi d'arrencar.
Gérard Depardieu (Obélix) tornar a fer santament del grassonet amb super força, però tot i la tendresa del personatge, la cosa es queda en un no-res. L'elecció d'Edouard Baer com a Astérix és lamentable (més si es recorda que el seu paper a la cinta del 2002 feia de brillant Otis), i és que res és comparable al meravellós Astérix interpretat per Christian Clavier en la mateixa entrega.
Pel que fa a la resta del repartiment, destaca Guillaume Galliene (Jolitorax), i alguns bretons molt més secundaris. Després d'això, ni tan sols Catherine Deneuve (Reine Cordelia) fa honor a la seva reputació.
Fins i tot els decorats de cartró pedra no són tan genuïns com en entregues anteriors, i a les ambientacions realitzades amb l'ordinador se'ls veu el llautó.
La gran majoria d'acudits són forçats, com fets amb desgana i algun anacronisme, l'ús del qual fa plorar més que riure.
Com no podia ser d'altra manera hi ha alguna referència a d'altres pel·lícules com Star Wars o 300 però ni així aconsegueix arrencar un somriure sincer de la platea (literalment, doncs estava completament sol al cine i no, no he rigut).
Digne de menció l'escena on apareix Jean Rochefort (Lucius Fonius), que fa una auditoria a César al·legant que els comptes i despeses no són clars, i és que fins i tot aquí apareixen casos de malversació de fons públics (ui, quina gràcia...).
Sense massa més a destacar, adient per a families amb nens que desitgin tenir-los quietets una estona i contraindicat per a la resta, de debò, no malgasteu el temps (i els diners, és clar).
Fitxa:
2012
Director: Laurent Tirard
Guió: René Goscinny, Albert Uderzo, Laurent Tirard, Grégoire Vigneron
Repartiment: Gérard Depardieu, Edouard Baer, Guillaume Gallienne, Vincent Lacoste, Charlotte Lebon, Catherine Deneuve, ...
Track escollit:
"For Ever, and Ever, And Ever Ever Ever"
BB Brunes
Frase escollida:
(doblatge espanyol)
César: Organizad una orgía, que eso siempre anima!
Curiosa cinta d'animació alemanya carregada d'acudits absurds en clar homenatge a l'humor de pel·lícules com Hot Shots o The Naked Gun. Hi ha un munt de picades d'ullet a mode de paròdia a Pirates of the Caribbean, King Kong, Spiderman, entre d'altres.
Probablement el fet de que sigui una producció alemanya fa que els dobladors espanyols (Florentino Fernández "Flo", Anabel Alonso, Josema Yuste...) donessin ales a gags adaptats a l'humor d'aquí (estic convençut que els eriçons en la versió germànica no diuen hasta luego, Lucas!).
Sigui com sigui es tracta d'una refrescant comèdia animada amb un bon nivell d'il·lustració i que ens arrencarà més d'un somriure. La història gira entorn de Sissi i el seu marit, el príncep Franz. Una parella paròdica i amb costum ben absurds que veurà pertorbada la seva vida ideal pel segrest de Sissi per part del Yeti.
Els personatges secundaris posen la salsa a la trama amb moments memorables del Mariscal i de la parella de caçadors furtius. Hi ha humor per a tots els gustos, des de els clàssics fins als que tenen un lleuger to sexual, passant per certs anacronismes (com suggerir veure la televisió quan encara no està inventada).
Algunes ocurrències podrien haver estat una mica més polides, però en general el resultat és força satisfactori i, tenint en compte que es tracta d'un producte alemany, sorprèn bastant l'efectivitat de la pel·lícula.
Segurament hi haurà molts moments que ens recordin a pel·lícules que ja hem vist (d'animació o no) i això també ajudar a fer passar l'estona, que a fi de comptes és del que es tracta...
Adient per a aquells que vulguin veure com les factories Pixar, Dreamworks i similars inspiren a d'altres més petites amb bons resultats i contraindicada per a aquells als que no gaudeixin amb una bona comèdia pel fet que és d'animació.
Fitxa:
2007
Director: Michael Herbig
Guió: Alfons Biedermann, Michael Herbig
Repartiment (veus espanyoles): Florentino Fernández "Flo", Josema Yusté, Anabel Alonso, Carlos Ysbert, Héctor Cantolla, Juan Perucho, Abraham Aguilar, ...
Track escollit:
(none)
Frase escollida:
(doblatge espanyol)
Franz: Buenas, Mariscal. Cuénteme...
Mariscal: Uno, señor. Le he contado y es usted sólo uno.
És difícil trobar una pel·lícula on hi surti Nicolas Cage que sigui bona, i aquesta no n'és l'excepció. Una cinta d'acció carregada de tòpics i despropòsits on l'acció -simplificada en trets, explosions i baralles- és el fil conductor d'una trama buida i d'una construcció de personatges (tret de comptades excepcions) inexistent.
La cosa va d'un avió que trasllada presos fent una escala. Resulta que en aquest avió de màxima seguretat hi posen el bo i millor de la societat criminal i és clar, emboliquen la troca d'una manera exponencial. Només algunes frases, alguns personatges i poca cosa més ajuden a empassar-te els moments intermedis entre una cosa i l'altra.
En general molt pobra.
Les poques coses que valen la pena són John Malkovic (Cyrus 'The Virus' Grissom), en un paper que li va com anell al dit i l'ambigüitat de Steve Buscemi (Garland 'The Marietta Mangler' Greene) que en realitat fa una entrada en escena brutal com si fos un paio perillosíssim i al final li acabes agafant afecte. Alguna frase memorable d'aquests dos personatges com l'al·lusió de Buscemi a la ironia que suposa celebrar una "festa" en un avió al ritme de la cançó d'un grup que precisament va morir estavellant-se en un accident aeri.
Pel que fa a la resta, ni les escenes d'acció estan massa aconseguides, ni res destaca especialment. Hi ha molt errors de lògica i qui se suposa que porta el pes del protagonisme, Cage, cansa molt amb aquest posat grunge amb la cabellera llarga i la barba d'uns quants dies (que escolta, si se suposa que et deixen lliure i vas a veure la teva filla de vuit anys per primera vegada, cony!, afaitat i tallat els cabells per no semblar un convicte més, no?).
Però deixant nimietats a banda, una de les coses més lamentables de la cinta són els constants tòpics, que si fossin fets expressament fins i tot farien gràcia (ja que es tractaria d'una paròdia), però que dos policies motoristes llencin un donnuts mig mossegat per iniciar una persecució, per exemple, és força patètic. Tot és del mateix estil.
Adient per a incondicionals de Cage (feu-vos-ho mirar) i contraindicat per als que tinguin dos dits de front, pel·lícules d'acció n'hi ha moltes més...
Fitxa:
1997
Director: Simon West
Guió: Scott Rosenberg
Repartiment: Nicolas Cage, John Cusack, John Malkovic, Steve Buscemi, Colm Meaney, ...
Track escollit:
"Sweet Home Alabama"
by Lynyrd Skynyrd
Frase escollida:
[Holding a gun up to the head of a stuffed pink bunny]
Cyrus 'The Virus' Grissom: Make a move and the bunny gets it.
Després de 19 anys de la seva darrera aventura, era molt arriscat tornar a fer que Indiana Jones (Harrison Ford), tornés a tenir credibilitat i empenta, les coses com siguin. Però, tot i que no és la més brillant de les quatre, ja, pel·lícules de la saga, es pot dir que està molt a l'alçada de les espectatives.
Steven Spielberg serà com sigui, però sap com fer funcionar aquesta història i s'aferra a la idea de que si quelcom està bé, per a què canviar-ho. I funciona.
El plantejament d'aquesta quarta entrega és pràcticament calcat al d'Indiana Jones and the Last Crusade i és precisament aquesta base la que fa funcionar la resta. El començament amb el final d'una aventura que contextualitza la pel·lícula sencera (en aquest cas 19 anys que també han passat pel protagonista, els nazis ja són fora de la història i ara són els russos, en plena guerra freda, que remenen les cireres cercant algun objecte entre arqueològic i fantàstic).
Nombroses referències i picades d'ullet a entregues anteriors i molt d'humor la fan divertidíssima per a seguidors del personatge. L'escena en la que entra el degà a la classe (fins i tot la cita del llibre de Michaelson que apareix en altres entregues), l'escena de casa fent les maletes per iniciar una aventura, persecucions en moto, en camions..., la famosa línia vermella travessant el mapa quan viatja... Tots els trets característics d'un coherent Indiana Jones per al que han passat els anys i ja no està tan hàbil com en les passades aventures. De fet, les referències a l'edat d'Indy són constants a la pel·lícula.
Per cert, una felicitació especial a Spielberg, que dóna una lliçó magistral de com s'han de filmar les escenes d'acció i persecucions, sense càmeres que tremolin i on es veu perfectament qui és qui i què passa...
Malgrat estar a l'alçada, segurament peca de que l'objectiu de la recerca podria haver estat quelcom menys fantàstic com el tema d'una cultura interdimensional i recórrer a alguna cosa més arqueològica com per exemple l'Atlàntida o alguna cosa similar (i és que després de la Copa Sagrada i l'Arca Perduda què vols buscar que ho superi?).
Amb tot, l'elenc escollit té de tot. D'una banda és sensacional haver comptat amb el retorn de Karen Allen (Marion Ravenwood, a Indiana Jones and the Lost Ark), creíble Jim Broadbent en el paper de Dean Charles Stanforth que substitueix el malaurat Denholm Elliott com a Marcus Brody i digne malvada Cate Blanchett com a Irina Spalko i Igor Jijikine com a la seva mà dreta, Dovchenko.
Segurament al paper de John Hurt (Professor Oxley) se li podria haver tret més suc igual que al de Ray Winstone ('Mac' George Michael), encara que de tota manera, funcionen bé com a secundaris i com a rèpliques de segons quins gags.
Per últim, el fill d'Indiana Jones, Mutt Williams (en realitat Henry Jones III), interpretat per Shia LaBeouf, que aconsegueix la relació que s'esperaria entre pare i fill, a moments bastant similar que la que van portar Ford i Connery en l'anterior entrega.
A propòsit, molt encertat el final amb el fet que el fill vol posar-se el barret d'Indy i aquest se li avança posant-se'l ell una vegada més. Carregat de simbolisme, i és que Harrison Ford farà la cinquena entrega, ja amb setanta anys... físic envejable, oi?
Adient per a tothom, per als seguidors més exigents i per als que vulguin veure una bona pel·lícula d'aventures ben filmada, i coherent. Contraindicat per als que prefereixin escenes d'acció on no se sàpiga ben bé què passa per tanta tremolor de càmera.
Fitxa:
2008
Director: Steven Spielberg
Guió: David Koepp, George Lucas, Jeff Nathanson, Philip Kaufman
Repartiment: Harrison Ford, Cate Blanchett, Karen Allen, Shia LaBeouf, John Hurt, Jim Broadbent, ...
Track escollit:
"Hound Dog"
Written by Jerry Leiber and Mike Stoller
Performed by Elvis Presley
Frase escollida:
Dean Charles Stanforth: We seem to have reached the age where life stops giving us things and starts taking them away.
Pel·lícula de ciència-ficció amb una estètica molt extrema tant d'una banda com de l'altra. Farcida de referències a d'altres estils i gèneres, amb profecies i escollits (bevent una mica de The Matrix, però sense passar-se). Molt treballades les indumentàries i els ambients, els ítems de cada raça i els seus costums, però amb força mancances argumentals.
La cinta, de fet, ve a ser una segona part de Pitch Black, amb qui comparteix nombrosos personatges i de la que en segueix el fil conductor.
La cosa va d'un furià, Riddick (Vin Diesel), que se suposa que segons una profecia ha d'acabar amb el 'regnat' de Lord Marshal (Colm Feroe), líder de la raça dels Necròfers, un éssers dominants, convertidors a la seva fe o botxins en trobar resistència a aquest objectiu... Hi trobem altres races d'altres planetes, però explicades amb poc detall o mal aprofundides, les elementals (interpretades per Judi Dench), els habitans del planeta Helion Prime, assetjats en aquesta ocasió pels Necròfers, i no com a raça però sí com a part suposadament important de la trama els habitans del planeta Crematòria, un planeta-presó on de dia és un infern i de nit un congelador.
El dolent d'aquesta seqüela és que vol tocar massa tecles i no n'acaba tocant cap de bé. La trama és perd massa en l'escena del planeta-presó (excusa per introduïr-hi el personatge femení de torn, Kyra, interpretada per Alexa Davalos, que és una versió femenina de Riddick) i deixa molts buits d'altres personatges que, ben desenvolupats, podrien haver donat quelcom més d'entitat al film.
És el cas del furià convertit a necròfer interpretat per Linus Roache, Purifier, del que se'n sap ben poc de la seva història i del perquè dels seus ambigus actes. O el de la parella Vaako i Dame Vaako (Karl Urban i Thandie Newton, respectivament), una barroera imitació espacial del matrimoni Macbeth...
En definitiva, el millor de la pel·lícula -sorprenentment- és Vin Diesel, que encarna a la perfecció l'assassí en sèrie perseguit per la majoria que és passa la pel·lícula deixant anar una sèrie de frases lapidàries que faran les delícies dels amants d'aquest gènere de frases del paio dur de la pel·li...
Lamentables errors i contrasentits en el guió i poc aprofundiment general que fan que només sigui un divertimento quan no es té res més a fer un dissabte a la tarda.
Adient per a incondicionals de Diesel i les seves frases i contraindicat per als que prefereixin emprar la tarda de dissabte amb un bon llibre (o normalet, tampoc cal que sigui una obra mestra de llibre, segur que ho supera...).
Fitxa:
2004
Director: David Twohy
Guió: David Twohy (guió), Jim Wheat i Ken Wheat (personatges)
Repartiment: Vin Diesel, Colm Feroe, Judi Dench, Alexa Davalos, Thandie Newton, Karl Urban, Nick Chinlund, ...
Track escollit:
"The Chronicles of Riddick" (theme)
by Graeme Revell
Frase escollida:
Richard B. Riddick: You made three mistakes. First, you took the job. Second, you came light. A four man crew for me? Fucking insulting. But the worst mistake you made...
[Toombs darts for the gun rack which he finds to be empty while Riddick smiles]
Richard B. Riddick: ...empty gun rack.
Els entesos diran que es tracta d'un remake d'una cinta de gran èxit del cinema de Hong Kong anomenada Mou gaan sou (aka: Infernal Affairs) i de fet, el guionista William Monahan assegurava no conèixer-la abans d'escriure el guió de la que ens ocupa.
Sigui com sigui, les dues cintes tenen bastantes similituds i els cinèfils asseguren que l'original és infinitament més bona que la d'Scorsese. Amb tot, no és el tema que ens ocupa.
La pel·lícula, como moltes de les d'Scorsese, és excessivament llarga, i el ritme no és que sigui molt ràpid, per tant, hi ha moments en els que cridaries allò de ¡Trata de arrancarlo, por dios!, però la cinta en sí té les suficients coses bones com per que valgui la pena veure-la.
Diria que el pilar principal que la sustenta és el repartiment i la feina que fa l'elenc en general.
D'una banda tenim el policia infiltrat Billy (Leonardo DiCaprio) i els seus caps al departament, Dignam i Queenan (Mark Wahlberg i Martin Sheen, respectivament). De l'altra tenim l'infiltrat dels dolents al departament de la policia Colin Sullivan (Matt Damon) i cap i subaltern dels malvats de la pel·lícula, Frank Costello i Mr. French (Jack Nicholson i Ray Winstone, respectivament). Tot i que el protagonisme recau en Damon i DiCaprio, tots aquests citats anteriorment porten el pes de la trama. Com a secundaris cal destacar els papers d'Alec Baldwin (Ellerby), un dels caps del departament de policia que vol caçar a Costello, i de Vera Farmiga (Madolyn), la psicòloga dels dos protagonistes.
Per no citar-los tan sols, dir que Nicholson és qui és i fa el paper que tothom espera (amb alguna anada d'olla inclosa) i criticar a DiCaprio per l'excessiu nerviosisme, un pèl sobreactuat.
En segon lloc, la manera de posar la càmera d'Scorsese és sempre interessant i la banda sonora escollida amb bon gust un dels seus trets característics. Aquests són els trets bàsics que fan de la cinta quelcom entretingut i digne de ser vist.
D'altra banda hi ha nombrosos aspectes negatius. Amb un elenc tan extens i amb cadascun dels personatges amb un llarg moment per a la seva construcció, la pel·lícula es fa pesada i la probable intensitat de l'acció es dilueix inexorablement...
Si que els diàlegs entre personatges són una delícia, grans dissertacions de Nicholson i batalles dialèctiques de Wahlberg, però en resum la cosa no surt d'aquí. Les comparacions són odioses (una mera excusa que quan es diu és com tenir via lliure a comparar), però havent vist Taxi Driver, Casino, Goodfellas, saps que Scorsese té més nivell que això.
Adient per a qui ja sap que a Scorsese li surt barat el metre de pel·lícula i contraindicat per a qui no aguanti més d'hora i dos quarts en una butaca del cinema.
Fitxa:
2006
Director: Martin Scorsese
Guió: William Monahan, Alan Mak i Felix Chong (quió de Mou gaan dou, guardant les aparences per si realment és un remake)
Repartiment: Matt Damon, Leonardo DiCaprio, Martin Sheen, Jack Nicholson, Mark Wahlberg, ...
Track escollit:
"Let It Loose"
by The Rolling Stones
&
"I'm Shipping Up To Boston"
by Dropkick Murphys
Frase escollida:
Ellerby: Go fuck yourself.
Dignam: I'm tired from fucking your wife.
Ellerby: How is your mother?
Dignam: Good, she's tired from fucking my father.
Sens dubte la millor de les -per ara- quatre entregues de l'heroi del fuet i la fedora.
Anant a pams, The Last Crusade ho té tot. Tot el que s'espera d'una pel·lícula d'aventures i més fins i tot. La posada en escena, els paisatges, localitzacions i decorats aconsegueixen embolcallar-te en la història, farcida de detalls, de construcció de personatges, d'humor, intriga i acció.
Tots els aspectes de la cinta casen perfectament i si bé hi ha alguns enganys en el guió i alguns errors garrafals de ràcord, allò de segundas partes nunca fueron buenas (en aquest cas la tercera) és del tot incorrecte.
La història en sí, sempre lligant la fantasia i l'arqueologia, tracta del Sant Greal, encara que l'objecte en sí no té massa pes en la trama. Senzillament els nazis el volen per allò de la vida eterna.
La trama es basa en les proves, els obstacles i els enigmes que han de superar els protagonistes.
Parlo de protagonistes, en plural, per que una de les meravelloses gràcies d'aquesta cinta és que no només tira del carro Harrison Ford (Indiana Jones), si no que forma tàndem amb Sean Connery (Professor Henry Jones) fent de pare del protagonista.
És tanta la complicitat dels dos personatges, tant l'humor que desprenen els seus diàlegs, que la crua i distant relació que porten (no es parlaven des de feia anys, la mare va morir, ...) passa a un segon pla per gaudir de l'antagonisme de tots dos.
Aquí no hi ha ben bé un malvat definit de la pel·lícula. El dolent és el repte al que s'enfronten. Si bé els papers d'Alison Doody (Dr. Elsa Schneider), Julian Glover (Walter Donovan) i el sempre magnífic Michael Byrne (General Vogel) són mil·limetrats i ben construïts, no porten del tot el pes de contricant.
Brillants també, cohesionant-ho tot, John Rhys-Davies (Sallah) i Denholm Elliott (Marcus Brody), que ja havien sortit en edicions anteriors.
Un altre tret característic de la saga són les localitzacions, generalment deserts, estepes i coves. D'això no en falta i a més, molt ben dibuixats buscant aquesta estètica de cartró-pedra. I és que cada escena ens fa entrar dins de la trama i gaudim com a nens petits, per molts anys que faci que l'hem vista i, per què no, per moltes vegades que l'haguem vista.
Segurament per a molts la tercera entrega de la saga no ha estat la més imaginativa, però si la més emocionant. Aquí, a més, s'introdueix des del pròleg la infància del protagonista (el gag de com es fa la cicatriu que té l'actor a la barbeta o la fòbia a les serps). Que dit sigui de passada, gran elecció la del jove (ja mort) actor River Phoenix, amb les mateixes expressions que Ford fent d'Indiana Jones adult.
En definitiva, una obra mestra del cinema d'aventures, una pel·lícula farcida de frases memorables (molt difícil escollir-ne una), d'escenes memorables i que no passarà mai de moda. Adient per a tothom i contraindicada per als que no hagin entrat mai en un cinema en la vida...
Fitxa:
1989
Director: Steven Spielberg
Guió: Jeffrey Boam, George Lucas i Menno Meyjes (història), George Lucas i Philip Kaufman (personatges)
Repartiment: Harrison Ford, Sean Connery, Denholm Elliott, Alison Doody, John Rhys-Davies, Julian Glover, River Phoenix, Michael Byrne, ...
Track escollit:
"Scherzo for Motorcycle and Orchestra"
by John Williams
&*
"Raiders March"
by John Williams
Frase escollida:
Professor Henry Jones: Our situation has not improved.
* He posat també Raiders March per ser un clàssic del cinema.
Remake innecessari de la de 1990 que no té ni molt menys la genuïnitat i la visceralitat de l'original.
Aquí ens endossen un sempre-amb-la-mateixa-expressió Colin Farrell (Douglas Quaid/Hauser) enlloc d'Arnold Schwarzenegger, que d'acord que no sap ni caminar, però com a mínim el paper feia per a ell. La millor de la pel·lícula és Kate Beckinsale, que substitueix Sharon Stone en el paper de Lori.
La trama es basa única i exclusivament en el fet que el protagonista li han canviat els records i és un individu que en realitat no és, però el rerefons de la cinta original es perd completament.
A la de 1990 hi havia un perquè, una causa de tot i un objectiu final que en aquesta no hi és en absolut. Tot és una excusa per fer una sèrie d'efectes especials poc agradables visualment.
Fins i tot el gag de la prostituta de tres pits tan memorable a la cinta oficial ens l'endossen aquí sense cap raó de ser. En la de Paul Verhoeven tenia una raó de ser donades les mutacions generalitzades, en aquesta hi és per que sí.
Les úniques coses a destacar d'aquesta pel·lícula és el fet que al món només són habitables Austràlia i part d'Europa i que per viatjar d'un lloc a l'altre es fa servir el mètode de la "caiguda", que es basa en un viatge subterrani travessant la Terra. Això és enginyós, però a banda d'aquest punt i de la persecució inicial pels terrats de les cases, la resta és prescindible. I això és trist.
Destacable el curt paper de Bill Nighy, que deixa anar diverses sentències que fan accentuar la cara de mai-he-trencat-un-plat de Farrell i desapercebuda intervenció de Jessica Biel, que és molt maca la noia, però no la recordarem per les seves actuacions.
En resum, desafortunada. Adient per a crispetaires enfervorits i contraindicada per a qui pretengui veure quelcom a la Total Recall de 1990.
Fitxa:
2012
Director: Len Wiseman
Guió: Kurt Wimmer, Mark Bomback, ...
Repartiment: Colin Farrell, Kate Beckinsale, Jessica Biel, Bryan Cranston, Bill Nighy, ...
Track escollit:
"Typhoon"
Written by Ebow Graham
Performed by Foreign Beggars featuring Chasing Shadows
Frase escollida:
Lori Quaid: How the hell should I know? I just work here.
Sembla que com més avancem en la saga, James Bond és menys Bond. Aquestes ganes de modificar quelcom per modernitzar-ho o ves a saber per a què, fan que les pel·lícules de Bond ja no siguin les que eren. Ja van començar amb Casino Royale, que com a pel·lícula està bé, però no és el que esperes (o no és tot el que esperes) quan vas a veure'n una de l'agent 007.
En l'era de Daniel Craig han volgut dotar a James Bond de més humanitat, de més vulnerabilitat, i això no és.
Quan un va a veure una pel·lícula d'aquesta llarguíssima saga (Skyfall és la que fa 23) espera veure un individu mascilsta i lleugerament misògin producte de la Guerra Freda, carregat de gadgets proporcionats per un ancià sarcàstic (Q), que fa un munt de fantasmades en missions complicadíssimes sense ni despentinar-se. Un agent secret que s'ho fa amb la dolenta i amb la bona de la pel·lícula (les noies Bond) i que acaba en una lluita gairebé èpica amb el malvat de torn.
Si bé tot sembla indicar després d'aquesta tercera entrega del llegat Craig que la cosa va avançant per a tornar als trets clàssics que van fer d'aquesta saga el que és, l'espera s'està fent eterna.
Skyfall és la que menys acció té d'aquestes tres darreres i, de fet, la cinta no gira al voltant de l'agent 007, sinó del seu cap, M (Judi Dench), amb qui l'agent secret té una relació gairebé materno-filial que fins i tot en certs moments té alguns aspectes de matrimoni.
La trama s'endinsa en coses passades del personatge suposadament principal, els orígens, la seva infantesa (cosa que té força similituds amb el Bruce Wayne de Christopher Nolan a la saga recent de Batman), i defineix molt més els personatges que qualsevol altra entrega anterior.
També el dolent de la pel·lícula és diferent, Silva (Javier Bardem), que busca venjança amb la cap de l'MI6 per raons que també entren en el terreny de les relacions personals. Bardem possiblement sigui el millor de la cinta, i dic probablement per que molt em penso que el doblatge no fa justícia a la seva interpretació (tinc pendent de veure-la en VO, segur que val més la pena)*.
SPOILER
Així doncs, bàsicament aquesta entrega va destinada a relatar un canvi en les línies de la saga. És a dir, està al servei d'ella mateixa. La trama serveix per explicar el canvi del personatge M (de Judi Dench a Ralph Fiennes), la incorporació de Q (Ben Whishaw), que passa de ser l'ancià sarcàstic a un jove superdotat informàtic pedant -molt malament, a la darrera de l'era Brosnan van fer el magnífic canvi del malaurat Desmond Llewelyn a John Cleese- i l'aparició de Miss Moneypenny, que ara ho serà l'actriu afroamericana Naomi Harris.
FI SPOILER
Per cert, molt patillera l'escena que emula l'arribada dels helicòpters d'Apocalypse Now...
En definitiva, que encara no és James Bond en estat pur, però se li va acostant. Adient per als no seguidors de l'agent secret que vulguin veure una pel·lícula força coherent i amb una digne construcció de personatges sense deixar la seva part d'acció pura i dura i contraindicada (malgrat molta crítica entesa digui el contrari) per seguidors incondicionals de l'agent 007.
*NOTA D'ACTUALITZACIÓ: Una vegada vista la pel·lícula en VO, confirmo les meves previsions. Bardem és probablement el millor de la cinta i el doblatge no li fa justícia (ho sento pel doblador, que havia estat professor meu). El personatge de Silva si que té algun punt provocador cap a Bond que frega l'homosexualitat, però no fins al punt caricaturitzat que ens fa creure la versió doblada. Les tessitures de Bardem amb la veu són genials i val molt la pena veure-la en la seva versió original, tota una altra pel·lícula.
Fitxa:
2012
Director: Sam Mendes
Guió: Neal Purvis, Robert Wade i John Logan
Repartiment: Daniel Craig, Judi Dench, Javier Bardem, Ralph Fiennes, ...
Track escollit:
"Skyfall"
Written by Adele Adkins & Paul Epworth
Performed by Adele
Frase escollida:
Q: It always makes me feel a bit melancholy. Grand old war ship. being ignominiously haunted away to crap... The inevitability of time, don't you think? What do you see?
James Bond: A bloody big ship. Excuse me.
Q: Double-O Seven. I'm your new Quartermaster.
James Bond: You must be joking.
Q: Why, Because I'm not wearing a lab coat?
James Bond: Because you still have spots.
Q: My complexion is hardly relevant.
James Bond: Your competence is.
Q: Age is no guarantee of efficiency.
James Bond: And youth is no guarantee of innovation.
Q: Well, I'll hazard I can do more damage on my laptop sitting in my pajamas before my first cup of Earl Grey than you can do in a year in the field.
James Bond: Oh, so why do you need me?
Q: Every now and then a trigger has to be pulled.
James Bond: Or not pulled. It's hard to know which in your pajamas... Q.
Q: Double-O Seven...
Una cinta d'animació que d'entrada no deixa de ser una història d'allò més tòpica, amb la seva moralina, en aquest cas, el creu en tu mateix. El pròleg de la mateixa és excessivament llarg i fa que es tardi en entrar a la pel·lícula, però una vegada dins, i desgranant-ne els diversos aspectes, es pot arribar a trobar-ne el què.
En realitat Gore Verbinski es dedica a fer homenatges, picades d'ullet i referències a l'spaguetti western a tort i a dret, i d'això en fa una pel·lícula. Si bé és cert que hi ha moments memorables, no passa de ser un divertimento de dissabte a la tarda.
Els aspectes destacables de la cinta els tenim en els personatges, molt ben creats tant estèticament com de caràcter. Es podria dir que cadascun dels personatges és l'animal que és (o que sembla ser) en funció del que -segons la cultura popular- s'adapta més al seu caràcter. D'altra banda tenim la banda sonora, un dels trets més atractius de la pel·lícula. Cada nota casa perfectament amb l'escena i fins i tot és un dels recursos emprats per a certs homenatges.
Les escenes d'acció estan ben plantejades i portades a terme, de fet no s'espera menys de Verbinski, alguna cosa s'ha de notar de les tres entregues de Pirates Of The Caribbean.
I el que més es recordarà són els ja citats homenatges i referències (sobretot als westerns de Sergio Leone). D'una banda tenim els mussols mariachis que fan de narradors, un recurs que van utilitzar els germans Farrelly a There's Something About Mary. En segon lloc hi ha l'aparició de l'Spirit of the West, personatge creat a semblança de Clint Eastwood.
Pel que fa a picades d'ullet de la banda sonora, tenim la cançó dels crèdits a càrreg de Los Lobos, que recorda molt a una barreja entre el Misirlou de Pulp Fiction i Green Hornet a Kill Bill, i l'escena de l'atac aeri amb Ride Of The Valkyries emula l'Apocalypse Now de Coppola.
I per últim, la camisa hawaiana de Rango, un homenatge al doblador del personatge (que té un cameo als inicis de la pel·lícula) Johnny Deep, en el seu paper a Fear and Loathing in Las Vegas.
Poca cosa més a destacar de la cinta. Una ambientació prou bona i uns efectes dignes de la tecnologia de que disposem. Adient per a la canalla i alguns pares que veuran reflexats molts moments dels seus westerns preferits i contraindicat pels que s'esperin trobar quelcom brillant com Monsters, INC. o Shrek.
Fitxa:
2011
Director: Gore Verbinski
Guió: John Logan
Repartiment (veus): Johnny Deep, Bill Nighy, Ned Beatty, Timothy Olyphant, ...
Track escollit:
"Walk Don't Rango"
Written by John Thum & David Thum
Performed by Los Lobos featuring Arturo Sandoval
Produced by Hans Zimmer & Gore Verbinski
Los Lobos performs courtesy of Shout! Factory
Arturo Sandoval performs courtesy of Concord Picante
Frase escollida:
Rango: I couldn't help but notice you noticing me noticing you.
Després de l'èxit de Reservoir Dogs Tarantino va saltar definitivament a la palestra amb aquesta pel·lícula farcida d'homenatges, picades d'ullet i diàlegs memorables per bé que sovint absurds.
Més enllà de les infinites lectures que es poden fer de la pel·lícula, de les nombroses interpretacions i de les influències de les revistes Pulp, hi ha diversos aspectes que fan que estigui en un lloc molt alt del rànquing de la història del cinema. I és que nombrosos detalls de la cinta han estat adaptats, afegits o deliveradament copiats per altres que han vingut després, i és que Tarantino ha creat escola.
Anant a pams, l'estructura narrativa per tall, com un collage, desordenada cronològicament va ser una novetat que havia estat gairebé impensable fins aleshores. Muntada en capítols que se solapen sense deixar cap detall a l'atzar, fa que estiguis pendent de la pantalla continuament malgrat els plans seqüència de seguiment sovint excessivament llargs i sense massa a aportar. Tota la pel·lícula està impregnada d'un estil senzill, sense massa floritures i amb aquell color rentat que emula les cintes de serie B que tant fascinen al director.
Pel que fa al repartiment, hi ha un munt de coses a dir, perque no és habitual disposar d'un elenc tan impressionant que s'entengui tan bé davant de les càmeres i ens ofereixi interpretacions de molt alt nivell. Hauriem de citar pràcticament a tots els personatges per tal de ser justos, però deixeu-me destacar-ne alguns.
En primer lloc Samuel L. Jackson (Jules Winnfield) que està impressionant i realitza sens dubte una de les seves millors interpretacions en el paper de gàngster en un moment de lucidesa -com ell mateix diu a la pel·lícula-. L'acompanya John Travolta (Vincent Vega), que gràcies a aquest film va catapultar la seva carrera, doncs va poder demostrar que sabia fer més coses que ballar i parlar amb nou nats i gossos que conversen com adults. Travolta fa una actuació realment bona, de tota manera l'èxit de tot plegat és la parella de gàngsters en sí. I per destacar algun altres dels molts que destacaria, Christopher Walken (Captain Koons) que apareix per deixar anar un monòleg i llestos. I quin monòleg!
Un altre aspecte de la pel·lícula (marca de la casa) és la banda sonora, sempre tan ben escollida, ja a Reservoir Dogs com en les predecessores. Les cançons que sonen casen perfectament amb el que es veu a la pantalla i sempre (o gairebé sempre) formen part de l'escena. Sonen a la ràdio, a la televisió, formen part del so ambient, en resum. Serà doncs complicat escollir-ne una al track escollit.
El guió, un altre dels aspectes que van fer famosa la cinta són sovint banals i absurds, però no deixen de ser escenes quotidianes de la vida dels personatges, de les seves circumstàncies. I tot plegat cohesiona fantàsticament la trama. També serà difícil triar-ne la frase escollida.
Així doncs, una cinta imprescindible, adient per a pràcticament tothom i contraindicada per a detractors de Tarantino, que n'hi ha.
Fitxa:
Director: Quentin Tarantino
Guió: Quentin Tarantino, Roger Avary
Repartiment: John Travolta, Samuel L. Jackson, Uma Thurman, Harvey Keitel, Tim Roth, Amanda Plummer, Maria de Medeiros, Ving Rhames, Eric Stoltz, Rosanna Arquette, Christopher Walken, Bruce Willis, Quentin Tarantino, ...
Track escollit:
"Rumble"
Link Wray and his Wray Men
Frase escollida:
Jimmie: [interupting] No, No, No, No, let me ask you a question. When you came pulling in here, did you notice a sign out in front of my house that said "Dead Nigger Storage"?
Jules: Jimmie, you know I ain't seen no...
Jimmie: [cutting him off again; getting angry] Did you notice a sign out in front of my house that said Dead Nigger Storage"?
Jules: [pause] No. I didn't.
Jimmie: You know WHY you didn't see that sign?
Jules: Why?
Jimmie: 'Cause it ain't there, 'cause storing dead niggers ain't my fucking business, that's why!
A primer cop d'ull no deixa de ser una pel·lícula policíaca amb un parell de protagonistes ben diferents i una sèrie de crims força aberrants. Hi ha força coses que primen l'efectisme i, de fet, podriem dir que l'excusa dels set pecats capitals va formidablement bé per fer que els assassinats siguin el més escabrosos possibles.
A banda del citat efectisme, la pel·lícula en sí aconsegueix l'ambient hostil i opressiu desitjat només amb un parell de coses ben senzilles. D'una banda tenim la Ciutat com a protagonista, un personatge més. Una ciutat que no es cita i que de la que contemplem la brutícia, la pobresa a cada racó, a cada cantonada. És la il·luminació i el color pobre que ens fa palpar la decadència extrema de la societat que se'ns descriu.
En segon lloc tenim la pluja constant, molt utilitzada des de Blade Runner. La pluja crea confusió, les imatges borroses, angoixa constant. De fet no para de ploure fins al desenllaç de la història. Sens dubte que és un factor important de la pel·lícula i el seu resultat.
Pel que fa a la interpretació dels personatges, tenim a Brad Pitt (Detective David Mills), que gràcies a aquesta pel·lícula es podria dir que va deixar de ser només una cara bonica. Pitt fa molt bé de detectiu jove, impulsiu i una mica fatxenda. En segon lloc tenim a Morgan Freeman (Detective Lt. William Somerset), el clàssic detectiu aturmentat per tot el que ha viscut, amb ganes de deixar-ho i constantment en desacord amb les maneres del seu company.
Amdós personatges evolucionen durant la trama i si bé es pot dir que Mills s'apropa més a la manera de fer de Somerset, l'evolució es mútua.
I en darrer lloc però no menys important tenim al provocador Kevin Spacey (John Doe), que malgrat apareix als últims minuts, omple la pantalla i de quina manera.
Els secundaris fan el seu paper a la perfecció sense eclipsar als tres principals.
Un darrer apunt. Memorable la primera escena de la biblioteca, música inclosa (track escollit).
En definitiva un producte amb un argument força habitual amb matissos que la fan especial, adient per a aquells que vulguin veure una policíaca que no et permeti apartar els ulls de la pantalla i contraindicada per als que detestin la sensació plujosa angoixant.
Fitxa:
1995
Director: David Fincher
Guió: Andrew Kevin Walker
Repartiment: Brad Pitt, Morgan Freeman, Kevin Spacey, Gwyneth Paltrow, ...
Track escollit:
"Suite No. 3 in D Major, BWV 1068 Air"
Written by Johann Sebastian Bach
Frase escollida:
Dr. Beardsley: He's experienced about as much pain and suffering as anyone I've encountered, give or take, and he still has Hell to look forward to.
Està clar que aquesta pel·lícula té aquell valor afegit que se sol desitjar. Aquell no-sé-què que et fa sentir satisfet quan surts del cine. Aquells trets que diferencien un producte ben fet i ben acabat.
També està clar que té moltes coses tarantinianes -sobretot de Reservoir Dogs i de Pulp Fiction- i coenianes.
El cas és que Killing Them Softly es presenta com un copy/paste de situacions on el guió (entenent-lo com a diàleg) i la interpretació hi porten la veu cantant.
Els personatges estan molt, molt ben definits i cadascun d'ells té alguna cosa que no et deixa indiferent.
Si Brad Pitt (Jackie Cogan, una mena d'assassí a sou inquietantment tranquil) se suposa que n'és el protagonista és perque serveix de nexe d'unió entre totes les històries de cadascún dels personatges i si bé algun d'ells no té massa a veure amb el desenllaç de tot plegat, si que fan de la relació entre ells un fil conductor de la cinta.
Hi ha molts personatges brillants en la seva mesura i és que es pot dir que cadascú té el seu moment de glòria. A banda de la interpretació i del guió, durant tota la pel·lícula veiem televisions i sentim radios que ens situen en el context de plena campanya electoral nordamericana (la darrera) i de fet, la darrera -curta- dissertació de Pitt té el seu perquè en aquests talls que es van sentint durant tot el metratge.
Si que és cert que l'argument no és massa original, però està narrada d'una manera poc convencional i cada detall està pensat, tant en la composició dels enquadraments com en el comportament dels personatges. I tornant als personatges, fer especial menció a un James Gandolfini magistral, que en pocs segons ja fa gran l'escena.
D'altra banda cal destacar un parell de detalls. En primer lloc el curiós pla subjectiu de la porta -si, si, la porta- del cotxe, em sembla genial. I sens dubte l'escena del primer assassinat de Pitt, a càmera lenta, amb una excel·lent banda sonora (track escollit) i tan ben pensada i realitzada que et fa exclamar un wow! en veure-la. Per cert, sensacional la banda sonora.
En realitat, hi ha moltes coses d'aquest muntatge que són transgressors, des del començament de la cinta (literalment) fins al final, en que els crèdits no tenen música, tan sols so ambient. Molt recomanable.
Adient per als que els agrada que els sorprenguin gratament com ho va fer Tarantino en el seu moment i contraindicat per a qui pensi que va a veure trets i persecucions d'un asassí a sou.
Fitxa:
2012
Director: Andrew Dominik
Guió: Andrew Dominik i George V. Higgins (novel·la)
Repartiment: Brad Pitt, Richard Jenkins, Ray Liotta, James Gandolfini, ...
Track escollit:
"Love Letters"
by Ketty Lester
Frase escollida:
Jackie Cogan: America is not a country it's a business.
