Jurassic World

Estarem d'acord en que no calia fer una altra pel·lícula de dinosaures, i és que sempre, sempre, els remakes, seqüeles i preqüeles es fan per fer diners única i exclusivament. De tota manera, n'hi ha que a banda de voler recaptar més diners a partir de quelcom que va tenir èxit, aporten alguna cosa més.

Jurassic World no és d'aquestes. Si te la mires fredament no té res de nou (sobretot pel que fa al guió), però segurament és la continuació més coherent de la primera entrega.
Aquí veurem el somni de l'ancià John Hammond fet realitat. Un parc temàtic dedicat a dinosaures que rep uns vint mil visitants al dia. Per seguir mantenint les visites inventen una atracció periódicament, així que creen noves bestioles més grans, amb més dents i més agressives. Evidentment -si no, no hi hauria pel·lícula- la cosa se'ls en va de les mans...

A nivell cinematogràfic la factura és bona, coherent com he dit amb la original i, de fet, amb moltes (potser massa) similituds. Com a mínim no és una batalla de Transformers amb dinosaures, aquí la càmera es mou el que és necessari i es mostra l'acció perfectament, i això és d'agrair.

Això sí, els primers compassos es fan excessivament lents, no ho he comptat, però crec que el detonant de la història arriba tardíssim, potser a la mitja hora i escaig. Encara que no sigui així, la sensació és aquesta, en part per que ja sabem què passarà, què anem a veure. Previsible ho és, i molt. Se sap qui acabarà mort i qui se salvarà només en la presentació de personatges, però tampoc esperàvem que fos tot plegat un misteri, oi?

Pel que fa al repartiment, el més que probable Indiana Jones, Chris Pratt (Owen) és del tot convincent i, de fet, no hi ha cap personatge que sobri massa. Fins i tot la canalla que hi surt no són gens excessius, bastant veraç tot plegat.

Hi ha alguna pífia de guió, però res alarmant. En resum, un divertimento actualitzat, que potser no calia, però que fa goig i tot.
Òbviament, el theme de John Williams ajuda a crear l'atmosfera d'enormitat quan descobrim el parc i, inevitablement ens transporta vint anys enrera.

Hi ha homenatges a l'original per tot arreu, fins i tot la famosa bengala de Jeff Goldblum. De fet, segur que els més joves no ho reconeixerant, però la recreació de la famosa escena de The Birds, de Hitchcock és força evident.

Adient per a amants de la primera entrega, serà com un viatge al passat però passat pel sedàs de la modernitat. Contraindicada per als que n'estiguin farts de les segones, terceres i quartes parts, aquesta no els aportarà res de nou.

Fitxa:
Director: Colin Trevorrow
Fotografia: John Schwartzman
Guió: Rick Jaffa, Amanda Silver, Colin Trevorrow, Dereck Connolly i Michael Crichton
Repartiment: Chris Pratt, Bryce Dallas Howard, Vincent d'Onofrio, Omar Sy, Irrfan Khan

Track escollit:
Jurassic Park Theme
by John Williams

Frase escollida:
Gray: Can we stay with you?
Claire: I am never leaving you again!
Gray, Zach: [points to Owen] No, no, him. We mean him.

Mortdecai

És definitiu, Johnny Depp està més encasellat que ningú. Des de la potentíssima saga de Pirates of the Caribbean, que no deixa -gairebé mai- d'interpretar un succedani de Jack Sparrow.

A Mortdecai no és una excepció. Depp es dedica a corretejar com el famós pirata però amb una vestimenta diferent. Amant dels excessos expressius, s'apropa més a una mala versió de Jim Carrey que qualsevol altra cosa.

Pel que fa a la pel·lícula en sí, fluixa. Basada en el personatge de les novel·les de Kyril Bonfiglioli, destaca una posada en escena relativament acurada, i unes escenes filmades amb certa resolució, però la trama en sí, no acaba d'enganxar l'espectador, fart de les floritures lèxiques del personatge, totalment increïble (i no és cap compliment).

La part més bona de la cinta segurament és el secundari Paul Bettany, l'inseparable secuaç/criat de Mortdecai, anomenat Jock. Segurament és el més creïble de l'elenc, per que tant Paltrow com McGregor passen de puntetes sense pena ni glòria.

No és que es faci del tot pesada, hi ha algún gag que val la pena, però s'hi nota massa la voluntat d'arencar una rialla a qualsevol preu, amb la qual cosa acabes rient d'acudits de dubtosa qualitat i d'arcades (si, vòmits).

I això es descobreix a la primera escena, una presentació de personatge tediosa i excessivament llarga, la de Jock, en canvi, és senzilla i efectiva.

En fi, no hi ha massa més a dir, de fet no hi ha massa contingut. Estan força bé les floritures en CGI entre escenes, ves per on...

FItxa:
2015
Director: David Koepp
Guió: Eric Aronson i Kyril Bonfiglioli (novel·la)
Repartiment: Johnny Depp, Gwyneth Paltrow, Ewan McGregor, Paul Bettany, Jeff Goldblum, Michael Culkin...

Track escollit:
Two Princes
Written by Aaron Comess, Chris Barron (as Christopher Gross), Eric Schenkman and Mark White
Performed by The Spin Doctors (as Spin Doctors)
Courtesy of Epic Records

By Arrangement with Sony Music Licensing

Frase escollida:
Mortdecai: Your mother and father only knew each other for a day, and money changed hands.

Kingsman: The Secret Service

Un divertimento força entretingut que camina entre la paròdia de l'agent 007 i les sagues juvenils del tipus Hunger Games.
Amb força ritme i unes coreografies ben ideades encara que amb moviments de càmera massa moguts i no tant nítids com The Matrix, que també és cert que tirava molt de CGI.

El repartiment llueix en ocasions i en d'altres no massa. D'una banda tenim a l'etern solitari de les pel·lícules romàntiques Colin Firth (Harry Hart/Galahad) en un paper que li va a la mida però que sorprén en les escenes d'acció. Juntament a ell el jovenet de torn, Taron Egerton (Eggsy), que respon notablement al que s'espera d'un paper d'aquestes característiques i el magnific -en papers de dolent- Mark Strong (Merlin) que aquí interpreta sense massa floritures al suport de qualsevol agent secret que s'hi presti.

Això si, l'incombustible Samuel L. Jackson (Valentine) (amb una més que sobrant mala dicció) i, en aquest cas, l'anecdòtic Michael Caine (Arthur) donen la sensació de poca cosa a les seves aparicions.

A més a més, la pel·lícula canvia de to a tres quarts del metratge. Un to que està molt bé i és divertit, però que no és coherent amb la resta del film, de fet, estàs una bona estona perguntant què s'ha fumat lequip de guionistes i el director mateix... Amb tot, passes l'estona i rius, per que és una pel·lícula de riure, que quedi clar, el que passa que no se sap ben bé cap a quin cantó, si cap a l'astracanada o cap al sentit de l'humor més genuïnament britànic.

A banda d'això, si que té els seus gags, encara que a certs moments sembla no avançar i donar voltes al voltant del mateix fregant el fer-se pesada.

Una nota extra: m'agradaria saber el que ha pagat McDonald's per a la publicitat que ha fet a la pel·lícula... Ha da ser una morterada, tenint en compte que s'ha creat una escena especialment per a ells, incloent-hi un "Thanks for the Happy Meal" de la boca del mateix Firth.

Adient per als amants de la comèdia d'acció, encara que hi haurà moments d'humor anglès refinat com d'altres que freguen més l'humor absurd de Hot Shots. Contraindicada per qui creu que el tràiler ven bé la pel·lícula.

Fitxa:

Director: Matthew Vaughn

Guió: Jane Goldman, Matthew Vaughn, Mark Millar i Dave Gibbons

Repartiment: Colin Firth, Taron Egerton, Michael Caine, Samuel L. Jackson, ...

Track escollit:

Money For Nothing
Written by Mark Knopfler / Sting
Published by Straitjacket Songs Ltd / Universal Music Publishing Ltd & EMI Music Publishing Ltd. (c) 1985
Performed by Dire Straits
Courtesy of Virgin EMI Records Ltd
Under license from Universal Music Operations Ltd & Courtesy of Warner Bros. Records
By arrangement with Warner Music Group Film & TV licensing

Frase escollida:
Valentine: It's not that kind of movie