Prescindible pel·lícula del creador de Family Guy, Seth MacFarlane (que posa veu al mateix Ted en la versió original). Bàsicament és una història infantil, pseudo romàntica, però amb uns quants afegits malsonants i irreverents. De fet, si un veu el tràiler, es pot dir que ja ha vist gairebé totes les sortides de to -presumptament gracioses- del maleït osset de peluix.
Carregada de referències estúpides pretesament divertides (n'hi ha per a tots els gustos, d'Star Wars, d'Indiana Jones, de Flash, de Green Lantern, Knight Rider, etc...) i amb poca voluntat de ser un producte per a crispetaires amb el reclam del seu creador, que pot ser molt bo creant irreverents series d'animació, però la seva òpera prima cinematogràfica és tota una decepció.
Ni Mark Wahlberg (John Bennett) ni Mila Kunis (Lori Collins) tenen la química que suposaria fer de Ted una pel·lícula decent, ni els secundaris -tret d'algun gag que sí que arrenca algun somriure- valen la pena.
I no és que el doblatge desmereixi l'original. El cert és que la versió original tampoc és per tirar cohets.
Té valor el fet de que sempre és un repte pels actors compartir escena amb quelcom fet per ordinador (un exemple n'és la baralla entre els dos protagonistes), però no deixa de ser una anècdota. Segur que té més mèrit haver rodat alguna seqüència d'Star Wars amb personatges digitals que no pas aquesta.
Per la resta, una història d'aquelles de tot molt bé al principi, un moment de crisis que s'ha de solucionar i quan tot sembla perdut, pam, tot torna a rutllar i hi ha alegria a dojo...
Adient per a crispetaires empedreïts i contraindicada per a qui de debò espera una pel·lícula irreverent amb tots els ets i uts.
Fitxa:
2012
Director: Seth MacFarlane
Guió: Seth MacFarlane, Alec Sulkin i Wellesley Wild
Repartiment: Mark Wahlberg, Mila Kunis, Giovanni Ribisi, Patrick Warburton, ...
Track escollit:
"Flash"
written by Brian May
performed by Queen
Frase escollida:
Narrator: Remember Brandon Routh from that godawful "Superman" movie? Jesus Christ. Thanks for getting our hopes up and taking a giant shit on us.
Segona incursió de Robert De Niro darrere les càmeres tretze anys després d'A Bronx Tale. La història gira entorn Edward Wilson (Matt Damon), un dels fundadors de la CIA (Central Intelligence Agency).
Es tracta d'una pel·lícula densa i complexa, s'ha d'estar atent durant els 167 minuts que dura per no deixar-se res i entendre-ho tot. Una manera de fer cinema a la que, malauradament, estem poc acostumats.
Està construïda en base a flashbacks que reconeixem gràcies als subtítols constants del lloc i l'any de l'escena en concret i és complicada, lenta i densa com ho era la vida dels espies d'aleshores.
Té ritme. Lent, però el té. I la interpretació dels personatges és sens dubte el pilar més important de la cinta.
És clar que l'ambientació, els vestuaris, les localitzacions i la il·luminació fan que ens transportem a aquelles èpoques, però això amb un bon pressupost i una mica de bon ull s'aconsegueix de sobres.
El veritablement important són els actors i la seva capacitat d'adaptar-se a un guió complex i, alhora, a la pròpia complexitat dels personatges. Si bé hi ha alguns secundaris que estan força desaprofitats (el cas de William Hurt o de Joe Pesci (aquest darrer brillant, però escàs), són memorables moltes de les aparicions cuidades al mil·límetre de cadascun dels rols.
Matt Damon, en el paper d'impertèrrit, fred, calculador i silenciós Edward Wilson, John Turturro com a contrapunt d'ell (Ray Brocco). L'impressionant Michael Gambon com a Dr. Fredericks o la sorprenent Angelina Jolie (Margaret 'Clover' Russell). El jove i sovint ambigu Eddie Redmayne (Edward Wilson Jr.) i fins i tot les breus aparicions del propi De Niro (Bill Sullivan). Tots tenen el seu moment de glòria, tots aporten el seu petit gra de sorra per fer que el conjunt sobresurti.
En aquesta pel·lícula són gairebé més importants els silencis que les pròpies paraules. Les mirades ho diuen tot i es nota el secretisme, el misteri, a cada segon de metratge.
Potser la mitja hora final és més amena, per la senzilla raó d'anar-se descobrint el pastís i algun cop d'efecte com a guinda final.
Per tot, un plaer amb mesura quan De Niro es posa darrere la càmera.
Adient per a qui gaudeixi amb una bona pel·lícula d'espionatge, contraespionatge i tots els embolics que això comporta. Contraindicada per als que s'avorreixen amb cintes denses com va ser The Godfather, que és una obra mestra, però densa de veritat.
Fitxa:
2006
Director: Robert De Niro
Guió: Eric Roth
Repartiment: Matt Damon, Angelina Jolie, Alec Baldwin, Tammy Blanchard, Michael Gambon, Eddie Redmayne, John Turturro, Robert De Niro, Joe Pesci, ...
Track escollit:
"Come Rain or Come Shine"
written by Harold Arlen, Johnny Mercer
performed by Ann Hampton Callaway
(spotify version by Ray Charles)
Frase escollida:
Joseph Palmi: Let me ask you something... we Italians, we got our families, and we got the church; the Irish, they have the homeland, Jews their tradition; even the niggers, they got their music. What about you people, Mr. Wilson, what do you have?
Edward Wilson: The United States of America. The rest of you are just visiting.
Va ser una cinta molt guardonada en el seu dia, encara que segurament sobrevalorada. Però aquestes coses s'han de veure en la distància que ens dóna el temps. Si aquesta pel·lícula va tenir l'èxit que va tenir va ser gràcies a les circumstàncies del cinema que sorgia als anys setanta. Un realisme pur que primava l'estètica i la contundència per sobre de tot.
La pel·lícula destaca pels moviments ràpids de càmera, l'aparició del recurs de la càmera a l'espatlla i els escombrats. Les interpretacions viscerals de Gene Hackman (Det. Jimmy Doyle), Roy Scheider (Det. Buddy Russo) i la continguda i europea de Fernando Rey (Alain Charnier).
Altres aspectes dignes de ser destacats són les localitzacions, la il·luminació d'aquestes i la diferència de tractament dels emplaçaments de Marsella i Nova York com a grans contrastos. L'elegància i la il·luminació càlida de la primera vers la brutícia, el caos i la fredor de la segona.
Fins i tot aquesta diferència és plasmada en el guió amb l'actitud tan contraposada dels rivals en la trama.
Memorables escenes com la persecució a peu acabada al metro on es contraposa l'astúcia a l'esforç brut i, per descomptat, la persecució entre el tren i el cotxe entre Gene Hackman i Marcel Bozzuffi (Pierre Nicoli).
I és que aquesta és una pel·lícula de persecucions. Bàsicament tota ella n'és una. Una cacera realista, lenta, sembla que no passi res, però et quedes atent per veure què passarà per molt que no passi ben bé res en molta estona.
Per tot plegat és una pel·lícula de referència en la història del cinema, per que sense ella no haurien sorgit altres directors seguidors del gènere, altres persecucions frenètiques memorables del cinema.
Adient per als que gaudeixin de guions simples i viscerals com la vida mateixa i contraindicada per als que necessitin efectes d'ordinador per gaudir d'una pel·lícula d'acció.
Fitxa:
1971
Director: William Friedkin
Guió: Ernest Tidyman i Robin Moore (novel·la)
Repartiment: Gene Hackman, Fernando Rey, Roy Scheider, Tony Lo Bianco, Marcel Bozzuffi, ...
Track escollit:
"Theme from The French Connection"
by Don Ellis
Frase escollida:
Jimmy 'Popeye' Doyle: All right! You put a shiv in my partner. You know what that means? Goddammit! All winter long I got to listen to him gripe about his bowling scores. Now I'm gonna bust your ass for those three bags and I'm gonna nail you for picking your feet in Poughkeepsie.
D'entrada la historia en sí no és altra que les desventures d'un home que té problemes de memòria. No amnèsia. Si no manca de memòria a curt plaç. Tant és així que el protagonista, Leonard Shelby, interpretat per Guy Pearce, es dedica a tatuar-se records i fer fotografies amb la seva càmera polaroid per organitzar-se l'existència.
Una bona història, sens dubte. Però Christopher Nolan va més enllà a l'hora de dirigir aquesta cinta i ho fa amb un recurs narratiu ben peculiar: la pel·lícula està estructurada en dos grans blocs. Una conversa telefònica llarguíssima rodada en blanc i negre que contextualitza el personatge com si fos una veu en off, i la trama en sí cronològicament invertida. D'aquesta manera l'espectador té un punt de vista similar al del personatge principal, si més no, comparteix l'angoixa de que els fets no van alhora i ha de fer un esforç en reconstruir la història marxa enrere.
Si que és cert que hi ha alguna trampa en el guió per enganyar-nos i no revelar-nos la sorpresa final abans d'hora, però com a mínim és una manera deliciosament sorprenent i diametralment oposada a l'habitual en el cinema.
Guy Pearce fa un paper correcte, secundat per Carrie-Anne Moss en el paper de l'ambigua Natalie i d'un Joe Pantoliano que interpreta l'enigmàtic Teddy Gammell, i no és que el personatge sigui enigmàtic, la trama i la visió del protagonista fan que ho sigui.
En molts moment, si no s'està atent, és fàcil perdre'n el fil i aquesta és precisament la grandesa d'aquesta cinta, que sense ser una proesa del guió, fa que cada coma sigui important.
Fins i tot l'ambientació i les localitzacions estan fetes per a que siguin fàcils d'oblidar, molt planes, sense trets massa diferenciats. Tot acompanya per a que ens sentim més propers a la malaltia del protagonista...
En el seu dia va ser un boom i encara avui dia, tretze anys després, cap cineasta s'ha dignat a fer una cosa similar. Només per això, val la pena tenir-la a la llista de pel·lícules imprescindibles.
Adient per a qui no li agradin les coses fàcils i mastegades i contraindicada per a qui pensar massa l'ofusca.
Fitxa:
2000
Director: Christopher Nolan
Guió: Christopher Nolan i Johnatan Nolan (short story "Memento Mori")
Repartiment: Guy Pearce, Carry-Anne Moss, Joe Pantoliano, Mark Boone Junior, ...
Track escollit:
"Something in the Air"
by David Bowie
Frase escollida:
Leonard Shelby: Memory can change the shape of a room; it can change the color of a car. And memories can be distorted. They're just an interpretation, they're not a record, and they're irrelevant if you have the facts.
Jack Reacher podria ser perfectament l'ombra d'Ethan Hunt a Mission: Impossible. Dit això, es tracta d'una pel·lícula correcte, amb bona trama i guió acurat, però potser es passa una mica de ser un mer lluïment de Tom Cruise (productor de la mateixa), que interpreta a un paio sobrat, calculador i perfecte.
La cinta es basa en la novel·la One Shot, de Lee Child i té un plantejament molt similar a Basic (John McTiernan, 2003). Conspiració, encobriment i un sol home, un creuat que lluita contra tot.
El producte en sí no explica ni aporta res de nou, però la manera de rodar-la, el ritme contingut i les petites notes d'humor fan que sigui molt entretinguda durant els 130 minuts de metratge.
A banda de Tom Cruise, que interpreta al protagonista a la perfecció per que és el tipus de paper que li va bé a ell encara que, aquesta vegada, sense massa floritures acrobàtiques (per a això ja tenim Mission: Impossible), hi ha la resta de personatges que ajuden a donar versemblança a la trama.
Per una banda tenim als malvats. Jail Courtney és l'antagonista de Cruise (Charlie) un paio impertorbable fins al final, que és pertorbat per que ha de guanyar Cruise, que això és Hollywood, senyors. El suposat cervell de tot plegat, The Zec, interpretat per Werner Herzog, que fa un bon paper però força irrellevant al cap i a la fi.
I els bons, a banda de Jack Reacher (Tom Cruise). Helen (Rosamund Pike), advocada sexy per antonomàsia en aquest tipus de pel·lícules (només cal que digui que ha aparegut a la segona de Johnny English i a una de l'agent 007). Fa un paper correcte, però potser han abusat massa del seu escot.
I Robert Duvall, Cash, que podria molt bé ser el mentor del protagonista. Duvall és entranyable i, probablement el millor de la pel·lícula malgrat apareix en un bastant avançat metratge.
Està ben rodada, les persecucions en cotxe i els tirotejos són dignes i sense floritures. En tot moment es veu ben bé què passa en l'acció, i això és d'agrair. Però en definitiva no passa de ser una croada d'un paio que és el puto amo i que tot li surt bé i li queda bé.
Adient per a passar una bona estona al cinema, alguna rialla amb algun bon gag i acció ben portada. Contraindicada per a qui esperi explosions espectaculars i acrobàcies a l'estil d'Ethan Hunt.
Fitxa:
2013
Director: Christopher McQuarrie
Guió: Christopher McQuarrie i Lee Child (novel·la)
Repartiment: Tom Cruise, Rosamund Pike, Richard Jenkins, Robert Duvall, Jail Courtney, ...
Track escollit:
"Who is Jack Reacher?"
by Joe Kraemer
Frase escollida:
Jack Reacher: You think I'm a hero? I am not a hero. And if you're smart, that scares you. Because I have nothing to lose.
Rodrigo Cortés ens regala una vegada més una pel·lícula que no deixa indiferent. Sigui per la seva composició pel que fa a l'atmosfera, l'ambientació i la sensació d'angoixa (sense ser de terror) o bé pel gir final suposadament inesperat. Dic suposadament, per que en realitat és força previsible i durant la mateixa cinta es dóna el camí a la solució en diverses ocasions a mode de frase transcendental i profunda.
El director de Buried és un especialista en manipular l'espectador i mantenir-lo atent intentant desxifrar què vindrà a continuació, la causa de tot plegat i el perquè de la idiosincràsia dels personatges. I és que aquí, a més a més, compta amb un elenc envejable.
Els tres personatges principals són plasmats magníficament pels actors que els encarnen: Sigourney Weaver, que interpreta una psicòloga (Margaret Matheson) que estudia l'activitat paranormal, una dona escèptica i turmentada alhora que només amb una mirada ho diu tot. El seu ajudant Tom Buckley, interpretat per Cillian Murphy, a estones excessivament histriònic, però veraç. I Robert De Niro, encarnant de manera impecable un suposat home amb poders sobrenaturals i invident (Simon Silver).
Des de l'inici de la pel·lícula l'espectador té aquella sensació de no saber ben bé on està ni perquè, però tampoc pot deixar de estar atent a tot allò que passa, no vol deixar-ho estar. I aquesta és realment la magnificència de Red Lights.
Els recursos més evidents per a deixar tal sensació són la il·luminació, l'emplaçament de càmera i la banda sonora, que sovint guia els cops d'efecte. I és que Cortés és efectista, i li surt de meravella.
Segurament la trama en si peca d'aprofundir poc, i converteix alguns tòpics en espectacle de fira, però gràcies a la ja citada interpretació i la direcció encertada el producte surt ben parat del que, en unes altres mans, podria haver estat un desastre. Fins i tot els secundaris destaquen pel grau d'implicació en no ser uns mers espectadors del gran trio protagonista.
A tall d'anècdota, segurament hi haurà localitzacions que podrem reconèixer fàcilment, pel fet d'estar rodada, en part, a Barcelona. És el cas del hall de la facultat de Dret de la UAB, emplaçament que ha estat utilitzat en altres films.
Adient per a qui no es conformi amb pel·lícules buides i vulgui quelcom que, com a mínim, el faci cavil·lar una mica. Contraindicat per a la resta.
Fitxa:
2012
Director: Rodrigo Cortés
Guió: Rodrigo Cortés
Repartiment: Cillian Murphy, Sigourney Weaver, Robert De Niro, Toby Jones, Joely Richardson, Elisabeth Olsen, ...
Track escollit:
(none)
Frase escollida:
Margaret Matheson: There are two kinds of people out there with a special gift. The ones who really think they have some kind of power. And the other guys, who think we can't figure them out. They're both wrong.
En primer lloc, sabent que han de treure tres pel·lícules d'un llibre no tan extens i sabent que han tirat d'annexos per estirar la trama, les perspectives no eren massa bones. Malgrat això, és un producte molt digne que, això si, vista en format habitual, no sé si val massa la pena pagar un extra per veure-la en 3D HFR (allò tan famós dels 48 frames per segon enlloc dels 24 habituals). Hi ha nombroses escenes de batalla on la càmera es mou en excés i ja sabeu que no sóc gens partidari d'aquesta manera de rodar...
Pel que fa a la història, això dependrà de qui li agradin les aventures similars a la trilogia de The Lord of the Rings, i això és molt personal. Si que, en aquest cas, la trama a estones es fa pesada (hi ha escenes que realment sobren, com el tema del porc espí moribund), però hi ha d'altres moments memorables (l'escena dels tres Trols, per exemple).
En resum són gairebé tres hores que no es fan excessivament pesades, doncs en gran part de la cinta -que no en tota- sol haver-hi bastant ritme.
Evidentment l'espectador va agafat de la mà constantment i rep sovint picades d'ullet en referència a les pel·lícules de la trilogia que, cronològicament, la precedeix.
Una vegada més Peter Jackson roda impressionants espais naturals que deixen amb la boca oberta i escenes aèries dels caminants de la història, però és en els plans més curts on se li veu el llautó i no acaba de plasmar la intensitat que realment voldria.
La construcció dels personatges es basa únicament en tres d'ells, la resta són ben bé per omplir. Òbviament el personatge principal, Bilbo, ben interpretat per Martin Freeman, tot i que de vegades sembla més una barreja entre els personatges de Woody Allen i Mr. Bean. El sempre impecable Ian McKellen, que interpreta un més que creïble Gandalf amb la seva serietat i lleugers moments d'humor i ironia. I finalment Richard Armitage, que interpreta el cap dels nans Thorin, dotant-lo d'una autoritat i d'una intensitat molt lloables.
A banda d'això, el suposat malvat de la pel·lícula (Azog), interpretat per Manu Bennett, és bastant efímer, un paio dissenyat per al públic impressionable amb efectes especials ben estridents i amant dels rostres lletjos. Ben bé sembla un tio al·lèrgic al sol, carn de gimnàs i amb un mal dia. I a sobre munta un animal que segons com li dóna la llum s'assembla molt al gos volador de Die Unendliche Geschichte (La historia interminable).
D'altra banda, tot i que a estones pot cansar bastant, el personatge de Gollum (Andy Serkis) està probablement més aconseguit (si és possible) que a les entregues de The Lord of the Rings, i és que té moments que t'arrenquen una rialla.
En definitiva, és deixa veure, i encara en queden dues més. I si seguim la tònica de la trilogia anterior, les dues parts que han de venir probablement siguin millors.
Adient per a incondicionals de J.R.R. Tolkien i contraindicada per a qui no aguanti tres hores de fantasia.
Fitxa:
2012
Director: Peter Jackson
Guió: Fran Walsh, Philippa Boyens, Peter Jackson, Guillermo del Toro (guió) i J.R.R. Tolkien (novel·la)
Repartiment: Ian McKellen, Martin Freeman, Richard Armitage, Ian Holm, Hugo Weaving, ...
Track escollit:
"My Dear Frodo"
by Howard Shore
Frase escollida:
Bilbo Baggings: Is he a very great wizard, or is he more like you?
