Argo

Consagració definitiva de Ben Affleck com a director. Es tracta d'una pel·lícula basada en fets reals (desclassificats pel president Clinton) molt ben portada, molt ben rodada i que plasma perfectament les adversitats en que es van trobar els sis membres de l'ambaixada dels EUA a l'Iran immersos en la descabellada farsa per rescatar-los inventant el rodatge d'una pel·lícula de ciència-ficció.
L'ambientació és espectacular, començant pel senzill detall d'utilitzar el logo de la Warner dels anys 70. Destaca per la senzillesa i eficàcia alhora. 
En primer lloc, la breu contextualització política mitjançant una veu en off és una manera molt intel·ligent de plasmar els moments tensos que es vivien aleshores.
D'altra banda, la manera de filmar-la mostra realment l'angoixa, l'estrès i la perillositat de la incertesa d'aquells moments. I en gran part la interpretació dels personatges fa que això sigui possible. I és que cadascun d'ells broda el paper. A més, deixant de banda el propi Affleck, que té el pes important a la trama, però que no se sobrepassa en els seus moments de càmera, tots i cadascun dels personatges gaudeixen dels seus moments d'una manera molt equilibrada, sense grans pretensions, floritures o monòlegs que intentin passar a la posteritat, deixant que el realisme envaeixi la pantalla.
Destacar les interpretacions de John Goodman (John Chambers) i  Alan Arkin (Lester Siegel), un bon tàndem que fins i tot dóna algunes notes d'humor.

I és que a banda de les acurades interpretacions hi ha un element molt important en aquesta pel·lícula que s'ha mesurat perfectament. Hi ha tres tècniques de rodatge diferents en funció de la localització que ens ocupa. D'una banda tenim les escenes de la CIA, rodades d'una manera molt pulcra, amb moviments suaus de càmera, colors més aviat freds, imatges ordenades i netes. En segon lloc tenim les localitzacions de Los Angeles, amb colors més càlids i una més que evident ambientació de l'època (només li faltaria que fos un color rentat tant característic d'aquells anys, però ja està bé així, d'una altra manera quedaria molt artificial). I en tercer lloc les escenes de l'Iran, amb més gra, més mogudes, tumultuoses i caòtiques, plasmant així, un més que evident realisme.

L'aspecte de la banda sonora és el correcte, doncs acompanya sense embrutar la imatge i complementa bé les escenes que calen ser complementades. L'absència de música en determinats moments també és l'adient.

I com a detall de la implicació de tots i cadascun dels departaments d'aquesta empresa està la caracterització dels personatges implicats en la trama. Cosa que es fa evident als títols de crèdits finals, on hi ha un acarament de les imatges dels protagonistes reals amb els de la pel·lícula.

Adient per a amants del bon cinema polític amb barreja de thriller i drama, aquesta ho té tot. Contraindicada per a aquells que quan veuen la frase 'basada en fets reals' ja donen mitja volta a veure'n alguna amb explosions.

Fitxa:
2012
Director: Ben Affleck
Guió: Chris Terrio i Tony Mendez (llibre)
Repartiment: Ben Affleck, Bryan Cranston, Alan Arkin, John Goodman, Tate Donovan, Clea DuVall, Scoot McNairy, ...

Track escollit:
"Hip Hug-Her"
Written by Steve Cropper, Donald Dunn, Al Jackson Jr. and Booker T. Jones
Performed by Booker T. & The MG's

Frase escollida:
Lester Siegel: The saying goes, "What starts in farce ends in tragedy."
John Chambers: No, it's the other way around.
Lester Siegel: Who said that exactly?
John Chambers: Marx.
Lester Siegel: Groucho said that?

Looper

Interessant cinta de ciència-ficció on el pes el porten les interpretacions més que els efectes especials. La història va de que en un futur, quan les màfies es volen desempallegar d'algú l'envien al passat (30 anys enrere) on un looper l'assassina i es desfà del cos sense deixar rastre.
Aquests singulars sicaris reben la paga a l'esquena dels seus 'clients' en forma de lingots de plata. Si enlloc de plata hi ha or significa que s'han acabat els seus serveis, significa que s'han assassinat a sí mateixos i que disposen de 30 anys de vida.
La trama en sí ja és curiosa, però si analitzem bé, trobarem que hi ha una feinada considerable en la realització de la pel·lícula. I és que d'entrada, els pocs efectes especials que hi ha (donada la categoria de ciència-ficció), estan realitzats a l'antiga. Si hi ha quelcom que levita (a la pel·lícula hi ha gent que té poders de telequinèsia) es fan servir cables que posteriorment s'esborren digitalment.

Però la gràcia de la cinta és la interpretació.
D'una banda tenim Joseph Gordon-Levitt en el paper de Joe i Bruce Willis en el d'Old Joe. A banda d'una caracterització raonablement eficaç per a que Gordon-Levitt s'assembli al que podria haver estat Willis de jove, el treball del primer imitant gestos, el caminar, les mirades i fins i tot la veu (en versió original, això el doblatge òbviament s'ho carrega) de Willis és espectacular. I és que Gordon-Levitt ha fet una feina magnífica per interpretar el seu personatge.
D'altra banda és digne de menció la interpretació de Jeff Daniels (Abe) que fa de perfecte capo en un paper força inusual en ell.
Però si cal mencionar a algú és, sens dubte, el petit Pierce Gagnon en el paper de Cid. Increïble plasmació de sentiments, bipolaritats i rareses d'aquest peculiar nen. Val la pena veure-la només per meravellar-se amb la interpretació del menut.

Pel que fa a altres aspectes de la pel·lícula, sí que és cert que a estones es fa pesada i lenta, però la mitja hora final recompensa les mancances de l'hora i mitja anterior. I és que tots els esdeveniments t'hi porten, encara que sigui lentament i amb escenes que bé podrien haver estat omeses.
La banda sonora acompanya, i bé. Bona tria per a cada moment sense que s'estigui més pendent de la música que del que passa a la pantalla.

No és una obra mestra, però tampoc és una pèrdua de temps veure-la. Adient per a qui tingui curiositat per coses noves i contraindicada per a qui s'hagi quedat només amb el concepte de viatjar en el temps.

Fitxa:
2012
Director: Rian Johnson
Guió: Rian Johnson
Repartiment: Joseph Gordon-Levitt, Bruce Willis, Emily Blunt, Jeff Daniels, Pierce Gagnon, ...

Track escollit:
"I Want to See the Bright Lights Tonight"
Written by Richard Thompson
Performed by Richard Thompson and Linda Thompson

Frase escollida:
Sara: This is a Remington 870. One blast could cut you the fuck in half.
Joe: ...in half, yeah, that's telling. You're holding a gun, I say I'm not afraid, so you describe the gun to me. It's not the gun I'm not afraid of.

Repo Men

Pel·lícula en certa manera molt actual. En temps de retallades, de desnonaments i de conflictes socials, es podria dir que aquesta cinta ens parla d'això, però en plan bèstia. Evidentment als EUA encara amb més raó, per allò de que no existeix una Seguretat Social com nosaltres la coneixem.

Cinta futurista -que es basa en la novel·la d'Eric García The Repossession Mambo- la trama de la qual ens porta a una societat on la sanitat i, més concretament els òrgans artificials substituïts, són directament proporcionals a la mida de la cartera de cadascú.

I és que en cas de no pagar les quotes exorbitades amb uns interessos abusius, automàticament ve un recuperador i com si es tractés d'un escorxament, te'l treu siguin quines siguin les conseqüències.

Aquí entren Jude Law i Forest Whitaker (Remy i Jake, respectivament), dos dels millors recuperadors de l'empresa que té pràcticament el monopoli del negoci, The Union. Ambdós realitzen una interpretació fantàstica, juntament amb les més discretes de Liev Schreiber (Frank) i Alice Braga (Beth).

Per la resta, tret d'alguns gags mitjanament ben portats, la cinta no ens aporta massa cosa més. Molt fosca moralment i massa sensacionalista pel que fa al grau de gore. I és que el director té una especial addicció en fer-nos empassar talls de bisturí de manera gratuïta.

La història en sí és crua, però les imatges no tenen perquè ser-ho, si més no, per que sí.

Efectes visuals propis del gènere, com la creació de la ciutat futurista diferenciant la part dels rics i la part dels pobres (imitant perillosament Blade Runner a estones), però analitzant-la fredament, en realitat és buida de contingut argumental, sense massa carn pel que fa al guió (no pel que fa a l'aspecte visual, és clar).

Això sí, una gran banda sonora. Segurament un dels punts forts de la pel·lícula que fa que s'empassi una mica millor. Adient per a fanàtics de la ciència-ficció amb gore pel mig i contraindicada per a qui es maregi amb la simple visió d'un bisturí.

Fitxa:

2010

Director: Miguel Sapochnik

Guió: Eric García (novel·la) i Garrett Lerner

Repartiment: Jude Law, Forest Whitaker, Alice Braga, Liev Schreiber, RZA, ...

Track escollit:

"Every Day Will Be Like A Holliday"

by William Bell

&

"Feeling Good"

by Nina Simone

Frase escollida:

Remy: My job is simple. Can't pay for your car, the bank takes it back. Can't pay for your house, the bank takes it back. Can't pay for your liver, well, that's where I come in.

Broken City

Les coses com siguin, la corrupció política està a l'ordre del dia. Aquesta pel·lícula que recupera la narració lineal del cinema negre convencional, carregat de traïcions, especulacions, assassinats i personatges arquetípics podria haver estat molt més del que realment ha resultat.
Si que s'hi veu una certa bona voluntat, però tant la trama (valgui la redundància per ser el títol en espanyol de la cinta), els personatges i les diverses accions ja estan molt vistes. Un cas de corrupció urbanística en plena campanya electoral no és una cosa que no s'hagi tocat mai i, en aquest cas, no ens ofereix cap valor afegit que la destaqui de la resta.

No aprofundeix tot el que hauria, ni en certs personatges que passen sense pena ni glòria, ni en el dramatisme que s'espera de tal producte. En definitiva no es treu el suc que es podria esperar.
Mark Wahlberg (Billy Taggart) es veu immers en un seguit de dobles jocs i trampes i no se'l veu massa veraç seguint amb aquelles mirades desafiants que va mostrar a Shooter i no dóna el pes esperat. En canvi, salva la mediocritat general de la pel·lícula Russell Crow (Mayor Hostetler) fent molt bé d'alcalde sense un pam de net amb somriure hipòcrita i gens de fiar. És realment el que val la pena de la cinta, per que el seu antagonista a la pel·lícula, Barry Pepper (el candidat a l'alcaldia Jack Valliant) tampoc és que brilli gaire. No per les aptituds de l'actor, senzillament per que el guió, una vegada més, no aprofundeix massa en res.
Anecdòtics els papers de Catherine Zeta-Jones (la dona de l'alcalde, Cathleen Hostetler) i Natalie Martínez (la parella del protagonista, Natalie Barrow).
Dignes de menció els secundaris Jeffrey Wright (que interpreta el seriós policia Carl Fairbanks i Alona Tal, que dóna vida a l'ajudant de Wahlberg, Katy Bradshaw.

A banda d'aquestes interpretacions que donen una mica d'ales a la història, la resta és molt superficial, sense cap tret que destaqui sobre altres productes que han tractat el tema i sí tenien quelcom d'especial.
Adient per a passar l'estona i gaudir de la interpretació de Crow (tot i que n'hi ha d'altres que a part de la seva interpretació també gaudireu de la pel·lícula en sí) i contraindicada per a amants del gènere, n'hi ha de molt millors.

Fitxa:
2013
Director: Allen Hughes
Guió: Brian Tucker
Repartiment: Mark Wahlberg, Russell Crow, Catherine Zeta-Jones, Jeffrey Wright, Barry Pepper, Alona Tal, ...

Track escollit:
"Chasing Shadows"
by Claudia Sarne, Leopold Ross, Atticus Ross

Frase escollida:
Mayor Hostetler: He's like a damn phantom. You need to find out what he wants.
Billy Taggart: He wants justice, sir.
Mayor Hostetler: Nobody gets that.

Mr. Nobody

Pel·lícula complexa i atípica que no deixa indiferent. Es tracta d'una amalgama confusa de flashbacks i flashforwards sobre les possibles vides del protagonista en funció de les seves decisions.
Tot i que degut al muntatge complicat i laberíntic és d'aquelles cintes que convé veure diverses vegades atentament, es pot resumir en dos aspectes ben coneguts que segur que hem sentit anomenar alguna vegada. D'una banda la metàfora científica de la Paradoxa de Schrödinger i en segon lloc el famós Efecte Papallona.
La qüestió, sense entrar en masses detalls, és que la trama va de tots els possibles camins que pot prendre la vida de Nemo Nobody (Jared Leto, principalment) segons què decideixi (principalment si es queda amb la mare o amb el pare quan aquests decideixen separar-se). Representa que el protagonista té la capacitat de veure què passarà amb la seva vida si tria una cosa o l'altra.

Per complicar més la història, s'hi barregen les teories del Big Bang, la teoria de Cordes, la teoria del Big Crunch i el concepte d'entropia. Tot plegat fa que la cinta sigui espessa i, ben bé fins al final, no se sàpiga ben bé de què va la cosa.
Amb tot, ja ho diuen que el que val la pena és el viatge, i de fet el camí pel qual ens porta la trama és sensacional. Bon acompanyament de música, uns enquadraments de càmera ben curiosos i una barreja d'efectes i elements amb una força visual molt potent.
La interpretació de cadascun dels personatges fa que aquest viatge sigui més amè del que en un principi ens podríem pensar, i és que la gran majoria d'escenes tenen algun factor que fan que no puguis desenganxar-te de la pantalla.

La manera de filmar, el so ambient i la banda sonora o l'absència d'aquests, fan de les escenes quelcom molt proper i gairebé real (com a mostra la relació d'amor entre els dos germanastres Nemo i Anna en la seva versió de 15 anys).

Tot plegat molt curiós i frescament diferent al que estem acostumats. Val la pena.
Adient per a curiosos que no vulguin deixar passar una pel·lícula diferent a la resta, contraindicat per a qui li agradi que li donin tot mastegat.

Fitxa:
2009
Director: Jaco Van Dormael
Guió: Jaco Van Dormael
Repartiment: Jared Leto, Sarah Polley, Diane Kruger, Linh Dan Pham, Rhys Ifans, Natasha Little, Toby Regbo, Juno Temple, Clare Stone, ...

Track escollit:
"For Your Precious Love"
(A. Brooks/J. Butler/R. Brooks)
performed by Otis Redding

Frase escollida:
Nemo Nobody: We can not go back. That's why it's hard to choose.

Surrogates

Mediocre pel·lícula de ciència ficció que beu en part del boom -efímer- que va suposar Second Life, aquella mena de vida online on podies crear el teu propi personatge i fer vida normal mitjançant l'ordinador. Un fenomen que va dur a sociòlegs i diversos estudiosos a plantejar-se si en un futur tot es faria per delegació emprant aquests robots substituts enlloc de l'ésser humà en sí.
D'això tracta Surrogates, però el que podria haver estat una pel·lícula ben portada es perd en aspectes efímers i en una plasticitat més pròpia del museu de la cera que no fa creïble -o com a mínim veraç- la trama.
Pel que fa als aspectes visuals, ens veiem immersos en un món de llum càlida regentat pels substituts mentre que l'entorn dels pocs éssers humans que encara viuen com a ells mateixos es presenta com a quelcom pobre i deixat, brut i desemparat. I aquest és el recurs fàcil. La vida mitjançant substituts representada com a una cosa perfecta i sense lacres però buida i inexpressiva al mateix temps. És una opció, però segurament no molt vàlida.

La interpretació que més val la pena -sense ser res de l'altre món- és la de Bruce Willis (Greer), un policia sol davant el perill que lluita contra tot i tots en una cursa contra rellotge que ni ell mateix entén. Amb aquelles cares d'em-fa-mal-tot tan pròpies d'ell. Ni tan sols Ving Rhames (The Prophet) que representa la salvació de la humanitat SPOILER(del qual se'n descobreix l'engany més que previsible) FI SPOILER, ens fa creure en la trama que ens ocupa.

Les escenes d'acció molt desaprofitades i, en general, un despropòsit que podria haver estat molt, molt més ben portat. En definitiva una bona idea de la qual no se n'ha tret tot el suc que mereixia.

Adient per a qui es conforma amb qualsevol cosa i contraindicat per a qui no vulgui perdre el temps, no val la pena.

Fitxa:
2009
Director: Jonathan Mostow
Guió: Michael Ferris, John D. Brancato i Robert Venditti, Brett Weldele (novel·la gràfica)
Repartiment: Bruce Willis, Radha Mitchell, Rosamund Pike, James Cromwell, Ving Rhames, ...

Track escollit:
"Air on a G String (From Overture No. 3 In D Bwv 1068"
written by Johann Sebastian Bach

Frase escollida:
Female Counsel: Agent Greer, we're not doctors.
Tom Greer: Honey, I don't know what you are. I mean, for all I know, you could be some big, fat dude sitting in his stim chair with his dick hanging out.

Django Unchained

Tarantino torna amb un western. En primer lloc, cal destacar que el director de Knoxville és un mestre en contractar a velles glòries del món audiovisual, un mestre en rodar amb detalls que homenatgen films anteriors (sovint de sèrie B, tot sigui dit), i que tria com ningú la banda sonora que acompanya les seves peculiars imatges.
I aquesta cinta no n'és l'excepció. Les localitzacions es veuen triades al detall, tot molt ben enquadrat i utilitzant recursos molt propis del gènere (el zoom sobtat de pla general a primer pla n'és un bon exemple).
Però per sobre de tot estan els diàlegs i les interpretacions dels personatges. I és que aquí és on rau la bellesa de la pel·lícula. Més enllà de les escenes de sagnants tiroteigs, que hi són, prima per sobre de tot el que diuen els personatges i, en aquesta pel·lícula, també el que no diuen, les mirades...

És una molt bona pel·lícula. Amb petits errors de ràcord i algun detall que caldria polir una mica, però en termes generals resulta el divertimento que s'espera del seu autor.
Destaquen molts dels intèrprets que hi apareixen. Evidentment  Christoph Waltz (Dr. King Schultz), que fa d'una versió del seu anterior personatge a les ordres de Tarantino (Col. Hans Landa a Inglorious Basterds), encara que aquesta vegada una mica menys hipòcrita i menys somrient. També molt destacable Samuel L. Jackson (incondicional de les pel·lícules de Tarantino), en el paper de Stephen, un criat negre amb la ment d'un racista blanc. Jamie Foxx, Django, com a protagonista. I com a tal, amb les seves frases lapidàries de tot bon western i amb una química sorprenent amb Waltz.
També és curiós veure la implicació de Leonardo DiCaprio (Calvin Candie) dirigit per Quentin.
I a banda de l'anecdòtica interpretació de Kerry Washington com a la dona de Django, Broomhilda, podriem citar un munt de secundaris habituals del director (com Michael Parks) i el cameo de Franco Nero (Amerigo Vessepi), que fou l'original a la pel·lícula de 1966 Django, dirigida per Sergio Corbucci.
Això sí, el cameo del propi Quentin sembla un pedaç mal sargit. Com a mínim hauria d'haver demanat al departament de maquillatge que li hagués posat alguna cicatriu o deixar-se barba d'uns quants dies i embrutar-se, per que només li falta haver-se descuidat el Director Finder penjant del coll.

En definitiva, Tarantino volia fer un western i l'ha fet. Amb el seu estil peculiar, amb moltes notes d'humor per a tots els gustos, amb un bon grau de violència i amb escenes absurdes com la de la discussió entre uns assaltants sobre els mocadors que duen per tapar-se la cara (ho heu de veure, per que és absurd de nassos).

La banda sonora és genial, molt ben inclosa, fins i tot quan es tracta de temes molt moderns per tractar-se d'aquest gènere. Utilitza força talls bruscos, però això ja és marca de la casa. Hi ha molts detalls cuidats que són, si voleu, meres anècdotes. Però sense anar més lluny, la cinta comença amb el logo de Columbia dels anys seixanta i la tipografia dels crèdits és molt eloqüent...

Adient per a amants del gènere, no quedaran decepcionats (potser una mica sorpresos, però és molt millor que Appaloosa, d'Ed Harris). Contraindicada per a detractors de Tarantino, que n'hi segueix havent.

Fitxa:
2012
Director: Quentin Tarantino
Guió: Quentin Tarantino
Repartiment: Jamie Foxx, Christoph Waltz, Leonardo DiCaprio, Samuel L. Jackson, Kerry Washington, ...

Track escollit:
"To Old to Die Young"
Written by Dege Legg
Performed by Dege Legg (as Brother Dege)

Frase escollida:
Billy Crash: [after getting shot in the genitals] D-jango, you black son of a bitch!
Django: The "D" is silent, hillbilly.

Flight

El que sembla una pel·lícula sobre un vol formidable, una acrobàcia aèria i uns efectes especials colpidors (sempre segons el tràiler), acaba sent la història sobre un pilot de línies aèries molt qualificat i dotat, però amb greus problemes de drogues i sobretot d'alcohol. Cosa que d'entrada fa, com a mínim, dubtar de qui ens porta quan viatgem pels aires.
A banda d'això, purament anecdòtic, la cinta es recrea en les conseqüències habituals després d'un accident aeri, les diferents parts implicades, la lluita en contra de l'evidència per part del protagonista..., tot acabat amb una filigrana de final semi-feliç al més pur estil de Hollywood.

A banda d'una bona fotografia i un excés (ben entès) de moviment de càmera durant les turbulències de l'avió com a aspectes tècnics, la cinta destaca sobretot per dues coses. En primer lloc per la interpretació dels principals personatges. D'una banda Denzel Washington (Whip Whitaker), que interpreta molt bé separant l'estat ebri i sobri, encara que algunes vegades en el doblatge no acabi de veure-se'n la diferència. Don Cheadle i Bruce Greenwood (Hugh Lang i Charlie Anderson, respectivament) són correctes, sense eclipsar els protagonistes. I Kelly Reilly (Nicole), fa de perfecta ionqui desenganxant-se amb ganes de viure i amb por de recaure.
Brillant l'aparició de John Goodman (Harling Mays), el camell de Whitaker. La seva actuació, que per temps en pantalla podria ser un cameo, és sensacional, donant uns tocs d'humor amb algunes frases fetes i menjant-se la càmera (per interpretació i per dimensions...).
Digne de menció de James Badge Dale (Gaunt Young Man - Mark Mellon), que interpreta un malalt de càncer força lúcid dins de la seva bogeria.

I en segon lloc -d'aspectes que destaquen de la pel·lícula- està la banda sonora. Si bé és cert que la cinta per sí sola està prou bé, la banda sonora molt ben escollida acaba d'amanir-ho tot i li dóna un caràcter molt adient.
Hi ha moltes cançons molt ben escollides per cada moment de la trama, i potser és força evident l'elecció de Sweet Jane de Cowboy Junkies per l'escena de la punxada d'heroïna, però fins i tot la música de l'ascensor (no la versió original, si no una versió a l'estil de fil musical), With a Little Help From My Friends, de The Beatles, va com anell al dit per a l'ocasió de l'escena...

Adient per a gaudir de quelcom amb ritme narratiu i musical, contraindicat per a qui es pensi que tracta de maniobres aèries impossibles una darrera l'altra (només n'hi ha una i no té un pes excessivament important a la trama).

Fitxa:
2012
Director: Robert Zemeckis
Guió: John Gatins
Repartiment: Denzel Washington, Nadine Velázquez, Kelly Reilly, John Goodman, Don Cheadle, Bruce Greenwood, James Badge Dale, ...

Track escollit:
"Simpathy for the Devil"
Written by Mick Jagger & Keith Richards
Performed by The Rolling Stones

NOTA: Afegeixo un link amb el llistat d'Spotify de la resta de cançons -que val la pena- AQUÍ

Frase escollida:
Harling Mays: I'm on the list, baby girl. Mister Mays. Harling.