Decepcionant pel·lícula de l'autor de la colpidora District 9. Així com en la seva anterior obra ens va sorprendre amb un tractament de la ciència ficció com mai havíem vist, en aquesta flirteja amb els tòpics de Hollywood del gènere sense voler deixar de banda els seus trets característics i fa una barreja lamentable.
No és que la cinta no tingui coses bones, alguna en té, però tan descafeïnada que passa sense pena ni glòria. La història, d'entrada, ja la tenim força vista. Els de dalt -rics- i els de sota -pobres-. Un tema que ja s'ha tocat força vegades i més bé. La història que ens ocupa, carregada de tòpics, en realitat sembla que no acabi d'arrencar durant bona part del metratge. I és que sí que passen coses, però sembla que siguin a desgana.
La cosa va dels merders en els que es veu immers Max (Matt Damon), un ex-convicte que intenta sobreviure no ficant-se en massa embolics i que pateix un accident laboral que només li deixa una sortida per seguir amb vida. Pujar a Elysium, una impressionant estació espacial orbitant al voltant de la Terra on viuen els rics, els que tenen de tot (una mica com els que tenien molt 'temps' a In Time). A partir d'aquí tota una odissea rodada de manera tan caòtica que no sembla que ho sigui.
La dolenta de la pel·lícula se suposa que és Jodie Foster, que encarna una mena de ministra de defensa anomenada Delancourt, però en realitat es passa tota l'estona arrufant el nas i donant ordres letals per preservar el benestar propi i el dels seus conciutadans. Ni una batalla entre protagonista i antagonista (ni física ni dialèctica).
I és que l'autèntic dolent de la funció és el millor de la pel·lícula. El que fou el protagonista de la citada District 9, Sharlto Copley, encarna de manera magistral a Kruger, un agent d'Elysium sense escrúpols que està a la Terra fent la feina bruta dels de dalt.
És el que val més la pena de tot plegat, tret d'alguns enquadraments meritoris i de l'ambientació en general. Però fins i tot el millor de la cinta s'acaba descafeïnant en una batalla final més còmica que una altra cosa i amb poca visibilitat del que està passant a causa de la maleïda mania del parkinson de càmera.
Totes les escenes d'acció tenen un moviment excessiu de càmera, totes. Fins i tot algunes que no són d'acció.
D'altra banda hi ha una diluïda història d'amor encabida amb calçador d'una antiga amiga de la infància del protagonista (Frey, interpretada per Alice Braga) que, previsiblement té una filla malalta que també necessita una visita als de dalt per a curar-se amb la meravellosa tecnologia de què disposen. Paradoxalment, l'instant d'interpretació més genuí passa entre Damon i la nena malalta (Matilda, Emma Tremblay) mentre comenten un conte infantil i el seu significat. Aquella escena, amb enquadraments subjectius dels personatges és digna, però són un parell de minuts.
Per acabar, un parell de moments tristíssims de les acaballes de la cinta. D'una banda la solució al problema amb un senzill canvi de codi de programació, canviar la paraula ILLEGAL per *LEGAL, un insult a qualsevol persona que s'hagi estat empassant la cinta, que en realitat no passa de les dues hores però es fa lenta com si en durés gairebé tres. I el desesperat intent de donar-li llagrimeta al final pretesament èpic i heroic del protagonista.
En resum, adient per als que es conformen fàcilment i no han vist l'anterior obra de Blomkamp i contraindicat per als que sí l'han vista i esperen trobar-se quelcom a l'alçada.
Fitxa:
2013
Director: Neill Blomkamp
Guió: Neill Blomkamp
Repartiment: Matt Damon, Sharlto Copley, Jodie Foster, Alice Braga, Diego Luna, William Fichtner, ...
Track escollit:
"Theme of Elysium"
(from Elysium Trailer 2013)
Instrumental Mix
Frase escollida:
John Carlyle: Don't breathe on me. Cover your mouth.
Segona entrega del que ja es veu que serà la saga que seguirà Bruce Willis (Frank Moses) en detriment de Die Hard. I és que el paio ja no està per fer segons què amb dignitat.
I aquesta saga, en plan còmic, està força bé. Segurament la primera tenia més ritme que aquesta segona, però està farcida de gags i els personatges estan treballats. Arquetípics, però treballats.
Bàsicament ens trobem una sèrie de velles glòries del món de l'espionatge que es defensen d'uns complots en els que es veuen immersos. Entre ells trobem el magnífic John Malkovich (Marvin), la impressionant Helen Mirren (Victoria) i l'acompanyant de Bruce Willis, la histriònica Mary-Louise Parker en el paper de Sarah. En la primera entrega estava Morgan Freeman, però incomprensiblement el van eliminar de l'equació.
En aquesta entrega també hi ha d'altres aparicions estel·lars. D'una banda la graciosa interpretació d'Anthony Hopkins (Bailey) i la més que discreta Catherine Zeta-Jones, en una mena de femme fatale russa anomenada Katja. I també han inclós quelcom de Kung-Fu, amb un nano asiàtic que es baralla recordant molt al personatge de Jason Statham a Transporter.
Algun gag robat de pel·lícules com Wanted (la fantasmada de l'entrada al cotxe derrapant de Willis) però en general un bon divertimento.
Si que és cert que la part central de la cinta a vegades es fa lenta i un xic pesada, però tant el principi com, sobretot, el final tenen ritme i acabes amb bones sensacions.
No deixa de ser una pel·lícula d'estiu, però molt digna.
Les escenes d'acció estan ben rodades sense abusar de l'excessiu moviment de càmera i una vegada més (a la primera entrega ja va passar), la banda sonora és sensacional.
Adient per a passar una bona estona al cinema, riure i gaudir de l'acció. Contraindicat per a qui es pensi que gaudirà més que en la primera. Ja veurem si hi ha una tercera...
Fitxa:
2013
Director: Dean Parisot
Guió: John Hoeber, Eric Hoeber, Warren Ellis i Cully Hamner
Repartiment: Bruce Willis, John Malkovich, Mary-Louise Parker, Helen Mirren, Anthony Hopkins, ...
Track escollit:
(from tràiler)
"Shoot To Thrill"
performed by AC/DC
Frase escollida:
Sarah: I didn't know what to do, I didn't want to kill him!
Frank: So you chose to kiss him?
El tema dels zombis prolifera darrerament en diversos espais com el còmic o les sèries de televisió (l'exemple més conegut segurament és The Walking Dead).
En aquesta pel·lícula que ens ocupa s'explota aquest gènere i agafa conceptes d'altres cintes anteriors (encara que està basada en una novel·la de Max Brooks). Un exemple ben clar és que els zombis ja no caminen errants i lents, si no que són rapidíssims i extremadament eficaços i letals (similars als cercadors d'ombres d'I Am Legend).
Una pel·lícula que comença de meravella i que afortunadament deixa de banda la trama de la supervivència familiar (així el llast de la dona i les filles del protagonista no enterboleix l'acció). Una correcte presentació de personatges arquetípics i una contextualització del problema ben argumentada i portada amb exquisida angoixa.
D'una banda el protagonista, Gerry Lane (Brad Pitt), un convenient ex-agent de l'ONU que es fixa en tots els detalls per arribar a una conclusió de solució temporal, i és que és molt clara la intenció de convertir-ho en una trilogia, com ja van anunciar els seu responsables.
Malgrat es diu que durant el rodatge van haver moltes desavinences entre Pitt i els guionistes i es van arribar a fer moltíssims canvis, el personatge gaudeix de prou coherència i no té masses punts flacs.
La resta de secundaris fan un bon paper, el just i necessari per no eclipsar l'estrella. Amb tot, cal mencionar Daniella Kertesz, que encarna la soldat Segen, amb una interpretació visceral molt més que correcte.
Per la resta, probablement us trobareu amb el de sempre. Els bons són molt bons, els soldats molt patriotes i els dolents una mena de tsunami zombi homogeni.
El problema ve quan la càmera deixa de moure's a l'estil Bourne. I és que el retrat dels zombis quan el protagonista se'ls troba cara a cara és més còmic que una altra cosa. Els zombis no acolloneixen (amb perdó), més aviat fan gràcia i te n'acabes enfotent.
El moment llauna de refresc gairebé al final no té desperdici, per graciós, no per memorable.
En resum, un bon entreteniment, sense masses pretensions més. Grans efectes especials, angoixa ben aconseguida en base a una massa informe de zombis que com uns castellers desorganitzats o, més aviat com formigues que volen aconseguir pujar a algun lloc, s'amunteguen uns a sobre dels altres per creuar uns murs de contenció altíssims.
És d'agrair que no surtin les localitzacions mundials típiques amb els monuments típics. Aquí viatgem a Corea, Israel i Gal·les. No està malament.
Adient per a gairebé tot tipus de públic que vulgui estar entretingut durant un parell d'hores de cinema d'acció apocalíptic. Contraindicada per qui es pensi que veurà coses gore.
Fitxa:
2013
Director: Marc Forster
Guió: Matthew Michael Carnahan, Drew Goddard, Damon Lindelof, J. Michael Straczynski i Max Brooks (novel·la)
Repartiment: Brad Pitt, Mireille Enos, Daniella Kertesz, James Badge Dale, ...
Track escollit:
"Go"
Written & performed by Kari Kimmel
Frase escollida:
Andrew Fassbach: Mother Nature is a serial killer. She wants to get caught, she leaves bread crumbs, she leaves clues... Mother nature knows how to disguise her weakness as strength.
