La història d'un ex-agent dels serveis d'intel·ligència dels EUA que s'afegeix a un grup que vol interceptar un objecte misteriós amagat en una maleta metàl·lica en poder d'una banda de russos. De fet, Ronin és el nom que es dóna als homes sense honor, mercenaris japonesos que treballaven per al millor postor i, de fet, no sabien qui era el seu amo. Hi ha una escena de la pel·lícula que ho contextualitza molt bé.
Una pel·lícula amb una sensacional construcció de personatges, un guió ben acurat i unes escenes d'acció i persecució rodades a la perfecció.
Hi ha diversos punts forts a la cinta. En primer lloc (està molt clar venint del director), unes de les millors persecucions d'automòvil (el perfecte exemple de com es roda i s'edita aquesta classe d'escenes) de la història del cinema. Si teniu l'oportunitat de veure'n els extres, veureu de què parlo.
En segon lloc les interpretacions. D'una banda el protagonisme de Robert De Niro (Sam) i la seva relació en constant evolució amb Jean Reno (Vincent). Cada personatge amb les seves caracteristiques molt ben definides. Sean Bean, que interpreta un perfecte fatxenda anomenat Spence (en una de les poques pel·lícules on aquest actor no interpreta algú que mor), l'ambiguïtat de Natascha McElhone a qui el paper de Deirdre li va com anell al dit i el vil Gregor, que interpreta Stellan Skarsgård.
Amb una banda sonora que cohesiona molt bé l'acció que s'hi desenvolupa és una cinta que prima la sobrietat, sense excentricitats, sense fantasmades (si un cotxe explota, té raó per fer-ho, per exemple). Les escenes d'acció creen l'angoixa necessària i els silencis estan molt ben utilitzats. T'enganxa des del minut zero, cosa que és d'agraïr...
En resum, una bona història molt ben portada, digna de ser visionada més d'una vegada i apreciar-ne tots els detalls.
Adient per a amants de l'acció ben filmada i contraindicada per a ignorants que creuen que la bona acció és la de sagues com To Fast To Furious.
Fitxa:
1998
Director: John Frankenheimer
Guió: J.D. Zeik
Repartiment: Robert De Niro, Jean Reno, Natascha McElhone, Stellan Skarsgård, Jonathan Pryce, ...
Track escollit:
"Time To Say Goodbye (Con te partirò)"
Composed by Francesco Sartori
Lyrics by Lucio Quarantotto
Enlgish lyrics by Frank Peterson
Performed by Sarah Brightman featuring 'Andrea Bocelli'
Frase escollida:
Sam: Either you're part of the problem or you're part of the solution or you're just part of the landscape.
D'entrada és encomiable que el cinema espanyol vulgui emular les superproduccions de Hollywood, sobretot sabent que els diners invertits són molts menys que els que hi posen els de l'altra banda de l'Atlàntic.
I també cal posar de manifest que la feinada per rodar una pel·lícula d'aquestes característiques és impressionant, tenint en compte que lògicament es va haver de rodar molt de nit (les escenes a les estacions de metro i a les pròpies vies).
A banda d'això, tant la trama com els personatges són correctes. De fet, la química entre Quim Gutiérrez (Marc Delgado) i José Coronado (Enrique) és sorprenentment bona i només amb les seves interaccions ja t'enganxes a la pel·lícula sense que calguin les colpidores imatges -per als que hi vivim- d'una Barcelona devastada. Més que devastada (que seria més propi d'I Am Legend), abandonada.
Escenaris perfectament maquillats i amb enquadraments de càmera mesurats (prova de que no hi ha tant pressupost com els ianquis) per no mostrar més del que cal. Això si, alguna sortida de to animal, l'escena del plantígrad a l'església és bastant infumable, encara que porta a un diàleg íntim entre els personatges que val la pena. I per cert, els sistemes GPS (que guien als protagonistes durant gran part de la pel·lícula) jo diria que no tenen cobertura als túnels del metro...
De fet l'estructura de la cinta gairebé sempre es basa en un la construcció d'un bon guió, encara que en alguns moments esdevé excessivament efectista (per allò de l'emulació del cinema ianqui). Amb tot, és una pel·lícula amb molta dignitat en la que, si t'hi veus immers (cosa que aconsegueix), fa que vulguis donar un cop d'ull a Barcelona per veure que tot segueix funcionant (imagino que la sensació quan sorties del cinema era més intensa).
Adient per a tothom qui vulgui veure quelcom extrem però prop de casa i contraindicada per a qui pretengui veure coses espectaculars ianquis a l'espanyola.
Fitxa:
2013
Director: David Pastor, Àlex Pastor
Guió: David Pastor, Àlex Pastor
Repartiment: Quim Gutiérrez, José Coronado, Marta Etura, Leticia Dolera, ...
Track escollit:
(none)
Frase escollida:
Marc Delgado: ¿Me ibas a despedir?
Enrique: Sí.
Marc Delgado: ... Qué cabrón...
Sempre és complicada una pel·lícula de mags. Sovint són d'època, quan els prestidigitadors tenien un cert prestigi... De bones a primeres fer una pel·lícula d'aquest gènere i actual ja és tot un repte i, de fet, se'n surten prou bé en aquesta, però hi ha massa angles morts, conceptes inconnexos i escenes buides.
El concepte, la base, és ben simple. Un grup de mags sospitosos de cometre robatoris a bancs i que, com si d'un Robin Hood es tractés, als seus espectacles es dediquen a regalar els bitlles sostrets als espectadors atònits.
Fins aquí bé. De fet, la presentació dels personatges és genial i augura una bona trama, doncs tothom té una personalitat ben marcada, un ego desmesurat... Però malauradament tot es dilueix per acabar en res. Bé, en res no. Tan sols un gir inesperat que tampoc es que sigui genial, senzillament que giren la truita, però tampoc hi ha res que indiqui que has estat entabanat durant tota la cinta. Senzillament canvien de terç i tan feliços.
El punt fort de la cinta, doncs, és la citada presentació dels personatges i en concret la interpretació d'algun d'ells. D'una banda Woody Harrelson (Merritt McKinney), que està sublim i que arrenca més d'una riallada. Sí, sempre fa els mateixos papers d'eixelebrat, però reconegueu que els broda. I en segon lloc la preciosa Mélanie Laurent (descoberta al món ianqui probablement pel seu paper a Inglorious Basterds, de Quentin Tarantino), que interpreta a l'agent de la Interpol Alma Dray i es menja a cada escena al suposat policia protagonista, l'agent de l'FBI Dylan Rhodes, interpretat per Mark Ruffalo.
També són dignes de menció, per veterans si més no, Michael Kane i Morgan Freeman (Arthur Tressler i Thaddeus Bradley, respectivament), que no és que interpretin magnífics papers, són allà més per reclam que per a una altra cosa, però sempre tenen una presència imponent a la pantalla, oi?
Una banda sonora digne d'un espectacle de màgia (que destaca cada cop d'efecte sense excepció), i alguna escena de persecució digne tant a peu com en cotxe. En aquest cas, el mareig que provoca la persecució a peu és raonable per crear l'ansietat del moment.
Alguns recursos com els flashbacks narrats per la veu imponent (en VO) del senyor Freeman i una certa bona química entre els protagonistes. De fet, Jesse Eisenberg (J. Daniel Atlas) i Harrelson ja havien coincidit amb molt bons resultats a Zombieland, de Ruben Fleischer.
Adient per a passar l'estona, contraindicada per als que sentin 'pel·lícula de mags' i creguin anar a veure perles com The Prestige, de Christopher Nolan.
Fitxa:
2013
Director: Louis Leterrier
Guió: Ed Solomon, Boaz Yakin, Edward Ricourt
Repartiment: Jesse Eisenberg, Mark Ruffalo, Woody Harrelson, Isla Fisher, Dave Franco, Mélanie Laurent, Morgan Freeman, Michael Caine, ...
Track escollit:
"Cineramascope"
Written by Ben Ellman, Robert Joseph Mercurio, Stanton Moore (as Stanton Emery Moore), Jeffery H. Raines and Richard Vogel
Performed by Galactic feat. Trombone Shorty and Corey Henry
Frase escollida:
J. Daniel Atlas: The closer you think you are, the less you'll actually see.
Si ja en la primera entrega d'Star Trek el director J.J. Abrams va fer una adaptació de la mítica sèrie -que va començar l'any 1966- més que correcte, en aquesta segona entrega s'hi ha entregat en cos i ànima i el resultat esdevé impressionant.
I és que està claríssim que això és un entrenament de cara a la setena entrega de la saga Star Wars, prevista pel 2015 i que ja està en fase de preproducció.
Sense la tediosa necessitat de fer una presentació de personatges, Abrams aconsegueix un ritme trepidant en gairebé totes i cadascuna de les escenes d'aquesta entrega i ens deleita amb escenes impressionants i amb bons diàlegs que sovint porten implícit algun gag. Els personatges que ja apareixien a la primera repeteixen i maduren, tant Chris Pine (Kirk), que mica en mica s'allunya de ser el guaperas de torn, com Zachary Quinto, que broda un Spock amb més connotacions que mai.
Però la guinda ve ara. I és que l'afegitó a l'elenc de personatges s'engrandeix gratament amb la presència del malvat de la pel·lícula, un dels millors malvats que he vist mai en pel·lícules de ciència ficció (amb permís dels Jokers de Batman), amb carisma, amb presència. Un imponent Benedict Cumberbatch (Khan), que fa un treball prefecte des de la seva primera aparició fins la darrera.
A banda d'això, els fans incondicionals de la sèrie es trobaran amb un munt de referències, d'homenatges i de picades d'ullet i els que no ho són tant, en trobaran també un munt, però més encaminades a la ja citada continuació de la saga de la Guerra de les Galàxies.
Tot això ben amanit amb uns efectes especials força espectaculars (en alguna ocasió massa moguts, tot sigui dit) i amb una banda sonora que potencia cada escena d'acció.
La bona química entre els personatges qualla i fa que el ritme i l'engranatge de tot el producte surti molt ben parat.
A més a més, tret d'alguns conceptes que trontollen (si, algun hi ha) i un final una mica precipitat, les ganes de veure'n una tercera part queden fixades en acabar de veure-la.
En resum, adient per als fans incondicionals i per a tothom que vulgui gaudir d'un bon blockbuster de ciència ficció. Contraindicada per a qui detesti el gènere.
Fitxa:
2013
Director: J.J. Abrams
Guió: Roberto Orci i Alex Kurtzman
Repartiment: Chris Pine, Zachary Quinto, Benedict Cumberbatch, Zoe Saldana, Simon Pegg, Karl Urban, John Cho, Anton Yelchin, ...
Track escollit:
"Star Trek Main Theme"
by Michael Giacchino
Frase escollida:
James T. Kirk: The enemy of my enemy is my friend.
Spock: An Arabic proverb attributed to a prince who was betrayed and decapitated by his own subjects.
James T. Kirk: Well, its still a hell of a quote.
Genial. Exemple perfecte del perquè la frase 'segones parts mai foren bones' és falsa.
Ja la primera pel·lícula, Despicable Me, va trencar el motlle. Se'ns va presentar una cinta d'animació que trencava esquemes i que va sorpendre per la frescor i l'atreviment.
I aquesta segona supera les espectatives. Ambdues narren les aventures i desventures d'un malvat en hores baixes (en competència amb d'altres de la seva condició) al que la seva tranquila (entre cometes) vida es veu pertorbada per diversos factors. En la primera varen ser tres nenes adoptades i en la segona una agent (i una feina) de la lliga anti malvats.
Els veritables protagonistes de la pel·lícula, però, són els Minions, uns éssers molt divertits, amb un llenguatge propi i un sentit de l'humor ben peculiar que conglomeren una mena d'exèrcit de Gru (Steve Carrell, Flo en la versió doblada al castellà), aquest malvat d'esquenes amples, cames estretes i nas prominent.
Ja en la primera entrega els Minions van tenir una importància espectacular i en aquesta segona part aquesta mena de lemmings descarats s'emporta tot el pes de la cinta.
Potser ells i els moments tendres amb la petita de les tres nenes a càrrec del malvat Gru, que molt malvat no és...
En definitiva una pel·lícula que arrencarà molts somriures i riallades, plena de gags i bromes que faran les delícies dels que vagin a veure-la.
Tot ben lligat amb una bona banda sonora, cosa molt pròpia de les pel·lícules d'animació.
Adient per a tot tipus de públic i contraindicat per als que se senten ridículs anant a veure'n una d'animació sense els fills...
Fitxa:
2013
Director: Pierre Coffin, Chris Renaud
Guió: Ken Daurio, Cinco Paul
Repartiment (veus): Steve Carrell, Kristen Wiig, Benjamin Bratt, Miranda Cosgrove, ...
Track escollit:
"Happy"
by Pharrell Williams
Frase escollida:
Silas: I am the league's director, Silas Ramsbottom.
Additional Minions: [giggles] Bottom.
[laughs]
Silas: Hilarious.
Sensacional pel·lícula, basada en una novel·la d'Elmore Leonard, força infravalorada. No és que passés sense pena ni glòria, però segurament va merèixer més reconeixement del que va tenir.
La història d'un cobrador de morosos d'un mafiós (l'original en què es basa la pel·lícula fins i tot té un cameo) que deixa el món que l'envolta per endinsar-se en una altra màfia, la del cinema.
Una cinta de guió, amb diàlegs molt tarantinians que va anar com a anell al dit a John Travolta (Chilli Palmer) després de que, precisament Tarantino, el va redescobrir a Pulp Fiction. Per a Travolta era molt important que el seu redescobriment no fos flor d'un dia i gràcies a aquest producte no ho va ser i va continuar la seva segona joventut, per dir-ho així.
A banda de la virtut principal de la pel·lícula, hi ha dos aspectes destacats per a ser un producte a tenir molt en compte. D'una banda la meravellosa banda sonora encapçalada per Booker T. & The MG's i altres temes de similar estil. Tot aquest so lligat amb una estètica molt acurada i marcadament hollywoodiana fan que sigui memorable.
En segon lloc -i no per això menys important- està el magnífic elenc triat per a cada personatge que apareix. Impressionants interpretacions com la de Gene Hackman (Harry Zimm), en un paper força allunyat dels que ens té acostumats, un productor de sèrie B bastant poca cosa i estancat en una època passada més fructífera. O d'altres com la de Delroy Lindo (Bo Carlett) i els seus dos sequaços, Bear i Ronnie Wingate (interpretats pel malaurat James Gandolfini i per Jon Gries, respectivament).
Ara bé, qui s'emporta la palma és Dennis Farina, que interpreta un mafiós de poca monta anomenat Ray 'Bones' Barboni. És qui dóna més vida als diàlegs absurds i a les frases fetes. Un veritable plaer per als espectadors.
En general una pel·lícula memorable, que no és en cap cas una obra mestra, però si un bon entreteniment ple de moments per al record i de frases repetibles en converses de bar.
En van fer una mena de segona part, anomenada Be Cool, però aquesta sí que va ser un fracàs, i és que no li arriba ni a la sola de la sabata.
Adient per a qui vulgui gaudir d'un thriller ben estructurat, amb bon guió i que et deixa un molt bon somriure en acabar. Contraindicada per a qui no gaudeixi amb aquest gènere de pel·lícules. Incomprensiblement, la veritat...
Fitxa:
1995
Director: Barry Sonnenfield
Guió: Scott Frank i Elmore Leonard (novel·la)
Repartiment: John Travolta, Gene Hackman, Rene Russo, Delroy Lindo, James Gandolfini, Danny DeVito, Dennis Farina, ...
Track escollit:
"Green Onions"
by Booker T. & The MG's
Frase escollida:
Ray "Bones" Barboni: Let me explain something to you. Momo is dead. Which means that everything he had now belongs to Jimmy Cap, including you. Which also means, that when I speak, I speak for Jimmy. E.g., from now on, you start showing me the proper fucking respect.
Chili Palmer: "E.g." means "for example". What I think you want to say is "I.e.".
Ray "Bones" Barboni: Bullshit! That's short for "ergo".
Chili Palmer: Ask your man.
Bodyguard: To the best of my knowledge, "e.g." means "for example".
Ray "Bones" Barboni: E.g., i.e., fuck you! The point is this: is that, When I say "jump", you say "OK", okay?
