The Hobbit: The Desolation of Smaug

Segona entrega de la trilogia en que es convertirà el llibre The Hobbit, de J.R.R. Tolkien. Aquesta és francament més bona i impressionant que la primera (The Hobbit: An Unexpected Journey, Peter Jackson, 2012).
A banda de que aquesta sí que l'he vista amb la nova tecnologia 3D HFR (allò dels 48 frames per segon) i amb la tecnologia de so envoltant Dolby Atmos, la cinta gaudeix d'una fotografia més espectacular encara que la seva predecessora i si bé -com ens tenen acostumats en aquests tipus de pel·lícules- dura gairebé tres hores, en cap moment perd el ritme i sempre és amena.
No sobra ni falta res, les interpretacions són exquisides i la història vibrant. El personatge principal (Bilbo) deixa enrere aquella actuació pueril de la primera entrega, cosa que denota una maduresa del personatge i una evolució i potser -potser- justifica precisament aquella mena de mímica excessivament de broma tonta.

Hi entren nous personatges amb més pes en la història i els secundaris de la primera entrega tenen més protagonisme, cosa que dóna més cos al producte en general i fa més gratificant el resultat.
Escenes més colpidores i memorables, més sentiments a flor de pell que senzillament veure gent viatjant per immensos paisatges. D'especial menció, per exemple, la relació que sorgeix entre un dels nans (Kili, interpretat per Aidan Turner) i l'elf Tauriel, interpretada per la bonica Evangeline Lilly. Fins i tot hi ha un moment de llagrimeta...

Això sí, recomano veure-la en VO, no n'he sentit la versió doblada, però la veu d'Smaug (Benedict Cumberbacht) és impressionant i cal sentir-la original per a que ens colpeixi la intensitat de la que és, probablement, la millor escena de la cinta.

Evidentment el final completament obert amb un munt de coses que encara queden per lligar, però realment val la pena seguir la trilogia, encara que no ens entusiasmin les pel·lícules del gènere.

Adient per a apassionats de la fantasia i, evidentment, seguidors de la saga. Contraindicada per a qui no estigui disposat a estar-se aquestes dues hores i escaig gaudint de l'espectacle.

Fitxa:
2013
Director: Peter Jackson
Guió: Fran Walsh, Philippa Boyens, Peter Jackson i Guillermo del Toro. J.R.R. Tolkien (novel·la)
Repartiment: Ian McKellen, Martin Freeman, Richard Armitage, Ken Scott, Evangeline Lilly, Benedict Cumberbacht, Orlando Bloom, ...

Track escollit:
"I See Fire"
Written & performed by Ed Sheeran

Frase escollida:
Smaug: Well, thief! I smell you, I hear your breath, I feel your air. Where are you?
[moves in Bilbo's direction]
Smaug: Where are you?
[Bilbo runs, but Smaug hears his footsteps across the gold and follows]
Smaug: Come now, don't be shy... step into the light.

R.I.P.D.

D'entrada és impossible veure aquesta pel·lícula sense que ens vingui al cap la saga de Men In Black. Per la comèdia, pel tòpic de dos policies que en un principi no s'avenen i després llimen diferències i salven el món, per tot el tema sobrenatural.

Però el que té bo aquesta sense desmerèixer la ja mencionada saga és que li dóna una volta de rosca a l'humor, fent-lo més brètol encara.
La química entre Ryan Reynolds (Nick) i Jeff Bridges (Roy) és magnífica, per que no només són individus antagònics si no que a més a més venen de períodes històrics diferents. Només per la vestimenta d'ambdós s'endevina la diferència.

Si que resulta bastant previsible a vegades, però és que l'objectiu és el d'entretenir al personal amb efectes, explosions, acció i monstres força simpàtics.
En efecte, es tracta d'una comèdia sobrenatural, on els protagonistes són policies encarregats dels morts que vaguen pel món dels vius.
L'elenc de secundaris està força bé i resulta efectiu. La sempre graciosa Mary-Louise Parker en el paper de Proctor i un estirat Kevin Bacon com a Hayes.

Filmada per a la tecnologia 3D, podrem al·lucinar amb plans impossibles i piruetes a l'estil de les novel·les gràfiques (està basada en el còmic Dark Horse, de Peter M. Lenkov) però, amb tot, tampoc passa de ser mediocre. Encara que els diversos gags dels avatars dels personatges principals tenen la seva gràcia.
Hi ha una certa voluntat d'agafar-se a l'estil de comèdia de la primera entrega de Red (també dirigida per Robert Schwentke), però no li arriba ni a la sola de la sabata.

La banda sonora és correcta, amb els cops necessaris i alguna vegada formant part de la lleugeresa dels gags. De fet, si analitzem fredament la cinta s'aguanta pel carisma de Bridges més que cap altra cosa...

Adient per a qui vulgui passar una estona entretinguda sense massa pretensions, que no és MIB, contraindicada per a qui esperi veure una Red sobrenatural.

Fitxa:
2013
Director: Robert Schwentke
Guió: Phil Hay, Matt Manfredi, David Dobkin i Peter M. Lenkov (còmic)
Repartiment: Jeff Bridges, Ryan Raynolds, Kevin Bacon, Mary-Louise Parker, Stephanie Szostak, ...

Track escollit:
"Fat Elvis"
by Christopher Beck

Frase escollida:
Nick: When exactly was your day?
Roy Pulsipher: 1800s, buddy. I'm what we used to call a "lawman". Marshal Roicephus Pulsiper.
Nick: "Roicephus"?
Roy Pulsipher: It was considered a very sexy name at the time.
Nick: It sounds like an STD.

The Family

Una comèdia negra en tota regla. Gairebé dues hores de pura diversió macabra amb un elenc perfecte per a la ocasió. La pel·lícula es basa en la novel·la de Tonino Benacquista que narra les peripècies d'una família mafiosa que s'acull a la protecció de testimonis i se'n va a viure a un petit poblet de Normandia. No és que sigui res nou, però Luc Besson la dirigeix d'una manera molt fresca i donant-hi un quart de volta més al tipus de thrillers que ja coneixem.

Evidentment els antics hàbits són complicats de deixar enrere i cada membre de la família té els seus rampells a la seva manera, generalment amb violència, és clar.

El gran avantatge amb el que compta la cinta és que no pretén ser cap cosa fora de sèrie. Tan sols es tracta d'entretenir i divertir, i ho aconsegueix de sobres. Són tremendes les diferents situacions en les que es troben cadascun dels integrants d'aquest peculiar clan.

Robert De Niro encarna al pare de família (Fred Blake/Giovanni Manzoni), i ho fa amb aquella serietat tant seva, i és sensacionalment efectiu. Està molt per sobre d'altres comèdies que ha fet i és que, de fet, en aquesta sembla no pretendre fer riure i està genial. L'acompanyen amb la mateixa efectivitat Michelle Pfeiffer, que encarna la seva dona, Maggie Blake i els sorprenentment ideals fills, Dianna Agron (Belle Blake) i John D'Leo, que encarna el fill petit, Warren Blake que, fins i tot té una piga com la del pare (a la galta contrària). També cal citar Tommy Lee Jones en el paper de Robert Stansfield, l'agent que vetlla per la integritat de tota la protecció de testimonis.

La tria de les localitzacions és la que s'espera d'un poble petit del nord de França i la manera de rodar-la és efectiva sense floritures, molt a la francesa, i és que la importància la té el guió, les accions dels personatges (que no la construcció i l'evolució, que són inexistents). I és que d'això es tracta, de passar una estona memorable rient de les barbaritats que arriben a fer amb aquella naturalitat...

La banda sonora és correctíssima i, de fet, en un dels millors gags -que succeeix en el cinema del poble- hi té un pes especial. Evidentment no revelaré res, tan sols dir que és molt, molt digne de veure.

I és que en definitiva és senzilla i segurament per això genial. Una alenada d'aire fresc que entra molt bé, de debò.

Adient per a amants del cinema de comèdia negra, aquesta els encantarà. Contraindicada per a qui cregui anar a veure una pel·lícula de mafiosos seriosa.

Fitxa:

2013

Director: Luc Besson

Repartiment: Robert De Niro, Michelle Pfeiffer, Dianna Agron, John D'Leo, Tommy Lee Jones, ...

Track escollit (spoiler):

"Rags to Riches"

Written by Richard Adler, Jerry Ross

Performed by Tony Bennett

Frase escollida:

Maggie Blake: Oh, I definitely wouldn't have beaten him up. I mean, who's gonna fix the pipes now?

Fred Blake: Well who's gonna rebuild the supermarket that burned down the day we got here? Huh?