Gangster Squad

Interessant thriller ben construït i ben ambientat, encara que amb força reminiscències d'altres films anteriors. És gairebé impossible no trobar-hi similituds amb The Untouchables per exemple.
Bàsicament la cinta (inspirada en fets reals i en un llibre de Paul Lieberman) tracta d'una brigada d'elit que persegueix al capo dels gàngsters a Los Angeles. Similar al que feien Eliott Ness i els seus homes contra Al Capone, vaja, encara que en aquesta ho fan amb més contundència.
Compte, la pel·lícula és molt correcte, t'enganxa des de la primera escena i fa que entris de ple al 1949 gràcies a la seva ambientació acurada fins al mil·límetre. Una mica com Public Enemies, que narra les desventures de John Dilinger.

Excel·lents interpretacions, sobretot de Sean Pean (del malvat Mickey Cohen), encara que al principi costa bastant veure'l en aquesta grotesca caracterització, i Josh Brolin (Sgt. John O'Mara), que broden els seus papers protagonistes.
Sensacionals els secundaris, fins i tot Ryan Gosling (Sgt. Jerry Wooters), especialista en posar cara de pòquer i xerrar poc. Tots en general estan a l'alçada de les circumstàncies i fan creïbles les escenes, que d'això es tracta.

La banda sonora acompanya perfectament a l'ambient, segurament és l'apartat més senzill, i emulant una mica les impressionants posades en escena d'Scorsese a Casino o a Goodfellas, aquesta cinta també treu punta als engalanats clubs nocturns, als luxes corruptes, droga, prostitució, etcètera...

Segurament no serà una pel·lícula que calgui (o vingui de gust) veure més de dues vegades, però desenvolupa el seu objectiu correctament, et fa passar l'estona i et trasllada a aquella època, molt lluminosa però igualment cruel.

Adient per a amants del cinema negre amb dosis d'acció. Contraindicada per a qui pensi veure quelcom a l'alçada de les ja mencionades més amunt.

Fitxa:
2013
Director: Ruben Fleischer
Guió: Will Beall, Paul Lieberman (novel·la)
Repartiment: Sean Pean, Josh Brolin, Ryan Gosling, Emma Stone, Giovanni Ribisi, Nick Nolte, ...

Track escollit:
"Mr. Five by Five"
written by Gene De Paul and Don Raye
performed by Imelda May

Frase escollida:
Sgt. Jerry Wooters: The whole town's underwater. You're grabbing a bucket when you should be grabbing a bathing suit.

Taken 2

Seqüela de Taken, cinta d'acció amb el segrest com a eix de tot i el rescat/venjança com a plantejament. Ja en la primera hi ha una sèrie de coses agafades amb calçador, i és que hi ha dues maneres de veure-ho: o bé la noia segrestada té la grandíssima sort que el seu pare és un ex-espia molt ben qualificat, o bé els malvats de la pel·lícula tenen la mala llet de segrestar precisament la seva filla (vaja, que tenen tots els números de sortir malparats). Amb tot, és evident que no hi hauria pel·lícula si no fos així. Aquest és el guió, i ja està.

El que val la pena de la cinta (de les dues, de fet) és l'actuació de Liam Neeson (Bryan Mills) ja no per tot el ventall d'aptituds que desplega al llarg del metratge, si no per l'actitud, les mirades i la interpretació més visceral.

La resta d'intèrprets passen sense pena ni glòria. Començant per Maggie Grace, que interpreta la seva filla Kim és curiosa l'evolució del mateix personatge d'una pel·lícula a l'altra, seguint per l'ex-parella del protagonista, Lenore (Famke Janssen) i acabant per la resta de gent amb la que es troba el protagonista, siguin malvats o amics puntuals. Tot passa bastant desapercebut. Una llàstima per Rade Serbedzija (Murad Krasniqi), el dolent, que no fa honor a les seves, sovint, tremendes interpretacions.

Pel que fa a la banda sonora, la clàssica de les pel·lícules d'acció mediocres, que s'oblida amb la mateixa rapidesa amb la que es percep.

Les escenes d'acció tot i estar ben planificades els manca una mica d'intenció i menys parkinson de càmera. Per que com a idea estan bé, però la realització deixa bastant a desitjar, i és que perdó per l'acudit dolent, però algú que porta el cognom més digne d'un transformer que d'un humà...

Com que tant la primera com la segona tenen la mateixa estructura, els mateixos errors i les mateixes poques virtuts, podria valdre la mateixa crítica per les dues, la veritat. Amb la única diferència que en la primera la acció es desenvolupa a París i la segona a Istambul. Molt recorrent quan  es filma en aquesta ciutat, per cert, les persecucions pels terrats, ja que entre banda i banda de teulada sempre hi ha un caminet o bé per correr o, anant més lluny com va fer Daniel Craig a Skyfall, en moto.

En resum, a aquesta segona entrega li falta ràbia, la breu empenta visceral de la primera. És com una repetició amb menys suc. Amb alguns canvis, però sense cap valor afegit digne.

Adient per a consumidors d'acció sense pretensions, contraindicat per a qui ja no va gaudir amb la primera.

Fitxa:

2012

Director: Olivier Megaton

Guió: Luc Besson, Robert Mark Kamen

Repartiment: Liam Neeson, Maggie Grace, Famke Janssen, Leland Orser, Rade Serbedzija, ...

Track escollit:

"Too Close"

written and performed by Alex Care

Frase escollida:

Bryan Mills: If I kill you... your other sons will come and seek revenge?

Murad: They will.

Bryan Mills: And I will kill them too.

Monsters Inc.

Una de les millors pel·lícules d'animació que s'han fet mai. Per l'animació en sí, pel món creat a partir d'una senzillíssima idea i pel desenvolupament de tot plegat que inclou tendresa, humor i molt bon rotllo.

La pel·lícula ens introdueix al món dels monstres, aquells que apareixen pels armaris dels nens i els espanten. Per què els espanten? Per que els crits dels nens són una gran font d'energia, així de senzill.
La idea ja en sí és trencadora però si a banda d'això veiem tota l'estructura de portes, mecanismes i funcionament de la fàbrica on treballen els monstres per recollir, processar i distribuir l'energia, la cosa ja és d'una envergadura impressionant.

Pel que fa als aspectes tècnics, d'entrada la dificultosa feina d'animar, per exemple, a un dels protagonistes de la cinta. El pelut James P. "Sulley" Sullivan (amb la veu de John Goodman a la versió original) té més de tres milions de pèls animats en funció de cada moviment (i no és que precisament s'estigui quiet). La tècnica es basa en animar-ne uns quants estratègicament situats i els del voltant l'imiten.
L'acompanya Mike Wazowski (amb la veu de Billy Crystal), una bola verda amb un sol ull, el clown còmic de la parella i el dolent de la pel·lícula, el genial Randall Boggs (amb la veu d'Steve Buscemi).

No només l'humor de la pel·lícula està molt ben equilibrat (tant per a adults com per a nens). Els acudits són constants (i molt ben trobats, fins i tot en la versió doblada, encara que sempre hi inclouen alguna cosa de collita pròpia), si no que el ritme de la cinta és endimoniadament perfecte. No deixa de sorprendre a cada moment i cada escena té el seu moment àlgid.

Nombrosos gags a tenir en compte (a banda del bonus final durant els crèdits amb creacions de bloopers o errades de rodatge i escenes descartades). La persecució de porta a porta, els enfrontaments dialèctics entre Wazowski i Randall, els moments tendres de la petita Boo i molts i molts altres que fan que no cansi veure-la una i una altra vegada.

Senzillament perfecta, adient per a tothom i contraindicada pels equivocats que no volen saber res de pel·lícules d'animació (ells solen dir-ne de 'dibuixos animats').


Fitxa:
2001
Director: Pete Docter, David Dilverman, Lee Unkrich
Guió: Pete Docter, Jill Culton, Jeff Pidgeon, Ralph Egglestone, Andrew Stanton, Daniel Gerson, Robert L. Baird, Rhett Reese i Jonathan Roberts
Repartiment (veus): John Goodman, Billy Crystal, Mary Gibbs, Steve Buscemi, James Coburn, ...

Track escollit:
"If I Didn't Have You"
Music and Lyrics by Randy Newman
Performed by John Goodman and Billy Crystal

Frase escollida:
Randall: Shh. Shh. Shh. Shh. Do you hear that? It's the winds of change...

Comme un Chef

Bastant típica comèdia francesa, en aquest cas, gastronòmica. La història no ens explica massa de nou, hi ha un personatge poderós amb problemes de comunicació amb algun familiar i un personatge dèbil, poca cosa, tímid i lleugerament tartamut que, en primer lloc no s'entenen però a mida que avança la pel·lícula comencen a trobar punts en comú fins que es fan molt amics. Podria tractar-se ben bé del clown seriós i el còmic.

Dit així sembla una mica fred, però en essència és del que tracta aquesta cinta.
Evidentment l'estètica és molt francesa, els colors dels ambients, dels paisatges i dels ingredients dels plats. Fins i tot fa gràcia la diferència d'ambients entre els restaurants clàssics i els moderns.

Malgrat ser un divertimento de dissabte a la tarda no està gens malament, ben feta i acurada. La pel·lícula és entretinguda i les mirades i diàlegs entre els protagonistes fan passar una bona estona. D'una banda Jean Reno (Alexandre Lagarde) que interpreta un cuiner d'èxit amb tres estrelles (no diu de quina guia) i de l'altra Michaël Youn, que interpreta un poca pena amb molt bon cor i una passió desmesurada per la cuina anomenat Jacky Bonnot. Així doncs aquesta convergència d'estils de fer les coses i visions particulars sobre com s'ha de fer un plat té moments realment àlgids, d'entre els quals hi ha la visita -disfressats- al restaurant de la competència, un modern local que es basa en la cuina molecular, o bé el programa de televisió de cuina que comparteixen discutint en antena.
També hi apareix Santiago Segura (Philippe Ortiz), un expert espanyol sobre la cuina experimental feta amb productes químics.

A banda de la potent crítica vers la cuina no convencional, no és que la pel·lícula doni massa receptes ni parli excessivament d'ingredients i plats. Bàsicament tracta de l'evolució d'uns personatges quan un entra en el món de l'altre i a la inversa. Alguns gags que fan riure amb elegància i correcte en tot, sense floritures.
Per cert, al final hi ha una escena bonus.

Adient per a passar la tarda i contraindicat per a qui esperi una mena de Ratatouille en carn i ossos.

Fitxa:
2012
Director: Daniel Cohen
Guió: Daniel Cohen
Repartiment: Jean Reno, Michaël Youn, Raphaële Agogué, Santiago Segura, Julien Boisselier, ...

Track escollit:
(none)

Frase escollida:
(traduïda del francès)
Philippe Ortiz: Esto es cocina molecular! No es lo que hace Martín Berasategui!