Més enllà de les infinites lectures que es poden fer de la pel·lícula, de les nombroses interpretacions i de les influències de les revistes Pulp, hi ha diversos aspectes que fan que estigui en un lloc molt alt del rànquing de la història del cinema. I és que nombrosos detalls de la cinta han estat adaptats, afegits o deliveradament copiats per altres que han vingut després, i és que Tarantino ha creat escola.
Anant a pams, l'estructura narrativa per tall, com un collage, desordenada cronològicament va ser una novetat que havia estat gairebé impensable fins aleshores. Muntada en capítols que se solapen sense deixar cap detall a l'atzar, fa que estiguis pendent de la pantalla continuament malgrat els plans seqüència de seguiment sovint excessivament llargs i sense massa a aportar. Tota la pel·lícula està impregnada d'un estil senzill, sense massa floritures i amb aquell color rentat que emula les cintes de serie B que tant fascinen al director.
Pel que fa al repartiment, hi ha un munt de coses a dir, perque no és habitual disposar d'un elenc tan impressionant que s'entengui tan bé davant de les càmeres i ens ofereixi interpretacions de molt alt nivell. Hauriem de citar pràcticament a tots els personatges per tal de ser justos, però deixeu-me destacar-ne alguns.
En primer lloc Samuel L. Jackson (Jules Winnfield) que està impressionant i realitza sens dubte una de les seves millors interpretacions en el paper de gàngster en un moment de lucidesa -com ell mateix diu a la pel·lícula-. L'acompanya John Travolta (Vincent Vega), que gràcies a aquest film va catapultar la seva carrera, doncs va poder demostrar que sabia fer més coses que ballar i parlar amb nou nats i gossos que conversen com adults. Travolta fa una actuació realment bona, de tota manera l'èxit de tot plegat és la parella de gàngsters en sí. I per destacar algun altres dels molts que destacaria, Christopher Walken (Captain Koons) que apareix per deixar anar un monòleg i llestos. I quin monòleg!
Un altre aspecte de la pel·lícula (marca de la casa) és la banda sonora, sempre tan ben escollida, ja a Reservoir Dogs com en les predecessores. Les cançons que sonen casen perfectament amb el que es veu a la pantalla i sempre (o gairebé sempre) formen part de l'escena. Sonen a la ràdio, a la televisió, formen part del so ambient, en resum. Serà doncs complicat escollir-ne una al track escollit.
El guió, un altre dels aspectes que van fer famosa la cinta són sovint banals i absurds, però no deixen de ser escenes quotidianes de la vida dels personatges, de les seves circumstàncies. I tot plegat cohesiona fantàsticament la trama. També serà difícil triar-ne la frase escollida.
Així doncs, una cinta imprescindible, adient per a pràcticament tothom i contraindicada per a detractors de Tarantino, que n'hi ha.
Fitxa:
Director: Quentin Tarantino
Guió: Quentin Tarantino, Roger Avary
Repartiment: John Travolta, Samuel L. Jackson, Uma Thurman, Harvey Keitel, Tim Roth, Amanda Plummer, Maria de Medeiros, Ving Rhames, Eric Stoltz, Rosanna Arquette, Christopher Walken, Bruce Willis, Quentin Tarantino, ...
Track escollit:
"Rumble"
Link Wray and his Wray Men
Frase escollida:
Jimmie: [interupting] No, No, No, No, let me ask you a question. When you came pulling in here, did you notice a sign out in front of my house that said "Dead Nigger Storage"?
Jules: Jimmie, you know I ain't seen no...
Jimmie: [cutting him off again; getting angry] Did you notice a sign out in front of my house that said Dead Nigger Storage"?
Jules: [pause] No. I didn't.
Jimmie: You know WHY you didn't see that sign?
Jules: Why?
Jimmie: 'Cause it ain't there, 'cause storing dead niggers ain't my fucking business, that's why!
1 comentari:
“For any video store owners out there, when Pulp Fiction comes out I want it in the comedy section!” Quentin Tarantino
Aquestes paraules surten d’una conversa informal organitzada pel Los Angeles Times entre el director de Pulp Fiction i Robert Zemeckis, responsable o culpable –depèn del grau de condescendència que tinguem amb les cintes sobre discapacitats i la autosuperació- de Forrest Gump, quan ambdós competien de manera completament injusta –podríem mencionar, de passada Trois couleurs: Rouge (Krzyzstof Kieslowski), Exotica (Atom Egoyan), Quemado por el sol (Nikita Mikalkhov), Zire darakhatan zeyton (Abbas Kiarostami), Les Roseaux Sauvages (André Techiné), Ed Wood (Tim Burton), Sátántangó (Béla Tarr), JLG/JLG- Aútoportrait de Décembre (Jean-Luc Godard), Death and the Maiden (Roman Polanski), Bullets over Broadway (Woody Allen)- pel reconeixement a la millor pel•lícula de l’any ’94/95, segons The Academy of Motion Pictures Arts and Science. La cita està recollida en un llibre d’articles i entrevistes titulat; Quentin Tarantino and Philosophy (Ed: Richard Greene), el qual, possiblement, també hauria de classificar-se en un apartat de comèdia –o potser encara millor; a la prestatgeria dedicada a l’esoterisme o al món del circ-, si tenim en compte el majúscul disbarat amb el que es presenta, com passa d’altra banda molt sovint amb les interpretacions entorn a l’obra de Tarantino, plenes de banalitats, de tòpics sobre la violència, i de variades observacions ordinàries i generalment abundants sobre detalls sense importància que el director utilitza per distreure l’atenció. No cal dir que els fanàtics de Tarantino solen ser cinèfils especialment militants i dogmàtics -gairebé al mateix nivell que els patges, cadets i demés membres del servei de cambra de Stanley Kubrick- però seria injust no reconèixer que el propi director encoratja als seus exegetes amb declaracions absurdes i fàcils d’interpretar a l’inrevés. El problema principal de Quentin Tarantino és que ha vist massa pel•lícules dolentes, i el que és pitjor, no s’en amaga sinó que n’està orgullós, proclamant les seves influències –vergonyoses la majoria d’elles, llevat de Hawks i Godard, fonamentalment- en veu alta. No és el cas, de totes maneres, amb la frase que encapçala aquest petit escrit, la qual amaga, al meu entendre, el veritable –i a aquestes alçades, gairebé vint anys més tard del xoc inicial que van provocar les seves obres, l’únic- interès de Pulp Fiction, que és el ser una comèdia romàntica que no ho sembla en absolut, precursora de la gran obra mestra, també romàntica, del director, que es Jackie Brown.
Publica un comentari a l'entrada