The Hobbit: The Desolation of Smaug

Segona entrega de la trilogia en que es convertirà el llibre The Hobbit, de J.R.R. Tolkien. Aquesta és francament més bona i impressionant que la primera (The Hobbit: An Unexpected Journey, Peter Jackson, 2012).
A banda de que aquesta sí que l'he vista amb la nova tecnologia 3D HFR (allò dels 48 frames per segon) i amb la tecnologia de so envoltant Dolby Atmos, la cinta gaudeix d'una fotografia més espectacular encara que la seva predecessora i si bé -com ens tenen acostumats en aquests tipus de pel·lícules- dura gairebé tres hores, en cap moment perd el ritme i sempre és amena.
No sobra ni falta res, les interpretacions són exquisides i la història vibrant. El personatge principal (Bilbo) deixa enrere aquella actuació pueril de la primera entrega, cosa que denota una maduresa del personatge i una evolució i potser -potser- justifica precisament aquella mena de mímica excessivament de broma tonta.

Hi entren nous personatges amb més pes en la història i els secundaris de la primera entrega tenen més protagonisme, cosa que dóna més cos al producte en general i fa més gratificant el resultat.
Escenes més colpidores i memorables, més sentiments a flor de pell que senzillament veure gent viatjant per immensos paisatges. D'especial menció, per exemple, la relació que sorgeix entre un dels nans (Kili, interpretat per Aidan Turner) i l'elf Tauriel, interpretada per la bonica Evangeline Lilly. Fins i tot hi ha un moment de llagrimeta...

Això sí, recomano veure-la en VO, no n'he sentit la versió doblada, però la veu d'Smaug (Benedict Cumberbacht) és impressionant i cal sentir-la original per a que ens colpeixi la intensitat de la que és, probablement, la millor escena de la cinta.

Evidentment el final completament obert amb un munt de coses que encara queden per lligar, però realment val la pena seguir la trilogia, encara que no ens entusiasmin les pel·lícules del gènere.

Adient per a apassionats de la fantasia i, evidentment, seguidors de la saga. Contraindicada per a qui no estigui disposat a estar-se aquestes dues hores i escaig gaudint de l'espectacle.

Fitxa:
2013
Director: Peter Jackson
Guió: Fran Walsh, Philippa Boyens, Peter Jackson i Guillermo del Toro. J.R.R. Tolkien (novel·la)
Repartiment: Ian McKellen, Martin Freeman, Richard Armitage, Ken Scott, Evangeline Lilly, Benedict Cumberbacht, Orlando Bloom, ...

Track escollit:
"I See Fire"
Written & performed by Ed Sheeran

Frase escollida:
Smaug: Well, thief! I smell you, I hear your breath, I feel your air. Where are you?
[moves in Bilbo's direction]
Smaug: Where are you?
[Bilbo runs, but Smaug hears his footsteps across the gold and follows]
Smaug: Come now, don't be shy... step into the light.

R.I.P.D.

D'entrada és impossible veure aquesta pel·lícula sense que ens vingui al cap la saga de Men In Black. Per la comèdia, pel tòpic de dos policies que en un principi no s'avenen i després llimen diferències i salven el món, per tot el tema sobrenatural.

Però el que té bo aquesta sense desmerèixer la ja mencionada saga és que li dóna una volta de rosca a l'humor, fent-lo més brètol encara.
La química entre Ryan Reynolds (Nick) i Jeff Bridges (Roy) és magnífica, per que no només són individus antagònics si no que a més a més venen de períodes històrics diferents. Només per la vestimenta d'ambdós s'endevina la diferència.

Si que resulta bastant previsible a vegades, però és que l'objectiu és el d'entretenir al personal amb efectes, explosions, acció i monstres força simpàtics.
En efecte, es tracta d'una comèdia sobrenatural, on els protagonistes són policies encarregats dels morts que vaguen pel món dels vius.
L'elenc de secundaris està força bé i resulta efectiu. La sempre graciosa Mary-Louise Parker en el paper de Proctor i un estirat Kevin Bacon com a Hayes.

Filmada per a la tecnologia 3D, podrem al·lucinar amb plans impossibles i piruetes a l'estil de les novel·les gràfiques (està basada en el còmic Dark Horse, de Peter M. Lenkov) però, amb tot, tampoc passa de ser mediocre. Encara que els diversos gags dels avatars dels personatges principals tenen la seva gràcia.
Hi ha una certa voluntat d'agafar-se a l'estil de comèdia de la primera entrega de Red (també dirigida per Robert Schwentke), però no li arriba ni a la sola de la sabata.

La banda sonora és correcta, amb els cops necessaris i alguna vegada formant part de la lleugeresa dels gags. De fet, si analitzem fredament la cinta s'aguanta pel carisma de Bridges més que cap altra cosa...

Adient per a qui vulgui passar una estona entretinguda sense massa pretensions, que no és MIB, contraindicada per a qui esperi veure una Red sobrenatural.

Fitxa:
2013
Director: Robert Schwentke
Guió: Phil Hay, Matt Manfredi, David Dobkin i Peter M. Lenkov (còmic)
Repartiment: Jeff Bridges, Ryan Raynolds, Kevin Bacon, Mary-Louise Parker, Stephanie Szostak, ...

Track escollit:
"Fat Elvis"
by Christopher Beck

Frase escollida:
Nick: When exactly was your day?
Roy Pulsipher: 1800s, buddy. I'm what we used to call a "lawman". Marshal Roicephus Pulsiper.
Nick: "Roicephus"?
Roy Pulsipher: It was considered a very sexy name at the time.
Nick: It sounds like an STD.

The Family

Una comèdia negra en tota regla. Gairebé dues hores de pura diversió macabra amb un elenc perfecte per a la ocasió. La pel·lícula es basa en la novel·la de Tonino Benacquista que narra les peripècies d'una família mafiosa que s'acull a la protecció de testimonis i se'n va a viure a un petit poblet de Normandia. No és que sigui res nou, però Luc Besson la dirigeix d'una manera molt fresca i donant-hi un quart de volta més al tipus de thrillers que ja coneixem.

Evidentment els antics hàbits són complicats de deixar enrere i cada membre de la família té els seus rampells a la seva manera, generalment amb violència, és clar.

El gran avantatge amb el que compta la cinta és que no pretén ser cap cosa fora de sèrie. Tan sols es tracta d'entretenir i divertir, i ho aconsegueix de sobres. Són tremendes les diferents situacions en les que es troben cadascun dels integrants d'aquest peculiar clan.

Robert De Niro encarna al pare de família (Fred Blake/Giovanni Manzoni), i ho fa amb aquella serietat tant seva, i és sensacionalment efectiu. Està molt per sobre d'altres comèdies que ha fet i és que, de fet, en aquesta sembla no pretendre fer riure i està genial. L'acompanyen amb la mateixa efectivitat Michelle Pfeiffer, que encarna la seva dona, Maggie Blake i els sorprenentment ideals fills, Dianna Agron (Belle Blake) i John D'Leo, que encarna el fill petit, Warren Blake que, fins i tot té una piga com la del pare (a la galta contrària). També cal citar Tommy Lee Jones en el paper de Robert Stansfield, l'agent que vetlla per la integritat de tota la protecció de testimonis.

La tria de les localitzacions és la que s'espera d'un poble petit del nord de França i la manera de rodar-la és efectiva sense floritures, molt a la francesa, i és que la importància la té el guió, les accions dels personatges (que no la construcció i l'evolució, que són inexistents). I és que d'això es tracta, de passar una estona memorable rient de les barbaritats que arriben a fer amb aquella naturalitat...

La banda sonora és correctíssima i, de fet, en un dels millors gags -que succeeix en el cinema del poble- hi té un pes especial. Evidentment no revelaré res, tan sols dir que és molt, molt digne de veure.

I és que en definitiva és senzilla i segurament per això genial. Una alenada d'aire fresc que entra molt bé, de debò.

Adient per a amants del cinema de comèdia negra, aquesta els encantarà. Contraindicada per a qui cregui anar a veure una pel·lícula de mafiosos seriosa.

Fitxa:

2013

Director: Luc Besson

Repartiment: Robert De Niro, Michelle Pfeiffer, Dianna Agron, John D'Leo, Tommy Lee Jones, ...

Track escollit (spoiler):

"Rags to Riches"

Written by Richard Adler, Jerry Ross

Performed by Tony Bennett

Frase escollida:

Maggie Blake: Oh, I definitely wouldn't have beaten him up. I mean, who's gonna fix the pipes now?

Fred Blake: Well who's gonna rebuild the supermarket that burned down the day we got here? Huh?

2 Guns

Refrescant pel·lícula d'acció al més pur estil de les buddy movies dels anys setanta, on la relació entre els dos protagonistes és l'eix principal de la mateixa.
Amb un guió sense més pretensions que les de fer riure i passar una bona estona d'acció, la química entre els dos personatges principals és sensacional. De fet, em pregunto com és que Mark Wahlberg (Michael 'Stig' Stigman) i Denzel Whasington (Robert 'Bobby' Trench) no han coincidit més vegades a la pantalla.

Escenes d'acció a dojo, ben planificades i rodades amb força dignitat al vell estil dels stunts, res d'ordinadors. Molts malvats a la vegada, la CIA, la DEA, l'exèrcit... Tot plegat girant entorn uns 43 milions cent vint-i-cinc mil dòlars que tothom vol, siguin o no siguin seus.

El punt fort de la cinta són evidentment els gags entre els dos protagonistes. Les frases, els acudits, les rèpliques. Aquí és on la cinta t'enganxa. I encara que hi ha un parell o tres de moments que la cinta sembla que perdi el ritme, sempre torna a haver alguna situació que et fa agafar el fil rialler o d'acció.
Es pot dir, doncs, que no és regular, però tampoc té talls incomprensibles.

La banda sonora acompanya a la perfecció, temes amb ganxo, amb ritme.
És a dir, el que no fa el guió ho acaba fent la interpretació i el soundtrack, i és que els secundaris són tots dignes de menció. Potser la més fluixa és la noia de la pel·lícula (tota buddy movie ha de tenir una noia vistosa), Paula Patton (Deb), que no acaba d'engranar bé en tot el mecanisme. Si que ho fa, per exemple, l'aquí magnífic Bill Paxton (Earl), que interpreta un dels malvats o Edward James Olmos, que interpreta el narco Papi Greco.

En resum, adient per a qui vulgui una bona dosi d'acció amanida amb bona comèdia. Contraindicada per a qui esperi un guió magistral.

Fitxa:
2013
Director: Baltasar Kormákur
Guió: Blake Masters, Steve Grant (Boom! Studios graphic novels)
Repartiment: Denzel Whashington, Mark Wahlberg, Paula Patton, Bill Paxton, Edward James Olmos, ...

Track escollit:
"All Along The Watchtower"
Written & perfomed by Bob Dylan

Frase escollida:
[Bobby and Stig have each other in a sleeper hold]
Bobby: All right, all right! On the count of three, we'll let each other go.
Stig: All right.
Bobby: One, two, three.
[nothing happens]
Stig: Now you're making me not be able to trust you.

The Lone Ranger

Adaptació de la sèrie de televisió dels anys cinquanta amb el mateix nom. La crítica dels EUA la va deixar per terra i no ha tingut tot l'èxit que es mereixia. D'entrada es va dir que el personatge de Tonto interpretat per Johnny Depp era una mena de Jack Sparrow amb diferent maquillatge. És cert que el recorda bastant i té força coses d'ell, però els matisos són realment diferents i si ens hi fixem no tenen massa a veure l'un amb l'altre.
El problema és que el director, Gore Verbinski, responsable també de la saga de Pirates of the Caribbean ha rodat la pel·lícula amb força similituds.

De tota manera, la pel·lícula és sensacional. Té ritme, empenta i nombrosos gags que fan arrencar més d'una rialla. Està pensada en gran. Tot en ella és espectacular. Des de l'ambientació, els efectes digitals i la planificació de les escenes. El moviment de càmera, a vegades impossible, però nítid i magnànim.

La interpretació potser és dels punts més fluixos, tot i que tampoc pretén ser el tret més característic. Abans de veure-la ja ens podem imaginar que Depp porta la batuta de l'acció tot i que, en principi, és un secundari.
El protagonista, John Reid (Lone Ranger), l'interpreta correctament Armie Hammer, amb una evolució esperada però adient. D'entre el nombrós elenc destaca especialment William Fichtner, que interpreta el malvat però carismàtic Bucth Cavendish i probablement Helena Bonham Carter (Red Harrington), que per primera vegada comparteix cartell amb Depp sense que la cinta la dirigeixi el seu marit, Tim Burton.

Les escenes d'acció són el plat fort de la pel·lícula. De fet, per problemes de pressupost se'n van eliminar algunes. Això si, el clímax final és brutal. Per la planificació en paral·lel de les diverses vessants de la gran batalla/persecució, pels efectes, per la potentíssima banda sonora (als tracks escollits, com no podia ser d'una altra manera).

Per tot plegat, sensacional. Ha estat injustament infravalorada, per que com a divertimento -que és al que realment aspira- és meravellosa.
Adient per a fans de la comèdia d'acció, en aquest cas en ple gènere western, contraindicada per a qui segueixi pensant que és Jack Sparrow el de la foto del cartell.

Fitxa:
Director: Gore Verbinski
Guió: Justin Haythe, Ted Elliott, Terry Rossio
Repartiment: Johnny Depp, Armie Hammer, William Fichtner, Tom Wilkinson, Helen Bonham Carter, ...

Track escollit:
William Tell Overture: Finale
music by Gioachino Rossini
(Hans Zimmer)

Frase escollida:
Tonto: Nice Shot.
John Reid: That was supposed to be a warning shot.
Tonto: In that case, not so good.

Fierce Creatures

Sense tractar-se d'un remake ni d'una segona part, podríem dir que aquesta sensacional i esbojarrada comèdia és una segona versió d'A Fish Called Wanda.
La història en aquest cas va d'una gran multinacional que comprar una altra empresa de la que en forma part un zoològic. L'empresa hi comença a fer canvis contraris a l'essència de l'establiment.
Repeteixen de manera magistral John Cleese i Jamie Lee Curtis (Rollo Lee i Willa Weston, respectivament), que tornen a jugar amb les dobles interpretacions sexuals, en aquesta ocasió encara més picants. Els acompanya una vegada més Michael Palin (Adrian 'Bugsy' Malone), que si a la primera interpretava a un tartamut, en aquesta encarna l'encarregat del zoo dels insectes, que xerra pels descosits.
I finalment l'immens Kevin Kline, que interpreta dos papers, pare i fill, el propietari de la multinacional i l'hereu, Rod i Vince McCain.

Al més pur estil del vodevil, la pel·lícula està carregada de gags, de situacions hilarants i de conyes amb segones que faran les delícies dels amants del gènere.
La química entre els actors és impressionant una vegada més i el guió impecable. La trama et va portant amb ganes de saber quina serà la propera bretolada i està pensada fins al darrer detall per fer-nos passar una estona sensacional.
I és que una vegada més el guió té la mà de John Cleese, ex-Monthy Python, i això es nota.

No destaquen ni la banda sonora (més aviat costumbrista) ni els recursos tècnics emprats, però és que d'això es tracta. La idea és que la importància de tot recaigui en el guió i les interaccions entre els personatges. Com si fos un sketch rere un altre.
Aquí no val allò de que les segones parts no són bones i a cada segon del metratge es detecta que els protagonistes s'ho van passar realment bé en crear aquesta segona versió igual de fresca que l'original, malgrat la diferència temporal entre elles (la primera data del 1988, gairebé una dècada de diferència!).

Adient per a qualsevol amant de la bona -boníssima- comèdia. Contraindicada per a qui només rigui amb productes com Jack-Ass o similars.

Fitxa:
1997
Director: Fred Schepisi, Robert Young
Guió: John Cleese, Iain Johnstone, William Goldman
Repartiment: John Cleese, Jamie Lee Curtis, Michael Palin, Kevin Kline, ...

Track escollit:
"Hungry Heart"
Written & performed by Bruce Springsteen

Frase escollida:
Rollo Lee: Oh, great... terrific!
[Advancing on Bugsy, who starts backing away]
Rollo Lee: He decides to keep the zoo open, so you kill him! Brilliant! Well done! Thank you so much, especially for shooting him right between the eyes,
[Points to his forehead]
Rollo Lee: so that it doesn't look like an accident. Because the people at Octopus will know that he was coming here to close us down, so there's our motive for murdering him. Stunning! Well, Mr. Brain of Britain, what are we going to tell the police, who are, of course, already on their way here? Another example of the thoroughness of your plan! Go on, I'm all ears.
[Bugsy stutters]
Rollo Lee: What do you suggest we do with the dead body of the incredibly famous man, who you have just... ASSASSINATED?
[Bugsy stutters some more]
Rollo Lee: Sorry, I didn't... quite catch it... What? What was that?... Pop him in the blender?

Olympus Has Fallen

Una de les moltíssimes pel·lícules patriòtiques nord-americanes. En aquest cas ens trobem davant d'una mala còpia de les primeres entregues de Die Hard barrejada amb qualsevol altra cinta en la que el President dels Estats Units d'Amèrica està en perill. Traces de patriotisme extrem tant pel que fa a la caiguda de la Casa Blanca en sí, com en la manera de recuperar el poder mitjançant un heroi.
Quan la veus, trobes a faltar aquella essència que tenia (atenció a l'exemple) Independence Day.

Excel·lent però pel que fa a acció, ja que en cap moment de la pel·lícula tens un moment per a respirar, sempre en passa alguna. En aquest cas, una colla de nord-coreans molt emprenyats assalten el famós edifici i posen a la vora de l'escac i mat a tota una potencia mundial.

L'heroi que ens condueix és Mike Banning, interpretat per Gerard Butler. Un ex-agent del servei secret que molt convenientment és capaç d'entrar a la Casa Blanca enmig de tot el merder per, sense que pràcticament ningú se n'adoni, anar fent via liquidant enemics.
Digne de menció l'actuació de Rick Yune (encara que sempre fa la mateixa cara), que fa de dolent de la pel·lícula, Kang.
I evidentment, com a reclam d'entitat i serietat, Morgan Freeman, que interpreta al portaveu de l'Administració Trumbull, que acaba actuant de President en funcions. Té els seus moments. Aaron Eckhart, que interpreta el President segrestat, ens deixa indiferents.

En general, doncs, una pel·lícula previsible, entretinguda a moments i sense cap valor afegit per sobre de les altres que s'han fet del mateix gènere. No és millor que Air Force One, on també el President dels EUA estava en perill, ni tampoc millor que The Sum of All Fears on, per cert, també hi estava Freeman.

En resum, molts trets, explosions i sentiment nord-americà. Molta crispeta i expressions de sorpresa explosiva. Adient per a crispetaires compulsius amb ganes de foc, trets i morts, contraindicada per a qui estigui fart de que li diguin "veus com hem d'estar sempre en guerra?".

Fitxa:
2013
Director: Antonie Fuqua
Guió: Creighton Rothenberger, Katrin Benedikt
Repartiment: Gerard Butler, Morgan Freeman, Aaron Eckhart, ...

Track escollit:
"Christmas With The Man I Love"
Written by Andrew Kingslow and Sarah Dowling

Frase escollida:
Speaker Trumbull: Get me some coffee. Half and half. Three sweet'n lows. In a real cup. Not one of those paper or Styrofoam things.
[pause]
Speaker Trumbull: Alright, let's secure all nuclear sites. Get me our expert on North Korea. Then I want to speak with the premier of North Korea on a secure line. After that I want to speak with the Russians, the Chinese, the British, and the French. And set up a press conference. In that order.

Elysium

Decepcionant pel·lícula de l'autor de la colpidora District 9. Així com en la seva anterior obra ens va sorprendre amb un tractament de la ciència ficció com mai havíem vist, en aquesta flirteja amb els tòpics de Hollywood del gènere sense voler deixar de banda els seus trets característics i fa una barreja lamentable.

No és que la cinta no tingui coses bones, alguna en té, però tan descafeïnada que passa sense pena ni glòria. La història, d'entrada, ja la tenim força vista. Els de dalt -rics- i els de sota -pobres-. Un tema que ja s'ha tocat força vegades i més bé. La història que ens ocupa, carregada de tòpics, en realitat sembla que no acabi d'arrencar durant bona part del metratge. I és que sí que passen coses, però sembla que siguin a desgana.

La cosa va dels merders en els que es veu immers Max (Matt Damon), un ex-convicte que intenta sobreviure no ficant-se en massa embolics i que pateix un accident laboral que només li deixa una sortida per seguir amb vida. Pujar a Elysium, una impressionant estació espacial orbitant al voltant de la Terra on viuen els rics, els que tenen de tot (una mica com els que tenien molt 'temps' a In Time). A partir d'aquí tota una odissea rodada de manera tan caòtica que no sembla que ho sigui.
La dolenta de la pel·lícula se suposa que és Jodie Foster, que encarna una mena de ministra de defensa anomenada Delancourt, però en realitat es passa tota l'estona arrufant el nas i donant ordres letals per preservar el benestar propi i el dels seus conciutadans. Ni una batalla entre protagonista i antagonista (ni física ni dialèctica).
I és que l'autèntic dolent de la funció és el millor de la pel·lícula. El que fou el protagonista de la citada District 9, Sharlto Copley, encarna de manera magistral a Kruger, un agent d'Elysium sense escrúpols que està a la Terra fent la feina bruta dels de dalt.
És el que val més la pena de tot plegat, tret d'alguns enquadraments meritoris i de l'ambientació en general. Però fins i tot el millor de la cinta s'acaba descafeïnant en una batalla final més còmica que una altra cosa i amb poca visibilitat del que està passant a causa de la maleïda mania del parkinson de càmera.
Totes les escenes d'acció tenen un moviment excessiu de càmera, totes. Fins i tot algunes que no són d'acció.

D'altra banda hi ha una diluïda història d'amor encabida amb calçador d'una antiga amiga de la infància del protagonista (Frey, interpretada per Alice Braga) que, previsiblement té una filla malalta que també necessita una visita als de dalt per a curar-se amb la meravellosa tecnologia de què disposen. Paradoxalment, l'instant d'interpretació més genuí passa entre Damon i la nena malalta (Matilda, Emma Tremblay) mentre comenten un conte infantil i el seu significat. Aquella escena, amb enquadraments subjectius dels personatges és digna, però són un parell de minuts.

Per acabar, un parell de moments tristíssims de les acaballes de la cinta. D'una banda la solució al problema amb un senzill canvi de codi de programació, canviar la paraula ILLEGAL per *LEGAL, un insult a qualsevol persona que s'hagi estat empassant la cinta, que en realitat no passa de les dues hores però es fa lenta com si en durés gairebé tres. I el desesperat intent de donar-li llagrimeta al final pretesament èpic i heroic del protagonista.

En resum, adient per als que es conformen fàcilment i no han vist l'anterior obra de Blomkamp i contraindicat per als que sí l'han vista i esperen trobar-se quelcom a l'alçada.

Fitxa:
2013
Director: Neill Blomkamp
Guió: Neill Blomkamp
Repartiment: Matt Damon, Sharlto Copley, Jodie Foster, Alice Braga, Diego Luna, William Fichtner, ...

Track escollit:
"Theme of Elysium"
(from Elysium Trailer 2013)
Instrumental Mix

Frase escollida:
John Carlyle: Don't breathe on me. Cover your mouth.

Red 2

Segona entrega del que ja es veu que serà la saga que seguirà Bruce Willis (Frank Moses) en detriment de Die Hard. I és que el paio ja no està per fer segons què amb dignitat.
I aquesta saga, en plan còmic, està força bé. Segurament la primera tenia més ritme que aquesta segona, però està farcida de gags i els personatges estan treballats. Arquetípics, però treballats.

Bàsicament ens trobem una sèrie de velles glòries del món de l'espionatge que es defensen d'uns complots en els que es veuen immersos. Entre ells trobem el magnífic John Malkovich (Marvin), la impressionant Helen Mirren (Victoria) i l'acompanyant de Bruce Willis, la histriònica Mary-Louise Parker en el paper de Sarah. En la primera entrega estava Morgan Freeman, però incomprensiblement el van eliminar de l'equació.

En aquesta entrega també hi ha d'altres aparicions estel·lars. D'una banda la graciosa interpretació d'Anthony Hopkins (Bailey) i la més que discreta Catherine Zeta-Jones, en una mena de femme fatale russa anomenada Katja. I també han inclós quelcom de Kung-Fu, amb un nano asiàtic que es baralla recordant molt al personatge de Jason Statham a Transporter.
Algun gag robat de pel·lícules com Wanted (la fantasmada de l'entrada al cotxe derrapant de Willis) però en general un bon divertimento.
Si que és cert que la part central de la cinta a vegades es fa lenta i un xic pesada, però tant el principi com, sobretot, el final tenen ritme i acabes amb bones sensacions.
No deixa de ser una pel·lícula d'estiu, però molt digna.

Les escenes d'acció estan ben rodades sense abusar de l'excessiu moviment de càmera i una vegada més (a la primera entrega ja va passar), la banda sonora és sensacional.
Adient per a passar una bona estona al cinema, riure i gaudir de l'acció. Contraindicat per a qui es pensi que gaudirà més que en la primera. Ja veurem si hi ha una tercera...

Fitxa:
2013
Director: Dean Parisot
Guió: John Hoeber, Eric Hoeber, Warren Ellis i Cully Hamner
Repartiment: Bruce Willis, John Malkovich, Mary-Louise Parker, Helen Mirren, Anthony Hopkins, ...

Track escollit:
(from tràiler)
"Shoot To Thrill"
performed by AC/DC

Frase escollida:
Sarah: I didn't know what to do, I didn't want to kill him!
Frank: So you chose to kiss him?

World War Z

El tema dels zombis prolifera darrerament en diversos espais com el còmic o les sèries de televisió (l'exemple més conegut segurament és The Walking Dead).
En aquesta pel·lícula que ens ocupa s'explota aquest gènere i agafa conceptes d'altres cintes anteriors (encara que està basada en una novel·la de Max Brooks). Un exemple ben clar és que els zombis ja no caminen errants i lents, si no que són rapidíssims i extremadament eficaços i letals (similars als cercadors d'ombres d'I Am Legend).

Una pel·lícula que comença de meravella i que afortunadament deixa de banda la trama de la supervivència familiar (així el llast de la dona i les filles del protagonista no enterboleix l'acció). Una correcte presentació de personatges arquetípics i una contextualització del problema ben argumentada i portada amb exquisida angoixa.
D'una banda el protagonista, Gerry Lane (Brad Pitt), un convenient ex-agent de l'ONU que es fixa en tots els detalls per arribar a una conclusió de solució temporal, i és que és molt clara la intenció de convertir-ho en una trilogia, com ja van anunciar els seu responsables.
Malgrat es diu que durant el rodatge van haver moltes desavinences entre Pitt i els guionistes i es van arribar a fer moltíssims canvis, el personatge gaudeix de prou coherència i no té masses punts flacs.
La resta de secundaris fan un bon paper, el just i necessari per no eclipsar l'estrella. Amb tot, cal mencionar Daniella Kertesz, que encarna la soldat Segen, amb una interpretació visceral molt més que correcte.

Per la resta, probablement us trobareu amb el de sempre. Els bons són molt bons, els soldats molt patriotes i els dolents una mena de tsunami zombi homogeni.
El problema ve quan la càmera deixa de moure's a l'estil Bourne. I és que el retrat dels zombis quan el protagonista se'ls troba cara a cara és més còmic que una altra cosa. Els zombis no acolloneixen (amb perdó), més aviat fan gràcia i te n'acabes enfotent.
El moment llauna de refresc gairebé al final no té desperdici, per graciós, no per memorable.

En resum, un bon entreteniment, sense masses pretensions més. Grans efectes especials, angoixa ben aconseguida en base a una massa informe de zombis que com uns castellers desorganitzats o, més aviat com formigues que volen aconseguir pujar a algun lloc, s'amunteguen uns a sobre dels altres per creuar uns murs de contenció altíssims.
És d'agrair que no surtin les localitzacions mundials típiques amb els monuments típics. Aquí viatgem a Corea, Israel i Gal·les. No està malament.

Adient per a gairebé tot tipus de públic que vulgui estar entretingut durant un parell d'hores de cinema d'acció apocalíptic. Contraindicada per qui es pensi que veurà coses gore.

Fitxa:
2013
Director: Marc Forster
Guió: Matthew Michael Carnahan, Drew Goddard, Damon Lindelof, J. Michael Straczynski i Max Brooks (novel·la)
Repartiment: Brad Pitt, Mireille Enos, Daniella Kertesz, James Badge Dale, ...

Track escollit:
"Go"
Written & performed by Kari Kimmel

Frase escollida:
Andrew Fassbach: Mother Nature is a serial killer. She wants to get caught, she leaves bread crumbs, she leaves clues... Mother nature knows how to disguise her weakness as strength.

Ronin

La història d'un ex-agent dels serveis d'intel·ligència dels EUA que s'afegeix a un grup que vol interceptar un objecte misteriós amagat en una maleta metàl·lica en poder d'una banda de russos. De fet, Ronin és el nom que es dóna als homes sense honor, mercenaris japonesos que treballaven per al millor postor i, de fet, no sabien qui era el seu amo. Hi ha una escena de la pel·lícula que ho contextualitza molt bé.

Una pel·lícula amb una sensacional construcció de personatges, un guió ben acurat i unes escenes d'acció i persecució rodades a la perfecció.
Hi ha diversos punts forts a la cinta. En primer lloc (està molt clar venint del director), unes de les millors persecucions d'automòvil (el perfecte exemple de com es roda i s'edita aquesta classe d'escenes) de la història del cinema. Si teniu l'oportunitat de veure'n els extres, veureu de què parlo.

En segon lloc les interpretacions. D'una banda el protagonisme de Robert De Niro (Sam) i la seva relació en constant evolució amb Jean Reno (Vincent). Cada personatge amb les seves caracteristiques molt ben definides. Sean Bean, que interpreta un perfecte fatxenda anomenat Spence (en una de les poques pel·lícules on aquest actor no interpreta algú que mor), l'ambiguïtat de Natascha McElhone a qui el paper de Deirdre li va com anell al dit i el vil Gregor, que interpreta Stellan Skarsgård.

Amb una banda sonora que cohesiona molt bé l'acció que s'hi desenvolupa és una cinta que prima la sobrietat, sense excentricitats, sense fantasmades (si un cotxe explota, té raó per fer-ho, per exemple). Les escenes d'acció creen l'angoixa necessària i els silencis estan molt ben utilitzats. T'enganxa des del minut zero, cosa que és d'agraïr...
En resum, una bona història molt ben portada, digna de ser visionada més d'una vegada i apreciar-ne tots els detalls.

Adient per a amants de l'acció ben filmada i contraindicada per a ignorants que creuen que la bona acció és la de sagues com To Fast To Furious.

Fitxa:
1998
Director: John Frankenheimer
Guió: J.D. Zeik
Repartiment: Robert De Niro, Jean Reno, Natascha McElhone, Stellan Skarsgård, Jonathan Pryce, ...

Track escollit:
"Time To Say Goodbye (Con te partirò)"
Composed by Francesco Sartori
Lyrics by Lucio Quarantotto
Enlgish lyrics by Frank Peterson
Performed by Sarah Brightman featuring 'Andrea Bocelli'

Frase escollida:
Sam: Either you're part of the problem or you're part of the solution or you're just part of the landscape.

Los Últimos Días

D'entrada és encomiable que el cinema espanyol vulgui emular les superproduccions de Hollywood, sobretot sabent que els diners invertits són molts menys que els que hi posen els de l'altra banda de l'Atlàntic.
I també cal posar de manifest que la feinada per rodar una pel·lícula d'aquestes característiques és impressionant, tenint en compte que lògicament es va haver de rodar molt de nit (les escenes a les estacions de metro i a les pròpies vies).

A banda d'això, tant la trama com els personatges són correctes. De fet, la química entre Quim Gutiérrez (Marc Delgado) i José Coronado (Enrique) és sorprenentment bona i només amb les seves interaccions ja t'enganxes a la pel·lícula sense que calguin les colpidores imatges -per als que hi vivim- d'una Barcelona devastada. Més que devastada (que seria més propi d'I Am Legend), abandonada.
Escenaris perfectament maquillats i amb enquadraments de càmera mesurats (prova de que no hi ha tant pressupost com els ianquis) per no mostrar més del que cal. Això si, alguna sortida de to animal, l'escena del plantígrad a l'església és bastant infumable, encara que porta a un diàleg íntim entre els personatges que val la pena. I per cert, els sistemes GPS (que guien als protagonistes durant gran part de la pel·lícula) jo diria que no tenen cobertura als túnels del metro...

De fet l'estructura de la cinta gairebé sempre es basa en un la construcció d'un bon guió, encara que en alguns moments esdevé excessivament efectista (per allò de l'emulació del cinema ianqui). Amb tot, és una pel·lícula amb molta dignitat en la que, si t'hi veus immers (cosa que aconsegueix), fa que vulguis donar un cop d'ull a Barcelona per veure que tot segueix funcionant (imagino que la sensació quan sorties del cinema era més intensa).

Adient per a tothom qui vulgui veure quelcom extrem però prop de casa i contraindicada per a qui pretengui veure coses espectaculars ianquis a l'espanyola.

Fitxa:
2013
Director: David Pastor, Àlex Pastor
Guió: David Pastor, Àlex Pastor
Repartiment: Quim Gutiérrez, José Coronado, Marta Etura, Leticia Dolera, ...

Track escollit:
(none)

Frase escollida:
Marc Delgado: ¿Me ibas a despedir?
Enrique: Sí.
Marc Delgado: ... Qué cabrón...

Now You See Me

Sempre és complicada una pel·lícula de mags. Sovint són d'època, quan els prestidigitadors tenien un cert prestigi... De bones a primeres fer una pel·lícula d'aquest gènere i actual ja és tot un repte i, de fet, se'n surten prou bé en aquesta, però hi ha massa angles morts, conceptes inconnexos i escenes buides.
El concepte, la base, és ben simple. Un grup de mags sospitosos de cometre robatoris a bancs i que, com si d'un Robin Hood es tractés, als seus espectacles es dediquen a regalar els bitlles sostrets als espectadors atònits.

Fins aquí bé. De fet, la presentació dels personatges és genial i augura una bona trama, doncs tothom té una personalitat ben marcada, un ego desmesurat... Però malauradament tot es dilueix per acabar en res. Bé, en res no. Tan sols un gir inesperat que tampoc es que sigui genial, senzillament que giren la truita, però tampoc hi ha res que indiqui que has estat entabanat durant tota la cinta. Senzillament canvien de terç i tan feliços.
El punt fort de la cinta, doncs, és la citada presentació dels personatges i en concret la interpretació d'algun d'ells. D'una banda Woody Harrelson (Merritt McKinney), que està sublim i que arrenca més d'una riallada. Sí, sempre fa els mateixos papers d'eixelebrat, però reconegueu que els broda. I en segon lloc la preciosa Mélanie Laurent (descoberta al món ianqui probablement pel seu paper a Inglorious Basterds, de Quentin Tarantino), que interpreta a l'agent de la Interpol Alma Dray i es menja a cada escena al suposat policia protagonista, l'agent de l'FBI Dylan Rhodes, interpretat per Mark Ruffalo.

També són dignes de menció, per veterans si més no, Michael Kane i Morgan Freeman (Arthur Tressler i Thaddeus Bradley, respectivament), que no és que interpretin magnífics papers, són allà més per reclam que per a una altra cosa, però sempre tenen una presència imponent a la pantalla, oi?

Una banda sonora digne d'un espectacle de màgia (que destaca cada cop d'efecte sense excepció), i alguna escena de persecució digne tant a peu com en cotxe. En aquest cas, el mareig que provoca la persecució a peu és raonable per crear l'ansietat del moment.

Alguns recursos com els flashbacks narrats per la veu imponent (en VO) del senyor Freeman i una certa bona química entre els protagonistes. De fet, Jesse Eisenberg (J. Daniel Atlas) i Harrelson ja havien coincidit amb molt bons resultats a Zombieland, de Ruben Fleischer.

Adient per a passar l'estona, contraindicada per als que sentin 'pel·lícula de mags' i creguin anar a veure perles com The Prestige, de Christopher Nolan.

Fitxa:
2013
Director: Louis Leterrier
Guió: Ed Solomon, Boaz Yakin, Edward Ricourt
Repartiment: Jesse Eisenberg, Mark Ruffalo, Woody Harrelson, Isla Fisher, Dave Franco, Mélanie Laurent, Morgan Freeman, Michael Caine, ...

Track escollit:
"Cineramascope"
Written by Ben Ellman, Robert Joseph Mercurio, Stanton Moore (as Stanton Emery Moore), Jeffery H. Raines and Richard Vogel
Performed by Galactic feat. Trombone Shorty and Corey Henry

Frase escollida:
J. Daniel Atlas: The closer you think you are, the less you'll actually see.

Star Trek Into Darkness

Si ja en la primera entrega d'Star Trek el director J.J. Abrams va fer una adaptació de la mítica sèrie -que va començar l'any 1966- més que correcte, en aquesta segona entrega s'hi ha entregat en cos i ànima i el resultat esdevé impressionant.
I és que està claríssim que això és un entrenament de cara a la setena entrega de la saga Star Wars, prevista pel 2015 i que ja està en fase de preproducció.

Sense la tediosa necessitat de fer una presentació de personatges, Abrams aconsegueix un ritme trepidant en gairebé totes i cadascuna de les escenes d'aquesta entrega i ens deleita amb escenes impressionants i amb bons diàlegs que sovint porten implícit algun gag. Els personatges que ja apareixien a la primera repeteixen i maduren, tant Chris Pine (Kirk), que mica en mica s'allunya de ser el guaperas de torn, com Zachary Quinto, que broda un Spock amb més connotacions que mai.
Però la guinda ve ara. I és que l'afegitó a l'elenc de personatges s'engrandeix gratament amb la presència del malvat de la pel·lícula, un dels millors malvats que he vist mai en pel·lícules de ciència ficció (amb permís dels Jokers de Batman), amb carisma, amb presència. Un imponent Benedict Cumberbatch (Khan), que fa un treball prefecte des de la seva primera aparició fins la darrera.
A banda d'això, els fans incondicionals de la sèrie es trobaran amb un munt de referències, d'homenatges i de picades d'ullet i els que no ho són tant, en trobaran també un munt, però més encaminades a la ja citada continuació de la saga de la Guerra de les Galàxies.

Tot això ben amanit amb uns efectes especials força espectaculars (en alguna ocasió massa moguts, tot sigui dit) i amb una banda sonora que potencia cada escena d'acció.
La bona química entre els personatges qualla i fa que el ritme i l'engranatge de tot el producte surti molt ben parat.
A més a més, tret d'alguns conceptes que trontollen (si, algun hi ha) i un final una mica precipitat, les ganes de veure'n una tercera part queden fixades en acabar de veure-la.

En resum, adient per als fans incondicionals i per a tothom que vulgui gaudir d'un bon blockbuster de ciència ficció. Contraindicada per a qui detesti el gènere.

Fitxa:
2013
Director: J.J. Abrams
Guió: Roberto Orci i Alex Kurtzman
Repartiment: Chris Pine, Zachary Quinto, Benedict Cumberbatch, Zoe Saldana, Simon Pegg, Karl Urban, John Cho, Anton Yelchin, ...

Track escollit:
"Star Trek Main Theme"
by Michael Giacchino

Frase escollida:
James T. Kirk: The enemy of my enemy is my friend.
Spock: An Arabic proverb attributed to a prince who was betrayed and decapitated by his own subjects.
James T. Kirk: Well, its still a hell of a quote.

Despicable Me 2

Genial. Exemple perfecte del perquè la frase 'segones parts mai foren bones' és falsa.
Ja la primera pel·lícula, Despicable Me, va trencar el motlle. Se'ns va presentar una cinta d'animació que trencava esquemes i que va sorpendre per la frescor i l'atreviment.
I aquesta segona supera les espectatives. Ambdues narren les aventures i desventures d'un malvat en hores baixes (en competència amb d'altres de la seva condició) al que la seva tranquila (entre cometes) vida es veu pertorbada per diversos factors. En la primera varen ser tres nenes adoptades i en la segona una agent (i una feina) de la lliga anti malvats.
Els veritables protagonistes de la pel·lícula, però, són els Minions, uns éssers molt divertits, amb un llenguatge propi i un sentit de l'humor ben peculiar que conglomeren una mena d'exèrcit de Gru (Steve Carrell, Flo en la versió doblada al castellà), aquest malvat d'esquenes amples, cames estretes i nas prominent.
Ja en la primera entrega els Minions van tenir una importància espectacular i en aquesta segona part aquesta mena de lemmings descarats s'emporta tot el pes de la cinta.
Potser ells i els moments tendres amb la petita de les tres nenes a càrrec del malvat Gru, que molt malvat no és...

En definitiva una pel·lícula que arrencarà molts somriures i riallades, plena de gags i bromes que faran les delícies dels que vagin a veure-la.
Tot ben lligat amb una bona banda sonora, cosa molt pròpia de les pel·lícules d'animació.
Adient per a tot tipus de públic i contraindicat per als que se senten ridículs anant a veure'n una d'animació sense els fills...

Fitxa:
2013
Director: Pierre Coffin, Chris Renaud
Guió: Ken Daurio, Cinco Paul
Repartiment (veus): Steve Carrell, Kristen Wiig, Benjamin Bratt, Miranda Cosgrove, ...

Track escollit:
"Happy"
by Pharrell Williams

Frase escollida:
Silas: I am the league's director, Silas Ramsbottom.
Additional Minions: [giggles] Bottom.
[laughs]
Silas: Hilarious.

Get Shorty

Sensacional pel·lícula, basada en una novel·la d'Elmore Leonard, força infravalorada. No és que passés sense pena ni glòria, però segurament va merèixer més reconeixement del que va tenir.
La història d'un cobrador de morosos d'un mafiós (l'original en què es basa la pel·lícula fins i tot té un cameo) que deixa el món que l'envolta per endinsar-se en una altra màfia, la del cinema.
Una cinta de guió, amb diàlegs molt tarantinians que va anar com a anell al dit a John Travolta (Chilli Palmer) després de que, precisament Tarantino, el va redescobrir a Pulp Fiction. Per a Travolta era molt important que el seu redescobriment no fos flor d'un dia i gràcies a aquest producte no ho va ser i va continuar la seva segona joventut, per dir-ho així.

A banda de la virtut principal de la pel·lícula, hi ha dos aspectes destacats per a ser un producte a tenir molt en compte. D'una banda la meravellosa banda sonora encapçalada per Booker T. & The MG's i altres temes de similar estil. Tot aquest so lligat amb una estètica molt acurada i marcadament hollywoodiana fan que sigui memorable.
En segon lloc -i no per això menys important- està el magnífic elenc triat per a cada personatge que apareix. Impressionants interpretacions com la de Gene Hackman (Harry Zimm), en un paper força allunyat dels que ens té acostumats, un productor de sèrie B bastant poca cosa i estancat en una època passada més fructífera. O d'altres com la de Delroy Lindo (Bo Carlett) i els seus dos sequaços, Bear i Ronnie Wingate (interpretats pel malaurat James Gandolfini i per Jon Gries, respectivament).
Ara bé, qui s'emporta la palma és Dennis Farina, que interpreta un mafiós de poca monta anomenat Ray 'Bones' Barboni. És qui dóna més vida als diàlegs absurds i a les frases fetes. Un veritable plaer per als espectadors.

En general una pel·lícula memorable, que no és en cap cas una obra mestra, però si un bon entreteniment ple de moments per al record i de frases repetibles en converses de bar.
En van fer una mena de segona part, anomenada Be Cool, però aquesta sí que va ser un fracàs, i és que no li arriba ni a la sola de la sabata.

Adient per a qui vulgui gaudir d'un thriller ben estructurat, amb bon guió i que et deixa un molt bon somriure en acabar. Contraindicada per a qui no gaudeixi amb aquest gènere de pel·lícules. Incomprensiblement, la veritat...

Fitxa:
1995
Director: Barry Sonnenfield
Guió: Scott Frank i Elmore Leonard (novel·la)
Repartiment: John Travolta, Gene Hackman, Rene Russo, Delroy Lindo, James Gandolfini, Danny DeVito, Dennis Farina, ...

Track escollit:
"Green Onions"
by Booker T. & The MG's

Frase escollida:
Ray "Bones" Barboni: Let me explain something to you. Momo is dead. Which means that everything he had now belongs to Jimmy Cap, including you. Which also means, that when I speak, I speak for Jimmy. E.g., from now on, you start showing me the proper fucking respect.
Chili Palmer: "E.g." means "for example". What I think you want to say is "I.e.".
Ray "Bones" Barboni: Bullshit! That's short for "ergo".
Chili Palmer: Ask your man.
Bodyguard: To the best of my knowledge, "e.g." means "for example".
Ray "Bones" Barboni: E.g., i.e., fuck you! The point is this: is that, When I say "jump", you say "OK", okay?

Man of Steel

Innecessària i lenta cinta amb referències a d'altres pel·lícules i sèries de ciència ficció. El producte que ens recorda que ja no hi ha res més a explicar sobre l'home d'acer. Un superheroi caduc que, com a mínim, ja no porta els calçotets per fora dels pantalons, i amb això no vull ni tocar el món del còmic, que no controlo gens i només parlo en referència al cinema en sí.

La pel·lícula té el pressupost de les grans ocasions i es nota amb el ventall ben vistós d'efectes especials i d'imatges espectaculars. Em fa l'efecte que mai havia vist una cinta on es malmetés tant de mobiliari urbà (estaran contents els de l'ajuntament de Metròpolis/Nova York).

La cosa comença amb referències d'Avatar amb Russell Crowe fent de Jor-El, el pare de Kal-El (Henry Cavill), més conegut com a Superman, volant a lloms d'un drac alat que esquiva explosions al moribund Krypton que, de fet, veiem per primera vegada al cinema, que jo recordi.

Després d'aquella mà de floritures aèries, l'acció fa un salt en el temps des de l'entrada de la nau que porta al protagonista de menut a la Terra fins a l'actualitat, on treballa en un vaixell pesquer que, mira per on, es troba amb una plataforma petrolífera en plena destrucció... Evidentment sabem que el barbut Clark Kent salvarà als indefensos obrers de la plataforma.

A partir d'aquí es forma la història d'aquest prodigi de nano amb un muntatge a base d'eterns flashbacks que semblen no tenir aturador.

Quan ja es porten prop de dues hores de pel·lícula i després de veure el malvat General Zod (Michael Shannon) amb una sobreactuació afectada aparèixer del no-res i les lliçons del pare-Crowe, corre'm-hi tots, que hem d'acabar la cosa amb alguna batalla èpica.

La banda sonora és similar a la de la trilogia recent de l'alter ego de Bruce Wayne barrejada amb la d'Inception.

Segurament el millor de la pel·lícula són els pares adoptius del superheroi, interpretats per Kevin Costner i Diane Lane, perque Lois Lane (Amy Adams), sembla més una nena rebel que just acaba de finalitzar la carrera de periodisme (però ei, fardant d'haver guanyat un Pulitzer).

En resum, després de tota una caminada per una història que ja coneixem i que no aporta cap novetat ni valor afegit (tret del parkinson abusiu de la càmera), cal acabar la pel·lícula amb una batalla èpica que es fa eterna tot i durar deu minuts pel cap baix.

Una batalla que ben bé sembla un pinball per la ciutat al més pur estil de Bola de Drac. De fet, es pot dir que és una barreja entre Matrix i la sèrie japonesa.

Totalment prescindible, encara que l'actor protagonista té una miqueta més de credibilitat que l'anterior substitut del gran Christopher Reeve.

Per cert, dues coses, la frase final d'una militar a mode de gag, lamentable. I una pregunta a l'aire... Superman no suava, no?

Adient per als no coneixedors del superheroi i ignorants en general, contraindicada per a fanàtics de les pel·lícules de la dècada dels setanta i vuitanta.

Fitxa:

Director: Zack Snyder

Guió: David S. Goyer, Christopher Nolan, Jerry Siegel i Joe Shuster

Repartiment: Henry Cavill, Amy Adams, Russell Crowe, Kevin Costner, Diane Lane, Laurence Fishburne, ...

Track escollit:

"Look to the Stars"

by Hans Zimmer

Frase escollida:

Lois Lane: Welcome to the Planet.

Jeux d'enfants

Curiosa comèdia romàntica amb traces psicòpates i reminiscències als germans Grimm i una estètica que beu de manera bastant evident de la també francesa Amelie. La història d'un joc entre un nen i una nena que se'n riuen de tot reptant-se amb uns "ets capaç o no ets capaç?" al llarg de tota la seva vida.
Quan són nens les coses no passen de ser bretolades seguides de càstigs, però a mesura que van creixent les bretolades ingènues de dos menuts deriven en les cabronades de dos joves que acaben sent grotesques i de mal gust (per als protagonistes, no per a l'espectador).

Una manera diferent d'explicar una relació d'amor-odi entre els dos protagonistes. D'una banda l'excel·lent Marion Cotillard en el paper de Sofie Kowalsky (interpretat en la infantesa per Joséphine Lebas-Joly) i per l'altra Julien Janvier, interpretat per Guillaume Canet (i per Thibault Verhaeghe en la versió infantil).
Els dos tenen la suficient química entre ells, encara que Cotillard acostuma a menjar-se la pantalla per sobre del seu company i sovint les situacions a les que s'exposen mútuament tenen més interès que l'actuació en sí. Amb tot, l'elecció dels actors és correcta.

Una manera de rodar molt francesa, però amb la gràcia de que es tracta d'una comèdia negra per damunt del romanticisme. Segurament el final és qüestionable i s'hauria d'haver quedat sense l'escena dels ancians, però és, si més no, curiosa.
Amanida amb diverses versions de La Vie en Rose que ajuden a donar-li aquell caire romàntic ineludible en tota cinta de comèdia francesa que s'estili.

En general és un divertimento prou potable que es deixa veure, no imprescindible, però agradable i curiosament trencadora. A estones potser es fa un pèl lenta, però res desmesurat.

Adient per a amants de les comèdies romàntiques que vulguin alguna cosa més i contraindicada per als qui esperen veure un succedani de Pretty Woman o similar.

Fitxa:
2003
Director: Yann Samuel
Guió: Yann Samuel
Repartiment: Marion Cotillard, Guillaume Canet, Joséphine Lebas-Joly,  Thibault Verhaeghe, Emmanuelle Grövold, Gérard Watkins, Philippe Drecq, ...

Track escollit:
"La Vie en Rose"
Édith Piaf / Louiguy
performed by Louis Armstrong

Frase escollida:
(extret de la subtitulació en Anglès)
Julien Jeanvier: [as Julien is fleeing from the police] Sophie was back in the game! Pure, raw, explosive pleasure! Better than drugs, better than smack! Better than a dope-coke-crack-fix-shit-shoot-sniff-ganja-marijuana-blotter-acid-ecstasy! Better than sex, head, 69, orgies, masturbation, tantrism, Kama Sutra or Thai doggy-style! Better than banana milkshakes! Better than George Lucas's trilogy, the muppets and 2001! Better than Emma Peel, Marilyn, Lara Croft and Cindy Crawford's beauty mark! Better than the B-side to Abbey Road, Jimmy Hendrix and the first man on the moon! Space Mountain, Santa Claus, Bill Gates' fortune, the Dalai Lama, Lazarus raised from the dead! Schwarzenegger's testosterone shots, Pam Anderson's lips! Woodstock, raves... Better than Sade, Rimbaud, Morrison and Castaneda! Better than freedom, better than life!