A Million Ways to Die in the West

És una llàstima, per que havent pogut fer una bona paròdia de westerns, aquí MacFarlane s'ha quedat curt.

Si que és cert que la pel·lícula té moments bons -molt bons-, però en alguns d'altres es fa massa lenta, com demanant a crits que succeeixi quelcom que et faci pixar de riure... però no.

A nivell tècnic no hi ha res que valgui la pena mencionar. Ni tan sols s'ha dignat a fer algun homenatge a la manera de filmar westerns de tota la vida -com Django Unchained, per exemple-, senzillament posa la càmera com si d'una soap opera es tractés.

Com a molt, algun travelling amb grua a tota velocitat seguint una persecució a cavall.

Aquestes mancances de tant en tant són oblidades per nombrosos gags que inunden la pel·lícula. Alguns de boníssims i d'altres de massa escatològics però, en resum, unes bones rialles amb aquest producte que, de fet, té aquest objectiu.

La banda sonora acompanya d'una manera correcte tota la cinta, cosa que tampoc és massa notori, però com a mínim s'ha d'agrair que no molesti i senzillament et condueixi per les escenes.

No donaré spoilers innecessaris, però el punt fort de la pel·lícula són els cameos i les diverses referències fílmiques que hi ha (algunes de realment memorables) i pel que fa a les interpretacions principals, té la gràcia de veure actors que normalment no entren en aquest tipus de comèdies.

És el cas de Liam Neeson o de Charlize Theron, que no és que tinguin moments especialment cómics, però com que les situacions ja ho són, ells es veuen immersos en elles amb posat seriós.

Sí que són més habituals Giovanni Ribisi (enorme) o Neil Patrick Harris, que broden els seus papers com ningú en aquesta cinta.

Òbviament no és una pel·lícula memorable i tampoc sé si val la pena veure-la al cinema, segurament és més raonable veure-la a la televisió, però si hi aneu, passareu una bona estona. Pel meu gust millor que Ted, l'anterior del director.

Adient per als que no tinguin massa ganes de pensar i passar una estona rient al cinema (tampoc rient massa, però en fi...). Contraindicada per als que tinguin coses més importants a fer com veure partits del Mundial. Ai, no, que s'ha acabat...

Fitxa:

Director: Seth MacFarlane

Guió: Seth MacFarlane, Alec Sulkin i Wellesley Wild

Repartiment: Seth MacFarlane, Charlize Theron, Amanda Seyfried, Giovanni Ribisi, Neil Patrick Harris, Liam Neeson, Sarah Silverman, ...

Track escollit:

"If You've Only Got a Moustache"

Written by Stephen Foster

Performed by Amick Byram

Additional Lyrics by Seth MacFarlane, Alec Sulkin and Wellesley Wild

Frase escollida:

Anna: You're a good sheep farmer!

Albert: Oh my god, please! I suck at sheep. Louise was right, I can't keep track of them.

There was a sheep in the whorehouse the last week.

Anna: Really?

Albert: Yeah. Wondered in there, and then when I went to pick it up, somehow it had made 20 dollars.

Divergent

Així d'entrada és impossible no comparar-la amb la recent saga The Hunger Games, però si es deixa a banda aquest aspecte, es pot arribar a gaudir.
Sí que és cert que la cinta passa per alt molts aspectes de la novel·la en la que està basada, si més no, hi passa de puntetes.
I és que aquest és l'error garrafal de la pel·lícula, no profunditza massa en cap dels aspectes de la història. Ni el que suposen les faccions, ni el que suposa quedar-se sense facció, el perquè d'elles i les seves característiques (que es queden en un mer adjectiu).

Està clar que estem davant d'una saga pensada per enganxar al públic juvenil com en el seu moment ho va ser la de Twilight i posteriorment la ja citada de The Hunger Games. Però el cas és que malgrat el target tan definit i els tòpics continus d'una història basada en les complicacions socials en un futur distòpic i en la trama de noia coneix noi, noi és esquerp, noia descobreix que el noi té el seu costat tendre, noia i noi s'enamoren, etcètera, malgrat tot això, té les seves coses bones.

Les escenes d'acció estan ben aconseguides, ben rodades, sense massa moviment de càmera marejant i amb bona il·luminació. L'aspecte de la il·luminació també destaca en les diferències ben orquestrades en funció de la facció. Els espais foscos de la facció dels agosarats o la il·luminació gairebé celestial de la facció dels erudits...

La banda sonora és correcte, acompanya l'acció sense ser memorable ni destacar excessivament destorbant. I pel que fa als protagonistes, d'una banda tenim a la noia protagonista, Shailene Woodley (Tris) que és correcte en la seva evolució i se suposa que a mida que vagi avançant la saga, encara es farà més evidentment el seu creixement.
El noi, complicat i atractiu (un clàssic), Theo James (Four), força obvi amb les seves caigudes d'ulls i el seu posat estudiat, però correcte per als propòsits de la cinta.
I finalment la dolenta de la pel·lícula, Kate Winslet (Jeanine), que té una sobrietat tan calculada que fins i tot passa desapercebuda. No és una malvada memorable, de fet, el seu paper el podria haver fet qualsevol altra aportant-li algun valor afegit que per aquí no es veu enlloc.
L'elenc de secundaris és correcte sense passar-se, com va ser en el seu dia l'elenc de les sagues precendents o fins i tot la de Harry Potter.

Malgrat és entretinguda i passa bé, està carregada de tòpics, referències massa evidents a d'altres productes (atenció al 'mur', molt similar a Game of Thrones, als trens que no s'aturen mai, als entrenaments descafeïnats, o al compartir pors (o somnis, com a Inception). És bastant previsible, però s'ha de saber què es va a veure...

Adient per a fanàtics de les sagues juvenils que deixin de banda comparacions i contraindicada per a qui prefereixi coses que siguin menys conglomerades.

Fitxa:
2014
Director: Neil Burger
Guió: Evan Daugherty, Vanessa Taylor. Veronica Roth (novel·la)
Repartiment: Shailene Woodley, Theo James, Ashley Judd, Tony Goldwyn, Maggie Q, Kate Winslet, ...

Track escollit:
"I Need You"
Written by Anthony Gonzalez
Performed by M83

Frase escollida:
Tori: You're different. You don't fit into a category. They can't control you. They call it Divergent.

The Grand Budapest Hotel

Sensacional i exquisida cinta de Wes Anderson amb un look molt peculiar i plena de gags que beuen d'un guió excel·lent i d'una interpretació notable.
Farcida d'un elenc envejable que desenvolupa petits papers plens d'encant que nodreixen un entramat perfectament confeccionat que farà les delícies de l'espectador.

Per la manera de rodar-la, els enquadraments, els moviments de càmera i la il·luminació, es podria dir que es una barreja entre Mr. Nobody (Jaco Van Dormael, 2009) i Le fabuleux destin d'Amélie Poulain (Jean-Pierre Jeunet, 2001).
Els moviment de càmera són molt subjectius, com si l'espectador fos un més de l'escena i girés el cap cada vegada que algú parla o s'expressa amb la mirada, els enquadraments molt detallistes amb nombrosos plans detall i la il·luminació molt teatral.

Un guió molt pompós però efectiu i entranyable, amb unes interpretacions memorables. D'una banda el tàndem protagonista, en primer lloc Ralph Fiennes, encarnant el loquaç encarregat d'hotel Mr. Gustave, que recorda de vegades la pompositat -sense ser del tot histriònica- del paper de Tom Hanks (Professor D.H. Dorr) a The Ladykillers (Ethan Coen i Joel Coen, 2004), i en segon lloc el genial Tony Revolori, que encarna l'ajudant Zero, amb una química perfecta amb Fiennes.

La resta de l'extens mostrari de secundaris està perfectament triat, des del maquiavèl·lic Willem Dafoe fins a l'impertèrrit Bill Murray. També cal destacar papers com els que interpreten Edward Norton, Jeff Goldblum, Adrien Brody o el sorprenent Harvey Keitel.
Tot plegat destil·la una estranya bellesa, una cura mil·limètrica en tenir-ho tot pensat, no s'escapa res, res grinyola.

Fins i tot les maquetes fetes servir per a contextualitzar les localitzacions, la cura en la tria del vestuari d'època, de l'atrezzo... Tot està pensat i executat amb un finesa espectacular.

La banda sonora triada per acompanyar i no per suplir mancances, doncs el guió que camina entre el vodevil i la comèdia negra ho omple tot sense necessitat de floritures.
Aquí l'extravagància té un perquè, l'exageració té una raó, i el puzzle encaixa a la perfecció.

Memorables gags al llarg de la cinta fan que tingui un ritme pausat però constant i et deixen amb ganes de saber què passarà a continuació.
En resum, d'una senzillesa brillant. Molt recomanable.

Adient per a amants de les comèdies intel·ligents, amb ganes de veure alguna cosa que els deixi satisfets, contraindicada per a aquells que es pensin que aniran a veure quelcom lent com Life Aquatic (del mateix director).

Fitxa:
2014
Director: Wes Anderson
Guió: Wes Anderson i Hugo Guiness, inspirada en els relats de Stephan Zweig
Repartiment: Ralph Fiennes, Tony Revolori, Jeff Goldblum, Wilem Dafoe, Bill Murray, Adrien Brody, Harvey Keitel, Jude Law, ...

Track escollit:
"Mr. Moustafa"
by Alexandre Desplat

Frase escollida:
M. Gustave: You see, there are still faint glimmers of civilization left in this barbaric slaughterhouse that was once known as humanity. Indeed that's what we provide in our own modest, humble, insignificant... oh, fuck it!

Ocho Apellidos Vascos

Feia molt temps que no reia tant en un cinema...
Una comèdia de guió, fresca, entretinguda i divertida, però sobretot d'interpretació del guió.
Basada en un xoc de cultures (per dir-ho d'alguna manera) entre el tarannà basc i l'andalús, carregada de tòpics de les dues cultures (però ben portats) i de la impressió que es tenen l'una de l'altra.

Quan expliques la trama sembla, en realitat, que estiguis explicant un acudit ja de per sí. Un andalús anomenat Rafa (Dani Rovira, que demostra que té més dots artístiques que les de recitar monòlegs) deixa la seva estimada Sevilla per anar a buscar a una noia basca, Amaia (Clara Lago), que el farà passar pel seu promés Antxón davant del seu pare, Koldo (Karra Elejalde), un pescador dels de tota la vida.
Pel mig hi apareix (segurament la més descafeïnada de la cinta) Carmen Machi (que interpreta una dona de Córdoba que es farà passar per la mare de Rafa/Antxón.
A banda dels quatre protagonistes cal destacar la parella d'amics de l'andalús (sobretot el que sembla l'alt dels Morancos), que són brillants.

En resum, un vodevil en tota regla capaç d'arrencar rialles al més seriós dels espectadors. Si l'haguèssim de comparar amb algun producte ja vist, es podria dir que té un plantejament similar a Bienvenue chez les Ch'tis (Dany Boon, 2008), que també relatava de manera còmica el xoc entre els del sud i els del nord de França.

Rodada sense massa pretensions però totalment efectiva, amb una banda sonora adient per a la trama (que forma part d'alguns gags memorables) i amb el pilar bàsic del guió. Una pel·lícula que val la pena anar a veure. Se surt del cinema amb la sensació d'haver invertit bé temps i diners i amb un somriure als llavis.

Per desgràcia darrerament ens trobem ben poques vegades amb productes com aquest que et facin gaudir i evadir-te de la resta del món durant unes hores.

Adient per a tothom qui vulgui passar una estona rient, contraindicada per a qui el seu sentit de l'humor només el deixi entendre l'humor escatològic de la saga Torrente (de la qual se'n farà la cinquena en breu... cal?).

Fitxa:
2014
Director: Emilio Martínez Lázaro
Guió: Borja Cobeaga, Diego San José
Repartiment: Dani Rovira, Karra Elejalde, Clara Lago, Carmen Machi, ...

Track escollit:
"Sevilla Tiene un Color Especial"
by Los del Río

Frase escollida:
Rafa: Se esta haciendo la dura, eso es muy típico de las chicas vascas de aquí; eso y cortarse el flequillo que parece que le han dado un hachazo.

Paranoia

Conglomerat de diverses pel·lícules del gènere amb un guió pobre i previsible on només certes intervencions dels dos peixos grossos (Oldman i Ford) tenen algun valor.
Diverses trames s'entrelliguen a la cinta. D'una banda la de l'espionatge industrial i de l'altra -evidentment- la d'una tòpica història d'amor de sèrie B.

A banda d'això, la cinta està rodada amb sobrietat, sense gaires malabarismes (que tampoc caldrien, és cert). El protagonista, Liam Hemsworth (calcat al Zack Morris de Saved by the Bell), amb aquella mirada perduda com volent ser transcendental interpreta a Adam Cassidy, un jove ambiciós que queda a l'alçada del betum davant dels dos magnats de les comunicacions telefòniques. D'una banda Gary Oldman (Nicolas Wyatt), perfecte en el seu paper, i en segon lloc un estrany Harrison Ford rapat (Jock Goddard).

És una llàstima llençar talent en productes d'aquesta entitat. Els personatges malgrat estar immersos (i ser uns experts) en les noves tecnologies sovint pequen d'anar perduts o de donar la sensació que la cosa els va grans, de que són dinosaures analògics en un món digital. Qualsevol de nosaltres seria més caut i pressuposaria que els enemics controlen cadascun dels seus passos... Però no, aquí no. I és que si no el guió hauria de ser més elaborat i sembla ser que no tenien ni temps ni diners ni ganes de parir-ne un amb condicions.

Per tant, fa aigües per tot arreu. Els aspectes tècnics no són destacables, de fet són bastant corrents i la banda sonora és perfectament ignorable.
Malgrat tot, el ritme no acaba de ser del tot dolent i passes l'estona (sempre i quan no hagis entrat al cinema amb gaires pretensions).

També cal destacar el petit paper de Richard Dreyfuss (Frank Cassidy), ara que l'any que ve farà quaranta anys de l'estrena de Jaws, per la senzilla raó que fa gràcia reconèixer una cara coneguda més.
I per cert, la guinda final: la traducció del títol original Paranoia a l'Estat Espanyol, El Poder del Dinero... #etfelicitofill ;)

En resum: prescindible. Adient per a qui tingui un parell d'hores mortes en les que no tingui res millor a fer. Contraindicada per a qui cregui que tenint Oldman i Ford és un èxit garantit (millor que llogueu Air Force One per a veure'ls junts i que valgui una mica la pena).

Fitxa:
2014
Director: Robert Luketic
Guió: Jason Dean Hall i Barry L. Levy i Jospeph Finder (novel·la)
Repartiment: Liam Hemsworth, Gary Oldman, Amber Heard, Harrison Ford, Lucas Till, Richard Dreyfuss, ...

Track escollit:
"Demon Dance"
Performed by Surfer Blood
Composed by John Paul Pitts, Tyler Jerry Schwarz, Thomas John Fekete and Kevin Williams.

Frase escollida:
Jock Goddard: Privacy. Absolute myth. There's no such thing.

RoboCop

Destastrós remake de l'obra de Paul Verhoeven (RoboCop, 1987).
No té ni l'essència, ni la gràcia, ni el carisma de l'original i tan sols serveix per revisar malament el clàssic.
Per suposat, en els temps que corren un policia híbrid entre humà i màquina no ens diu massa, per la qual cosa en aquesta cinta s'han recolzat en el rerefons polític i en la relació del policia en qüestió i la seva familia. Temes sobre els que, d'altra banda, passa de puntetes sense cap mena d'efectivitat.

Pel que fa a la interpretació, cap dels membres de l'elenc és memorable. El que més s'acosta potser és Gary Oldman (Dr. Dennett Norton), encara que no deixa de ser un incomprès en un món de corruptes com ho era el seu personatge del comissari Gordon a la recent saga de Batman.
No passa gens desapercebut Samuel L. Jackson (Pat Novak), que encarna una mena de xarlatà del futur en un programa on ell és l'estrella i on es dirigeix en un monòleg perpetu amb la mateixa cara que recitava l'Ezequiel 25-17 a Pulp Fiction.

El guió, totalment previsible i mancat de naturalitat. La banda sonora fa encara més previsibles els esdeveniments (tan sols serveix per fer un lleuger gag en una de les escenes de simulació -el track escollit- i per fer algun revival).
El ritme de la cinta és lent, desespera. Sobretot tenint en compte que es tracta d'una pel·lícula d'acció.
I parlant d'acció. A veure qui és el guapo que pot veure alguna cosa en les escenes àlgides. Sempre solc anomenar el parkinson de càmera, però en aquesta ja frega els límits de la presa de pèl. Això no és filmar, és marejar. Ni càmera a l'espatlla, senzillament a la mà i amb mal pols.

Per acabar amb aquesta aberració senzillament dir que no calia. Gens. Si a algú se li donen milions per crear un remake com a mínim que innovi.

Adient per a ignorants que no sabien ni que existia la RoboCop de 1987. Contraindicada per a la resta. De debò, no ho feu.

Fitxa:
2014
Director: José Padilha
Guió: Joshua Zetumer; Edward Neumeier i Michael Miner (guió del 1987)
Repartiment: Joel Kinnaman, Gary Oldman, Michael Keaton, Abbie Cornish, Samuel L. Jackson, ...

Track escollit:
"If I Only Had a Heart"
Written by Harold Arlen & E.Y. Harburg
Performed by Andrew Page
Produced by Pedro Bromfman
Vocals Produced by Bruno Coon

Frase escollida:
Raymond Sellars: We gonna give Americans a product they can love, figure they can rally behind.
Liz Kline: We can't put a machine on the street.
Raymond Sellars: Forget the machines. They want a product with a conscious. Something that knows what it feels like to be human. We gonna put a man inside a machine.

American Hustle

Ambientada a finals de la dècada dels setanta, la pel·lícula narra l'operació Abscam però de manera fictícia. De fet, a l'inici de la cinta se'ns adverteix amb un Some of this actually happened.
En general és una cinta rodada molt a la manera d'Scorsese, amb una molt bona ambientació d'espais i presentació dels personatges. De fet, s'utilitza molt el recurs de la càmera de seguiment mitjançant el tràveling, quelcom que l'esmentat director utilitza força als seus treballs. Però bàsicament el pilar fonamental és el guió i, intrínsecament, la interpretació.

Ja que parlàvem de presentació de personatges, deixeu-me que faci menció de la meravellosa caracterització d'aquests. En primer lloc per que els actors que els interpreten en algun cas disten molt del que estem acostumats a veure. És evident el cas de Christian Bale (Irving Rosenfeld), que està molt lluny del fibrat Bruce Wayne de la saga Batman. Aquí el veiem calb, gras i amb problemes de cor. Senzillament espectacular, molt ficat en el paper, digne de veure'l.
Similar és el cas de Jeremy Renner (Mayor Carmine Polito), que també s'allunya dels seus habituals papers d'acció amb armes de tot tipus a les mans. Aquí encarna un alcalde amb un look molt similar al de Joe Pesci a Goodfellas o Casino, i val a dir que és del tot convincent. Bradley Cooper (Richie DiMaso), en canvi, fa un paper força similar al que ens té acostumat i, malgrat té algun moment memorable, és possiblement el més descafeïnat de la funció.
A banda del cameo de Robert de Niro (Victor Tellegio) que interpreta -evidentment- un capo de la mafia, que omple la pantalla com ens té acostumats (i que, per cert, ni tan sols apareix als crèdits), pel que fa a l'elenc femení, destacar Amy Adams (Sydney Prosser) que fa un paperàs amb el canvi d'accents i que amb una mirada ho diu tot. Jennifer Lawrence ve a ser com Cooper, un pèl descafeïnada malgrat tenir els seus gags.

Interpretació a banda, el ritme de la cinta és correcte, molt probablement per que la sensacional tria de la banda sonora guia constantment escena a escena. Potser hi ha algun moment que realment sobra (com el playback de Lawrence), però en definitiva està feta de tal manera que t'atrapa. 

Pel que fa a d'altres aspectes, tenint en compte la naturalesa del protagonista, ja era de suposar un petit gir final, que tampoc és cap sorpresa, per que està tot bastant mastegat, però dóna un aire refrescant per concloure-ho tot.
La llàstima és que no sabrem mai ben bé com acaba la història de l'Ice fishing...

Adient per a qui gaudeixi de les pel·lícules ben construïdes en base a un bon guió, contraindicada per... no crec que sigui contraindicada, és molt recomanable. 


Fitxa:
2013
Director: David O. Russell
Guió: Eric Warren Singer, David O. Russell
Repartiment: Christian Bale, Amy Adams, Bradley Cooper, Jeremy Renner, Jennifer Lawrence, Robert de Niro, ...

Track escollit:
"10538 Overture"
by Electric Light Orchestra

Frase escollida:
Paco Hernandez: This whole thing is racist. Abscam? "Arab-scam"? It's completely racist!
Richie DiMaso: So what do you have to worry about, Sheik? You're Mexican.

The Wolf of Wall Street

Així d'entrada es nota que som davant d'una pel·lícula de Martin Scorsese per diverses raons. La primera és que el metratge dura tres hores ben bones, i és que el director no es caracteritza per fer productes curts.
En segon lloc, per l'estructura narrativa de la pel·lícula -salvant les distàncies calcada a la de Goodfellas-, un individu puja com l'escuma del no-res i s'acaba fotent una castanya bastant tremenda.

El problema pel qual no serà una pel·lícula que recordarem i que desitjarem tornar a veure és força senzill. Per que malgrat tot, el protagonista encarnat per Leonardo DiCaprio (Jordan Belfort) és digne de ser admirat. Tant per la interpretació com pel personatge en sí (basat en la figura real de Jordan Belfort, un veritable tauró de Wall Street).
El problema, doncs, rau en l'elenc de secundaris, que sembla tret directament de pel·lícules de la talla d'American Pie i similars.
Tots ells encapçalats per Jonah Hill (Donnie Azoff), un actor que bàsicament ha treballat en subproductes de comèdia de dubtosa reputació.
Així doncs, les escenes de consum de drogues, d'orgies (que n'hi ha un munt) i d'excessos en general són excessivament caricaturesques per la manera d'interpretar-les fent que fins i tot DiCaprio s'apunti al carro de l'astracanada...

Amb tot, hi ha escenes de la cinta que són memorables i molt ben realitzades. Són, per exemple, dignes de menció la conversa entre el protagonista i l'agent de l'FBI (Agent Patrick Denham, interpretat per Kyle Chandler) al iot. El petit paper que té Matthew McConaughey (Mark Hanna), que és sensacional i funciona perfectament com a introducció al món que veurem en les properes hores. I finalment com a escena graciosa -sobretot venint de DiCaprio-, la de la lluita contra els efectes de la droga per pujar al Lamborghini blanc.

Una vegada més la banda sonora és exquisida (marca de la casa Scorsese), i en aquesta ocasió és molt extensa i variada.
En definitiva, no és una obra mestra però s'hi nota la mà del director i això és un plaer.

Un darrer apunt. Així com en Goodfellas Scorsese utilitzava la veu en off del protagonista de la història per narrar-la, en aquesta també utilitza el que ja en el seu dia va emprar Woody Allen a Annie Hall, Groucho Marx a Animal Crackers i, més recentment Kevin Spacey a la sèrie House of Cards. El protagonista parla directament a càmera amb l'espectador. Un recurs que, si bé resulta artificiós, dóna un caire diferent al relat i, ben portat, és sensacional. 

Adient per a seguidors del director i per a qui vulgui veure una cinta d'excessos de tres hores. Contraindicada per a qui no vulgui perdre el temps amb un divertimento llarguíssim.

Fitxa:
(2013)
Director: Martin Scorsese
Guió: Terence Winter i Jordan Belfort (llibre)
Repartiment: Leonardo DiCaprio, Jonah Hill, Matthew McConaughey, Rob Reiner, Margot Robbie, Jon Bernthal, ...

Track escollit:
"Mrs. Robinson"
performed by The Lemonheads
&
"Dust My Broom"
by Elmore James

Frase escollida:
Jordan Belfort: On a daily basis I consume enough drugs to sedate Manhattan, Long Island, and Queens for a month. I take Quaaludes 10-15 times a day for my "back pain", Adderall to stay focused, Xanax to take the edge off, pot to mellow me out, cocaine to wake me back up again, and morphine... Well, because it's awesome.