La més fluixa de les tres entregues de la saga, amb algun gag digne de menció que t'arrenca alguna riallada i alguna escena d'acció, alguna, ben portada. I és que es nota que la cinta no està dirigida com les dues anteriors per Jon Favreau (que interpreta el servicial Happy Hogan a les tres entregues).
La càmera no deixa endevinar què dimonis passa a les escenes de baralles cos a cos (que són la majoria) i ens guiem més pel so que per una altra cosa.
És l'entrega més seriosa a nivell de construcció de personatges, d'humanització de l'heroi. I de fet es passa de llarg. Hi ha massa coses que s'expliquen que podrien ser resoltes de maneres més solvents i ni tan sols la banda sonora ajuda a que la cosa vagi més rodada. Com a mínim en les anteriors hi sonava AC/DC donant-li més marxa a l'assumpte. I es fa llarga. Una mica més de dues hores esperant que arrenqui d'una vegada el que esperem venir a veure. Però no acaba d'arribar i et deixa amb mal sabor de boca.
Sense entrar en comparacions amb el còmic original, al malvat de la pel·lícula potser li manca una mica de veracitat, no acaba de ser convincent. Ni tan sols el joc de les nines russes sorprèn massa.
Això si, la posada en escena és espectacular (de fet hi ha la versió en tres dimensions). Els plans generals són d'allò més sucosos i faran les delícies dels amants del sistema nord-americà: fem-ho tot ben gran.
I finalment -per que no hi ha massa cosa més a dir- pel que fa al repartiment, a banda de Robert Downey Jr. que no crec que cap actor pogués fer tan bé de Tony Stark com ell, citar el menut Ty Simpkins, que encarna Harley, una mena de versió petita d'Stark que connecta molt bé amb el personatge principal de la cinta i proporciona bons diàlegs. La resta prou previsible, Guy Pearce està correcte, però no és un dels seus millors papers, mentre que Ben Kingsley és anecdòtic i la Paltrow explora nous camins.
Adient per a qui no li importi el nivell mentre hi hagi força explosions i contraindicada per a qui es pensi que va a veure una com la primera i segona, que eren genials.
Fitxa:
2013
Director: Shane Black
Guió: Drew Pearce, Shane Black i Stan Lee, Don Heck, Larry Lieber, Jack Kirby (còmic)
Repartiment: Robert Downey Jr., Gwyneth Paltrow, Rebecca Hall, Guy Pearce, Ben Kingsley, ...
Track escollit:
"Can You Dig It (Iron Man 3 Main Titles)"
by Brian Tyler
Frase escollida:
Tony Stark: Dads leave. No need to be such a pussy about it.
Una pel·lícula ambiciosa signada pels germans Wachowski i Tom Tykwer, llarga i complexa. Molt allunyada del que estem acostumats provinent de Hollywood. Basada en una novel·la de David Mitchell, parla de nombrosos aspectes transcendentals de la vida, es qüestiona diverses preguntes profundes i malgrat poder ser titllada de moltes coses, segur que no deixa indiferent.
S'ha d'estar predisposat a veure-la, per que si no és així es pot arribar a fer pesada. Amb tot, és una obra d'art complicada i adaptada d'una manera molt original.
Es tracten sis relats en èpoques diferents, amb una espectacular posada en escena, en un muntatge paral·lel que sovint confon més del que es desitjaria. Una de les gràcies de la cinta és que a cadascuna d'aquestes històries els mateixos actors desenvolupen papers en elles. Sovint amb maquillatges exagerats, però forma part de l'encant del producte en sí. Cronològicament ambientades els anys 1936, 1949, 1973, 2012, 2144 i 2321, cadascuna d'elles té una posada en escena espectacular i està dirigida amb mestria.
Els actors, que gaudeixen de la meravellosa oportunitat de demostrar del que són capaços en una mateixa pel·lícula estan impecables i -en la majoria dels casos- convincents. Sorprenent Hugh Grant, que s'allunya dels papers en els que sol estar encasellat (es d'agrair que no tartamudegi en cap d'ells) i magnífic Hugo Weaving, probablement el de més arriscats personatges (inclosa una temible infermera).
Realment tots els actors són dignes de menció. A banda dels costosos i incòmodes maquillatges als que han estat sotmesos, hi ha una feina de creació de personatges impressionant. Els accents i la idiosincràsia varia en cada personatge de vegades tan sols en alguns trets insignificants i sovint amb escreix.
La premissa bàsica és que la nostra vida no ens pertany, som ànimes connectades en el temps i en l'espai i que qualsevol decisió que prenem condiciona futur, present i passat. Gràcies al fet de que es tractin sis històries a la vegada, hi ha la possibilitat de tocar molts temes alhora (això sí, sense aprofundir molt en cap d'ells). Un drama abolicionista entre un esclau i un advocat, una història d'amor abans de la Segona Guerra Mundial, una de conspiració entre grans empreses, una comèdia d'uns avis tancats en un centre de la tercera edat, i dues futuristes de ciència ficció amb conflictes morals i ètics i força acció. Cada història en sí mateixa no és res de l'altre món, el que compta aquí és la manera en que durant tot el metratge trobem diferents aspectes, petits detalls, que van connectant totes i cadascuna d'elles.
I és al final quan tot cobra sentit i encaixen totes les peces d'aquest complicat i extens trencaclosques.
En resum, val molt la pena, és curiosa i complexa però completa a la vegada. I et deixa amb bones sensacions per haver presenciat quelcom ben diferent del que se sol veure darrerament. Adient per als que els agradin els desafiaments i contraindicada per als que odien els trencaclosques i es perden als parcs laberint.
Fitxa:
2012
Director: Tom Tykwer, Andy Wachowski i Lana Wachowski
Guió: David Mitchell (novel·la), Tom Tykwer, Andy Wachowski i Lana Wachowski
Repartiment: Tom Hanks, Halle Berry, Jim Broadbent, Hugo Weaving, Jim Sturgess, Doona Bae, Hugh Grant, Susan Sarandon, James D'Arcy, ...
Track escollit:
"Prelude: The Atlas March"
by Tom Tykwer
Frase escollida:
Sonmi-451: Our lives are not our own. From womb to tomb, we are bound to others. Past and present. And by each crime and every kindness, we birth our future.
Qui vulgui gaudir d'un revival en tota regla de nombroses cintes de ciència ficció, aquesta és la seva pel·lícula. Tom Cruise encarna a Jack Harper, un mecànic de drons, la missió dels quals és vetllar per la seguretat d'unes plataformes que extreuen aigua del mar d'una Terra devastada per una guerra. Suposadament la resta de la humanitat resta en una estació espacial a l'espera de viatjar -una vegada aconseguits tots els recursos necessaris que queden a la Terra- cap a una nova vida a Tità, lluna de Saturn.
Aquesta és la història que comença per agafar trets de la cinta d'animació de Pixar i Disney Wall-E. La primera mitja hora de pel·lícula és sensacional. Uns efectes espectaculars, uns paisatges colpidors (les imatges de contextualització apocalíptica, les imatges de la lluna destruïda al cel...) i una introducció molt ben portada i creïble. Malgrat aquest inici prometedor, a mesura que va avançant la trama l'interès es dilueix i acaba sent una amalgama d'homenatges (per no dir còpies vils i premeditades) de diversos productes anteriors.
Hi trobarem traces de Matrix, d'una banda (entre d'altres coses) els drons s'assemblen perillosament als sentinelles de la trilogia. En segon lloc, el personatge interpretat per Morgan Freeman (Beech) que, això sí, li dóna una certa entitat i credibilitat, recorda molt al Morpheus de Laurence Fishburne. També hi apareix Star Wars (una persecució de naus molt similar a una entre el Falcó Mil·lenari i les naus imperials) o bé I, Robot, per la resolució final de tot plegat i, de fet, en podria anomenar d'altres.
A banda dels dos personatges masculins ja citats destaquen les dues protagonistes femenines. D'una banda la bonica Olga Kurylenko, en el paper de Julia i de l'altra l'ambigua, gairebé robòtica, Andrea Riseborough com a Victoria. Són actuacions convincents i de fet la pel·lícula té bon ritme exceptuant els moments tendres entre el descobriment principal de la trama i la resolució final.
La banda sonora acompanya i, en alguna ocasió fa taral·lejar alguna cançó.
En resum, i malgrat les nombroses referències a d'altres films, és un bon entreteniment que és del que es tracta, però més val anar-hi amb les expectatives baixes que fins i tot ens sorprendrà.
Val la pena la primera mitja hora, com ja he dit. Després va de capa caiguda fins a un final que, sincerament, sobra.
Adient per a curiosos, contraindicada per a amants de la ciència ficció.
Fitxa:
2013
Director: Joseph Kosinski
Guió: Joseph Kosinski (guió i còmic), Karl Gajdusek, Michael Arndt i Arvid Nelson (còmic)
Repartiment: Tom Cruise, Morgan Freeman, Olga Kurylenko, Andrea Riseborough, ...
Track escollit:
"A Whiter Shade of Pale"
Written by Keith Reid, Gary Brooker, Matthew Fisher
Performed by Procol Harum
Frase escollida:
Jack Harper: 60 years ago, Earth was attacked. We won the war, but they destroyed half the planet.
Everyone's been evacuated. Nothing human remains. We're here for drone repair. We're the "mop-up crew".
Genial en gairebé tots els sentits. Una pel·lícula desenfadada i sense pretensions al servei de tres grandíssims actors amb carta blanca. I es nota. La comunió entre Al Pacino (Val) i Christopher Walken (Doc) és espectacular a cada frase que es dirigeixen l'un a l'altre. Una química perfecta que acaba de lligar-se amb la presència d'Alan Arkin (Hirsch), que acaba de formar aquest excel·lent trio.
La cinta està rodada a l'antiga. Amb enquadraments convencionals excepte algunes floritures (estàtiques, això sí), que queden perfectes.
La història: el retrobament de tres bandarres amb bon cor i de tornada de tot després d'un munt de temps de no haver coincidit, gairebé tres dècades. Les conseqüències: Riallades cada dos per tres, alguns moments emotius ben portats i una sensació enorme d'haver invertit bé els diners de l'entrada.
Amb un guió simple però excel·lent en els diàlegs, sens dubte una de les pel·lícules de l'any.
Brillants escenes sovint amb diàlegs absurds (molt tarantinians) i les actuacions dels secundaris que acaben d'amanir aquesta perfecta obra. Dignes de menció la madame Wendy interpretada per Lucy Punch i la dolça Alex, interpretada per Addison Timlin.
La banda sonora que acompanya la cinta és fantàstica, plena de ritme i digne de cadascuna de les escenes.
Realment es veu que ha estat planejada per als tres protagonistes i cada minut d'ella val la pena. Memorables un munt de moments. Destaco el moment farmàcia, la segona visita a casa de la madame i les converses mentre es condueix el Challenger i... Vaja! N'hi ha tants que podria enumerar-ne molts més.
Adient per a qui vulgui veure una comèdia en tota regla, 100% recomanable. Contraindicada per a ignorants...
Fitxa:
2013
Director: Fisher Stevens
Guió: Noah Haidle
Repartiment: Al Pacino, Christopher Walken, Alan Arkin, Mark Margolis, Lucy Punch, Vanessa Ferlito, Addison Timlin, ...
Track escollit:
"Hoochie Coochie Man"
by Muddy Waters
Frase escollida:
Val: Are you a real doctor?
Doctor: Are you a real patient? Is that a real penis?
Una bona idea rodada com si es tractés d'un videojoc on s'han d'anar 'passant pantalles' i córrer i saltar de plataforma en plataforma. Brillen més les interpretacions secundàries que les principals i l'estètica futurista és força minimalista (sobretot entre els de la franja horària rica) i, de fet, també ho és la profunditat dels personatges, que és gairebé nul·la.
La part bona de la cinta és la primera, on fa reflexionar sobre el sistema monetari basat en el temps. Representa que gràcies a la ciència es deixa d'envellir als 25 anys (i sembla que això impliqui que tothom és ben plantat, prim i atlètic), això si, a partir del moment en que es compleixen els 25 tan sols queda un any al rellotge dels leds verds del braç i si no guanyes temps (treballant o robant-lo als altres) mors.
La premissa és senzilla i cruel per als més desfavorits, per això hi ha zones horàries en funció de la quantitat de temps del rellotge que porten. Ja ho diuen nombroses vegades a la pel·lícula (com volent fer que sigui la frase transcendental): Per a que uns pocs siguin immortals, molts han de morir.
A banda de si són reflexions profundes o no, la pel·lícula és, si més no, entretinguda. Molta corredissa, un look bastant cool i un ritme accelerat que no cansa. Les interpretacions són bastant planes, no oblidem que el protagonista, en realitat és cantant/ballarí. Justin Timberlake (Will Salas) resulta correcte. Una interpretació d'aquelles que s'oblida ràpidament. La seva companya d'aventures, Amanda Seyfried (Sylvia Weis) tampoc és res de l'altre món però encaixa bé en el paper de nena mimada. El que no és massa versemblant és que de cop i volta tingui consciència de Robin Hood només per que ha estat passant la nit amb un noi senzill del guetto.
Qui sí que fa un paper meritori és Cillian Murphy (Raymond Leon), sempre amb aquell lleuger toc d'ambigüitat que el caracteritza. Realment convincent.
La resta són anecdòtics, com el paper de Johnny Galecki (Borel), l'amic alcohòlic del protagonista.
En definitiva, una cinta bastant buida però entretinguda. Que explica un sistema cruel però es queda en la superfície i hi passa de puntetes, però malgrat tot, es deixa veure.
Adient per a fans dels videojocs de plataformes, està estructurada d'una manera molt similar. Contraindicada per als que la idea els sedueix i espera un desenvolupament extens de la mateixa.
Fitxa:
2011
Director: Andrew Niccol
Guió: Andrew Niccol
Repartiment: Justin Timberlake, Amanda Seyfried, Cillian Murphy, Vincent Kartheiser, ...
Track escollit:
"In a Manner of Speaking"
written by Winston Tong
performed by Nouvelle Vague
Frase escollida:
Sylvia Weis: What have we got?
Will Salas: A day. You can do a lot in a day.
Entretingut semi-biopic sobre els mesos de la preparació i el rodatge de Psycho i la relació entre Alfred Hitchcock (interpretat per Anthony Hopkins) i la seva dona Alma Reville (interpretada per Helen Mirren). D'entrada probablement trobarem que la caracterització del geni del suspens a sobre de Hopkins és excessiva, fins i tot grotesca. Però tot forma part d'un pla. La pel·lícula no prova de ser un biopic amb tots els ets i uts, una rigorosíssima explicació sobre aquells estressants mesos del 1959. Al contrari. Aquí el que prima és la construcció de personatges i tocar diversos (masses) botons i no aprofundir massa en cap aspecte, com es el cas dels somnis del protagonista amb els assassinats d'Ed Gein, que són meres anècdotes lligades amb calçador a la trama principal.
Hi ha nombrosos gags i picades d'ullet a l'univers Hitchcock, com no podia ser d'una altra manera quan es busca l'efectisme a tota costa.
I amb això no vull dir que sigui una mala pel·lícula. No, la cinta està molt bé i és entretinguda. Helen Miren es menja la pantalla i el pobre Hopkins sota les capes i capes de maquillatge (facial i corporal) fa una bona feina sobretot amb la veu (en versió doblada no es pot gaudir, clar), i en les postures estàtiques.
L'elenc que els acompanya està realment a l'alçada, tant d'interpretació com de caracterització. Fins i tot Jessica Biel (Vera Miles), gairebé predestinada a ser la noia maca de les pel·lícules en les que treballa, aquí es distancia bé d'aquest cartell i és convincent.
Els secundaris treballen bé i deixen que el protagonisme tingui el pes en Mirren i Hopkins, per que a fi de comptes la història tracta de la seva relació, la del matrimoni Hitchcock, de la tossuderia d'ell i la paciència d'ella.
Estèticament està molt cuidada, els moviments de càmera estan estudiats per a que ens recordin a la manera de filmar del protagonista, les il·luminacions i els enquadraments són sobris i adients, portant-nos sense adonar-nos al final de la poca durada (per tractar-se de quelcom biogràfic) de la cinta.
I el final és gran, molt gran. Segurament una mica excessivament pallasso, però les reaccions de Hitchcock/Hopkins fora de la sala de cinema pendent de les reaccions del públic que està veient l'estrena de Psycho són genials.
I l'acomiadament del protagonista com si es tractés d'un capítol de la seva sèrie de televisió, també és molt gran.
Evidentment no aprendrem res sobre el cineasta. De fet la gran majoria de coses que hi apareixen ja les sabem de sobres. El seu mal caràcter, la seva compulsiva golafreria, l'obsessió per les noies rosses i un llarg etcètera. I no es tracta de saber més del cineasta, si no de passar l'estona amb les xafarderies d'aquells mesos.
Adient per a qui vulgui passar una estona entretinguda sobre cinema clàssic i contraindicada per a qui es pensi que va a veure una extensa narració sobre Alfred Hitchcock i els seus secrets.
Fitxa:
2012
Director: Sacha Gervasi
Guió: John J. McLaughlin i Stephen Rebello (novel·la)
Repartiment: Anthony Hopkins, Helen Mirren, Scarlett Johansson, Danny Huston, Toni Collette, Michael Wincott, Jessica Biel, ...
Track escollit:
"Theme from 'Hitchcock'"
by Anthony Pleeth, Skaila Kanga, Everton Nelson, ...
Frase escollida:
Alfred Hitchcock: You may call me Hitch. Hold the Cock.
Hilarant comèdia dels anys vuitanta amb tots els ingredients necessaris per passar una boníssima estona. Amb dos dels sensacionals actors de Monty Python, John Cleese (en el paper d'Archie Leach) i Michael Palin (que encarna el tartamut Ken Pile), que fan les delícies de qualsevol situació còmica. Per completar l'elenc, el meravellós Kevin Kline (Otto) i l'exuberant Jamie Lee Curtis (Wanda Gershwitz).
L'argument no deixa de ser una història gairebé paròdica sobre uns lladres que es van traint entre sí, però si tenim en compte que tenim d'una banda una femme fatale mig de poble, un assassí desmesurat, inculte i neci que llegeix a Nietzsche, un mosso dels encàrrecs tartamut i amant dels animals i un jutge britànic pompós, les perspectives milloren, oi?
Nombroses escenes que faran recargolar-nos de riure i una trama embolicada i rocambolesca són els principals trets d'aquesta pel·lícula. I és que, de fet, la història és el de menys. La importància rau en la interacció entre els personatges i la bona química entre els actors que els interpreten.
És, doncs, una comèdia imprescindible.
Memorables moments com el de Cleese despullant-se i parlant en rus, la pedanteria mal entesa de Kline a tothora, els intents infructuosos de Palin per fer-se entendre... Són nombrosos els gags que hi trobarem i, malgrat la pel·lícula en sí no és gran cosa a nivell tècnic, tampoc cal destacar-ho, per que els seus creadors tampoc ho van voler així...
Com a curiositats del rodatge destacar que els peixos que es menja Kline en realitat eren de gelatina, encara que el mateix actor va oferir la idea de menjar-se'ls vius... Els assassinats dels gossos per part de Palin en realitat eren molt més crus, però en proves en públic no van tenir acceptació i es va optar per fer-los més paròdics.
Poca cosa més a dir, tan sols que val molt la pena veure-la. Adient per a amants de la bona comèdia, contraindicada als que els hi agradi la comèdia de la cultura del pet.
Fitxa:
1988
Director: Charles Crichton
Guió: John Cleese, Charles Crichton
Repartiment: John Cleese, Jamie Lee Curtis, Kevin Kline, Michael Palin, ...
Track escollit:
"Volare (Nel Blu Dipinto Di Blu)"
by Twilight Trio
Frase escollida:
[Otto dangles Archie out a window]
Archie: All right, all right, I apologise.
Otto: You're really sorry.
Archie: I'm really really sorry, I apologise unreservedly.
Otto: You take it back.
Archie: I do, I offer a complete and utter retraction. The imputation was totally without basis in fact, and was in no way fair comment, and was motivated purely by malice, and I deeply regret any distress that my comments may have caused you, or your family, and I hereby undertake not to repeat any such slander at any time in the future.
Otto: Ok.
+Poster_04.jpg)
