Killing Them Softly

Està clar que aquesta pel·lícula té aquell valor afegit que se sol desitjar. Aquell no-sé-què que et fa sentir satisfet quan surts del cine. Aquells trets que diferencien un producte ben fet i ben acabat.
També està clar que té moltes coses tarantinianes -sobretot de Reservoir Dogs i de Pulp Fiction- i coenianes.
El cas és que Killing Them Softly es presenta com un copy/paste de situacions on el guió (entenent-lo com a diàleg) i la interpretació hi porten la veu cantant.
Els personatges estan molt, molt ben definits i cadascun d'ells té alguna cosa que no et deixa indiferent.
Si Brad Pitt (Jackie Cogan, una mena d'assassí a sou inquietantment tranquil) se suposa que n'és el protagonista és perque serveix de nexe d'unió entre totes les històries de cadascún dels personatges i si bé algun d'ells no té massa a veure amb el desenllaç de tot plegat, si que fan de la relació entre ells un fil conductor de la cinta.

Hi ha molts personatges brillants en la seva mesura i és que es pot dir que cadascú té el seu moment de glòria. A banda de la interpretació i del guió, durant tota la pel·lícula veiem televisions i sentim radios que ens situen en el context de plena campanya electoral nordamericana (la darrera) i de fet, la darrera -curta- dissertació de Pitt té el seu perquè en aquests talls que es van sentint durant tot el metratge.
Si que és cert que l'argument no és massa original, però està narrada d'una manera poc convencional i cada detall està pensat, tant en la composició dels enquadraments com en el comportament dels personatges. I tornant als personatges, fer especial menció a un James Gandolfini magistral, que en pocs segons ja fa gran l'escena.

D'altra banda cal destacar un parell de detalls. En primer lloc el curiós pla subjectiu de la porta -si, si, la porta- del cotxe, em sembla genial. I sens dubte l'escena del primer assassinat de Pitt, a càmera lenta, amb una excel·lent banda sonora (track escollit) i tan ben pensada i realitzada que et fa exclamar un wow! en veure-la. Per cert, sensacional la banda sonora.
En realitat, hi ha moltes coses d'aquest muntatge que són transgressors, des del començament de la cinta (literalment) fins al final, en que els crèdits no tenen música, tan sols so ambient. Molt recomanable.

Adient per als que els agrada que els sorprenguin gratament com ho va fer Tarantino en el seu moment i contraindicat per a qui pensi que va a veure trets i persecucions d'un asassí a sou.

Fitxa:
2012
Director: Andrew Dominik
Guió: Andrew Dominik i George V. Higgins (novel·la)
Repartiment: Brad Pitt, Richard Jenkins, Ray Liotta, James Gandolfini, ...

Track escollit:
"Love Letters"
by Ketty Lester

Frase escollida:
Jackie Cogan: America is not a country it's a business.