Michael Douglas (William 'D-Fens' Foster) fa una de les seves millor interpretacions encarnant aquest home -vestit amb impecable camisa blanca amb bolígrafs a la butxaca, corbata fosca, ulleres d'oficinista i maletí- amb tendència violenta (per això té una ordre d'allunyament a la seva ex-dona) en una cinta que descriu prefectament l'infern que envolta una societat decadent amb misèria per totes bandes.
Els plans generals ens contextualitzen magistralment l'angoixa i l'estrés causants de l'ira del personatge i els primers plans ens fan gaudir de la interpretació dels dos protagonistes, el ja citat Douglas i Robert Duvall (Detective Prendergast).
Si bé és cert que la pel·lícula juga amb una moralitat dubtosa que prioritza l'alleujament personal en detriment de la racionalitat, la gran majoria de les queixes del protagonista fan que ens identifiquem amb ell per la santa raó que té, per bé que els mètodes utilitzats no acaben de combregar amb molts de nosaltres.
La cinta està estructurada en diversos actes ben diferenciats, en les escenes que va patint i superant el protagonista. Memorables l'escena de la botiga del coreà i la del restaurant de menjar ràpid.
La gràcia de la història és que sovint ens trobem en aquestes situacions a la vida i que en un entorn hostil les coses se solen tòrcer.
En alguns aspectes podriem dir que té similituds amb Taxi Driver, però Joel Schumacher dirigeix a la seva manera i si bé pot estar-ne inspirada, la cinta en qüestió se sustenta per si sola.
Un retrat, doncs, d'una societat en caiguda lliure on a ningú li importa la vida de ningú, on no hi ha respecte per a res i, la veritat, és esfereidor el que n'arriba a ser d'actual...
Potser la pega de la pel·lícula és el final, poc elaborat, fàcil i fluix. Amb un parell de personatges amb caràcter segurament se li podria haver tret més suc. Enlloc d'això s'opta per titllar de boig al protagonista desvirtuant el fons de perquè fa el que fa.
Adient per a qui li agradi els retrats de la decadència ben portats i contraindicat per als que la seva màxima aspiració sigui esperar que arribi divendres per sortir de festa i pillar la taja.
Fitxa:
1993
Director: Joel Schumacher
Guió: Ebbe Roe Smith
Repartiment: Michael Douglas, Robert Duvall, Barbara Hershey, Rachel Ticotin...
Track escollit:
"The Stripper"
Written by David Rose
Performed by David Rose and His Orchestra
Courtesy of POLYGRAM SPECIAL MARKETS
Frase escollida:
Mr. Lee: Drink, eighty-fie sen. You pay or go!
William 'D-Fens' Foster: I don't understand "fie". There's a "v" in the word "five". No "v's" in China?
Mr. Lee: Not Chinese. I'm Korean.
William 'D-Fens' Foster: Whatever.
1 comentari:
Aquesta película ja es va fer, concretament a l'any 1976, quan es titulava Taxi Driver. En aquest sentit, em sembla rellevant fer una breu al•lusió a l’estat físic i mental en que es trobava Paul Schrader, guionista i veritable creador de Tavis Bickle per entendre la diferència principal entre aquestes dues produccions;
"At the time I wrote it [Taxi Driver], I was in a rather low and bad place," Schrader says. "I had broken with Pauline [Kael], I had broken with my wife, I had broken with the woman I left my wife for, I had broken with the American Film Institute and I was in debt." For several weeks, he drifted around LA, living and sleeping in his car, eating junk food, watching porn. Eventually, when his stomach began to hurt badly, he went to the hospital and discovered he had an ulcer. "When I was talking to the nurse, I realised I hadn't spoken to anyone in weeks ... that was when the metaphor of the taxi cab occurred to me. That is what I was: this person in an iron box, a coffin, floating round the city, but seemingly alone."
El principal retret que es mereix Falling Down és que es tracta d’una pel•lícula sobre l’alienació que no esta ni escrita ni pensada des de l’alienació. El guionista es pren la llibertat de jutjar alegrement al seu personatge a través d’unes cintes de vídeo que fan riure –o inclús anar de ventre, segons com es miri- i que rememoren escenes de la vida familiar, quan tothom s'estava, condemnant tácitament al personatge de D-Fens per haver abandonat les seves obligacions de pater familias. Això no passa mai a Taxi Driver, película veritablement valenta i coherent, perquè Schrader es troba al mateix nivell de confusió que el seu heroi; “I am Travis Bickle” declarava en una entrevista. Falling Down és en el fons una pel•lícula terriblement conservadora portada a terme per persones poc qualificades i sobretot, covards.
Publica un comentari a l'entrada