Argo

Consagració definitiva de Ben Affleck com a director. Es tracta d'una pel·lícula basada en fets reals (desclassificats pel president Clinton) molt ben portada, molt ben rodada i que plasma perfectament les adversitats en que es van trobar els sis membres de l'ambaixada dels EUA a l'Iran immersos en la descabellada farsa per rescatar-los inventant el rodatge d'una pel·lícula de ciència-ficció.
L'ambientació és espectacular, començant pel senzill detall d'utilitzar el logo de la Warner dels anys 70. Destaca per la senzillesa i eficàcia alhora. 
En primer lloc, la breu contextualització política mitjançant una veu en off és una manera molt intel·ligent de plasmar els moments tensos que es vivien aleshores.
D'altra banda, la manera de filmar-la mostra realment l'angoixa, l'estrès i la perillositat de la incertesa d'aquells moments. I en gran part la interpretació dels personatges fa que això sigui possible. I és que cadascun d'ells broda el paper. A més, deixant de banda el propi Affleck, que té el pes important a la trama, però que no se sobrepassa en els seus moments de càmera, tots i cadascun dels personatges gaudeixen dels seus moments d'una manera molt equilibrada, sense grans pretensions, floritures o monòlegs que intentin passar a la posteritat, deixant que el realisme envaeixi la pantalla.
Destacar les interpretacions de John Goodman (John Chambers) i  Alan Arkin (Lester Siegel), un bon tàndem que fins i tot dóna algunes notes d'humor.

I és que a banda de les acurades interpretacions hi ha un element molt important en aquesta pel·lícula que s'ha mesurat perfectament. Hi ha tres tècniques de rodatge diferents en funció de la localització que ens ocupa. D'una banda tenim les escenes de la CIA, rodades d'una manera molt pulcra, amb moviments suaus de càmera, colors més aviat freds, imatges ordenades i netes. En segon lloc tenim les localitzacions de Los Angeles, amb colors més càlids i una més que evident ambientació de l'època (només li faltaria que fos un color rentat tant característic d'aquells anys, però ja està bé així, d'una altra manera quedaria molt artificial). I en tercer lloc les escenes de l'Iran, amb més gra, més mogudes, tumultuoses i caòtiques, plasmant així, un més que evident realisme.

L'aspecte de la banda sonora és el correcte, doncs acompanya sense embrutar la imatge i complementa bé les escenes que calen ser complementades. L'absència de música en determinats moments també és l'adient.

I com a detall de la implicació de tots i cadascun dels departaments d'aquesta empresa està la caracterització dels personatges implicats en la trama. Cosa que es fa evident als títols de crèdits finals, on hi ha un acarament de les imatges dels protagonistes reals amb els de la pel·lícula.

Adient per a amants del bon cinema polític amb barreja de thriller i drama, aquesta ho té tot. Contraindicada per a aquells que quan veuen la frase 'basada en fets reals' ja donen mitja volta a veure'n alguna amb explosions.

Fitxa:
2012
Director: Ben Affleck
Guió: Chris Terrio i Tony Mendez (llibre)
Repartiment: Ben Affleck, Bryan Cranston, Alan Arkin, John Goodman, Tate Donovan, Clea DuVall, Scoot McNairy, ...

Track escollit:
"Hip Hug-Her"
Written by Steve Cropper, Donald Dunn, Al Jackson Jr. and Booker T. Jones
Performed by Booker T. & The MG's

Frase escollida:
Lester Siegel: The saying goes, "What starts in farce ends in tragedy."
John Chambers: No, it's the other way around.
Lester Siegel: Who said that exactly?
John Chambers: Marx.
Lester Siegel: Groucho said that?