Enorme pel·lícula dirigida magistralment per Bryan Singer. La cinta va acompanyada d'una fotografia excel·lent que passar a ser un personatge més. La il·luminació, l'enquadrament meticulós i uns elements subliminals molt ben escollits fan que no et moguis de la cadira en el que dura la cinta.Potser el fet que ni el propi repartiment de la película sabés fins a l'estrena de la mateixa qui era el dolent fa que sigui més veraç la interpretació, i és que qualsevol dels personatges és digne d'un dels millors guions de la dècada dels noranta.
Magistral Kevin Spacey en el paper de Roger "Verbal" Kint, que és qui porta el pes de la narració, però tots, absolutament tots estan pletòrics... Des de Gabriel Byrne (Dean Keaton) fins a Pete Postlethwaite (Kobayashi) passant per Chazz Palminteri (Dave Kujan, US Costums).
Una pel·lícula on tots els recursos -tant tècnics com d'interpretació- estan al servei del guió, que no delataré per no espatllar el final d'algú que no l'hagi vista (a aquest algú: ja aniria sent hora de veure-la).
El cas és que 17 anys després de la seva estrena, és una pel·lícula que no ha envellit i malgrat les cintes amb sorpresa final solen perdre un cop ja el saps, és tal la grandesa de tot plegat, que tant de temps després, segueix vigent com el primer dia.
Cert és que el guió és una mica trampós, però el cas és que és efectiu i aconsegueix que t'ho empassis fins que al final, després d'una mica més d'hora i mitja, exclamis el que sigui que exclamis quan destapes el regal.
Sens dubte una d'entre el top 100 de la història del cinema, adient per a qui vulgui estar enganxat i atent a tot el que passa (és important) durant tota l'estona i contraindicat per al que vulgui que explosions i efectes diversos siguin l'eix transversal d'una pel·lícula entorn a la Mafia.
Fitxa:
1995
Director: Bryan Singer
Guió: Christopher McQuarrie
Repartiment: Stephen Baldwin, Gabriel Byrne, Benicio del Toro, Kevin Pollak, Kevin Spacey, Chazz Palminteri, Pete Postlethwaite, ...
Track escollit:
"Main Theme"
by John Ottman
OST
Frase escollida:
Verbal: Who is Keyser Soze? He is supposed to be Turkish. Some say his father was German. Nobody believed he was real. Nobody ever saw him or knew anybody that ever worked directly for him, but to hear Kobayashi tell it, anybody could have worked for Soze. You never knew. That was his power. The greatest trick the Devil ever pulled was convincing the world he didn't exist. And like that, poof. He's gone.
1 comentari:
Discrepo bastant sobre el teu punt de vista de la pel•lícula, i enormement sobre el lloc que li otorgues en la historia del cinema, però en canvi comparteixo al cent per cent el teu argument al respecte del guió, particularment quan afirmes, amb molta lucidesa i encert, que és extremadament manipuador, efectista i d’una manca d’honestedat terrible vers l’espectador. En definitiva, és pur artifici, una formula tancada, que no respira, mancada de naturalitat i marge per l'improvisació. La pel•lícula es resenteix de tot aixà; si estigués obligat a compararla amb alguna cosa diria que s'assembla a una habitació sense ventilar o a uns calçotets excessivament cenyits. No hi ha res pitjor en una pel•lícua -i en la vida- que un guió perfecte, perquè, com deia Sylvia Plath, "la perfección és terrible, no puede tener hijos".
Publica un comentari a l'entrada