Quatre amics, directors de cinema i escriptors de guions decideixen fer una pel·lícula composta per quatre històries diferents (cadascú dirigeix una d'elles) amb un nexe comú, el grum d'un hotel decadent durant la nit de cap d'any.
Aquest grum (Ted the Bellhop) l'interpreta magistralment Tim Roth, exagerant-lo fins a límits insospitats i expressament sobreactuat.
La primera història, The missing ingredient, és fluixa. Un akelarre de bruixes que volen reviure la seva deesa a la suite nupcial on anys enrere va ser víctima d'un malefici. No negaré que l'atrezzo està molt cuidat, que hi ha alguns gags dignes de menció (generalment involucren a Roth), però en general és pobra i plena de situacions gratuïtes com el top-less general de les bruixes en ple ritual.
La segona és magistral. The wrong man narra les peripècies que ha de passar el grum Ted en una habitació de l'hotel en la que entra per error on un matrimoni juga a una macabra situació de gelosia i infidelitat absurdes. Meravellós la interpretació de David Proval, que fa de marit, Sigfried. És genial la compenetració entre ell i Tim Roth i pràcticament no pares de riure en tot el que dura l'escena. Sens dubte una de les millors, per no dir la que més entitat té. Estèticament molt cuidada, entre retro i inquietant gràcies a la iluminació perfectament dissenyada i els moviments de càmera perfectes.
Pel que fa la tercera, The Misbehavers, està força bé. Els menuts que interpreten els fills d'un mafiós mexicà (Antonio Banderas), fan un magnífic trio amb Tim Roth. És curiós com el nen petit (Danny Verduzco) recorda el petit Michael Banks de Mary Poppins, bastant més irreverent, evidentment.
La història es fa més histriònica cada minut de cinta que passa, en part gràcies a l'histrionisme propi de Roth, que ens posa tensos de collons.
I finalment el quart capítol, The Man from Hollywood. Encara que no veiéssim qui és el personatge principal de la història, el que parla més, el que més presència té; sabriem que aquesta l'ha dirigida i escrita Quentin Tarantino. Els diàlegs, les referències i cites al cinema anterior són marca de la casa d'aquest paio que fa meravelles gairebé cada vegada que es posa darrera la càmera o davant d'un full en blanc. Els secundaris el comparsen bé, però és ell qui es llueix. Fins i tot Tim Roth passa a un segon pla en aquesta quarta entrega.
Especialment digne de menció el llarguíssim pla-seqüència de l'inici de l'escena. Un dels nombrosos homenatges als que ens té acostumats Tarantino.
En general és sensacional. De fet ja està bé que comenci un pèl fluixa, mica en mica ja es va fent gran i més gran...
Adient per a fans dels diàlegs hil·larants, absurds, irreverents i un llaaaarg i sensacional etcètera; contraindicat per a qui odiï Tarantino i els seus colegues.
Fitxa:
1995
Directors i guionistes:
Allison Anders - The missing ingredient
Alexandre Rockwell - The Wrong Man
Robert Rodríguez - The Misbehavers
Quentin Tarantino - The Man from Hollywood
Repartiment: Tim Roth, Madonna, Antonio Banderas, David Proval, Bruce Willis, Quentin Tarantino, ...
Repartiment: Tim Roth, Madonna, Antonio Banderas, David Proval, Bruce Willis, Quentin Tarantino, ...
Track escollit:
"Sentimental Journey"
Written by Bud Green, Les Brown, Ben Homer
Performed by Juan García Esquivel (as Esquivel)
Courtesy of The RCA Records label of BMG Music
Frase escollida:
Chester: Ted, what do you think of that tasty beverage?
Ted the Bellhop: It's quite good sir.
Chester: No, no, no! It's *Fucking* good. Now let's do that again. Ted, what do you think of that tasty beverage?
Ted the Bellhop: It's *Fucking* good sir!
1 comentari:
En general no puc dir que comparteixi el teu entusiasme per Four Rooms. Tu mateix assenyales que és molt desigual i que encadena fragments que consideres brillants amb d’altres que no tenen ni cap ni peus. Jo diria que els segons proliferen més que els primers, però en tot cas val la pena insistir en que inclús involuntàriament, inclús pensant que la cosa no té cap mena de gràcia, un acaba rient davant certes situacions, més per escatològiques i extravagants que per altra cosa. La he tornat a veure no fa gaire, sense parar-hi gaire atenció, ho reconec –estava preparant el sopar, mentrestant- i em vaig acabar de convèncer que, vista així, a fragments i mentre rentes un enciam, la cosa és suportable, però dedicar-li plena atenció a la pel•lícula pot ser una càrrega massa gran per les limitacions humorístiques dels quatre sketchs que la composen. En tot cas és una obra simpàtica inclús en els seus pitjors moments –es percep una certa llibertat en el procés de creació, una espècie d’indiferència vers el resultat final, fins i tot s’intueix un rodatge més divertit que la pròpia pel•lícula-, i pel preu de l’entrada, no ho oblidem, pots veure senyores en topless i nens fumant cigarrets, la qual cosa sempre és d’agrair en els temps de desànim i postració que vivim. A mi em vindrien ganes de dir que és una pel•lícula prescindible si no fos per aquest aire de manca de pretensions que conserva en tot moment, i aleshores, quan penso que els autors no han intentat fer un producte de qualitat, ni tan sols una comèdia de les considerades gamberres –que sempre son les més inofensives- m’adono que Four Rooms és el següent projecte cinematogràfic de Quentin Tarantino després de Pulp Fiction, i que després d’un èxit –més que comercial- tan aclaparador, és normal anar de festa amb els amics, cometre algun excés i en definitiva, creure que qualsevol cosa que surt de la teva càmera és especial.
Publica un comentari a l'entrada