El cas és que Mann, encisat per la tecnologia HD, defuig la homogeneïtat i coherència estètica i porta més enllà l'ús d'aquesta tecnologia supeditant la mateixa pel·lícula i fent que l'HD mani. La càmera canvia de focus, d'il·luminació i fins i tot de color com li dóna la gana.
I és que precisament la pel·lícula està estructurada de la mateixa manera que l'estil de vida dels personatges, sense sentit aparent, al llindar del que està bé i del que està malament, fent d'agent doble, sent policia sense que es noti, sent pel·lícula, però sense que ho sembli...
Aquesta manera de rodar undercover que fa que et sentis molt proper a l'acció, sense abusar del parkinson de càmera i creant una confusió molt adient per al propòsit de la cinta.
Perque la història no va de la missió, no va de traficants perseguits per policies, això només és el pretext. El nus de la història és precisament això, el dilema de fer de bo i de dolent al mateix temps, la perillositat de viure al llindar i de treballar pel bé a la vegada que fas de dolent. De triar finalment en quin bàndol et quedes.
Pel que fa a la interpretació és correcte. Farrell sempre fa la mateixa cara a totes les pel·lícules i és un posturitas, però aquí li queda bé. Cal subratllar el paper de Luís Tosar, que amb una mirada i molt poques paraules ho diu tot. Genial.
Cal fer una menció especial -honorífica diria jo- al tiroteig final. Gràcies probablement a la tecnologia HD i a la manera de rodar de Mann, és una de les millors escenes de trets en la història del cinema. El punt de vista de la càmera et fa viure-ho com si fossis allà (sobretot els que van anar a veure-la al cinema amb un bon sistema de so). Les armes tenen so d'armes, aterrador. Sembla que ho visquis en primera persona i és el que ha de ser, cruel. Sense floritures ni malabarismes. Trets en estat pur.
Només per aquesta escena val la pena.
Adient per a qui vulgui entrar dins el film sense complexes i deixar-se portar i contraindicat per als fans incondicionals de la sèrie dels vuitanta que vulguin fer un revival.
Fitxa:
2006
Director: Michael Mann
Guió: Michael Mann, Anthony Yerkovich
Repartiment: Colin Farrell, Jamie Foxx, Li Gong, Luís Tosar, ...
Track escollit:
"Numb/Encore"
Written by Jay-Z (as Shawn C. Carter), Kanye West (as Kanye Omari West), Mike Shinoda, Brad Delson, Chester Bennington (as Chester C. Bennington), Rob Bourdon (as Robert G. Bourdon), Phoenix Farrell (as David Farrell), Joseph Hahn
Performed by Jay-Z / Linkin Park
Frase escollida:
Det. James 'Sonny' Crockett: [while walking through an alley under heavy guard] Why do I get the feeling everyone knows we're here 15 blocks out?
Det. Ricardo Tubbs: 'Cause everyone knows we're here 15 blocks out.
1 comentari:
“La ciudad -Shenyang- tiene un clima con temperaturas extremas que pueden superar los 35 ºC en verano y descender hasta los -25 °C en los meses de invierno.” (Wikipedia)
L’estat de conservació és un terme que s’utilitza, principalment, per fer referència a la probabilitat de supervivència d’una espècie animal –en perill d’extinció- o per valorar el deteriorament d’una obra d’art provinent, en part, d’un procés d’envelliment natural, o, en els casos més flagrants, d’una intervenció –o manipulació prèvia sobre la peça- inadequada. Un dels factors que influeix de forma decisiva en aquest desgast inherent al pas del temps és la humitat i la temperatura, fins al punt que en el món de la restauració s’afirma que els canvis ambientals poden produir deformacions.
Gong Li va néixer a l’any 1965 a la ciutat de Shenyang, i si volguéssim buscar punts de referència per orientar el debat sobre el seu estat de conservació –amb diferència, l’aspecte més fascinant de Miami Vice-, podríem afirmar –les dates de naixement ens ofereixen pistes concloents al respecte- que ens trobem davant la versió xinesa de la molt nostra Neus Asensi, també nascuda a l’any 1965, però possiblement més perjudicada per la qüestió de les humitats al haver nascut un mes d’Agost a Barcelona.
Gong Li es el cor i les cames de Miami Vice, de manera que l’espectador instruït en el món de les extremitats inferiors no podrà evitar citarse a sí mateix, una vegada més i diverses vegades al llarg de la projecció, l’aforisme atribuït a Nietzsche; “En la montaña el camino más corto es de cima en cima; pero para eso hay que tener las piernas largas.” Les cames de Gong Li combinen rigidesa amb flexibilitat, són dúctils i plegables, alhora que emparen l’estructura del cos, evitant que, de sobte i sense cap motiu aparent, l’actriu caigui a terra. Busquen satisfer les necessitats funcionals sense prescindir d’un cert esteticisme o il•lusió ornamental, seguint els postulats de la dinastía Song. Aprofitant l’avinentesa, i la metàfora sobre el món de la construcció; les cames de Gong Li representen el revers de la consigna de Le Corbussier, quan defensava que els habitatges –i per extensió, tot el procés d’industrialització i racionalització de l’arquitectura- havien de respondre a la idea d’una machine à habiter. Oblidava el dissenyador i urbanista suís el fenomen del misteri que s’observa en les teulades corbes de l’arquitectura xinesa així com en el viratge inesperat que va del genoll al turmell, en les cames, insisteixo, de Gong Li.
Per acabar, voldria destacar el fet que la pel•lícula ofereix un nombre significatiu d’escenes verdes i picants com per poder gaudir de l’espectacle repetidament, amb escreix, i des d’angles i perspectives variades. Passen coses a la dutxa, dins un cotxe i em sembla recordar que també al llit –no recordo si amb espelmes o sense-, per felicitat nostra i dels propis protagonistes, que semblen quedar la mar de satisfets.
No cal dir que l’aparició de Gong Li salva aquesta pel•lícula d’un fracàs estrepitós –més enllà de les escenes eròtiques ens queda una reguitzell de bajanades front a les quals un es penedeix profundament d’haver après a llegir i escriure- propulsant finalment la cinta a la categoria, gens menyspreable, de producte audiovisual que alimenta el somni i el desig.
Publica un comentari a l'entrada