A banda del citat efectisme, la pel·lícula en sí aconsegueix l'ambient hostil i opressiu desitjat només amb un parell de coses ben senzilles. D'una banda tenim la Ciutat com a protagonista, un personatge més. Una ciutat que no es cita i que de la que contemplem la brutícia, la pobresa a cada racó, a cada cantonada. És la il·luminació i el color pobre que ens fa palpar la decadència extrema de la societat que se'ns descriu.
En segon lloc tenim la pluja constant, molt utilitzada des de Blade Runner. La pluja crea confusió, les imatges borroses, angoixa constant. De fet no para de ploure fins al desenllaç de la història. Sens dubte que és un factor important de la pel·lícula i el seu resultat.
Pel que fa a la interpretació dels personatges, tenim a Brad Pitt (Detective David Mills), que gràcies a aquesta pel·lícula es podria dir que va deixar de ser només una cara bonica. Pitt fa molt bé de detectiu jove, impulsiu i una mica fatxenda. En segon lloc tenim a Morgan Freeman (Detective Lt. William Somerset), el clàssic detectiu aturmentat per tot el que ha viscut, amb ganes de deixar-ho i constantment en desacord amb les maneres del seu company.
Amdós personatges evolucionen durant la trama i si bé es pot dir que Mills s'apropa més a la manera de fer de Somerset, l'evolució es mútua.
I en darrer lloc però no menys important tenim al provocador Kevin Spacey (John Doe), que malgrat apareix als últims minuts, omple la pantalla i de quina manera.
Els secundaris fan el seu paper a la perfecció sense eclipsar als tres principals.
Un darrer apunt. Memorable la primera escena de la biblioteca, música inclosa (track escollit).
En definitiva un producte amb un argument força habitual amb matissos que la fan especial, adient per a aquells que vulguin veure una policíaca que no et permeti apartar els ulls de la pantalla i contraindicada per als que detestin la sensació plujosa angoixant.
Fitxa:
1995
Director: David Fincher
Guió: Andrew Kevin Walker
Repartiment: Brad Pitt, Morgan Freeman, Kevin Spacey, Gwyneth Paltrow, ...
Track escollit:
"Suite No. 3 in D Major, BWV 1068 Air"
Written by Johann Sebastian Bach
Frase escollida:
Dr. Beardsley: He's experienced about as much pain and suffering as anyone I've encountered, give or take, and he still has Hell to look forward to.
1 comentari:
Los pecados capitales eran ocho antes de ser siete, debido a la expulsión de la acedia o pereza espiritual del cánon -del mismo modo que lo fue recientemente Plutón del sistema planetario, (relegado a la categoría un tanto impertinente y faltona de planeta enano) por razones inconclusas y a mi parecer asombrosas, particularmente y también por lo que se refiere a este pecado contra el Amor de Dios. Es ilustrativo leer la definición que hace el Catecismo de la acedia o taedium cordis, como lo llama Aldous Huxley en On the Margin; Notes and Essays, así como conocer sus devastadores efectos; se trata, en definitiva, "de rechazar el gozo que viene de Dios y sentir horror por el bien divino" y conlleva "la disipación -o sea un vagabundeo ilícito del espíritu-, la pusilanimidad, el torpor, el rencor, la malicia, el odio a los bienes espirituales y la desesperación." Yo lo definiría más exactamente como las pocas ganas que algunos tienen, por la mañana, de hacer nada en absoluto, salvo, con mucha suerte y siendo optimistas, frotar la palma de sus manos contra la cara interior de sus muslos, pero no pretendeo entrar en controversias hermenéuticas con las autoridades eclesiásticas -podría entenderse que el cntenido de la acedia viene englobado en la pereza y que por cuestiones de economía narrativa se prefirió prescindir de la primera-,simplemente me gustaría saludar, muy brevemente y de pasada, aquellos pecados que ya no forman parte de los siete y que por lo tanto no tienen cabida en esta película, ni tan siquiera reciben la mención honorífica de capitales -una especie de estrella Michelin en el mundo de las ofensas a Dios- a pesar de que muchos de ellos han hecho méritos suficientes para recibir algún tipo de distinción.
Publica un comentari a l'entrada