Segona entrega de Batman de Christopher Nolan. Aquesta suposava un enorme repte, doncs tornava a les pantalles el presonatge del Joker i Jach Nicholson (a la de Tim Burton) havia deixat el llistó altíssim.
El malaguanyat Heath Ledger tenia una pressió enorme i amb l'ajut dels guionistes va optar per la millor decisió que es podia pendre: no copiar el Joker de Nicholson (dels 80, molt 'pop' tot ell, un pallasso...) i crear-ne un de nou.
Així doncs, Ledger va fer del personatge algú imprevisible, sense codi moral, una mena de psicópata, i realment ho broda. De fet, el mateix Joker té una frase a la pel·lícula en la que s'autodefineix perfectament: "Do I really look like a guy with a plan? You know what I am? I'm a dog chasing cars. I wouldn't know what to do with one if I caught it! You know, I just... *do* things".
Deixant de banda la magistral actuació de Ledger, aquesta segona entrega té bastant més ritme que la primera (evidentment perque aquí ja sabem d'on ve Batman i tota la pesca. L'acció és més trepidant i la complicitat en l'entorn de Bruce Wayne/Batman es fa més i més gran. Alfred, Lucius Fox i Jim Gordon (Michael Caine, Morgan Freeman i Gary Oldman, respectivament) prenen un caire més important cobrint les espatlles i proveïnt a l'heroi.
Per altra banda, els més secundaris mafiosos de torn estan a l'altura, però el canvi de Rachel Dawes (de Katie Holmes a Maggie Gyllenhaal) tampoc no acaba de ser del més fructífer. Harvey Dent et deixa fred. No acaba de ser un bon fiscal i amb mitja cara cremada com a Two-face encara te'l creus menys (sobretot pel canvi rapidíssim de mentalitat, una mica com el pas d'Anakin Skywalker a Darth Vader, permeteu-me la referència)
La trama, com no podia ser d'una altra manera, gira entorn al Joker i no decepciona, la veritat. Hi ha moments magistrals a la pel·lícula, perfectament ambientada, tot sigui dit. En destaco un en plena persecució entre el Joker (en un camió) i Batman (en una motocicleta, per dir-ho d'alguna manera). Quan Batman entortolliga un cable d'acer entre els eixos del tràiler que condueix el Joker i en enganxar-ho en una columna d'acer i tensar-se el camió vola pels aires com si tingués una molla als eixos posteriors; en aquell moment, es fa un silenci. Silenci. Ni música, ni efectes de so per uns breus segons... Impressionant.
En resum, a la altura de les espectatives. Adient per a aquells que es van quedar amb ganes de més després de la primera i contraindicat per a aquells que hagin decidit que les bones pel·lícules de Batman no els acaben de convèncer.
Un apunt final. Grans diàlegs per part de molts dels personatges. Des de la ironia fina de Lucius Fox i Alfred, fins a les inquietants reflexions lapidàries de Joker.
Fitxa:
2008
Director: Christopher Nolan
Guió: Bob Kane (personatges), David S. Goyer (història), Christopher Nolan, Johnatan Nolan
Repartiment: Christian Bale, Heath Ledger, Michael Cane, Gary Oldman, Morgan Freeman, Aaron Eckhart...
Track escollit:
"I am The Batman"
Composer: Hans Zimmer & James Newton Howard
Frase escollida:
The Joker: Wanna know how I got these scars?
1 comentari:
Stanley Kramer va ser un dels grans productors independents a l’època daurada del Hollywood clàssic. Era un home de fortes conviccions amb un evident compromís polític d’esquerres. Les seves pel•lícules tenien l’objectiu de fer reflexionar a l’espectador en torn a un tema social en concret, raó suficient per apretar a córrer, generalment, però curiosament no en el cas de Kramer, que sempre treballava amb honestedat i amb la suficient intel•ligència com per no simplificar la realitat en excés, evitant dogmatismes i dreceres, introduint interrogants a les conviccions d’uns i altres, perquè encara que per molts resulti estrany i difícil de concebre, només tenen raó els que no saben de què estan parlant. Més endavant Kramer es va posar a dirigir pel•lícules. No era ni molt menys un artista, però sabia entendre els gustos del públic, a més de copsar perfectament l’atmosfera d’una època efervescent. Les seves obres més populars son Vencedores o vencidos (1961), El mundo está loco, loco, loco (1965) y Adivina quién viene esta noche (1967) tot i que a mi em sembla molt superior la seva primera pel•lícula No serás un extraño –una pel•lícula de metges, com es feien abans-, adaptació cinematogràfica de la cèlebre novel•la de Morton Thompson. Fins i tot va tenir temps de rodar una pel•lícula espantosa a Espanya –hi sortien les muralles d’Àvila, concretament-, però que tenia la virtut, això sí, de reunir a Sofia Loren i Cary Grant a la gran pantalla (ell es va enamorar perdudament i si no recordo malament, fins i tot li va demanar matrimoni, com és natural). Però més enllà de xafarderies, el que més m’interessa de Stanley Kramer son unes reflexions que va fer sobre la seva pròpia filmografia, recollides a l’antologia de Bertrand Tavernier sobre el cinema americà clàssic (50 ans de cinéma américain), on Kramer afirmava el següent:
“Retrospectivamente pienso que la mayor parte de mis películas eran demasiado ambiciosas para que fueran arte. El sueño que cada una de ellas me inspiraba era fantàstico pero la realidad es, desgraciadamente, muy inferior al sueño".
Fa molts anys vaig entrar al cinema Casablanca de Barcelona per veure una pel•lícula d’un director desconegut però que havia causat certa sensació al festival de Sitges. La pel•lícula es deia Memento i en el seu moment va ser tota una revelació. Passat el temps es podrien dir moltes coses sobra la seva trama efectista i artificial, sobre les trampes que amaga el guió i el muntatge, sobre la ingenuïtat –érem joves, impressionables i buscàvem nous artistes per idolatrar- dels que varem quedar impactats per la suposada originalitat de la proposta, però almenys el talent d’aquell Christopher Nolan estava a l’alçada de les seves intencions. Des d’aleshores he seguit la trajectòria d'aquest director amb considerable desolació –a vegades, com el cas de Inception, amb veritable horror- constatant que malgasta diners i energia en productes que no estan al nivell de la seva desmesurada ambició.
A Stanley Kramer també li faltava talent, però almenys tenia la modèstia suficient per ser-ne conscient.
Publica un comentari a l'entrada