Flight

El que sembla una pel·lícula sobre un vol formidable, una acrobàcia aèria i uns efectes especials colpidors (sempre segons el tràiler), acaba sent la història sobre un pilot de línies aèries molt qualificat i dotat, però amb greus problemes de drogues i sobretot d'alcohol. Cosa que d'entrada fa, com a mínim, dubtar de qui ens porta quan viatgem pels aires.
A banda d'això, purament anecdòtic, la cinta es recrea en les conseqüències habituals després d'un accident aeri, les diferents parts implicades, la lluita en contra de l'evidència per part del protagonista..., tot acabat amb una filigrana de final semi-feliç al més pur estil de Hollywood.

A banda d'una bona fotografia i un excés (ben entès) de moviment de càmera durant les turbulències de l'avió com a aspectes tècnics, la cinta destaca sobretot per dues coses. En primer lloc per la interpretació dels principals personatges. D'una banda Denzel Washington (Whip Whitaker), que interpreta molt bé separant l'estat ebri i sobri, encara que algunes vegades en el doblatge no acabi de veure-se'n la diferència. Don Cheadle i Bruce Greenwood (Hugh Lang i Charlie Anderson, respectivament) són correctes, sense eclipsar els protagonistes. I Kelly Reilly (Nicole), fa de perfecta ionqui desenganxant-se amb ganes de viure i amb por de recaure.
Brillant l'aparició de John Goodman (Harling Mays), el camell de Whitaker. La seva actuació, que per temps en pantalla podria ser un cameo, és sensacional, donant uns tocs d'humor amb algunes frases fetes i menjant-se la càmera (per interpretació i per dimensions...).
Digne de menció de James Badge Dale (Gaunt Young Man - Mark Mellon), que interpreta un malalt de càncer força lúcid dins de la seva bogeria.

I en segon lloc -d'aspectes que destaquen de la pel·lícula- està la banda sonora. Si bé és cert que la cinta per sí sola està prou bé, la banda sonora molt ben escollida acaba d'amanir-ho tot i li dóna un caràcter molt adient.
Hi ha moltes cançons molt ben escollides per cada moment de la trama, i potser és força evident l'elecció de Sweet Jane de Cowboy Junkies per l'escena de la punxada d'heroïna, però fins i tot la música de l'ascensor (no la versió original, si no una versió a l'estil de fil musical), With a Little Help From My Friends, de The Beatles, va com anell al dit per a l'ocasió de l'escena...

Adient per a gaudir de quelcom amb ritme narratiu i musical, contraindicat per a qui es pensi que tracta de maniobres aèries impossibles una darrera l'altra (només n'hi ha una i no té un pes excessivament important a la trama).

Fitxa:
2012
Director: Robert Zemeckis
Guió: John Gatins
Repartiment: Denzel Washington, Nadine Velázquez, Kelly Reilly, John Goodman, Don Cheadle, Bruce Greenwood, James Badge Dale, ...

Track escollit:
"Simpathy for the Devil"
Written by Mick Jagger & Keith Richards
Performed by The Rolling Stones

NOTA: Afegeixo un link amb el llistat d'Spotify de la resta de cançons -que val la pena- AQUÍ

Frase escollida:
Harling Mays: I'm on the list, baby girl. Mister Mays. Harling.

Con Air

És difícil trobar una pel·lícula on hi surti Nicolas Cage que sigui bona, i aquesta no n'és l'excepció. Una cinta d'acció carregada de tòpics i despropòsits on l'acció -simplificada en trets, explosions i baralles- és el fil conductor d'una trama buida i d'una construcció de personatges (tret de comptades excepcions) inexistent.

La cosa va d'un avió que trasllada presos fent una escala. Resulta que en aquest avió de màxima seguretat hi posen el bo i millor de la societat criminal i és clar, emboliquen la troca d'una manera exponencial. Només algunes frases, alguns personatges i poca cosa més ajuden a empassar-te els moments intermedis entre una cosa i l'altra.
En general molt pobra.

Les poques coses que valen la pena són John Malkovic (Cyrus 'The Virus' Grissom), en un paper que li va com anell al dit i l'ambigüitat de Steve Buscemi (Garland 'The Marietta Mangler' Greene) que en realitat fa una entrada en escena brutal com si fos un paio perillosíssim i al final li acabes agafant afecte. Alguna frase memorable d'aquests dos personatges com l'al·lusió de Buscemi a la ironia que suposa celebrar una "festa" en un avió al ritme de la cançó d'un grup que precisament va morir estavellant-se en un accident aeri.

Pel que fa a la resta, ni les escenes d'acció estan massa aconseguides, ni res destaca especialment. Hi ha molt errors de lògica i qui se suposa que porta el pes del protagonisme, Cage, cansa molt amb aquest posat grunge amb la cabellera llarga i la barba d'uns quants dies (que escolta, si se suposa que et deixen lliure i vas a veure la teva filla de vuit anys per primera vegada, cony!, afaitat i tallat els cabells per no semblar un convicte més, no?).
Però deixant nimietats a banda, una de les coses més lamentables de la cinta són els constants tòpics, que si fossin fets expressament fins i tot farien gràcia (ja que es tractaria d'una paròdia), però que dos policies motoristes llencin un donnuts mig mossegat per iniciar una persecució, per exemple, és força patètic. Tot és del mateix estil.

Adient per a incondicionals de Cage (feu-vos-ho mirar) i contraindicat per als que tinguin dos dits de front, pel·lícules d'acció n'hi ha moltes més...

Fitxa:
1997
Director: Simon West
Guió: Scott Rosenberg
Repartiment: Nicolas Cage, John Cusack, John Malkovic, Steve Buscemi, Colm Meaney, ...

Track escollit:
"Sweet Home Alabama"
by Lynyrd Skynyrd

Frase escollida:
[Holding a gun up to the head of a stuffed pink bunny]
Cyrus 'The Virus' Grissom: Make a move and the bunny gets it.