A Million Ways to Die in the West

És una llàstima, per que havent pogut fer una bona paròdia de westerns, aquí MacFarlane s'ha quedat curt.

Si que és cert que la pel·lícula té moments bons -molt bons-, però en alguns d'altres es fa massa lenta, com demanant a crits que succeeixi quelcom que et faci pixar de riure... però no.

A nivell tècnic no hi ha res que valgui la pena mencionar. Ni tan sols s'ha dignat a fer algun homenatge a la manera de filmar westerns de tota la vida -com Django Unchained, per exemple-, senzillament posa la càmera com si d'una soap opera es tractés.

Com a molt, algun travelling amb grua a tota velocitat seguint una persecució a cavall.

Aquestes mancances de tant en tant són oblidades per nombrosos gags que inunden la pel·lícula. Alguns de boníssims i d'altres de massa escatològics però, en resum, unes bones rialles amb aquest producte que, de fet, té aquest objectiu.

La banda sonora acompanya d'una manera correcte tota la cinta, cosa que tampoc és massa notori, però com a mínim s'ha d'agrair que no molesti i senzillament et condueixi per les escenes.

No donaré spoilers innecessaris, però el punt fort de la pel·lícula són els cameos i les diverses referències fílmiques que hi ha (algunes de realment memorables) i pel que fa a les interpretacions principals, té la gràcia de veure actors que normalment no entren en aquest tipus de comèdies.

És el cas de Liam Neeson o de Charlize Theron, que no és que tinguin moments especialment cómics, però com que les situacions ja ho són, ells es veuen immersos en elles amb posat seriós.

Sí que són més habituals Giovanni Ribisi (enorme) o Neil Patrick Harris, que broden els seus papers com ningú en aquesta cinta.

Òbviament no és una pel·lícula memorable i tampoc sé si val la pena veure-la al cinema, segurament és més raonable veure-la a la televisió, però si hi aneu, passareu una bona estona. Pel meu gust millor que Ted, l'anterior del director.

Adient per als que no tinguin massa ganes de pensar i passar una estona rient al cinema (tampoc rient massa, però en fi...). Contraindicada per als que tinguin coses més importants a fer com veure partits del Mundial. Ai, no, que s'ha acabat...

Fitxa:

Director: Seth MacFarlane

Guió: Seth MacFarlane, Alec Sulkin i Wellesley Wild

Repartiment: Seth MacFarlane, Charlize Theron, Amanda Seyfried, Giovanni Ribisi, Neil Patrick Harris, Liam Neeson, Sarah Silverman, ...

Track escollit:

"If You've Only Got a Moustache"

Written by Stephen Foster

Performed by Amick Byram

Additional Lyrics by Seth MacFarlane, Alec Sulkin and Wellesley Wild

Frase escollida:

Anna: You're a good sheep farmer!

Albert: Oh my god, please! I suck at sheep. Louise was right, I can't keep track of them.

There was a sheep in the whorehouse the last week.

Anna: Really?

Albert: Yeah. Wondered in there, and then when I went to pick it up, somehow it had made 20 dollars.

The Lone Ranger

Adaptació de la sèrie de televisió dels anys cinquanta amb el mateix nom. La crítica dels EUA la va deixar per terra i no ha tingut tot l'èxit que es mereixia. D'entrada es va dir que el personatge de Tonto interpretat per Johnny Depp era una mena de Jack Sparrow amb diferent maquillatge. És cert que el recorda bastant i té força coses d'ell, però els matisos són realment diferents i si ens hi fixem no tenen massa a veure l'un amb l'altre.
El problema és que el director, Gore Verbinski, responsable també de la saga de Pirates of the Caribbean ha rodat la pel·lícula amb força similituds.

De tota manera, la pel·lícula és sensacional. Té ritme, empenta i nombrosos gags que fan arrencar més d'una rialla. Està pensada en gran. Tot en ella és espectacular. Des de l'ambientació, els efectes digitals i la planificació de les escenes. El moviment de càmera, a vegades impossible, però nítid i magnànim.

La interpretació potser és dels punts més fluixos, tot i que tampoc pretén ser el tret més característic. Abans de veure-la ja ens podem imaginar que Depp porta la batuta de l'acció tot i que, en principi, és un secundari.
El protagonista, John Reid (Lone Ranger), l'interpreta correctament Armie Hammer, amb una evolució esperada però adient. D'entre el nombrós elenc destaca especialment William Fichtner, que interpreta el malvat però carismàtic Bucth Cavendish i probablement Helena Bonham Carter (Red Harrington), que per primera vegada comparteix cartell amb Depp sense que la cinta la dirigeixi el seu marit, Tim Burton.

Les escenes d'acció són el plat fort de la pel·lícula. De fet, per problemes de pressupost se'n van eliminar algunes. Això si, el clímax final és brutal. Per la planificació en paral·lel de les diverses vessants de la gran batalla/persecució, pels efectes, per la potentíssima banda sonora (als tracks escollits, com no podia ser d'una altra manera).

Per tot plegat, sensacional. Ha estat injustament infravalorada, per que com a divertimento -que és al que realment aspira- és meravellosa.
Adient per a fans de la comèdia d'acció, en aquest cas en ple gènere western, contraindicada per a qui segueixi pensant que és Jack Sparrow el de la foto del cartell.

Fitxa:
Director: Gore Verbinski
Guió: Justin Haythe, Ted Elliott, Terry Rossio
Repartiment: Johnny Depp, Armie Hammer, William Fichtner, Tom Wilkinson, Helen Bonham Carter, ...

Track escollit:
William Tell Overture: Finale
music by Gioachino Rossini
(Hans Zimmer)

Frase escollida:
Tonto: Nice Shot.
John Reid: That was supposed to be a warning shot.
Tonto: In that case, not so good.

Django Unchained

Tarantino torna amb un western. En primer lloc, cal destacar que el director de Knoxville és un mestre en contractar a velles glòries del món audiovisual, un mestre en rodar amb detalls que homenatgen films anteriors (sovint de sèrie B, tot sigui dit), i que tria com ningú la banda sonora que acompanya les seves peculiars imatges.
I aquesta cinta no n'és l'excepció. Les localitzacions es veuen triades al detall, tot molt ben enquadrat i utilitzant recursos molt propis del gènere (el zoom sobtat de pla general a primer pla n'és un bon exemple).
Però per sobre de tot estan els diàlegs i les interpretacions dels personatges. I és que aquí és on rau la bellesa de la pel·lícula. Més enllà de les escenes de sagnants tiroteigs, que hi són, prima per sobre de tot el que diuen els personatges i, en aquesta pel·lícula, també el que no diuen, les mirades...

És una molt bona pel·lícula. Amb petits errors de ràcord i algun detall que caldria polir una mica, però en termes generals resulta el divertimento que s'espera del seu autor.
Destaquen molts dels intèrprets que hi apareixen. Evidentment  Christoph Waltz (Dr. King Schultz), que fa d'una versió del seu anterior personatge a les ordres de Tarantino (Col. Hans Landa a Inglorious Basterds), encara que aquesta vegada una mica menys hipòcrita i menys somrient. També molt destacable Samuel L. Jackson (incondicional de les pel·lícules de Tarantino), en el paper de Stephen, un criat negre amb la ment d'un racista blanc. Jamie Foxx, Django, com a protagonista. I com a tal, amb les seves frases lapidàries de tot bon western i amb una química sorprenent amb Waltz.
També és curiós veure la implicació de Leonardo DiCaprio (Calvin Candie) dirigit per Quentin.
I a banda de l'anecdòtica interpretació de Kerry Washington com a la dona de Django, Broomhilda, podriem citar un munt de secundaris habituals del director (com Michael Parks) i el cameo de Franco Nero (Amerigo Vessepi), que fou l'original a la pel·lícula de 1966 Django, dirigida per Sergio Corbucci.
Això sí, el cameo del propi Quentin sembla un pedaç mal sargit. Com a mínim hauria d'haver demanat al departament de maquillatge que li hagués posat alguna cicatriu o deixar-se barba d'uns quants dies i embrutar-se, per que només li falta haver-se descuidat el Director Finder penjant del coll.

En definitiva, Tarantino volia fer un western i l'ha fet. Amb el seu estil peculiar, amb moltes notes d'humor per a tots els gustos, amb un bon grau de violència i amb escenes absurdes com la de la discussió entre uns assaltants sobre els mocadors que duen per tapar-se la cara (ho heu de veure, per que és absurd de nassos).

La banda sonora és genial, molt ben inclosa, fins i tot quan es tracta de temes molt moderns per tractar-se d'aquest gènere. Utilitza força talls bruscos, però això ja és marca de la casa. Hi ha molts detalls cuidats que són, si voleu, meres anècdotes. Però sense anar més lluny, la cinta comença amb el logo de Columbia dels anys seixanta i la tipografia dels crèdits és molt eloqüent...

Adient per a amants del gènere, no quedaran decepcionats (potser una mica sorpresos, però és molt millor que Appaloosa, d'Ed Harris). Contraindicada per a detractors de Tarantino, que n'hi segueix havent.

Fitxa:
2012
Director: Quentin Tarantino
Guió: Quentin Tarantino
Repartiment: Jamie Foxx, Christoph Waltz, Leonardo DiCaprio, Samuel L. Jackson, Kerry Washington, ...

Track escollit:
"To Old to Die Young"
Written by Dege Legg
Performed by Dege Legg (as Brother Dege)

Frase escollida:
Billy Crash: [after getting shot in the genitals] D-jango, you black son of a bitch!
Django: The "D" is silent, hillbilly.