Jurassic World

Estarem d'acord en que no calia fer una altra pel·lícula de dinosaures, i és que sempre, sempre, els remakes, seqüeles i preqüeles es fan per fer diners única i exclusivament. De tota manera, n'hi ha que a banda de voler recaptar més diners a partir de quelcom que va tenir èxit, aporten alguna cosa més.

Jurassic World no és d'aquestes. Si te la mires fredament no té res de nou (sobretot pel que fa al guió), però segurament és la continuació més coherent de la primera entrega.
Aquí veurem el somni de l'ancià John Hammond fet realitat. Un parc temàtic dedicat a dinosaures que rep uns vint mil visitants al dia. Per seguir mantenint les visites inventen una atracció periódicament, així que creen noves bestioles més grans, amb més dents i més agressives. Evidentment -si no, no hi hauria pel·lícula- la cosa se'ls en va de les mans...

A nivell cinematogràfic la factura és bona, coherent com he dit amb la original i, de fet, amb moltes (potser massa) similituds. Com a mínim no és una batalla de Transformers amb dinosaures, aquí la càmera es mou el que és necessari i es mostra l'acció perfectament, i això és d'agrair.

Això sí, els primers compassos es fan excessivament lents, no ho he comptat, però crec que el detonant de la història arriba tardíssim, potser a la mitja hora i escaig. Encara que no sigui així, la sensació és aquesta, en part per que ja sabem què passarà, què anem a veure. Previsible ho és, i molt. Se sap qui acabarà mort i qui se salvarà només en la presentació de personatges, però tampoc esperàvem que fos tot plegat un misteri, oi?

Pel que fa al repartiment, el més que probable Indiana Jones, Chris Pratt (Owen) és del tot convincent i, de fet, no hi ha cap personatge que sobri massa. Fins i tot la canalla que hi surt no són gens excessius, bastant veraç tot plegat.

Hi ha alguna pífia de guió, però res alarmant. En resum, un divertimento actualitzat, que potser no calia, però que fa goig i tot.
Òbviament, el theme de John Williams ajuda a crear l'atmosfera d'enormitat quan descobrim el parc i, inevitablement ens transporta vint anys enrera.

Hi ha homenatges a l'original per tot arreu, fins i tot la famosa bengala de Jeff Goldblum. De fet, segur que els més joves no ho reconeixerant, però la recreació de la famosa escena de The Birds, de Hitchcock és força evident.

Adient per a amants de la primera entrega, serà com un viatge al passat però passat pel sedàs de la modernitat. Contraindicada per als que n'estiguin farts de les segones, terceres i quartes parts, aquesta no els aportarà res de nou.

Fitxa:
Director: Colin Trevorrow
Fotografia: John Schwartzman
Guió: Rick Jaffa, Amanda Silver, Colin Trevorrow, Dereck Connolly i Michael Crichton
Repartiment: Chris Pratt, Bryce Dallas Howard, Vincent d'Onofrio, Omar Sy, Irrfan Khan

Track escollit:
Jurassic Park Theme
by John Williams

Frase escollida:
Gray: Can we stay with you?
Claire: I am never leaving you again!
Gray, Zach: [points to Owen] No, no, him. We mean him.

Avatar

N'hi ha que diuen que ha marcat un abans i un després en la història del cinema. En part l'afirmació és certa, però cal matisar-la. El mèrit de la pel·lícula no està en el guió, la trama que el compon o els personatges que hi apareixen.
D'entrada el guió no aporta res de nou, és força simple i podríem arrencar-li qualsevol referència cinematogràfica anterior per qualsevol banda. N'hi ha per a tots els gustos, des de Pocahontas fins a Star Wars, passant per la trilogia The Matrix. Els personatges són força simples, però és que tampoc hi ha pretensions de que ho siguin.
Està molt clar que hi ha un potent missatge ecologista integrat en una cinta d'aventures i fantasia. Però la gràcia de la pel·lícula no és aquesta. 
El gran mèrit que té és que ja estava al tinter des de feia molt temps, però encara no hi havia la tecnologia adient per rodar-la en condicions. I aquí és on entra James Cameron, que dirigeix aquesta història amb la tècnica de la motion-capture i crea el món prèviament per després filmar-hi sobre ell en temps real.
M'explico. La brillantor del tema és que tot i filmar en un estudi envoltat de croma verd, Cameron filmava veient-ne el resultat immediatament, sense passos intermedis, enlloc de mirar per l'òptica de la càmera ho feia directament en un monitor on apareixia el món 'Pandora' que havia creat abans...

La gràcia de la cinta és aquesta, més enllà de la història, que no deixa de ser un divertimento de dissabte a la tarda amb un rerefons social i ecologista. La imaginació en crear un món del no-res, amb totes les peculiaritats de fauna i flora i la connexió entre els seus habitants entre mística i biològica és realment fascinant.
Visualment és espectacular i la manera de rodar-la i, segurament, la simplicitat de les accions i actituds dels personatges fa que et porti de la mà durant tota la història.
Es tracta d'un viatge d'evolució i descobriment personal, d'adaptació al medi. D'una lleugera història d'amor i la lluita contra una amenaça externa molt poderosa. Tots aquests aspectes ja estan força vistos, però amb la força visual i de creació de la pel·lícula, sembla que estiguem descobrint quelcom nou...

La interpretació està mesurada i ben portada (malgrat els personatges arquetípics que hi apareixen), la genial Sigourney Weaver (Grace), tan ben plasmada en el seu avatar i el genial Stephen Lang (el clàssic militar dur, Colonel Miles Quaritch) i Sam Worthington (Jake Sully) són els més memorables.
Per cert, a banda dels efectes visuals d'un món com el de 'Pandora', és digne de menció l'efecte de les cames atrofiades del protagonista.

Adient per a amants de les pel·lícules de fantasia plenes d'aventures i contraindicada per a qui no vulgui deixar de tocar de peus a terra durant gairebé tres hores.

Fitxa:
2009
Director: James Cameron
Guió: James Cameron
Repartiment: Sam Worthington, Sigourney Weaver, Zoe Saldana, Stephen Lang, Michelle Rodríguez, Giovanni Ribisi, ...

Track escollit:
"You Don't Dream in Cryo"
by James Horner

Frase escollida:
Jake Sully: [Narrating] When I was lying in the V.A. hospital with a big hole blown through the middle of my life, I started having these dreams of flying. I was free. But sooner or later, you always have to wake up.

The Hobbit: An Unexpected Journey

En primer lloc, sabent que han de treure tres pel·lícules d'un llibre no tan extens i sabent que han tirat d'annexos per estirar la trama, les perspectives no eren massa bones. Malgrat això, és un producte molt digne que, això si, vista en format habitual, no sé si val massa la pena pagar un extra per veure-la en 3D HFR (allò tan famós dels 48 frames per segon enlloc dels 24 habituals). Hi ha nombroses escenes de batalla on la càmera es mou en excés i ja sabeu que no sóc gens partidari d'aquesta manera de rodar...
Pel que fa a la història, això dependrà de qui li agradin les aventures similars a la trilogia de The Lord of the Rings, i això és molt personal. Si que, en aquest cas, la trama a estones es fa pesada (hi ha escenes que realment sobren, com el tema del porc espí moribund), però hi ha d'altres moments memorables (l'escena dels tres Trols, per exemple).
En resum són gairebé tres hores que no es fan excessivament pesades, doncs en gran part de la cinta -que no en tota- sol haver-hi bastant ritme.
Evidentment l'espectador va agafat de la mà constantment i rep sovint picades d'ullet en referència a les pel·lícules de la trilogia que, cronològicament, la precedeix.
Una vegada més Peter Jackson roda impressionants espais naturals que deixen amb la boca oberta i escenes aèries dels caminants de la història, però és en els plans més curts on se li veu el llautó i no acaba de plasmar la intensitat que realment voldria.

La construcció dels personatges es basa únicament en tres d'ells, la resta són ben bé per omplir. Òbviament el personatge principal, Bilbo, ben interpretat per Martin Freeman, tot i que de vegades sembla més una barreja entre els personatges de Woody Allen i Mr. Bean. El sempre impecable Ian McKellen, que interpreta un més que creïble Gandalf amb la seva serietat i lleugers moments d'humor i ironia. I finalment Richard Armitage, que interpreta el cap dels nans Thorin, dotant-lo d'una autoritat i d'una intensitat molt lloables.
A banda d'això, el suposat malvat de la pel·lícula (Azog), interpretat per Manu Bennett, és bastant efímer, un paio dissenyat per al públic impressionable amb efectes especials ben estridents i amant dels rostres lletjos. Ben bé sembla un tio al·lèrgic al sol, carn de gimnàs i amb un mal dia. I a sobre munta un animal que segons com li dóna la llum s'assembla molt al gos volador de Die Unendliche Geschichte (La historia interminable).

D'altra banda, tot i que a estones pot cansar bastant, el personatge de Gollum (Andy Serkis) està probablement més aconseguit (si és possible) que a les entregues de The Lord of the Rings, i és que té moments que t'arrenquen una rialla.
En definitiva, és deixa veure, i encara en queden dues més. I si seguim la tònica de la trilogia anterior, les dues parts que han de venir probablement siguin millors.

Adient per a incondicionals de J.R.R. Tolkien i contraindicada per a qui no aguanti tres hores de fantasia.

Fitxa:
2012
Director: Peter Jackson
Guió: Fran Walsh, Philippa Boyens, Peter Jackson, Guillermo del Toro (guió) i J.R.R. Tolkien (novel·la)
Repartiment: Ian McKellen, Martin Freeman, Richard Armitage, Ian Holm, Hugo Weaving, ...

Track escollit:
"My Dear Frodo"
by Howard Shore

Frase escollida:
Bilbo Baggings: Is he a very great wizard, or is he more like you?

Astérix et Obélix: Au service de Sa Majesté

Decepcionant entrega dels herois gals que va començar bé l'any 1999 amb Astérix et Obélix contre César i va tenir el seu punt àlgid el 2002 amb Astérix et Obélix: Mission Cléopâtre. Des d'aleshores n'hi ha hagut un parell més, la dels Jocs Olímpics (amb cameos com a reclam) i la que ens ocupa, desastrosa sense mesura...
Si bé és cert que hi ha algun acudit graciós i que el doblatge accentua la manera de parlar dels bretons (com suposo que farà la versió original francesa), no deixa de ser una pel·lícula sosa en la que durant les gairebé dues hores que dura estàs esperant que acabi d'arrencar.

Gérard Depardieu (Obélix) tornar a fer santament del grassonet amb super força, però tot i la tendresa del personatge, la cosa es queda en un no-res. L'elecció d'Edouard Baer com a Astérix és lamentable (més si es recorda que el seu paper a la cinta del 2002 feia de brillant Otis), i és que res és comparable al meravellós Astérix interpretat per Christian Clavier en la mateixa entrega.
Pel que fa a la resta del repartiment, destaca Guillaume Galliene (Jolitorax), i alguns bretons molt més secundaris. Després d'això, ni tan sols Catherine Deneuve (Reine Cordelia) fa honor a la seva reputació.

Fins i tot els decorats de cartró pedra no són tan genuïns com en entregues anteriors, i a les ambientacions realitzades amb l'ordinador se'ls veu el llautó. 
La gran majoria d'acudits són forçats, com fets amb desgana i algun anacronisme, l'ús del qual fa plorar més que riure.
Com no podia ser d'altra manera hi ha alguna referència a d'altres pel·lícules com Star Wars o 300 però ni així aconsegueix arrencar un somriure sincer de la platea (literalment, doncs estava completament sol al cine i no, no he rigut).
Digne de menció l'escena on apareix Jean Rochefort (Lucius Fonius), que fa una auditoria a César al·legant que els comptes i despeses no són clars, i és que fins i tot aquí apareixen casos de malversació de fons públics (ui, quina gràcia...).

Sense massa més a destacar, adient per a families amb nens que desitgin tenir-los quietets una estona i contraindicat per a la resta, de debò, no malgasteu el temps (i els diners, és clar).

Fitxa:
2012
Director: Laurent Tirard
Guió: René Goscinny, Albert Uderzo, Laurent Tirard, Grégoire Vigneron
Repartiment: Gérard Depardieu, Edouard Baer, Guillaume Gallienne, Vincent Lacoste, Charlotte Lebon, Catherine Deneuve, ...

Track escollit:
"For Ever, and Ever, And Ever Ever Ever"
BB Brunes

Frase escollida:
(doblatge espanyol)
César: Organizad una orgía, que eso siempre anima!

Indiana Jones and the Kindom of the Crystal Skull

Després de 19 anys de la seva darrera aventura, era molt arriscat tornar a fer que Indiana Jones (Harrison Ford), tornés a tenir credibilitat i empenta, les coses com siguin. Però, tot i que no és la més brillant de les quatre, ja, pel·lícules de la saga, es pot dir que està molt a l'alçada de les espectatives.
Steven Spielberg serà com sigui, però sap com fer funcionar aquesta història i s'aferra a la idea de que si quelcom està bé, per a què canviar-ho. I funciona.
El plantejament d'aquesta quarta entrega és pràcticament calcat al d'Indiana Jones and the Last Crusade i és precisament aquesta base la que fa funcionar la resta. El començament amb el final d'una aventura que contextualitza la pel·lícula sencera (en aquest cas 19 anys que també han passat pel protagonista, els nazis ja són fora de la història i ara són els russos, en plena guerra freda, que remenen les cireres cercant algun objecte entre arqueològic i fantàstic).
Nombroses referències i picades d'ullet a entregues anteriors i molt d'humor la fan divertidíssima per a seguidors del personatge. L'escena en la que entra el degà a la classe (fins i tot la cita del llibre de Michaelson que apareix en altres entregues), l'escena de casa fent les maletes per iniciar una aventura, persecucions en moto, en camions..., la famosa línia vermella travessant el mapa quan viatja... Tots els trets característics d'un coherent Indiana Jones per al que han passat els anys i ja no està tan hàbil com en les passades aventures. De fet, les referències a l'edat d'Indy són constants a la pel·lícula.
Per cert, una felicitació especial a Spielberg, que dóna una lliçó magistral de com s'han de filmar les escenes d'acció i persecucions, sense càmeres que tremolin i on es veu perfectament qui és qui i què passa...

Malgrat estar a l'alçada, segurament peca de que l'objectiu de la recerca podria haver estat quelcom menys fantàstic com el tema d'una cultura interdimensional i recórrer a alguna cosa més arqueològica com per exemple l'Atlàntida o alguna cosa similar (i és que després de la Copa Sagrada i l'Arca Perduda què vols buscar que ho superi?).

Amb tot, l'elenc escollit té de tot. D'una banda és sensacional haver comptat amb el retorn de Karen Allen (Marion Ravenwood, a Indiana Jones and the Lost Ark), creíble Jim Broadbent en el paper de Dean Charles Stanforth que substitueix el malaurat Denholm Elliott com a Marcus Brody i digne malvada Cate Blanchett com a Irina Spalko i Igor Jijikine com a la seva mà dreta, Dovchenko.
Segurament al paper de John Hurt (Professor Oxley) se li podria haver tret més suc igual que al de Ray Winstone ('Mac' George Michael), encara que de tota manera, funcionen bé com a secundaris i com a rèpliques de segons quins gags.
Per últim, el fill d'Indiana Jones, Mutt Williams (en realitat Henry Jones III), interpretat per Shia LaBeouf, que aconsegueix la relació que s'esperaria entre pare i fill, a moments bastant similar que la que van portar Ford i Connery en l'anterior entrega.

A propòsit, molt encertat el final amb el fet que el fill vol posar-se el barret d'Indy i aquest se li avança posant-se'l ell una vegada més. Carregat de simbolisme, i és que Harrison Ford farà la cinquena entrega, ja amb setanta anys... físic envejable, oi?

Adient per a tothom, per als seguidors més exigents i per als que vulguin veure una bona pel·lícula d'aventures ben filmada, i coherent. Contraindicat per als que prefereixin escenes d'acció on no se sàpiga ben bé què passa per tanta tremolor de càmera.

Fitxa:
2008
Director: Steven Spielberg
Guió: David Koepp, George Lucas, Jeff Nathanson, Philip Kaufman
Repartiment: Harrison Ford, Cate Blanchett, Karen Allen, Shia LaBeouf, John Hurt, Jim Broadbent, ...

Track escollit:
"Hound Dog"
Written by Jerry Leiber and Mike Stoller
Performed by Elvis Presley

Frase escollida:
Dean Charles Stanforth: We seem to have reached the age where life stops giving us things and starts taking them away.

Indiana Jones and the Last Crusade

Sens dubte la millor de les -per ara- quatre entregues de l'heroi del fuet i la fedora.
Anant a pams, The Last Crusade ho té tot. Tot el que s'espera d'una pel·lícula d'aventures i més fins i tot. La posada en escena, els paisatges, localitzacions i decorats aconsegueixen embolcallar-te en la història, farcida de detalls, de construcció de personatges, d'humor, intriga i acció.
Tots els aspectes de la cinta casen perfectament i si bé hi ha alguns enganys en el guió i alguns errors garrafals de ràcord, allò de segundas partes nunca fueron buenas (en aquest cas la tercera) és del tot incorrecte.
La història en sí, sempre lligant la fantasia i l'arqueologia, tracta del Sant Greal, encara que l'objecte en sí no té massa pes en la trama. Senzillament els nazis el volen per allò de la vida eterna.
La trama es basa en les proves, els obstacles i els enigmes que han de superar els protagonistes.

Parlo de protagonistes, en plural, per que una de les meravelloses gràcies d'aquesta cinta és que no només tira del carro Harrison Ford (Indiana Jones), si no que forma tàndem amb Sean Connery (Professor Henry Jones) fent de pare del protagonista.
És tanta la complicitat dels dos personatges, tant l'humor que desprenen els seus diàlegs, que la crua i distant relació que porten (no es parlaven des de feia anys, la mare va morir, ...) passa a un segon pla per gaudir de l'antagonisme de tots dos.
Aquí no hi ha ben bé un malvat definit de la pel·lícula. El dolent és el repte al que s'enfronten. Si bé els papers d'Alison Doody (Dr. Elsa Schneider), Julian Glover (Walter Donovan) i el sempre magnífic Michael Byrne (General Vogel) són mil·limetrats i ben construïts, no porten del tot el pes de contricant.
Brillants també, cohesionant-ho tot, John Rhys-Davies (Sallah) i Denholm Elliott (Marcus Brody), que ja havien sortit en edicions anteriors.

Un altre tret característic de la saga són les localitzacions, generalment deserts, estepes i coves. D'això no en falta i a més, molt ben dibuixats buscant aquesta estètica de cartró-pedra. I és que cada escena ens fa entrar dins de la trama i gaudim com a nens petits, per molts anys que faci que l'hem vista i, per què no, per moltes vegades que l'haguem vista.

Segurament per a molts la tercera entrega de la saga no ha estat la més imaginativa, però si la més emocionant. Aquí, a més, s'introdueix des del pròleg la infància del protagonista (el gag de com es fa la cicatriu que té l'actor a la barbeta o la fòbia a les serps). Que dit sigui de passada, gran elecció la del jove (ja mort) actor River Phoenix, amb les mateixes expressions que Ford fent d'Indiana Jones adult.

En definitiva, una obra mestra del cinema d'aventures, una pel·lícula farcida de frases memorables (molt difícil escollir-ne una), d'escenes memorables i que no passarà mai de moda. Adient per a tothom i contraindicada per als que no hagin entrat mai en un cinema en la vida...

Fitxa:
1989
Director: Steven Spielberg
Guió: Jeffrey Boam, George Lucas i Menno Meyjes (història), George Lucas i Philip Kaufman (personatges)
Repartiment: Harrison Ford, Sean Connery, Denholm Elliott, Alison Doody, John Rhys-Davies, Julian Glover, River Phoenix, Michael Byrne, ...

Track escollit:
"Scherzo for Motorcycle and Orchestra"
by John Williams
&*
"Raiders March"
by John Williams

Frase escollida:
Professor Henry Jones: Our situation has not improved.

* He posat també Raiders March per ser un clàssic del cinema.

The League of Extraordinary Gentlemen

Basada en la novel·la gràfica amb el mateix títol d'Alan Moore i Kevin O'Neill, els fans del gènere Steampunk, quedaran realment decepcionats.
Aquest gènere tracta de conflictes socials, econòmics i violència en un segle XIX on la tecnologia basada en la màquina de vapor ha evolucionat exponencialment (ajuntant-se amb la contemporània). Altres exemples cinematogràfics que recorden aquest gènere poden ser Wild Wild West, o la locomotora de vapor/màquina del temps de Back To The Future III.

La pel·lícula ajunta, doncs, personatges literaris cèlebres i forma una mena de The Avengers però al segle XIX. En primer lloc tenim Allan Quatermain (Sean Connery), caçador anglès de la novel·la de H. Rider Haggard Las Minas del Rey Salomón. A la cinta és més una barreja entre Indiana Jones i el seu pare. En segon lloc hi ha l'home invisible Rodney Skinner (Tony Curran), la feina del qual és encarregar-se de les frases suposadament gracioses i de puntualitzar que quan no se'l veu és que va despullat.
També hi surt el Capità Nemo (Naseeruddin Shah), que ara resulta que està instruït en les arts marcials, Mina Harker (ho sento, però interpretada per Peta Wilson hi segueixo veient Nikita), que es vampira definitivament, mossegant i tot, Tom Sawyer (Shane West) reconvertit en un agent especial nordamericà, Dr. Jeckyll (i Mr. Hyde, obviament, interpretat per Jason Flemyng) que s'apropa més al tàndem Bruce Banner/Hulk del que es desitjaria i Dorian Gray -que jo diria que a la novel·la era un nano ros- interpretat per Stuart Townsend, que algú li ha dit que s'assembla a Johnny Deep i s'ho ha cregut.

La trama en sí, no té res en especial, el guió forçat (se li suposa un gir final inesperat, però és lamentable) i els efectes especials expressament inacabats. No hi ha una cohesió veritable entre els personatges i potser la única cosa que crida l'atenció és aquesta estètica entre victoriana i gótica, una barreja del Batman de Tim Burton i els decorats teatrals pintats de Mary Poppins.

Adient per a aquells que vulguin passar l'estona ignorant un munt de pífies literàries, de coherència i que esbossen un somriure quan senten noms propis que els sonen d'alguna cosa i no saben ben bé de què i contraindicat per als que han seguit Alan Moore i els ha agradat (amb raó Moore es va desvincular d'aquesta pel·lícula).

Fitxa:
2003
Director: Stephen Norrington
Guió: Alan Moore i Kevin O'Neill (còmic) i James Dale Robinson (adaptació)
Repartiment: Sean Connery, Naseeruddin Shah, Peta Wilson, Tony Curran, Stuart Townsend, Shane West, Jason Flemyng, Richard Roxburgh...

Track escollit:
"Largo al quadrupede"
(Traviata)
By Giuseppe Verdi

Frase escollida:
Rodney Skinner: Kicking us out already? A moment ago it was sherry and giggles

The Italian Job

En realitat no es tracta d'un remake de la pel·lícula de 1969, està inspirada en ella, això si, i de fet deu el seu títol a l'escena inicial, on es perpetra un robatori a Venècia. A banda d'això, del cameo de Donald Sutherland i d'una fugaç aparició de Michael Caine (protagonista de l'original juntament amb Sutherland de l'original) en una televisió durant la cinta, és tot el que té a veure amb la primera.

La pel·lícula en si no té massa a oferir, senzillament hi ha un robatori, una traició i un robatori/venjança. S'utilitzen tres Mini Cooper (en realitat només un d'ells és Cooper S) dels actuals emulant els tres de la pel·lícula original dels mateixos colors, blau, vermell i blanc. També es roba or.

A partir d'aquí, la gràcia de la pel·lícula és que el director (F. Gary Gray) va voler que els actors realment conduíssin els Mini i per això va fer que fessin classes de conducció extrema per a les escenes de persecució de la cinta (molt ben rodades d'altra banda).

Per això Mark Wahlberg, Charlize Theron i Jason Statham (que gairebé sempre el veiem conduint a totes les pel·lícules que fa, o condueix o es baralla fardant de musculatura) van pendre classes de conducció per tal de fer més autèntiques les escenes de risc al volant.

Està ben construida i realment es va fer una bona feina planejant les curses urbanes i la manera de com perpetrar els robatoris. Els actors ho fan bé i hi ha gags que t'arrenquen un somriure. En general un divertimento que t'entreté agradablement.

Com a dada curiosa, per a l'escena en que els Minis entren al metro (a Hollywood, on passa gran part de  la part central de la pel·lícula), es varen haver de construir tres rèpliques exactes dels Mini elèctriques, perque dins de les instalacions del metro (si, si, es va rodar realment al metro) no es poden emetre fums.

La història també inclou dins de la trama uns ucraïnesos que no aporten massa més que uns gags paral·lels a la trama principal i un desenllaç pel dolent de la pel·lícula (Edward Norton).

Per la resta, adient per a qui gaudeixi d'unes bones persecucions i contraindicat per a qui esperi veure un remake en tota regla de l'original, que no té preu.

Fitxa:

2003

Director: F. Gary Gray

Guió: Troy Kennedy-Martin (guionista també de la de 1969), Donna i Wayne Powers

Repartiment: Mark Wahlberg, Charlize Theron, Donald Sutherland, Jason Statham, Seth Green, Edward Norton

Track escollit:

"Money"

by Roger Waters

Performed by Scott Weiland, Slash, Duff McKagan, Matt Sorum, and Dave Kushner

Produced by Nick Raskulinecz

Frase escollida:

Skinny Pete: If there's one thing I know, it's never to mess with mother nature, mother in-laws and, mother freaking Ukrainians.