World War Z

El tema dels zombis prolifera darrerament en diversos espais com el còmic o les sèries de televisió (l'exemple més conegut segurament és The Walking Dead).
En aquesta pel·lícula que ens ocupa s'explota aquest gènere i agafa conceptes d'altres cintes anteriors (encara que està basada en una novel·la de Max Brooks). Un exemple ben clar és que els zombis ja no caminen errants i lents, si no que són rapidíssims i extremadament eficaços i letals (similars als cercadors d'ombres d'I Am Legend).

Una pel·lícula que comença de meravella i que afortunadament deixa de banda la trama de la supervivència familiar (així el llast de la dona i les filles del protagonista no enterboleix l'acció). Una correcte presentació de personatges arquetípics i una contextualització del problema ben argumentada i portada amb exquisida angoixa.
D'una banda el protagonista, Gerry Lane (Brad Pitt), un convenient ex-agent de l'ONU que es fixa en tots els detalls per arribar a una conclusió de solució temporal, i és que és molt clara la intenció de convertir-ho en una trilogia, com ja van anunciar els seu responsables.
Malgrat es diu que durant el rodatge van haver moltes desavinences entre Pitt i els guionistes i es van arribar a fer moltíssims canvis, el personatge gaudeix de prou coherència i no té masses punts flacs.
La resta de secundaris fan un bon paper, el just i necessari per no eclipsar l'estrella. Amb tot, cal mencionar Daniella Kertesz, que encarna la soldat Segen, amb una interpretació visceral molt més que correcte.

Per la resta, probablement us trobareu amb el de sempre. Els bons són molt bons, els soldats molt patriotes i els dolents una mena de tsunami zombi homogeni.
El problema ve quan la càmera deixa de moure's a l'estil Bourne. I és que el retrat dels zombis quan el protagonista se'ls troba cara a cara és més còmic que una altra cosa. Els zombis no acolloneixen (amb perdó), més aviat fan gràcia i te n'acabes enfotent.
El moment llauna de refresc gairebé al final no té desperdici, per graciós, no per memorable.

En resum, un bon entreteniment, sense masses pretensions més. Grans efectes especials, angoixa ben aconseguida en base a una massa informe de zombis que com uns castellers desorganitzats o, més aviat com formigues que volen aconseguir pujar a algun lloc, s'amunteguen uns a sobre dels altres per creuar uns murs de contenció altíssims.
És d'agrair que no surtin les localitzacions mundials típiques amb els monuments típics. Aquí viatgem a Corea, Israel i Gal·les. No està malament.

Adient per a gairebé tot tipus de públic que vulgui estar entretingut durant un parell d'hores de cinema d'acció apocalíptic. Contraindicada per qui es pensi que veurà coses gore.

Fitxa:
2013
Director: Marc Forster
Guió: Matthew Michael Carnahan, Drew Goddard, Damon Lindelof, J. Michael Straczynski i Max Brooks (novel·la)
Repartiment: Brad Pitt, Mireille Enos, Daniella Kertesz, James Badge Dale, ...

Track escollit:
"Go"
Written & performed by Kari Kimmel

Frase escollida:
Andrew Fassbach: Mother Nature is a serial killer. She wants to get caught, she leaves bread crumbs, she leaves clues... Mother nature knows how to disguise her weakness as strength.

Los Últimos Días

D'entrada és encomiable que el cinema espanyol vulgui emular les superproduccions de Hollywood, sobretot sabent que els diners invertits són molts menys que els que hi posen els de l'altra banda de l'Atlàntic.
I també cal posar de manifest que la feinada per rodar una pel·lícula d'aquestes característiques és impressionant, tenint en compte que lògicament es va haver de rodar molt de nit (les escenes a les estacions de metro i a les pròpies vies).

A banda d'això, tant la trama com els personatges són correctes. De fet, la química entre Quim Gutiérrez (Marc Delgado) i José Coronado (Enrique) és sorprenentment bona i només amb les seves interaccions ja t'enganxes a la pel·lícula sense que calguin les colpidores imatges -per als que hi vivim- d'una Barcelona devastada. Més que devastada (que seria més propi d'I Am Legend), abandonada.
Escenaris perfectament maquillats i amb enquadraments de càmera mesurats (prova de que no hi ha tant pressupost com els ianquis) per no mostrar més del que cal. Això si, alguna sortida de to animal, l'escena del plantígrad a l'església és bastant infumable, encara que porta a un diàleg íntim entre els personatges que val la pena. I per cert, els sistemes GPS (que guien als protagonistes durant gran part de la pel·lícula) jo diria que no tenen cobertura als túnels del metro...

De fet l'estructura de la cinta gairebé sempre es basa en un la construcció d'un bon guió, encara que en alguns moments esdevé excessivament efectista (per allò de l'emulació del cinema ianqui). Amb tot, és una pel·lícula amb molta dignitat en la que, si t'hi veus immers (cosa que aconsegueix), fa que vulguis donar un cop d'ull a Barcelona per veure que tot segueix funcionant (imagino que la sensació quan sorties del cinema era més intensa).

Adient per a tothom qui vulgui veure quelcom extrem però prop de casa i contraindicada per a qui pretengui veure coses espectaculars ianquis a l'espanyola.

Fitxa:
2013
Director: David Pastor, Àlex Pastor
Guió: David Pastor, Àlex Pastor
Repartiment: Quim Gutiérrez, José Coronado, Marta Etura, Leticia Dolera, ...

Track escollit:
(none)

Frase escollida:
Marc Delgado: ¿Me ibas a despedir?
Enrique: Sí.
Marc Delgado: ... Qué cabrón...

I Am Legend

La prova de que les superproduccions de Hollywood actuals poden ser obres a tenir molt en compte. Basada en la novel·la de Richard Matheson amb el mateix títol però amb lleugeres diferències, com tota adaptació de la indústria cinematogràfica dels EUA.
Malgrat això, la cinta pot presumir de ser una obra de capa a peus i amb pocs aspectes a ser criticats negativament.
D'entrada, comparant-la amb la novel·la, hi ha un parell o tres de diferències importants a tenir en compte. En primer lloc, la pel·lícula situa l'acció a Nova York, mentre que el llibre ho fa a Los Angeles. Hi ha una raó per la qual es va fer aquest canvi, i és que a L.A. poden sovint trobar-se llocs gairebé deserts i, per contra, és impossible concebre la ciutat de Nova York sense ni una ànima. Un canvi merament visual...
En segon lloc, Robert Neville, el protagonista meravellosament interpretat per Will Smith, a la novel·la és més aviat la contraposició del que veiem a la pel·lícula. Smith està en forma, és organitzat i calcula cada moviment. Segueix una rutina que el fa estar lúcid. En canvi el personatge descrit per Matheson està més aviat gras, alcohòlic i totalment tancat a casa seva sense pràcticament cap contacte amb l'exterior hostil.
I la diferència més important és el final de la història. De fet, es van rodar dos finals (qui sap si més) i es van sotmetre a estudi. El que va tenir més acceptació pel públic és el que es va acabar veient als cinemes. Sigui com sigui, cap dels finals triats és el que realment succeeix a la novel·la. La conclusió d'aquesta dóna més sentit al títol -I Am Legend-, ja que Matheson fa que Neville acabi pres dels infectats esdevenint ell l'estrany, el temut. I acaba morint sent llegenda, sent el darrer de la seva raça, acaba sent ell el monstre...

Tornant a la pel·lícula, els efectes especials són perfectes, excel·lents. El fet de 'buidar' Nova York, el fet de crear els infectats, l'escena, feta flashback, de l'evacuació de la ciutat (una de les mes cares de la història del cinema), la dificultat de rodar pràcticament totes les escenes en localitzacions reals i passar-les pels filtres digitals posteriorment... Tot això té un mèrit impressionant.
Però el que fa que encara sigui més meritori tot plegat és el fet de que no és una pel·lícula que es basi en els efectes i la pirotècnia (el tràiler una vegada més ens enganya vilment). Es tracta d'una pel·lícula propera, de construcció de personatges, d'interpretació, amb dos personatges principals (Smith i la gossa que l'acompanya) i la resta es tracta d'una massa indefinida (els infectats), que vol acabar amb ell. No hi ha un malvat definit (encara que sí que es deixa entreveure un líder entre ells).

La interpretació d'Smith és impecable, però és digne de menció l'actuació de Kona i Abbey, les dues gosses que interpreten Sam, la pastor alemany que acompanya en una simbiosi perfecta al protagonista. És impressionant el grau de complicitat que es plasma entre els dos protagonistes malgrat la diferència d'espècie. Senzillament sensacional.
En aquest cas, per que val realment la pena, deixo el link amb el making of de la pel·lícula (o part d'ell), realment interessant veure com es va rodar en les localitzacions reals i com es va fer l'escena (aquesta sí, en estudi) de Times Square. Realment impressionant.

Adient per a tothom, s'ha de veure. Contraindicada per a tots aquells que es creguin el tràiler.

Fitxa:
2007
Director: Francis Lawrence
Guió: Mark Protosevich, Akiva Goldsman. Richard Matheson (novel·la). John William Corrington i Joyce Hooper Corrington (guió de la pel·lícula de 1971)
Repartiment: Will Smith, Alice Braga, Abbey, Kona, ...

Track escollit:
"Three Little Birds"
Written by Bob Marley
Performed by Bob Marley & The Wailers

Frase escollida:
Neville: [to Sam]  Eat your vegetables. Don't just push 'em around, eat 'em. I ain't playin'!