Argo

Consagració definitiva de Ben Affleck com a director. Es tracta d'una pel·lícula basada en fets reals (desclassificats pel president Clinton) molt ben portada, molt ben rodada i que plasma perfectament les adversitats en que es van trobar els sis membres de l'ambaixada dels EUA a l'Iran immersos en la descabellada farsa per rescatar-los inventant el rodatge d'una pel·lícula de ciència-ficció.
L'ambientació és espectacular, començant pel senzill detall d'utilitzar el logo de la Warner dels anys 70. Destaca per la senzillesa i eficàcia alhora. 
En primer lloc, la breu contextualització política mitjançant una veu en off és una manera molt intel·ligent de plasmar els moments tensos que es vivien aleshores.
D'altra banda, la manera de filmar-la mostra realment l'angoixa, l'estrès i la perillositat de la incertesa d'aquells moments. I en gran part la interpretació dels personatges fa que això sigui possible. I és que cadascun d'ells broda el paper. A més, deixant de banda el propi Affleck, que té el pes important a la trama, però que no se sobrepassa en els seus moments de càmera, tots i cadascun dels personatges gaudeixen dels seus moments d'una manera molt equilibrada, sense grans pretensions, floritures o monòlegs que intentin passar a la posteritat, deixant que el realisme envaeixi la pantalla.
Destacar les interpretacions de John Goodman (John Chambers) i  Alan Arkin (Lester Siegel), un bon tàndem que fins i tot dóna algunes notes d'humor.

I és que a banda de les acurades interpretacions hi ha un element molt important en aquesta pel·lícula que s'ha mesurat perfectament. Hi ha tres tècniques de rodatge diferents en funció de la localització que ens ocupa. D'una banda tenim les escenes de la CIA, rodades d'una manera molt pulcra, amb moviments suaus de càmera, colors més aviat freds, imatges ordenades i netes. En segon lloc tenim les localitzacions de Los Angeles, amb colors més càlids i una més que evident ambientació de l'època (només li faltaria que fos un color rentat tant característic d'aquells anys, però ja està bé així, d'una altra manera quedaria molt artificial). I en tercer lloc les escenes de l'Iran, amb més gra, més mogudes, tumultuoses i caòtiques, plasmant així, un més que evident realisme.

L'aspecte de la banda sonora és el correcte, doncs acompanya sense embrutar la imatge i complementa bé les escenes que calen ser complementades. L'absència de música en determinats moments també és l'adient.

I com a detall de la implicació de tots i cadascun dels departaments d'aquesta empresa està la caracterització dels personatges implicats en la trama. Cosa que es fa evident als títols de crèdits finals, on hi ha un acarament de les imatges dels protagonistes reals amb els de la pel·lícula.

Adient per a amants del bon cinema polític amb barreja de thriller i drama, aquesta ho té tot. Contraindicada per a aquells que quan veuen la frase 'basada en fets reals' ja donen mitja volta a veure'n alguna amb explosions.

Fitxa:
2012
Director: Ben Affleck
Guió: Chris Terrio i Tony Mendez (llibre)
Repartiment: Ben Affleck, Bryan Cranston, Alan Arkin, John Goodman, Tate Donovan, Clea DuVall, Scoot McNairy, ...

Track escollit:
"Hip Hug-Her"
Written by Steve Cropper, Donald Dunn, Al Jackson Jr. and Booker T. Jones
Performed by Booker T. & The MG's

Frase escollida:
Lester Siegel: The saying goes, "What starts in farce ends in tragedy."
John Chambers: No, it's the other way around.
Lester Siegel: Who said that exactly?
John Chambers: Marx.
Lester Siegel: Groucho said that?

Broken City

Les coses com siguin, la corrupció política està a l'ordre del dia. Aquesta pel·lícula que recupera la narració lineal del cinema negre convencional, carregat de traïcions, especulacions, assassinats i personatges arquetípics podria haver estat molt més del que realment ha resultat.
Si que s'hi veu una certa bona voluntat, però tant la trama (valgui la redundància per ser el títol en espanyol de la cinta), els personatges i les diverses accions ja estan molt vistes. Un cas de corrupció urbanística en plena campanya electoral no és una cosa que no s'hagi tocat mai i, en aquest cas, no ens ofereix cap valor afegit que la destaqui de la resta.

No aprofundeix tot el que hauria, ni en certs personatges que passen sense pena ni glòria, ni en el dramatisme que s'espera de tal producte. En definitiva no es treu el suc que es podria esperar.
Mark Wahlberg (Billy Taggart) es veu immers en un seguit de dobles jocs i trampes i no se'l veu massa veraç seguint amb aquelles mirades desafiants que va mostrar a Shooter i no dóna el pes esperat. En canvi, salva la mediocritat general de la pel·lícula Russell Crow (Mayor Hostetler) fent molt bé d'alcalde sense un pam de net amb somriure hipòcrita i gens de fiar. És realment el que val la pena de la cinta, per que el seu antagonista a la pel·lícula, Barry Pepper (el candidat a l'alcaldia Jack Valliant) tampoc és que brilli gaire. No per les aptituds de l'actor, senzillament per que el guió, una vegada més, no aprofundeix massa en res.
Anecdòtics els papers de Catherine Zeta-Jones (la dona de l'alcalde, Cathleen Hostetler) i Natalie Martínez (la parella del protagonista, Natalie Barrow).
Dignes de menció els secundaris Jeffrey Wright (que interpreta el seriós policia Carl Fairbanks i Alona Tal, que dóna vida a l'ajudant de Wahlberg, Katy Bradshaw.

A banda d'aquestes interpretacions que donen una mica d'ales a la història, la resta és molt superficial, sense cap tret que destaqui sobre altres productes que han tractat el tema i sí tenien quelcom d'especial.
Adient per a passar l'estona i gaudir de la interpretació de Crow (tot i que n'hi ha d'altres que a part de la seva interpretació també gaudireu de la pel·lícula en sí) i contraindicada per a amants del gènere, n'hi ha de molt millors.

Fitxa:
2013
Director: Allen Hughes
Guió: Brian Tucker
Repartiment: Mark Wahlberg, Russell Crow, Catherine Zeta-Jones, Jeffrey Wright, Barry Pepper, Alona Tal, ...

Track escollit:
"Chasing Shadows"
by Claudia Sarne, Leopold Ross, Atticus Ross

Frase escollida:
Mayor Hostetler: He's like a damn phantom. You need to find out what he wants.
Billy Taggart: He wants justice, sir.
Mayor Hostetler: Nobody gets that.

The Good Shepherd

Segona incursió de Robert De Niro darrere les càmeres tretze anys després d'A Bronx Tale. La història gira entorn Edward Wilson (Matt Damon), un dels fundadors de la CIA (Central Intelligence Agency).
Es tracta d'una pel·lícula densa i complexa, s'ha d'estar atent durant els 167 minuts que dura per no deixar-se res i entendre-ho tot. Una manera de fer cinema a la que, malauradament, estem poc acostumats.
Està construïda en base a flashbacks que reconeixem gràcies als subtítols constants del lloc i l'any de l'escena en concret i és complicada, lenta i densa com ho era la vida dels espies d'aleshores.
Té ritme. Lent, però el té. I la interpretació dels personatges és sens dubte el pilar més important de la cinta.
És clar que l'ambientació, els vestuaris, les localitzacions i la il·luminació fan que ens transportem a aquelles èpoques, però això amb un bon pressupost i una mica de bon ull s'aconsegueix de sobres.
El veritablement important són els actors i la seva capacitat d'adaptar-se a un guió complex i, alhora, a la pròpia complexitat dels personatges. Si bé hi ha alguns secundaris que estan força desaprofitats (el cas de William Hurt o de Joe Pesci (aquest darrer brillant, però escàs), són memorables moltes de les aparicions cuidades al mil·límetre de cadascun dels rols.

Matt Damon, en el paper d'impertèrrit, fred, calculador i silenciós Edward Wilson, John Turturro com a contrapunt d'ell (Ray Brocco). L'impressionant Michael Gambon com a Dr. Fredericks o la sorprenent Angelina Jolie (Margaret 'Clover' Russell). El jove i sovint ambigu Eddie Redmayne (Edward Wilson Jr.) i fins i tot les breus aparicions del propi De Niro (Bill Sullivan). Tots tenen el seu moment de glòria, tots aporten el seu petit gra de sorra per fer que el conjunt sobresurti.

En aquesta pel·lícula són gairebé més importants els silencis que les pròpies paraules. Les mirades ho diuen tot i es nota el secretisme, el misteri, a cada segon de metratge.
Potser la mitja hora final és més amena, per la senzilla raó d'anar-se descobrint el pastís i algun cop d'efecte com a guinda final.
Per tot, un plaer amb mesura quan De Niro es posa darrere la càmera.

Adient per a qui gaudeixi amb una bona pel·lícula d'espionatge, contraespionatge i tots els embolics que això comporta. Contraindicada per als que s'avorreixen amb cintes denses com va ser The Godfather, que és una obra mestra, però densa de veritat.

Fitxa:
2006
Director: Robert De Niro
Guió: Eric Roth
Repartiment: Matt Damon, Angelina Jolie, Alec Baldwin, Tammy Blanchard, Michael Gambon, Eddie Redmayne, John Turturro, Robert De Niro, Joe Pesci, ...

Track escollit:
"Come Rain or Come Shine"
written by Harold Arlen, Johnny Mercer
performed by Ann Hampton Callaway
(spotify version by Ray Charles)

Frase escollida:
Joseph Palmi: Let me ask you something... we Italians, we got our families, and we got the church; the Irish, they have the homeland, Jews their tradition; even the niggers, they got their music. What about you people, Mr. Wilson, what do you have?
Edward Wilson: The United States of America. The rest of you are just visiting.