Broken City

Les coses com siguin, la corrupció política està a l'ordre del dia. Aquesta pel·lícula que recupera la narració lineal del cinema negre convencional, carregat de traïcions, especulacions, assassinats i personatges arquetípics podria haver estat molt més del que realment ha resultat.
Si que s'hi veu una certa bona voluntat, però tant la trama (valgui la redundància per ser el títol en espanyol de la cinta), els personatges i les diverses accions ja estan molt vistes. Un cas de corrupció urbanística en plena campanya electoral no és una cosa que no s'hagi tocat mai i, en aquest cas, no ens ofereix cap valor afegit que la destaqui de la resta.

No aprofundeix tot el que hauria, ni en certs personatges que passen sense pena ni glòria, ni en el dramatisme que s'espera de tal producte. En definitiva no es treu el suc que es podria esperar.
Mark Wahlberg (Billy Taggart) es veu immers en un seguit de dobles jocs i trampes i no se'l veu massa veraç seguint amb aquelles mirades desafiants que va mostrar a Shooter i no dóna el pes esperat. En canvi, salva la mediocritat general de la pel·lícula Russell Crow (Mayor Hostetler) fent molt bé d'alcalde sense un pam de net amb somriure hipòcrita i gens de fiar. És realment el que val la pena de la cinta, per que el seu antagonista a la pel·lícula, Barry Pepper (el candidat a l'alcaldia Jack Valliant) tampoc és que brilli gaire. No per les aptituds de l'actor, senzillament per que el guió, una vegada més, no aprofundeix massa en res.
Anecdòtics els papers de Catherine Zeta-Jones (la dona de l'alcalde, Cathleen Hostetler) i Natalie Martínez (la parella del protagonista, Natalie Barrow).
Dignes de menció els secundaris Jeffrey Wright (que interpreta el seriós policia Carl Fairbanks i Alona Tal, que dóna vida a l'ajudant de Wahlberg, Katy Bradshaw.

A banda d'aquestes interpretacions que donen una mica d'ales a la història, la resta és molt superficial, sense cap tret que destaqui sobre altres productes que han tractat el tema i sí tenien quelcom d'especial.
Adient per a passar l'estona i gaudir de la interpretació de Crow (tot i que n'hi ha d'altres que a part de la seva interpretació també gaudireu de la pel·lícula en sí) i contraindicada per a amants del gènere, n'hi ha de molt millors.

Fitxa:
2013
Director: Allen Hughes
Guió: Brian Tucker
Repartiment: Mark Wahlberg, Russell Crow, Catherine Zeta-Jones, Jeffrey Wright, Barry Pepper, Alona Tal, ...

Track escollit:
"Chasing Shadows"
by Claudia Sarne, Leopold Ross, Atticus Ross

Frase escollida:
Mayor Hostetler: He's like a damn phantom. You need to find out what he wants.
Billy Taggart: He wants justice, sir.
Mayor Hostetler: Nobody gets that.

High Fidelity

Curiosa comèdia auto-irònica amb tocs de romàntica que es basa en un llibre amb el mateix títol de Nick Hornby. La pel·lícula està estructurada en un monòleg interior que enlloc de resoldre'l amb una veu en off (que seria bastant avorrit), se soluciona amb el protagonista parlant directament a càmera. Recurs en clar homenatge a Annie Hall, de Woody Allen, però portat a l'extrem, ja que Rob Gordon, interpretat per John Cusack, es passa gairebé més de mig metratge fent monòleg davant la càmera.

Així a primer cop d'ull té la pinta de ser lenta i avorrida i, de fet, no és ràpida, però passa la mar de bé. En gran part per la interpretació dels diferents personatges que apareixen, bastant nombrosos i que fins al secundari més insignificant, estan ben construïts.

El punt fort de la cinta és la banda sonora. De fet, és una excusa perfecta per posar i citar un munt de bones cançons de la història del Pop. I la complicitat entre els personatges principals que fa que, juntament amb les històries que ens explica el protagonista, ens identifiquem amb una o diverses de les situacions que es descriuen.
A banda de John Cusack i les seves cinc principals (fa una llista de les relacions més importants de la seva vida com si es tractés d'una llista d'èxits a la ràdio), hi ha els dos empleats del seu negoci  i amics (Todd Louiso i Jack Black, Dick i Barry, respectivament) que podríem definir com a una mena d'àngel i dimoni, d'R2D2 i C3PO amb el tarannà de les pel·lícules de Kevin Smith. Una curiosa barreja que dóna molt bon resultat.
Altres mencions que cal fer són les de Tim Robbins (Ian 'Ray' Raymond), sobretot en l'escena repetida tres vegades recreant els pensaments del protagonista (el mateix sensacional recurs que utilitzava la sèrie d'Ally McBeal), i el cameo de Bruce Springsteen, que en la versió doblada sembla forçat, però a l'original té la seva gràcia...

No es tracta d'una obra mestra i hi haurà qui la veurà avorrida i sense massa interès (també per que estem poc acostumats a aquest tipus de pel·lícula), però com a mínim és original, és fresca, sincera i àgil. És honesta, en resum. Sense artificis.

Adient per a qui vulgui passar una bona estona amb una història versemblant explicada en primera persona i contraindicat per a detractors de Cusack, per que se'n faran un tip de veure'l.

Fitxa:
2000
Director: Stephen Frears
Guió: Nick Hornby (novel·la), D.V. DeVicentis, Steve Pink, John Cusack i Scott Rosenberg
Repartiment: John Cusack, Jack Black, Todd Louiso, Iben Hjejle, Catherine Zeta-Jones, Tim Robbins, Joan Cusack, ...

Track escollit:
"Let's Get It On"
written by Marvin Gaye and Ed Townsend
performed by Jack Black

NOTA: Tota la banda sonora val la pena, així que deixo el link d'Spotify de tots els tracks que hi apareixen: High Fidelity soundtrack

Frase escollida:
Barry: Rob, I'm telling you this for your own good, that's the worst sweater I've ever seen, that's a Cosby sweater. [Imitating Bill Cosby] A Cossssssssssby sweater!