Get Shorty

Sensacional pel·lícula, basada en una novel·la d'Elmore Leonard, força infravalorada. No és que passés sense pena ni glòria, però segurament va merèixer més reconeixement del que va tenir.
La història d'un cobrador de morosos d'un mafiós (l'original en què es basa la pel·lícula fins i tot té un cameo) que deixa el món que l'envolta per endinsar-se en una altra màfia, la del cinema.
Una cinta de guió, amb diàlegs molt tarantinians que va anar com a anell al dit a John Travolta (Chilli Palmer) després de que, precisament Tarantino, el va redescobrir a Pulp Fiction. Per a Travolta era molt important que el seu redescobriment no fos flor d'un dia i gràcies a aquest producte no ho va ser i va continuar la seva segona joventut, per dir-ho així.

A banda de la virtut principal de la pel·lícula, hi ha dos aspectes destacats per a ser un producte a tenir molt en compte. D'una banda la meravellosa banda sonora encapçalada per Booker T. & The MG's i altres temes de similar estil. Tot aquest so lligat amb una estètica molt acurada i marcadament hollywoodiana fan que sigui memorable.
En segon lloc -i no per això menys important- està el magnífic elenc triat per a cada personatge que apareix. Impressionants interpretacions com la de Gene Hackman (Harry Zimm), en un paper força allunyat dels que ens té acostumats, un productor de sèrie B bastant poca cosa i estancat en una època passada més fructífera. O d'altres com la de Delroy Lindo (Bo Carlett) i els seus dos sequaços, Bear i Ronnie Wingate (interpretats pel malaurat James Gandolfini i per Jon Gries, respectivament).
Ara bé, qui s'emporta la palma és Dennis Farina, que interpreta un mafiós de poca monta anomenat Ray 'Bones' Barboni. És qui dóna més vida als diàlegs absurds i a les frases fetes. Un veritable plaer per als espectadors.

En general una pel·lícula memorable, que no és en cap cas una obra mestra, però si un bon entreteniment ple de moments per al record i de frases repetibles en converses de bar.
En van fer una mena de segona part, anomenada Be Cool, però aquesta sí que va ser un fracàs, i és que no li arriba ni a la sola de la sabata.

Adient per a qui vulgui gaudir d'un thriller ben estructurat, amb bon guió i que et deixa un molt bon somriure en acabar. Contraindicada per a qui no gaudeixi amb aquest gènere de pel·lícules. Incomprensiblement, la veritat...

Fitxa:
1995
Director: Barry Sonnenfield
Guió: Scott Frank i Elmore Leonard (novel·la)
Repartiment: John Travolta, Gene Hackman, Rene Russo, Delroy Lindo, James Gandolfini, Danny DeVito, Dennis Farina, ...

Track escollit:
"Green Onions"
by Booker T. & The MG's

Frase escollida:
Ray "Bones" Barboni: Let me explain something to you. Momo is dead. Which means that everything he had now belongs to Jimmy Cap, including you. Which also means, that when I speak, I speak for Jimmy. E.g., from now on, you start showing me the proper fucking respect.
Chili Palmer: "E.g." means "for example". What I think you want to say is "I.e.".
Ray "Bones" Barboni: Bullshit! That's short for "ergo".
Chili Palmer: Ask your man.
Bodyguard: To the best of my knowledge, "e.g." means "for example".
Ray "Bones" Barboni: E.g., i.e., fuck you! The point is this: is that, When I say "jump", you say "OK", okay?

Killing Them Softly

Està clar que aquesta pel·lícula té aquell valor afegit que se sol desitjar. Aquell no-sé-què que et fa sentir satisfet quan surts del cine. Aquells trets que diferencien un producte ben fet i ben acabat.
També està clar que té moltes coses tarantinianes -sobretot de Reservoir Dogs i de Pulp Fiction- i coenianes.
El cas és que Killing Them Softly es presenta com un copy/paste de situacions on el guió (entenent-lo com a diàleg) i la interpretació hi porten la veu cantant.
Els personatges estan molt, molt ben definits i cadascun d'ells té alguna cosa que no et deixa indiferent.
Si Brad Pitt (Jackie Cogan, una mena d'assassí a sou inquietantment tranquil) se suposa que n'és el protagonista és perque serveix de nexe d'unió entre totes les històries de cadascún dels personatges i si bé algun d'ells no té massa a veure amb el desenllaç de tot plegat, si que fan de la relació entre ells un fil conductor de la cinta.

Hi ha molts personatges brillants en la seva mesura i és que es pot dir que cadascú té el seu moment de glòria. A banda de la interpretació i del guió, durant tota la pel·lícula veiem televisions i sentim radios que ens situen en el context de plena campanya electoral nordamericana (la darrera) i de fet, la darrera -curta- dissertació de Pitt té el seu perquè en aquests talls que es van sentint durant tot el metratge.
Si que és cert que l'argument no és massa original, però està narrada d'una manera poc convencional i cada detall està pensat, tant en la composició dels enquadraments com en el comportament dels personatges. I tornant als personatges, fer especial menció a un James Gandolfini magistral, que en pocs segons ja fa gran l'escena.

D'altra banda cal destacar un parell de detalls. En primer lloc el curiós pla subjectiu de la porta -si, si, la porta- del cotxe, em sembla genial. I sens dubte l'escena del primer assassinat de Pitt, a càmera lenta, amb una excel·lent banda sonora (track escollit) i tan ben pensada i realitzada que et fa exclamar un wow! en veure-la. Per cert, sensacional la banda sonora.
En realitat, hi ha moltes coses d'aquest muntatge que són transgressors, des del començament de la cinta (literalment) fins al final, en que els crèdits no tenen música, tan sols so ambient. Molt recomanable.

Adient per als que els agrada que els sorprenguin gratament com ho va fer Tarantino en el seu moment i contraindicat per a qui pensi que va a veure trets i persecucions d'un asassí a sou.

Fitxa:
2012
Director: Andrew Dominik
Guió: Andrew Dominik i George V. Higgins (novel·la)
Repartiment: Brad Pitt, Richard Jenkins, Ray Liotta, James Gandolfini, ...

Track escollit:
"Love Letters"
by Ketty Lester

Frase escollida:
Jackie Cogan: America is not a country it's a business.