Monsters Inc.

Una de les millors pel·lícules d'animació que s'han fet mai. Per l'animació en sí, pel món creat a partir d'una senzillíssima idea i pel desenvolupament de tot plegat que inclou tendresa, humor i molt bon rotllo.

La pel·lícula ens introdueix al món dels monstres, aquells que apareixen pels armaris dels nens i els espanten. Per què els espanten? Per que els crits dels nens són una gran font d'energia, així de senzill.
La idea ja en sí és trencadora però si a banda d'això veiem tota l'estructura de portes, mecanismes i funcionament de la fàbrica on treballen els monstres per recollir, processar i distribuir l'energia, la cosa ja és d'una envergadura impressionant.

Pel que fa als aspectes tècnics, d'entrada la dificultosa feina d'animar, per exemple, a un dels protagonistes de la cinta. El pelut James P. "Sulley" Sullivan (amb la veu de John Goodman a la versió original) té més de tres milions de pèls animats en funció de cada moviment (i no és que precisament s'estigui quiet). La tècnica es basa en animar-ne uns quants estratègicament situats i els del voltant l'imiten.
L'acompanya Mike Wazowski (amb la veu de Billy Crystal), una bola verda amb un sol ull, el clown còmic de la parella i el dolent de la pel·lícula, el genial Randall Boggs (amb la veu d'Steve Buscemi).

No només l'humor de la pel·lícula està molt ben equilibrat (tant per a adults com per a nens). Els acudits són constants (i molt ben trobats, fins i tot en la versió doblada, encara que sempre hi inclouen alguna cosa de collita pròpia), si no que el ritme de la cinta és endimoniadament perfecte. No deixa de sorprendre a cada moment i cada escena té el seu moment àlgid.

Nombrosos gags a tenir en compte (a banda del bonus final durant els crèdits amb creacions de bloopers o errades de rodatge i escenes descartades). La persecució de porta a porta, els enfrontaments dialèctics entre Wazowski i Randall, els moments tendres de la petita Boo i molts i molts altres que fan que no cansi veure-la una i una altra vegada.

Senzillament perfecta, adient per a tothom i contraindicada pels equivocats que no volen saber res de pel·lícules d'animació (ells solen dir-ne de 'dibuixos animats').


Fitxa:
2001
Director: Pete Docter, David Dilverman, Lee Unkrich
Guió: Pete Docter, Jill Culton, Jeff Pidgeon, Ralph Egglestone, Andrew Stanton, Daniel Gerson, Robert L. Baird, Rhett Reese i Jonathan Roberts
Repartiment (veus): John Goodman, Billy Crystal, Mary Gibbs, Steve Buscemi, James Coburn, ...

Track escollit:
"If I Didn't Have You"
Music and Lyrics by Randy Newman
Performed by John Goodman and Billy Crystal

Frase escollida:
Randall: Shh. Shh. Shh. Shh. Do you hear that? It's the winds of change...

Con Air

És difícil trobar una pel·lícula on hi surti Nicolas Cage que sigui bona, i aquesta no n'és l'excepció. Una cinta d'acció carregada de tòpics i despropòsits on l'acció -simplificada en trets, explosions i baralles- és el fil conductor d'una trama buida i d'una construcció de personatges (tret de comptades excepcions) inexistent.

La cosa va d'un avió que trasllada presos fent una escala. Resulta que en aquest avió de màxima seguretat hi posen el bo i millor de la societat criminal i és clar, emboliquen la troca d'una manera exponencial. Només algunes frases, alguns personatges i poca cosa més ajuden a empassar-te els moments intermedis entre una cosa i l'altra.
En general molt pobra.

Les poques coses que valen la pena són John Malkovic (Cyrus 'The Virus' Grissom), en un paper que li va com anell al dit i l'ambigüitat de Steve Buscemi (Garland 'The Marietta Mangler' Greene) que en realitat fa una entrada en escena brutal com si fos un paio perillosíssim i al final li acabes agafant afecte. Alguna frase memorable d'aquests dos personatges com l'al·lusió de Buscemi a la ironia que suposa celebrar una "festa" en un avió al ritme de la cançó d'un grup que precisament va morir estavellant-se en un accident aeri.

Pel que fa a la resta, ni les escenes d'acció estan massa aconseguides, ni res destaca especialment. Hi ha molt errors de lògica i qui se suposa que porta el pes del protagonisme, Cage, cansa molt amb aquest posat grunge amb la cabellera llarga i la barba d'uns quants dies (que escolta, si se suposa que et deixen lliure i vas a veure la teva filla de vuit anys per primera vegada, cony!, afaitat i tallat els cabells per no semblar un convicte més, no?).
Però deixant nimietats a banda, una de les coses més lamentables de la cinta són els constants tòpics, que si fossin fets expressament fins i tot farien gràcia (ja que es tractaria d'una paròdia), però que dos policies motoristes llencin un donnuts mig mossegat per iniciar una persecució, per exemple, és força patètic. Tot és del mateix estil.

Adient per a incondicionals de Cage (feu-vos-ho mirar) i contraindicat per als que tinguin dos dits de front, pel·lícules d'acció n'hi ha moltes més...

Fitxa:
1997
Director: Simon West
Guió: Scott Rosenberg
Repartiment: Nicolas Cage, John Cusack, John Malkovic, Steve Buscemi, Colm Meaney, ...

Track escollit:
"Sweet Home Alabama"
by Lynyrd Skynyrd

Frase escollida:
[Holding a gun up to the head of a stuffed pink bunny]
Cyrus 'The Virus' Grissom: Make a move and the bunny gets it.