El tema dels zombis prolifera darrerament en diversos espais com el còmic o les sèries de televisió (l'exemple més conegut segurament és The Walking Dead).
En aquesta pel·lícula que ens ocupa s'explota aquest gènere i agafa conceptes d'altres cintes anteriors (encara que està basada en una novel·la de Max Brooks). Un exemple ben clar és que els zombis ja no caminen errants i lents, si no que són rapidíssims i extremadament eficaços i letals (similars als cercadors d'ombres d'I Am Legend).
Una pel·lícula que comença de meravella i que afortunadament deixa de banda la trama de la supervivència familiar (així el llast de la dona i les filles del protagonista no enterboleix l'acció). Una correcte presentació de personatges arquetípics i una contextualització del problema ben argumentada i portada amb exquisida angoixa.
D'una banda el protagonista, Gerry Lane (Brad Pitt), un convenient ex-agent de l'ONU que es fixa en tots els detalls per arribar a una conclusió de solució temporal, i és que és molt clara la intenció de convertir-ho en una trilogia, com ja van anunciar els seu responsables.
Malgrat es diu que durant el rodatge van haver moltes desavinences entre Pitt i els guionistes i es van arribar a fer moltíssims canvis, el personatge gaudeix de prou coherència i no té masses punts flacs.
La resta de secundaris fan un bon paper, el just i necessari per no eclipsar l'estrella. Amb tot, cal mencionar Daniella Kertesz, que encarna la soldat Segen, amb una interpretació visceral molt més que correcte.
Per la resta, probablement us trobareu amb el de sempre. Els bons són molt bons, els soldats molt patriotes i els dolents una mena de tsunami zombi homogeni.
El problema ve quan la càmera deixa de moure's a l'estil Bourne. I és que el retrat dels zombis quan el protagonista se'ls troba cara a cara és més còmic que una altra cosa. Els zombis no acolloneixen (amb perdó), més aviat fan gràcia i te n'acabes enfotent.
El moment llauna de refresc gairebé al final no té desperdici, per graciós, no per memorable.
En resum, un bon entreteniment, sense masses pretensions més. Grans efectes especials, angoixa ben aconseguida en base a una massa informe de zombis que com uns castellers desorganitzats o, més aviat com formigues que volen aconseguir pujar a algun lloc, s'amunteguen uns a sobre dels altres per creuar uns murs de contenció altíssims.
És d'agrair que no surtin les localitzacions mundials típiques amb els monuments típics. Aquí viatgem a Corea, Israel i Gal·les. No està malament.
Adient per a gairebé tot tipus de públic que vulgui estar entretingut durant un parell d'hores de cinema d'acció apocalíptic. Contraindicada per qui es pensi que veurà coses gore.
Fitxa:
2013
Director: Marc Forster
Guió: Matthew Michael Carnahan, Drew Goddard, Damon Lindelof, J. Michael Straczynski i Max Brooks (novel·la)
Repartiment: Brad Pitt, Mireille Enos, Daniella Kertesz, James Badge Dale, ...
Track escollit:
"Go"
Written & performed by Kari Kimmel
Frase escollida:
Andrew Fassbach: Mother Nature is a serial killer. She wants to get caught, she leaves bread crumbs, she leaves clues... Mother nature knows how to disguise her weakness as strength.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris James Badge Dale. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris James Badge Dale. Mostrar tots els missatges
3 d’ag. 2013
3 de febr. 2013
Flight
El que sembla una pel·lícula sobre un vol formidable, una acrobàcia aèria i uns efectes especials colpidors (sempre segons el tràiler), acaba sent la història sobre un pilot de línies aèries molt qualificat i dotat, però amb greus problemes de drogues i sobretot d'alcohol. Cosa que d'entrada fa, com a mínim, dubtar de qui ens porta quan viatgem pels aires.
A banda d'això, purament anecdòtic, la cinta es recrea en les conseqüències habituals després d'un accident aeri, les diferents parts implicades, la lluita en contra de l'evidència per part del protagonista..., tot acabat amb una filigrana de final semi-feliç al més pur estil de Hollywood.
A banda d'una bona fotografia i un excés (ben entès) de moviment de càmera durant les turbulències de l'avió com a aspectes tècnics, la cinta destaca sobretot per dues coses. En primer lloc per la interpretació dels principals personatges. D'una banda Denzel Washington (Whip Whitaker), que interpreta molt bé separant l'estat ebri i sobri, encara que algunes vegades en el doblatge no acabi de veure-se'n la diferència. Don Cheadle i Bruce Greenwood (Hugh Lang i Charlie Anderson, respectivament) són correctes, sense eclipsar els protagonistes. I Kelly Reilly (Nicole), fa de perfecta ionqui desenganxant-se amb ganes de viure i amb por de recaure.
Brillant l'aparició de John Goodman (Harling Mays), el camell de Whitaker. La seva actuació, que per temps en pantalla podria ser un cameo, és sensacional, donant uns tocs d'humor amb algunes frases fetes i menjant-se la càmera (per interpretació i per dimensions...).
Digne de menció de James Badge Dale (Gaunt Young Man - Mark Mellon), que interpreta un malalt de càncer força lúcid dins de la seva bogeria.
I en segon lloc -d'aspectes que destaquen de la pel·lícula- està la banda sonora. Si bé és cert que la cinta per sí sola està prou bé, la banda sonora molt ben escollida acaba d'amanir-ho tot i li dóna un caràcter molt adient.
Hi ha moltes cançons molt ben escollides per cada moment de la trama, i potser és força evident l'elecció de Sweet Jane de Cowboy Junkies per l'escena de la punxada d'heroïna, però fins i tot la música de l'ascensor (no la versió original, si no una versió a l'estil de fil musical), With a Little Help From My Friends, de The Beatles, va com anell al dit per a l'ocasió de l'escena...
Adient per a gaudir de quelcom amb ritme narratiu i musical, contraindicat per a qui es pensi que tracta de maniobres aèries impossibles una darrera l'altra (només n'hi ha una i no té un pes excessivament important a la trama).
Fitxa:
2012
Director: Robert Zemeckis
Guió: John Gatins
Repartiment: Denzel Washington, Nadine Velázquez, Kelly Reilly, John Goodman, Don Cheadle, Bruce Greenwood, James Badge Dale, ...
Track escollit:
"Simpathy for the Devil"
Written by Mick Jagger & Keith Richards
Performed by The Rolling Stones
NOTA: Afegeixo un link amb el llistat d'Spotify de la resta de cançons -que val la pena- AQUÍ
Frase escollida:
Harling Mays: I'm on the list, baby girl. Mister Mays. Harling.
A banda d'això, purament anecdòtic, la cinta es recrea en les conseqüències habituals després d'un accident aeri, les diferents parts implicades, la lluita en contra de l'evidència per part del protagonista..., tot acabat amb una filigrana de final semi-feliç al més pur estil de Hollywood.
A banda d'una bona fotografia i un excés (ben entès) de moviment de càmera durant les turbulències de l'avió com a aspectes tècnics, la cinta destaca sobretot per dues coses. En primer lloc per la interpretació dels principals personatges. D'una banda Denzel Washington (Whip Whitaker), que interpreta molt bé separant l'estat ebri i sobri, encara que algunes vegades en el doblatge no acabi de veure-se'n la diferència. Don Cheadle i Bruce Greenwood (Hugh Lang i Charlie Anderson, respectivament) són correctes, sense eclipsar els protagonistes. I Kelly Reilly (Nicole), fa de perfecta ionqui desenganxant-se amb ganes de viure i amb por de recaure.
Brillant l'aparició de John Goodman (Harling Mays), el camell de Whitaker. La seva actuació, que per temps en pantalla podria ser un cameo, és sensacional, donant uns tocs d'humor amb algunes frases fetes i menjant-se la càmera (per interpretació i per dimensions...).
Digne de menció de James Badge Dale (Gaunt Young Man - Mark Mellon), que interpreta un malalt de càncer força lúcid dins de la seva bogeria.
I en segon lloc -d'aspectes que destaquen de la pel·lícula- està la banda sonora. Si bé és cert que la cinta per sí sola està prou bé, la banda sonora molt ben escollida acaba d'amanir-ho tot i li dóna un caràcter molt adient.
Hi ha moltes cançons molt ben escollides per cada moment de la trama, i potser és força evident l'elecció de Sweet Jane de Cowboy Junkies per l'escena de la punxada d'heroïna, però fins i tot la música de l'ascensor (no la versió original, si no una versió a l'estil de fil musical), With a Little Help From My Friends, de The Beatles, va com anell al dit per a l'ocasió de l'escena...
Adient per a gaudir de quelcom amb ritme narratiu i musical, contraindicat per a qui es pensi que tracta de maniobres aèries impossibles una darrera l'altra (només n'hi ha una i no té un pes excessivament important a la trama).
Fitxa:
2012
Director: Robert Zemeckis
Guió: John Gatins
Repartiment: Denzel Washington, Nadine Velázquez, Kelly Reilly, John Goodman, Don Cheadle, Bruce Greenwood, James Badge Dale, ...
Track escollit:
"Simpathy for the Devil"
Written by Mick Jagger & Keith Richards
Performed by The Rolling Stones
NOTA: Afegeixo un link amb el llistat d'Spotify de la resta de cançons -que val la pena- AQUÍ
Frase escollida:
Harling Mays: I'm on the list, baby girl. Mister Mays. Harling.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)

