Se7en

A primer cop d'ull no deixa de ser una pel·lícula policíaca amb un parell de protagonistes ben diferents i una sèrie de crims força aberrants. Hi ha força coses que primen l'efectisme i, de fet, podriem dir que l'excusa dels set pecats capitals va formidablement bé per fer que els assassinats siguin el més escabrosos possibles.
A banda del citat efectisme, la pel·lícula en sí aconsegueix l'ambient hostil i opressiu desitjat només amb un parell de coses ben senzilles. D'una banda tenim la Ciutat com a protagonista, un personatge més. Una ciutat que no es cita i que de la que contemplem la brutícia, la pobresa a cada racó, a cada cantonada. És la il·luminació i el color pobre que ens fa palpar la decadència extrema de la societat que se'ns descriu.
En segon lloc tenim la pluja constant, molt utilitzada des de Blade Runner. La pluja crea confusió, les imatges borroses, angoixa constant. De fet no para de ploure fins al desenllaç de la història. Sens dubte que és un factor important de la pel·lícula i el seu resultat.

Pel que fa a la interpretació dels personatges, tenim a Brad Pitt (Detective David Mills), que gràcies a aquesta pel·lícula es podria dir que va deixar de ser només una cara bonica. Pitt fa molt bé de detectiu jove, impulsiu i una mica fatxenda. En segon lloc tenim a Morgan Freeman (Detective Lt. William Somerset), el clàssic detectiu aturmentat per tot el que ha viscut, amb ganes de deixar-ho i constantment en desacord amb les maneres del seu company.
Amdós personatges evolucionen durant la trama i si bé es pot dir que Mills s'apropa més a la manera de fer de Somerset, l'evolució es mútua.
I en darrer lloc però no menys important tenim al provocador Kevin Spacey (John Doe), que malgrat apareix als últims minuts, omple la pantalla i de quina manera.
Els secundaris fan el seu paper a la perfecció sense eclipsar als tres principals.

Un darrer apunt. Memorable la primera escena de la biblioteca, música inclosa (track escollit).

En definitiva un producte amb un argument força habitual amb matissos que la fan especial, adient per a aquells que vulguin veure una policíaca que no et permeti apartar els ulls de la pantalla i contraindicada per als que detestin la sensació plujosa angoixant.

Fitxa:
1995
Director: David Fincher
Guió: Andrew Kevin Walker
Repartiment: Brad Pitt, Morgan Freeman, Kevin Spacey, Gwyneth Paltrow, ...

Track escollit:
"Suite No. 3 in D Major, BWV 1068 Air"
Written by Johann Sebastian Bach

Frase escollida:
Dr. Beardsley: He's experienced about as much pain and suffering as anyone I've encountered, give or take, and he still has Hell to look forward to.

The Usual Suspects

Enorme pel·lícula dirigida magistralment per Bryan Singer. La cinta va acompanyada d'una fotografia excel·lent que passar a ser un personatge més. La il·luminació, l'enquadrament meticulós i uns elements subliminals molt ben escollits fan que no et moguis de la cadira en el que dura la cinta.
Potser el fet que ni el propi repartiment de la película sabés fins a l'estrena de la mateixa qui era el dolent fa que sigui més veraç la interpretació, i és que qualsevol dels personatges és digne d'un dels millors guions de la dècada dels noranta.
Magistral Kevin Spacey en el paper de Roger "Verbal" Kint, que és qui porta el pes de la narració, però tots, absolutament tots estan pletòrics... Des de Gabriel Byrne (Dean Keaton) fins a Pete Postlethwaite (Kobayashi) passant per Chazz Palminteri (Dave Kujan, US Costums).

Una pel·lícula on tots els recursos -tant tècnics com d'interpretació- estan al servei del guió, que no delataré per no espatllar el final d'algú que no l'hagi vista (a aquest algú: ja aniria sent hora de veure-la).
El cas és que 17 anys després de la seva estrena, és una pel·lícula que no ha envellit i malgrat les cintes amb sorpresa final solen perdre un cop ja el saps, és tal la grandesa de tot plegat, que tant de temps després, segueix vigent com el primer dia.
Cert és que el guió és una mica trampós, però el cas és que és efectiu i aconsegueix que t'ho empassis fins que al final, després d'una mica més d'hora i mitja, exclamis el que sigui que exclamis quan destapes el regal.

Sens dubte una d'entre el top 100 de la història del cinema, adient per a qui vulgui estar enganxat i atent a tot el que passa (és important) durant tota l'estona i contraindicat per al que vulgui que explosions i efectes diversos siguin l'eix transversal d'una pel·lícula entorn a la Mafia.

Fitxa:
1995
Director: Bryan Singer
Guió: Christopher McQuarrie
Repartiment: Stephen Baldwin, Gabriel Byrne, Benicio del Toro, Kevin Pollak, Kevin Spacey, Chazz Palminteri, Pete Postlethwaite, ...

Track escollit:
"Main Theme"
by John Ottman
OST

Frase escollida:
Verbal: Who is Keyser Soze? He is supposed to be Turkish. Some say his father was German. Nobody believed he was real. Nobody ever saw him or knew anybody that ever worked directly for him, but to hear Kobayashi tell it, anybody could have worked for Soze. You never knew. That was his power. The greatest trick the Devil ever pulled was convincing the world he didn't exist. And like that, poof. He's gone.