Flight

El que sembla una pel·lícula sobre un vol formidable, una acrobàcia aèria i uns efectes especials colpidors (sempre segons el tràiler), acaba sent la història sobre un pilot de línies aèries molt qualificat i dotat, però amb greus problemes de drogues i sobretot d'alcohol. Cosa que d'entrada fa, com a mínim, dubtar de qui ens porta quan viatgem pels aires.
A banda d'això, purament anecdòtic, la cinta es recrea en les conseqüències habituals després d'un accident aeri, les diferents parts implicades, la lluita en contra de l'evidència per part del protagonista..., tot acabat amb una filigrana de final semi-feliç al més pur estil de Hollywood.

A banda d'una bona fotografia i un excés (ben entès) de moviment de càmera durant les turbulències de l'avió com a aspectes tècnics, la cinta destaca sobretot per dues coses. En primer lloc per la interpretació dels principals personatges. D'una banda Denzel Washington (Whip Whitaker), que interpreta molt bé separant l'estat ebri i sobri, encara que algunes vegades en el doblatge no acabi de veure-se'n la diferència. Don Cheadle i Bruce Greenwood (Hugh Lang i Charlie Anderson, respectivament) són correctes, sense eclipsar els protagonistes. I Kelly Reilly (Nicole), fa de perfecta ionqui desenganxant-se amb ganes de viure i amb por de recaure.
Brillant l'aparició de John Goodman (Harling Mays), el camell de Whitaker. La seva actuació, que per temps en pantalla podria ser un cameo, és sensacional, donant uns tocs d'humor amb algunes frases fetes i menjant-se la càmera (per interpretació i per dimensions...).
Digne de menció de James Badge Dale (Gaunt Young Man - Mark Mellon), que interpreta un malalt de càncer força lúcid dins de la seva bogeria.

I en segon lloc -d'aspectes que destaquen de la pel·lícula- està la banda sonora. Si bé és cert que la cinta per sí sola està prou bé, la banda sonora molt ben escollida acaba d'amanir-ho tot i li dóna un caràcter molt adient.
Hi ha moltes cançons molt ben escollides per cada moment de la trama, i potser és força evident l'elecció de Sweet Jane de Cowboy Junkies per l'escena de la punxada d'heroïna, però fins i tot la música de l'ascensor (no la versió original, si no una versió a l'estil de fil musical), With a Little Help From My Friends, de The Beatles, va com anell al dit per a l'ocasió de l'escena...

Adient per a gaudir de quelcom amb ritme narratiu i musical, contraindicat per a qui es pensi que tracta de maniobres aèries impossibles una darrera l'altra (només n'hi ha una i no té un pes excessivament important a la trama).

Fitxa:
2012
Director: Robert Zemeckis
Guió: John Gatins
Repartiment: Denzel Washington, Nadine Velázquez, Kelly Reilly, John Goodman, Don Cheadle, Bruce Greenwood, James Badge Dale, ...

Track escollit:
"Simpathy for the Devil"
Written by Mick Jagger & Keith Richards
Performed by The Rolling Stones

NOTA: Afegeixo un link amb el llistat d'Spotify de la resta de cançons -que val la pena- AQUÍ

Frase escollida:
Harling Mays: I'm on the list, baby girl. Mister Mays. Harling.

The Guard

El problema més gran d'aquesta pel·lícula és el com ens l'han venuda. No es tracta d'una pel·lícula còmica. No es tracta d'una versió de Torrente. És molt més que això i hi està molt per sobre. La cinta barreja la comèdia negra amb el thriller, amb lleugers tocs de western i una inherent essència irlandesa.
El personatge principal, interpretat magistralment per Brendan Gleeson (Sergeant Gerry Boyle), és un policia rude, racista, provocador i malcarat aficionat a la beguda i a les prostitutes. Un home de costums, segur de sí mateix i cansat de la resta del món. Això entra en controvèrsia amb el seu company d'escenes, Don Cheadle (FBI agent Wendell Everett), que és tot el que no és ell.

No es pot negar que només amb aquests dos personatges la pel·lícula ja camina sola, però és que a més a més hi ha tot un elenc de secundaris que encaixen totes les peces del guió al mil·límetre.
El ritme de la trama segurament és una mica lent, però els diàlegs punyents i ofensius i les expressions lapidàries de Gleeson, combinats amb els excel·lents silencis i les expressions facials fan que sigui una delícia.

Carregada de veritats crues i de melancolia, desprèn la mateixa apatia que el personatge principal i si s'entén l'humor negre, provoca més d'una riallada per l'animalitat amb la que es tracten alguns temes.
El millor, sens dubte, és que cada escena sembla haver estat rodada a la primera, sense repeticions i gairebé improvisant. D'aquí aquesta naturalitat que farceix el producte.

Molt ben ambientada, tant en els interiors com els exteriors, escollits amb cura. La cinta en sí és com el mateix personatge que la protagonitza: solitària, melancòlica, rude i sense interès pel que fa a la resta del món.

Per tant, adient per a aquells que apreciïn una obra en estat pur, sense floritures. Contraindicada per als que esperin veure un Santiago Segura a la irlandesa.

Fitxa:
2011
Director: John Michael McDonagh
Guió: John Michael McDonagh
Repartiment: Brendan Gleeson, Don Cheadle, Mark Strong, Liam Cunningham, Fionnula Flanagan, ...

Track escollit:
"Everything Happens To Me"
Written by Matt Dennis and Tom Adair
Performed by Chet Baker

Frase escollida:
Sergeant Gerry Boyle: I thought black people couldn't ski... Or it that swimming?