Jack Reacher

Jack Reacher podria ser perfectament l'ombra d'Ethan Hunt a Mission: Impossible. Dit això, es tracta d'una pel·lícula correcte, amb bona trama i guió acurat, però potser es passa una mica de ser un mer lluïment de Tom Cruise (productor de la mateixa), que interpreta a un paio sobrat, calculador i perfecte.
La cinta es basa en la novel·la One Shot, de Lee Child i té un plantejament molt similar a Basic (John McTiernan, 2003). Conspiració, encobriment i un sol home, un creuat que lluita contra tot.

El producte en sí no explica ni aporta res de nou, però la manera de rodar-la, el ritme contingut i les petites notes d'humor fan que sigui molt entretinguda durant els 130 minuts de metratge.
A banda de Tom Cruise, que interpreta al protagonista a la perfecció per que és el tipus de paper que li va bé a ell encara que, aquesta vegada, sense massa floritures acrobàtiques (per a això ja tenim Mission: Impossible), hi ha la resta de personatges que ajuden a donar versemblança a la trama.

Per una banda tenim als malvats. Jail Courtney és l'antagonista de Cruise (Charlie) un paio impertorbable fins al final, que és pertorbat per que ha de guanyar Cruise, que això és Hollywood, senyors. El suposat cervell de tot plegat, The Zec, interpretat per Werner Herzog, que fa un bon paper però força irrellevant al cap i a la fi.
I els bons, a banda de Jack Reacher (Tom Cruise). Helen (Rosamund Pike), advocada sexy per antonomàsia en aquest tipus de pel·lícules (només cal que digui que ha aparegut a la segona de Johnny English i a una de l'agent 007). Fa un paper correcte, però potser han abusat massa del seu escot.
I Robert Duvall, Cash, que podria molt bé ser el mentor del protagonista. Duvall és entranyable i, probablement el millor de la pel·lícula malgrat apareix en un bastant avançat metratge.

Està ben rodada, les persecucions en cotxe i els tirotejos són dignes i sense floritures. En tot moment es veu ben bé què passa en l'acció, i això és d'agrair. Però en definitiva no passa de ser una croada d'un paio que és el puto amo i que tot li surt bé i li queda bé.

Adient per a passar una bona estona al cinema, alguna rialla amb algun bon gag i acció ben portada. Contraindicada per a qui esperi explosions espectaculars i acrobàcies a l'estil d'Ethan Hunt.

Fitxa:
2013
Director: Christopher McQuarrie
Guió: Christopher McQuarrie i Lee Child (novel·la)
Repartiment: Tom Cruise, Rosamund Pike, Richard Jenkins, Robert Duvall, Jail Courtney, ...

Track escollit:
"Who is Jack Reacher?"
by Joe Kraemer

Frase escollida:
Jack Reacher: You think I'm a hero? I am not a hero. And if you're smart, that scares you. Because I have nothing to lose.

Killing Them Softly

Està clar que aquesta pel·lícula té aquell valor afegit que se sol desitjar. Aquell no-sé-què que et fa sentir satisfet quan surts del cine. Aquells trets que diferencien un producte ben fet i ben acabat.
També està clar que té moltes coses tarantinianes -sobretot de Reservoir Dogs i de Pulp Fiction- i coenianes.
El cas és que Killing Them Softly es presenta com un copy/paste de situacions on el guió (entenent-lo com a diàleg) i la interpretació hi porten la veu cantant.
Els personatges estan molt, molt ben definits i cadascun d'ells té alguna cosa que no et deixa indiferent.
Si Brad Pitt (Jackie Cogan, una mena d'assassí a sou inquietantment tranquil) se suposa que n'és el protagonista és perque serveix de nexe d'unió entre totes les històries de cadascún dels personatges i si bé algun d'ells no té massa a veure amb el desenllaç de tot plegat, si que fan de la relació entre ells un fil conductor de la cinta.

Hi ha molts personatges brillants en la seva mesura i és que es pot dir que cadascú té el seu moment de glòria. A banda de la interpretació i del guió, durant tota la pel·lícula veiem televisions i sentim radios que ens situen en el context de plena campanya electoral nordamericana (la darrera) i de fet, la darrera -curta- dissertació de Pitt té el seu perquè en aquests talls que es van sentint durant tot el metratge.
Si que és cert que l'argument no és massa original, però està narrada d'una manera poc convencional i cada detall està pensat, tant en la composició dels enquadraments com en el comportament dels personatges. I tornant als personatges, fer especial menció a un James Gandolfini magistral, que en pocs segons ja fa gran l'escena.

D'altra banda cal destacar un parell de detalls. En primer lloc el curiós pla subjectiu de la porta -si, si, la porta- del cotxe, em sembla genial. I sens dubte l'escena del primer assassinat de Pitt, a càmera lenta, amb una excel·lent banda sonora (track escollit) i tan ben pensada i realitzada que et fa exclamar un wow! en veure-la. Per cert, sensacional la banda sonora.
En realitat, hi ha moltes coses d'aquest muntatge que són transgressors, des del començament de la cinta (literalment) fins al final, en que els crèdits no tenen música, tan sols so ambient. Molt recomanable.

Adient per als que els agrada que els sorprenguin gratament com ho va fer Tarantino en el seu moment i contraindicat per a qui pensi que va a veure trets i persecucions d'un asassí a sou.

Fitxa:
2012
Director: Andrew Dominik
Guió: Andrew Dominik i George V. Higgins (novel·la)
Repartiment: Brad Pitt, Richard Jenkins, Ray Liotta, James Gandolfini, ...

Track escollit:
"Love Letters"
by Ketty Lester

Frase escollida:
Jackie Cogan: America is not a country it's a business.