Despicable Me 2

Genial. Exemple perfecte del perquè la frase 'segones parts mai foren bones' és falsa.
Ja la primera pel·lícula, Despicable Me, va trencar el motlle. Se'ns va presentar una cinta d'animació que trencava esquemes i que va sorpendre per la frescor i l'atreviment.
I aquesta segona supera les espectatives. Ambdues narren les aventures i desventures d'un malvat en hores baixes (en competència amb d'altres de la seva condició) al que la seva tranquila (entre cometes) vida es veu pertorbada per diversos factors. En la primera varen ser tres nenes adoptades i en la segona una agent (i una feina) de la lliga anti malvats.
Els veritables protagonistes de la pel·lícula, però, són els Minions, uns éssers molt divertits, amb un llenguatge propi i un sentit de l'humor ben peculiar que conglomeren una mena d'exèrcit de Gru (Steve Carrell, Flo en la versió doblada al castellà), aquest malvat d'esquenes amples, cames estretes i nas prominent.
Ja en la primera entrega els Minions van tenir una importància espectacular i en aquesta segona part aquesta mena de lemmings descarats s'emporta tot el pes de la cinta.
Potser ells i els moments tendres amb la petita de les tres nenes a càrrec del malvat Gru, que molt malvat no és...

En definitiva una pel·lícula que arrencarà molts somriures i riallades, plena de gags i bromes que faran les delícies dels que vagin a veure-la.
Tot ben lligat amb una bona banda sonora, cosa molt pròpia de les pel·lícules d'animació.
Adient per a tot tipus de públic i contraindicat per als que se senten ridículs anant a veure'n una d'animació sense els fills...

Fitxa:
2013
Director: Pierre Coffin, Chris Renaud
Guió: Ken Daurio, Cinco Paul
Repartiment (veus): Steve Carrell, Kristen Wiig, Benjamin Bratt, Miranda Cosgrove, ...

Track escollit:
"Happy"
by Pharrell Williams

Frase escollida:
Silas: I am the league's director, Silas Ramsbottom.
Additional Minions: [giggles] Bottom.
[laughs]
Silas: Hilarious.

Monsters Inc.

Una de les millors pel·lícules d'animació que s'han fet mai. Per l'animació en sí, pel món creat a partir d'una senzillíssima idea i pel desenvolupament de tot plegat que inclou tendresa, humor i molt bon rotllo.

La pel·lícula ens introdueix al món dels monstres, aquells que apareixen pels armaris dels nens i els espanten. Per què els espanten? Per que els crits dels nens són una gran font d'energia, així de senzill.
La idea ja en sí és trencadora però si a banda d'això veiem tota l'estructura de portes, mecanismes i funcionament de la fàbrica on treballen els monstres per recollir, processar i distribuir l'energia, la cosa ja és d'una envergadura impressionant.

Pel que fa als aspectes tècnics, d'entrada la dificultosa feina d'animar, per exemple, a un dels protagonistes de la cinta. El pelut James P. "Sulley" Sullivan (amb la veu de John Goodman a la versió original) té més de tres milions de pèls animats en funció de cada moviment (i no és que precisament s'estigui quiet). La tècnica es basa en animar-ne uns quants estratègicament situats i els del voltant l'imiten.
L'acompanya Mike Wazowski (amb la veu de Billy Crystal), una bola verda amb un sol ull, el clown còmic de la parella i el dolent de la pel·lícula, el genial Randall Boggs (amb la veu d'Steve Buscemi).

No només l'humor de la pel·lícula està molt ben equilibrat (tant per a adults com per a nens). Els acudits són constants (i molt ben trobats, fins i tot en la versió doblada, encara que sempre hi inclouen alguna cosa de collita pròpia), si no que el ritme de la cinta és endimoniadament perfecte. No deixa de sorprendre a cada moment i cada escena té el seu moment àlgid.

Nombrosos gags a tenir en compte (a banda del bonus final durant els crèdits amb creacions de bloopers o errades de rodatge i escenes descartades). La persecució de porta a porta, els enfrontaments dialèctics entre Wazowski i Randall, els moments tendres de la petita Boo i molts i molts altres que fan que no cansi veure-la una i una altra vegada.

Senzillament perfecta, adient per a tothom i contraindicada pels equivocats que no volen saber res de pel·lícules d'animació (ells solen dir-ne de 'dibuixos animats').


Fitxa:
2001
Director: Pete Docter, David Dilverman, Lee Unkrich
Guió: Pete Docter, Jill Culton, Jeff Pidgeon, Ralph Egglestone, Andrew Stanton, Daniel Gerson, Robert L. Baird, Rhett Reese i Jonathan Roberts
Repartiment (veus): John Goodman, Billy Crystal, Mary Gibbs, Steve Buscemi, James Coburn, ...

Track escollit:
"If I Didn't Have You"
Music and Lyrics by Randy Newman
Performed by John Goodman and Billy Crystal

Frase escollida:
Randall: Shh. Shh. Shh. Shh. Do you hear that? It's the winds of change...

Ted

Prescindible pel·lícula del creador de Family Guy, Seth MacFarlane (que posa veu al mateix Ted en la versió original). Bàsicament és una història infantil, pseudo romàntica, però amb uns quants afegits malsonants i irreverents. De fet, si un veu el tràiler, es pot dir que ja ha vist gairebé totes les sortides de to -presumptament gracioses- del maleït osset de peluix.
Carregada de referències estúpides pretesament divertides (n'hi ha per a tots els gustos, d'Star Wars, d'Indiana Jones, de Flash, de Green Lantern, Knight Rider, etc...) i amb poca voluntat de ser un producte per a crispetaires amb el reclam del seu creador, que pot ser molt bo creant irreverents series d'animació, però la seva òpera prima cinematogràfica és tota una decepció.

Ni Mark Wahlberg (John Bennett) ni Mila Kunis (Lori Collins) tenen la química que suposaria fer de Ted una pel·lícula decent, ni els secundaris -tret d'algun gag que sí que arrenca algun somriure- valen la pena.
I no és que el doblatge desmereixi l'original. El cert és que la versió original tampoc és per tirar cohets.
Té valor el fet de que sempre és un repte pels actors compartir escena amb quelcom fet per ordinador (un exemple n'és la baralla entre els dos protagonistes), però no deixa de ser una anècdota. Segur que té més mèrit haver rodat alguna seqüència d'Star Wars amb personatges digitals que no pas aquesta.

Per la resta, una història d'aquelles de tot molt bé al principi, un moment de crisis que s'ha de solucionar i quan tot sembla perdut, pam, tot torna a rutllar i hi ha alegria a dojo...

Adient per a crispetaires empedreïts i contraindicada per a qui de debò espera una pel·lícula irreverent amb tots els ets i uts.

Fitxa: 
2012
Director: Seth MacFarlane
Guió: Seth MacFarlane, Alec Sulkin i Wellesley Wild
Repartiment: Mark Wahlberg, Mila Kunis, Giovanni Ribisi, Patrick Warburton, ...

Track escollit:
"Flash"
written by Brian May
performed by Queen

Frase escollida:
Narrator: Remember Brandon Routh from that godawful "Superman" movie? Jesus Christ. Thanks for getting our hopes up and taking a giant shit on us.

Lissi und der wilde Kaiser

Curiosa cinta d'animació alemanya carregada d'acudits absurds en clar homenatge a l'humor de pel·lícules com Hot Shots o The Naked Gun. Hi ha un munt de picades d'ullet a mode de paròdia a Pirates of the Caribbean, King Kong, Spiderman, entre d'altres.
Probablement el fet de que sigui una producció alemanya fa que els dobladors espanyols (Florentino Fernández "Flo", Anabel Alonso, Josema Yuste...) donessin ales a gags adaptats a l'humor d'aquí (estic convençut que els eriçons en la versió germànica no diuen hasta luego, Lucas!).

Sigui com sigui es tracta d'una refrescant comèdia animada amb un bon nivell d'il·lustració i que ens arrencarà més d'un somriure. La història gira entorn de Sissi i el seu marit, el príncep Franz. Una parella paròdica i amb costum ben absurds que veurà pertorbada la seva vida ideal pel segrest de Sissi per part del Yeti.
Els personatges secundaris posen la salsa a la trama amb moments memorables del Mariscal i de la parella de caçadors furtius. Hi ha humor per a tots els gustos, des de els clàssics fins als que tenen un lleuger to sexual, passant per certs anacronismes (com suggerir veure la televisió quan encara no està inventada).
Algunes ocurrències podrien haver estat una mica més polides, però en general el resultat és força satisfactori i, tenint en compte que es tracta d'un producte alemany, sorprèn bastant l'efectivitat de la pel·lícula.
Segurament hi haurà molts moments que ens recordin a pel·lícules que ja hem vist (d'animació o no) i això també ajudar a fer passar l'estona, que a fi de comptes és del que es tracta...

Adient per a aquells que vulguin veure com les factories Pixar, Dreamworks i similars inspiren a d'altres més petites amb bons resultats i contraindicada per a aquells als que no gaudeixin amb una bona comèdia pel fet que és d'animació.

Fitxa:
2007
Director: Michael Herbig
Guió: Alfons Biedermann, Michael Herbig
Repartiment (veus espanyoles): Florentino Fernández "Flo", Josema Yusté, Anabel Alonso, Carlos Ysbert, Héctor Cantolla, Juan Perucho, Abraham Aguilar, ...

Track escollit:
(none)

Frase escollida:
(doblatge espanyol)
Franz: Buenas, Mariscal. Cuénteme...
Mariscal: Uno, señor. Le he contado y es usted sólo uno.

Rango

Una cinta d'animació que d'entrada no deixa de ser una història d'allò més tòpica, amb la seva moralina, en aquest cas, el creu en tu mateix. El pròleg de la mateixa és excessivament llarg i fa que es tardi en entrar a la pel·lícula, però una vegada dins, i desgranant-ne els diversos aspectes, es pot arribar a trobar-ne el què.
En realitat Gore Verbinski es dedica a fer homenatges, picades d'ullet i referències a l'spaguetti western a tort i a dret, i d'això en fa una pel·lícula. Si bé és cert que hi ha moments memorables, no passa de ser un divertimento de dissabte a la tarda.

Els aspectes destacables de la cinta els tenim en els personatges, molt ben creats tant estèticament com de caràcter. Es podria dir que cadascun dels personatges és l'animal que és (o que sembla ser) en funció del que -segons la cultura popular- s'adapta més al seu caràcter. D'altra banda tenim la banda sonora, un dels trets més atractius de la pel·lícula. Cada nota casa perfectament amb l'escena i fins i tot és un dels recursos emprats per a certs homenatges.

Les escenes d'acció estan ben plantejades i portades a terme, de fet no s'espera menys de Verbinski, alguna cosa s'ha de notar de les tres entregues de Pirates Of The Caribbean.

I el que més es recordarà són els ja citats homenatges i referències (sobretot als westerns de Sergio Leone). D'una banda tenim els mussols mariachis que fan de narradors, un recurs que van utilitzar els germans Farrelly a There's Something About Mary. En segon lloc hi ha l'aparició de l'Spirit of the West, personatge creat a semblança de Clint Eastwood.
Pel que fa a picades d'ullet de la banda sonora, tenim la cançó dels crèdits a càrreg de Los Lobos, que recorda molt a una barreja entre el Misirlou de Pulp Fiction i Green Hornet a Kill Bill, i l'escena de l'atac aeri amb Ride Of The Valkyries emula l'Apocalypse Now de Coppola.
I per últim, la camisa hawaiana de Rango, un homenatge al doblador del personatge (que té un cameo als inicis de la pel·lícula) Johnny Deep, en el seu paper a Fear and Loathing in Las Vegas.

Poca cosa més a destacar de la cinta. Una ambientació prou bona i uns efectes dignes de la tecnologia de que disposem. Adient per a la canalla i alguns pares que veuran reflexats molts moments dels seus westerns preferits i contraindicat pels que s'esperin trobar quelcom brillant com Monsters, INC. o Shrek.

Fitxa:
2011
Director: Gore Verbinski
Guió: John Logan
Repartiment (veus): Johnny Deep, Bill Nighy, Ned Beatty, Timothy Olyphant, ...

Track escollit:
"Walk Don't Rango"
Written by John Thum & David Thum
Performed by Los Lobos featuring Arturo Sandoval
Produced by Hans Zimmer & Gore Verbinski
Los Lobos performs courtesy of Shout! Factory
Arturo Sandoval performs courtesy of Concord Picante

Frase escollida:
Rango: I couldn't help but notice you noticing me noticing you.

Brave

La nova pel·lícula d'animació de la factoria Pixar decepciona. Hi ha alguns detalls dignes de menció, però en essència no aporta gaire, doncs és la mateixa base de cintes com Shrek, però amb matissos.
La diferència rau en que aquí manen les dones i en que els homes, per la seva part, no deixen de ser uns nens eixelebrats.
La història tracta d'una princesa que no vol ser-ho, d'una guerrera innata i, en conseqüència, de la relació tensa amb sa mare, la reina, que és tot el que una membre de la reialesa ha de ser (això si, dins d'un context escocès portat a l'extrem de la seva brutesa).

Com era d'esperar en una pel·lícula moderna d'animació, hi ha algun gag que t'arrenca un somriure, però res a veure amb d'altres entregues -tant de Pixar com de Dreamworks- que la deixen a l'altura de les sabates. El film està dedicat a Steve Jobs, fundador de la factoria i la sorpresa realment sensacional de l'estada al cinema és el curtmetratge La Luna que es projecta abans que comenci la pel·lícula en sí.
Un curtmetratge genial amb reminiscències de Méliès i El Petit Príncep de Saint-Exupéry. Una joia, creieu-me.

Així doncs, no està a l'alçada de Wall-E, Up o Toy Story i sortiràs del cinema amb una sensació de "me sabe a poco".
Adient per a aquells que tinguin menuts, però no espereu masses conyes amb doble sentit que fan que els adults s'ho passin bé i contraindicada per a aquells que esperen trobar-se una obra memorable d'animació.

Fitxa:
2012
Director: Mark Andrews
Guió: Mark Andrews, Steve Purcell, Brenda Chapman i Irene Mecchi.
Repartiment (veus): Kelly Macdonald, Billy Connolly, Emma Thompson...

Track escollit:
"Touch the Sky"
Music by Alex Mandel
Lyrics by Mark Andrews & Alex Mandel
Performed by Julie Fowlis

Frase escollida:
Princess Merida: Sorry, I don't speak Bear.