Una pel·lícula ambiciosa signada pels germans Wachowski i Tom Tykwer, llarga i complexa. Molt allunyada del que estem acostumats provinent de Hollywood. Basada en una novel·la de David Mitchell, parla de nombrosos aspectes transcendentals de la vida, es qüestiona diverses preguntes profundes i malgrat poder ser titllada de moltes coses, segur que no deixa indiferent.
S'ha d'estar predisposat a veure-la, per que si no és així es pot arribar a fer pesada. Amb tot, és una obra d'art complicada i adaptada d'una manera molt original.
Es tracten sis relats en èpoques diferents, amb una espectacular posada en escena, en un muntatge paral·lel que sovint confon més del que es desitjaria. Una de les gràcies de la cinta és que a cadascuna d'aquestes històries els mateixos actors desenvolupen papers en elles. Sovint amb maquillatges exagerats, però forma part de l'encant del producte en sí. Cronològicament ambientades els anys 1936, 1949, 1973, 2012, 2144 i 2321, cadascuna d'elles té una posada en escena espectacular i està dirigida amb mestria.
Els actors, que gaudeixen de la meravellosa oportunitat de demostrar del que són capaços en una mateixa pel·lícula estan impecables i -en la majoria dels casos- convincents. Sorprenent Hugh Grant, que s'allunya dels papers en els que sol estar encasellat (es d'agrair que no tartamudegi en cap d'ells) i magnífic Hugo Weaving, probablement el de més arriscats personatges (inclosa una temible infermera).
Realment tots els actors són dignes de menció. A banda dels costosos i incòmodes maquillatges als que han estat sotmesos, hi ha una feina de creació de personatges impressionant. Els accents i la idiosincràsia varia en cada personatge de vegades tan sols en alguns trets insignificants i sovint amb escreix.
La premissa bàsica és que la nostra vida no ens pertany, som ànimes connectades en el temps i en l'espai i que qualsevol decisió que prenem condiciona futur, present i passat. Gràcies al fet de que es tractin sis històries a la vegada, hi ha la possibilitat de tocar molts temes alhora (això sí, sense aprofundir molt en cap d'ells). Un drama abolicionista entre un esclau i un advocat, una història d'amor abans de la Segona Guerra Mundial, una de conspiració entre grans empreses, una comèdia d'uns avis tancats en un centre de la tercera edat, i dues futuristes de ciència ficció amb conflictes morals i ètics i força acció. Cada història en sí mateixa no és res de l'altre món, el que compta aquí és la manera en que durant tot el metratge trobem diferents aspectes, petits detalls, que van connectant totes i cadascuna d'elles.
I és al final quan tot cobra sentit i encaixen totes les peces d'aquest complicat i extens trencaclosques.
En resum, val molt la pena, és curiosa i complexa però completa a la vegada. I et deixa amb bones sensacions per haver presenciat quelcom ben diferent del que se sol veure darrerament. Adient per als que els agradin els desafiaments i contraindicada per als que odien els trencaclosques i es perden als parcs laberint.
Fitxa:
2012
Director: Tom Tykwer, Andy Wachowski i Lana Wachowski
Guió: David Mitchell (novel·la), Tom Tykwer, Andy Wachowski i Lana Wachowski
Repartiment: Tom Hanks, Halle Berry, Jim Broadbent, Hugo Weaving, Jim Sturgess, Doona Bae, Hugh Grant, Susan Sarandon, James D'Arcy, ...
Track escollit:
"Prelude: The Atlas March"
by Tom Tykwer
Frase escollida:
Sonmi-451: Our lives are not our own. From womb to tomb, we are bound to others. Past and present. And by each crime and every kindness, we birth our future.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tom Hanks. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tom Hanks. Mostrar tots els missatges
25 d’abr. 2013
Cloud Atlas
tags
Action,
Andy Wachowski,
Doona Bae,
Drama,
Halle Berry,
Hugh Grant,
Hugo Weaving,
James D'Arcy,
Jim Broadbent,
Jim Sturgess,
Lana Wachowski,
Novel,
Sci-Fi,
Susan Sarandon,
Tom Hanks,
Tom Tykwer
28 de març 2013
The Ladykillers
Entretinguda versió dels germans Coen d'una cinta de 1955 amb el mateix títol protagonitzada per Alec Guiness (en el paper de Professor G.H. Dorr, interpretat en aquesta per Tom Hanks). La base de la trama és la mateixa amb lleugers canvis de localitzacions i objectius i, evidentment, passada pel peculiar filtre de cinema negre dels Coen.
El resultat és una refrescant comèdia negra farcida de crims, d'humor i una excel·lent banda sonora que amaneix aquesta història de lladres i assassins ben peculiars.
Un guió genial, sense fregar el mal gust (cosa que hagués estat força fàcil) i unes interpretacions excel·lents. Especial menció a Tom Hanks, que s'allunya dels seus papers habituals per encarnar un divertidíssim líder d'una banda de lladres amb una pedanteria fora de mida, una retòrica abusiva i que es pot dir que, enlloc de parlar gairebé recita.
L'acompanyen un manetes potiner que la pífia en gairebé cada cosa que fa (Garth Pancake, J.K. Simmons), un militar asiàtic amb bigoti hitlerià (The General, Tzi Ma), un afroamericà que no sap tancar la boca (Gawain MacSam, Marlon Wayans) i el neci musculós que acabarà tenint les més bones idees (Lump Hudson, Ryan Hurst). Tots ells amb una interpretació hilarant en conjunt i sense excés protagonisme. Tot lligat amb la pobra dona Marva Munson, interpretada per Irma P. Hall, que els dóna allotjament i espai per tocar (ja que són un suposat conjunt de música barroca), que els servirà per dur a terme els seus plans.
Tant la música com les localitzacions estan molt ben triades i et transporten des dels títols inicials a l'ambient que ens ocupa. Un ambient anacrònic encara que antic i arcaic que, en realitat representa una època actual.
Per tot plegat, és una cinta impressionant que no és ben bé un remake si no més aviat una versió molt particular.
Especial menció a l'escena de l'església, la meravellosa interpretació de "Let the Light from the Lighthouse Shine On Me" per part del grup de gospel i en especial a la interpretació del director del cor, Rickey Grundy (amb una semblança impressionant amb Eddie Murphy), els seus gestos i la manera de viure la música segur que arrenquen un somriure a més d'un bon observador.
Adient per a seguidors dels Coen (encara que no està a l'alçada d'altres títols dels germans) i amants del cinema negre. Contraindicada per a qui no sàpiga canviar de xip i riure's de la mort.
Fitxa:
2004
Director: Ethan Coen, Joel Coen
Guió: Joel i Ethan Coen i William Rose (The Ladykillers, 1955)
Repartiment: Tom Hanks, Irma P. Hall, Marlon Wayans, J.K. Simmons, Tzi Ma, Ryan Hurst, ...
Track escollit:
"Come, Let Us Go back to God"
Written by Thomas A. Dorsey
Performed by The Soul Stirrers
Frase escollida:
Professor G.H. Dorr: You, madam, are addressing a man, who is in fact quiet... and yet, not quiet, if I may offer to you a riddle.
El resultat és una refrescant comèdia negra farcida de crims, d'humor i una excel·lent banda sonora que amaneix aquesta història de lladres i assassins ben peculiars.
Un guió genial, sense fregar el mal gust (cosa que hagués estat força fàcil) i unes interpretacions excel·lents. Especial menció a Tom Hanks, que s'allunya dels seus papers habituals per encarnar un divertidíssim líder d'una banda de lladres amb una pedanteria fora de mida, una retòrica abusiva i que es pot dir que, enlloc de parlar gairebé recita.
L'acompanyen un manetes potiner que la pífia en gairebé cada cosa que fa (Garth Pancake, J.K. Simmons), un militar asiàtic amb bigoti hitlerià (The General, Tzi Ma), un afroamericà que no sap tancar la boca (Gawain MacSam, Marlon Wayans) i el neci musculós que acabarà tenint les més bones idees (Lump Hudson, Ryan Hurst). Tots ells amb una interpretació hilarant en conjunt i sense excés protagonisme. Tot lligat amb la pobra dona Marva Munson, interpretada per Irma P. Hall, que els dóna allotjament i espai per tocar (ja que són un suposat conjunt de música barroca), que els servirà per dur a terme els seus plans.
Tant la música com les localitzacions estan molt ben triades i et transporten des dels títols inicials a l'ambient que ens ocupa. Un ambient anacrònic encara que antic i arcaic que, en realitat representa una època actual.
Per tot plegat, és una cinta impressionant que no és ben bé un remake si no més aviat una versió molt particular.
Especial menció a l'escena de l'església, la meravellosa interpretació de "Let the Light from the Lighthouse Shine On Me" per part del grup de gospel i en especial a la interpretació del director del cor, Rickey Grundy (amb una semblança impressionant amb Eddie Murphy), els seus gestos i la manera de viure la música segur que arrenquen un somriure a més d'un bon observador.
Adient per a seguidors dels Coen (encara que no està a l'alçada d'altres títols dels germans) i amants del cinema negre. Contraindicada per a qui no sàpiga canviar de xip i riure's de la mort.
Fitxa:
2004
Director: Ethan Coen, Joel Coen
Guió: Joel i Ethan Coen i William Rose (The Ladykillers, 1955)
Repartiment: Tom Hanks, Irma P. Hall, Marlon Wayans, J.K. Simmons, Tzi Ma, Ryan Hurst, ...
Track escollit:
"Come, Let Us Go back to God"
Written by Thomas A. Dorsey
Performed by The Soul Stirrers
Frase escollida:
Professor G.H. Dorr: You, madam, are addressing a man, who is in fact quiet... and yet, not quiet, if I may offer to you a riddle.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)

