Oblivion

Qui vulgui gaudir d'un revival en tota regla de nombroses cintes de ciència ficció, aquesta és la seva pel·lícula. Tom Cruise encarna a Jack Harper, un mecànic de drons, la missió dels quals és vetllar per la seguretat d'unes plataformes que extreuen aigua del mar d'una Terra devastada per una guerra. Suposadament la resta de la humanitat resta en una estació espacial a l'espera de viatjar -una vegada aconseguits tots els recursos necessaris que queden a la Terra- cap a una nova vida a Tità, lluna de Saturn.

Aquesta és la història que comença per agafar trets de la cinta d'animació de Pixar i Disney Wall-E. La primera mitja hora de pel·lícula és sensacional. Uns efectes espectaculars, uns paisatges colpidors (les imatges de contextualització apocalíptica, les imatges de la lluna destruïda al cel...) i una introducció molt ben portada i creïble. Malgrat aquest inici prometedor, a mesura que va avançant la trama l'interès es dilueix i acaba sent una amalgama d'homenatges (per no dir còpies vils i premeditades) de diversos productes anteriors.
Hi trobarem traces de Matrix, d'una banda (entre d'altres coses) els drons s'assemblen perillosament als sentinelles de la trilogia. En segon lloc, el personatge interpretat per Morgan Freeman (Beech) que, això sí, li dóna una certa entitat i credibilitat, recorda molt al Morpheus de Laurence Fishburne. També hi apareix Star Wars (una persecució de naus molt similar a una entre el Falcó Mil·lenari i les naus imperials) o bé I, Robot, per la resolució final de tot plegat i, de fet, en podria anomenar d'altres.

A banda dels dos personatges masculins ja citats destaquen les dues protagonistes femenines. D'una banda la bonica Olga Kurylenko, en el paper de Julia i de l'altra l'ambigua, gairebé robòtica, Andrea Riseborough com a Victoria. Són actuacions convincents i de fet la pel·lícula té bon ritme exceptuant els moments tendres entre el descobriment principal de la trama i la resolució final.

La banda sonora acompanya i, en alguna ocasió fa taral·lejar alguna cançó.
En resum, i malgrat les nombroses referències a d'altres films, és un bon entreteniment que és del que es tracta, però més val anar-hi amb les expectatives baixes que fins i tot ens sorprendrà.
Val la pena la primera mitja hora, com ja he dit. Després va de capa caiguda fins a un final que, sincerament, sobra.

Adient per a curiosos, contraindicada per a amants de la ciència ficció.

Fitxa:
2013
Director: Joseph Kosinski
Guió: Joseph Kosinski (guió i còmic), Karl Gajdusek, Michael Arndt i Arvid Nelson (còmic)
Repartiment: Tom Cruise, Morgan Freeman, Olga Kurylenko, Andrea Riseborough, ...

Track escollit:
"A Whiter Shade of Pale"
Written by Keith Reid, Gary Brooker, Matthew Fisher
Performed by Procol Harum

Frase escollida:
Jack Harper: 60 years ago, Earth was attacked. We won the war, but they destroyed half the planet.
Everyone's been evacuated. Nothing human remains. We're here for drone repair. We're the "mop-up crew".

Seven Psychopaths

Hilarant encara que segurament no tan brillant com l'anterior cinta dirigida per Martin McDonagh, In Bruges. Es tracta d'una pel·lícula amb quelcom de metaficció, i amb un guió sense pretensions que cal valorar des de la senzillesa dels seus diàlegs a la vegada que surrealistes.
I és que aquest és el punt fort de la cinta, una barreja de sentiments profunds i absurditats en contextos creats pels propis personatges i les seves circumstàncies.

La trama es basa en el guió que està intentant escriure el protagonista, un guionista alcohòlic anomenat Marty (Colin Farrell en una de les seves millors interpretacions, per no dir la millor), que vol compilar les misèries de set psicòpates i relacionar-les entre elles.
L'acompanyen Billy (impressionant Sam Rockwell), un actor fracassat i segrestador de gossos, i Hans (incommensurable Christopher Walken), el soci del primer en el seu peculiar negoci.

Pel camí surrealista i tortuós s'anirà trobant per diverses circumstàncies (o senzillament li explicaran la història) amb els psicòpates per al seu anhelat guió. A destacar les interpretacions de Woody Harrelson (Charlie), un mafiós amb veritables problemes amb la seva arma i curioses maneres de veure les coses i Tom Waits (Zachariah), un paio inquietant només pel fet de que es passeja per tota la pel·lícula acaronant un preciós conillet blanc.

A banda de que la manera de filmar de McDonagh és força interessant i que la banda sonora està ben escollida, el pes de la pel·lícula el porten els actors i les seves brillants interpretacions. Sense anar més lluny, el diàleg entre els dos primers personatges que apareixen, Larry i Tommy (Michael Pitt i Michael Stuhlbarg, respectivament), ja et dóna indicis del caire que pren tot plegat.
Evidentment no hi ha res que no estigui inventat, tot sol ser sofregit d'una altra cosa. I òbviament aquesta pel·lícula no n'és l'excepció, doncs beu de Tarantino, dels Coen i d'algun altre més.
Amb tot, és un producte que val la pena i que fa passar una bona estona entre rialles.

Adient per a amants de l'humor negre i les absurditats, contraindicada per a qui cregui anar a veure una pel·lícula de set paios sense pietat.

Fitxa:
2012
Director: Martin McDonagh
Guió: Martin McDonagh
Repartiment: Colin Farrell, Sam Rockwell, Christopher Walken, Tom Waits, Woody Harrelson, Olga Kurylenko, ...

Track escollit:
"Stranded"
written and performed by The Walkmen

Frase escollida:
Paulo: Put your hands up!
Hans: No.
Paulo: What?
Hans: I said no.
Paulo: Why not?
Hans: Because I don't want to.
Paulo: But I've got a gun...
Hans: I don't care.
Paulo: It doesn't make any sense!
Hans: Too bad!