2 Guns

Refrescant pel·lícula d'acció al més pur estil de les buddy movies dels anys setanta, on la relació entre els dos protagonistes és l'eix principal de la mateixa.
Amb un guió sense més pretensions que les de fer riure i passar una bona estona d'acció, la química entre els dos personatges principals és sensacional. De fet, em pregunto com és que Mark Wahlberg (Michael 'Stig' Stigman) i Denzel Whasington (Robert 'Bobby' Trench) no han coincidit més vegades a la pantalla.

Escenes d'acció a dojo, ben planificades i rodades amb força dignitat al vell estil dels stunts, res d'ordinadors. Molts malvats a la vegada, la CIA, la DEA, l'exèrcit... Tot plegat girant entorn uns 43 milions cent vint-i-cinc mil dòlars que tothom vol, siguin o no siguin seus.

El punt fort de la cinta són evidentment els gags entre els dos protagonistes. Les frases, els acudits, les rèpliques. Aquí és on la cinta t'enganxa. I encara que hi ha un parell o tres de moments que la cinta sembla que perdi el ritme, sempre torna a haver alguna situació que et fa agafar el fil rialler o d'acció.
Es pot dir, doncs, que no és regular, però tampoc té talls incomprensibles.

La banda sonora acompanya a la perfecció, temes amb ganxo, amb ritme.
És a dir, el que no fa el guió ho acaba fent la interpretació i el soundtrack, i és que els secundaris són tots dignes de menció. Potser la més fluixa és la noia de la pel·lícula (tota buddy movie ha de tenir una noia vistosa), Paula Patton (Deb), que no acaba d'engranar bé en tot el mecanisme. Si que ho fa, per exemple, l'aquí magnífic Bill Paxton (Earl), que interpreta un dels malvats o Edward James Olmos, que interpreta el narco Papi Greco.

En resum, adient per a qui vulgui una bona dosi d'acció amanida amb bona comèdia. Contraindicada per a qui esperi un guió magistral.

Fitxa:
2013
Director: Baltasar Kormákur
Guió: Blake Masters, Steve Grant (Boom! Studios graphic novels)
Repartiment: Denzel Whashington, Mark Wahlberg, Paula Patton, Bill Paxton, Edward James Olmos, ...

Track escollit:
"All Along The Watchtower"
Written & perfomed by Bob Dylan

Frase escollida:
[Bobby and Stig have each other in a sleeper hold]
Bobby: All right, all right! On the count of three, we'll let each other go.
Stig: All right.
Bobby: One, two, three.
[nothing happens]
Stig: Now you're making me not be able to trust you.

Broken City

Les coses com siguin, la corrupció política està a l'ordre del dia. Aquesta pel·lícula que recupera la narració lineal del cinema negre convencional, carregat de traïcions, especulacions, assassinats i personatges arquetípics podria haver estat molt més del que realment ha resultat.
Si que s'hi veu una certa bona voluntat, però tant la trama (valgui la redundància per ser el títol en espanyol de la cinta), els personatges i les diverses accions ja estan molt vistes. Un cas de corrupció urbanística en plena campanya electoral no és una cosa que no s'hagi tocat mai i, en aquest cas, no ens ofereix cap valor afegit que la destaqui de la resta.

No aprofundeix tot el que hauria, ni en certs personatges que passen sense pena ni glòria, ni en el dramatisme que s'espera de tal producte. En definitiva no es treu el suc que es podria esperar.
Mark Wahlberg (Billy Taggart) es veu immers en un seguit de dobles jocs i trampes i no se'l veu massa veraç seguint amb aquelles mirades desafiants que va mostrar a Shooter i no dóna el pes esperat. En canvi, salva la mediocritat general de la pel·lícula Russell Crow (Mayor Hostetler) fent molt bé d'alcalde sense un pam de net amb somriure hipòcrita i gens de fiar. És realment el que val la pena de la cinta, per que el seu antagonista a la pel·lícula, Barry Pepper (el candidat a l'alcaldia Jack Valliant) tampoc és que brilli gaire. No per les aptituds de l'actor, senzillament per que el guió, una vegada més, no aprofundeix massa en res.
Anecdòtics els papers de Catherine Zeta-Jones (la dona de l'alcalde, Cathleen Hostetler) i Natalie Martínez (la parella del protagonista, Natalie Barrow).
Dignes de menció els secundaris Jeffrey Wright (que interpreta el seriós policia Carl Fairbanks i Alona Tal, que dóna vida a l'ajudant de Wahlberg, Katy Bradshaw.

A banda d'aquestes interpretacions que donen una mica d'ales a la història, la resta és molt superficial, sense cap tret que destaqui sobre altres productes que han tractat el tema i sí tenien quelcom d'especial.
Adient per a passar l'estona i gaudir de la interpretació de Crow (tot i que n'hi ha d'altres que a part de la seva interpretació també gaudireu de la pel·lícula en sí) i contraindicada per a amants del gènere, n'hi ha de molt millors.

Fitxa:
2013
Director: Allen Hughes
Guió: Brian Tucker
Repartiment: Mark Wahlberg, Russell Crow, Catherine Zeta-Jones, Jeffrey Wright, Barry Pepper, Alona Tal, ...

Track escollit:
"Chasing Shadows"
by Claudia Sarne, Leopold Ross, Atticus Ross

Frase escollida:
Mayor Hostetler: He's like a damn phantom. You need to find out what he wants.
Billy Taggart: He wants justice, sir.
Mayor Hostetler: Nobody gets that.

Ted

Prescindible pel·lícula del creador de Family Guy, Seth MacFarlane (que posa veu al mateix Ted en la versió original). Bàsicament és una història infantil, pseudo romàntica, però amb uns quants afegits malsonants i irreverents. De fet, si un veu el tràiler, es pot dir que ja ha vist gairebé totes les sortides de to -presumptament gracioses- del maleït osset de peluix.
Carregada de referències estúpides pretesament divertides (n'hi ha per a tots els gustos, d'Star Wars, d'Indiana Jones, de Flash, de Green Lantern, Knight Rider, etc...) i amb poca voluntat de ser un producte per a crispetaires amb el reclam del seu creador, que pot ser molt bo creant irreverents series d'animació, però la seva òpera prima cinematogràfica és tota una decepció.

Ni Mark Wahlberg (John Bennett) ni Mila Kunis (Lori Collins) tenen la química que suposaria fer de Ted una pel·lícula decent, ni els secundaris -tret d'algun gag que sí que arrenca algun somriure- valen la pena.
I no és que el doblatge desmereixi l'original. El cert és que la versió original tampoc és per tirar cohets.
Té valor el fet de que sempre és un repte pels actors compartir escena amb quelcom fet per ordinador (un exemple n'és la baralla entre els dos protagonistes), però no deixa de ser una anècdota. Segur que té més mèrit haver rodat alguna seqüència d'Star Wars amb personatges digitals que no pas aquesta.

Per la resta, una història d'aquelles de tot molt bé al principi, un moment de crisis que s'ha de solucionar i quan tot sembla perdut, pam, tot torna a rutllar i hi ha alegria a dojo...

Adient per a crispetaires empedreïts i contraindicada per a qui de debò espera una pel·lícula irreverent amb tots els ets i uts.

Fitxa: 
2012
Director: Seth MacFarlane
Guió: Seth MacFarlane, Alec Sulkin i Wellesley Wild
Repartiment: Mark Wahlberg, Mila Kunis, Giovanni Ribisi, Patrick Warburton, ...

Track escollit:
"Flash"
written by Brian May
performed by Queen

Frase escollida:
Narrator: Remember Brandon Routh from that godawful "Superman" movie? Jesus Christ. Thanks for getting our hopes up and taking a giant shit on us.

The Departed

Els entesos diran que es tracta d'un remake d'una cinta de gran èxit del cinema de Hong Kong anomenada Mou gaan sou (aka: Infernal Affairs) i de fet, el guionista William Monahan assegurava no conèixer-la abans d'escriure el guió de la que ens ocupa.
Sigui com sigui, les dues cintes tenen bastantes similituds i els cinèfils asseguren que l'original és infinitament més bona que la d'Scorsese. Amb tot, no és el tema que ens ocupa.

La pel·lícula, como moltes de les d'Scorsese, és excessivament llarga, i el ritme no és que sigui molt ràpid, per tant, hi ha moments en els que cridaries allò de ¡Trata de arrancarlo, por dios!, però la cinta en sí té les suficients coses bones com per que valgui la pena veure-la.
Diria que el pilar principal que la sustenta és el repartiment i la feina que fa l'elenc en general.
D'una banda tenim el policia infiltrat Billy (Leonardo DiCaprio) i els seus caps al departament, Dignam i Queenan (Mark Wahlberg i Martin Sheen, respectivament). De l'altra tenim l'infiltrat dels dolents al departament de la policia Colin Sullivan (Matt Damon) i cap i subaltern dels malvats de la pel·lícula, Frank Costello i Mr. French (Jack Nicholson i Ray Winstone, respectivament). Tot i que el protagonisme recau en Damon i DiCaprio, tots aquests citats anteriorment porten el pes de la trama. Com a secundaris cal destacar els papers d'Alec Baldwin (Ellerby), un dels caps del departament de policia que vol caçar a Costello, i de Vera Farmiga (Madolyn), la psicòloga dels dos protagonistes.
Per no citar-los tan sols, dir que Nicholson és qui és i fa el paper que tothom espera (amb alguna anada d'olla inclosa) i criticar a DiCaprio per l'excessiu nerviosisme, un pèl sobreactuat.

En segon lloc, la manera de posar la càmera d'Scorsese és sempre interessant i la banda sonora escollida amb bon gust un dels seus trets característics. Aquests són els trets bàsics que fan de la cinta quelcom entretingut i digne de ser vist.
D'altra banda hi ha nombrosos aspectes negatius. Amb un elenc tan extens i amb cadascun dels personatges amb un llarg moment per a la seva construcció, la pel·lícula es fa pesada i la probable intensitat de l'acció es dilueix inexorablement...
Si que els diàlegs entre personatges són una delícia, grans dissertacions de Nicholson i batalles dialèctiques de Wahlberg, però en resum la cosa no surt d'aquí. Les comparacions són odioses (una mera excusa que quan es diu és com tenir via lliure a comparar), però havent vist Taxi Driver, Casino, Goodfellas, saps que Scorsese té més nivell que això.

Adient per a qui ja sap que a Scorsese li surt barat el metre de pel·lícula i contraindicat per a qui no aguanti més d'hora i dos quarts en una butaca del cinema.

Fitxa:
2006
Director: Martin Scorsese
Guió: William Monahan, Alan Mak i Felix Chong (quió de Mou gaan dou, guardant les aparences per si realment és un remake)
Repartiment: Matt Damon, Leonardo DiCaprio, Martin Sheen, Jack Nicholson, Mark Wahlberg, ...

Track escollit:
"Let It Loose"
by The Rolling Stones
&
"I'm Shipping Up To Boston"
by Dropkick Murphys

Frase escollida:
Ellerby: Go fuck yourself.
Dignam: I'm tired from fucking your wife.
Ellerby: How is your mother?
Dignam: Good, she's tired from fucking my father.

Shooter

En realitat no deixa de ser una americanada patriòtica plena de tòpics, però està bastant més ben portada que les habituals dels "durs" del cinema.
Mark Wahlberg encarna al Sergent Bob Lee Swagger, un paio amb molts recursos que després d'un mal dia estant de servei es retira a la muntanya.
Una de les enèssimes pel·lícules sobre corrupció del poder que, en aquest cas, implica al govern (Ned Beatty) i als estaments militars (Danny Glover) -o com a mínim a representants d'aquests-, que fan i desfan mentre l'FBI beu a galet.
Els bons de la pel·lícula són doncs, el pobre Sergent inculpat injustament, un agent de l'FBI novell que no sap ben bé què fa però té molt bona voluntat (Michael Peña) i la jove vídua del col·lega d'armes del Sergent (la preciosa Kate Mara).

En sí la pel·lícula t'enganxa. Et porta. L'argument és ràpid i no s'estén en detalls innecessaris. Molts trets, explosions i accions dignes de MacGyver. A més a més, com que Bob Lee Swagger és un franctirador d'èlit, podem gaudir de trets de llarga distància i totes les explicacions més o menys físiques o científiques dels trets en qüestió.

Malgrat algunes escenes excessivament patriòtiques i els clixés típics de militars i governadors, la cinta es deixa veure, és entretinguda i la gaudeixes.
Són d'especial menció les interpretacions de Elias Koteas, el gos falder del Coronel interpretat per Glover, i de Rade Serbedzija com a agent d'èlit retirat, en cadira de rodes i, en realitat, donat per desaparegut.

En definitiva, adient per als que els agrada una bona pel·lícula d'acció si saben obviar els elements patriòtics (que d'altra banda tampoc són tants, n'hi ha que en tenen moltíssims més) i contraindicat per als que no creuen que es pugui encertar un tret des de més de mil cinc-cents metres.

Fitxa:
2007
Director: Antoine Fuqua
Guió: Jonathan Lemkin i Stephen Hunter (novel·la)
Repartiment: Mark Wahlberg, Danny Glover, Michael Peña, Kate Mara, Rhona Mitra, ...

Track escollit:
"Nasty Letter"
Written and Performed by Ottis Taylor

Frase escollida:
Colonel Isaac Johnson: I won. You lost. Get used to the idea, son. 
Bob Lee Swagger: I'm not your son.

The Italian Job

En realitat no es tracta d'un remake de la pel·lícula de 1969, està inspirada en ella, això si, i de fet deu el seu títol a l'escena inicial, on es perpetra un robatori a Venècia. A banda d'això, del cameo de Donald Sutherland i d'una fugaç aparició de Michael Caine (protagonista de l'original juntament amb Sutherland de l'original) en una televisió durant la cinta, és tot el que té a veure amb la primera.

La pel·lícula en si no té massa a oferir, senzillament hi ha un robatori, una traició i un robatori/venjança. S'utilitzen tres Mini Cooper (en realitat només un d'ells és Cooper S) dels actuals emulant els tres de la pel·lícula original dels mateixos colors, blau, vermell i blanc. També es roba or.

A partir d'aquí, la gràcia de la pel·lícula és que el director (F. Gary Gray) va voler que els actors realment conduíssin els Mini i per això va fer que fessin classes de conducció extrema per a les escenes de persecució de la cinta (molt ben rodades d'altra banda).

Per això Mark Wahlberg, Charlize Theron i Jason Statham (que gairebé sempre el veiem conduint a totes les pel·lícules que fa, o condueix o es baralla fardant de musculatura) van pendre classes de conducció per tal de fer més autèntiques les escenes de risc al volant.

Està ben construida i realment es va fer una bona feina planejant les curses urbanes i la manera de com perpetrar els robatoris. Els actors ho fan bé i hi ha gags que t'arrenquen un somriure. En general un divertimento que t'entreté agradablement.

Com a dada curiosa, per a l'escena en que els Minis entren al metro (a Hollywood, on passa gran part de  la part central de la pel·lícula), es varen haver de construir tres rèpliques exactes dels Mini elèctriques, perque dins de les instalacions del metro (si, si, es va rodar realment al metro) no es poden emetre fums.

La història també inclou dins de la trama uns ucraïnesos que no aporten massa més que uns gags paral·lels a la trama principal i un desenllaç pel dolent de la pel·lícula (Edward Norton).

Per la resta, adient per a qui gaudeixi d'unes bones persecucions i contraindicat per a qui esperi veure un remake en tota regla de l'original, que no té preu.

Fitxa:

2003

Director: F. Gary Gray

Guió: Troy Kennedy-Martin (guionista també de la de 1969), Donna i Wayne Powers

Repartiment: Mark Wahlberg, Charlize Theron, Donald Sutherland, Jason Statham, Seth Green, Edward Norton

Track escollit:

"Money"

by Roger Waters

Performed by Scott Weiland, Slash, Duff McKagan, Matt Sorum, and Dave Kushner

Produced by Nick Raskulinecz

Frase escollida:

Skinny Pete: If there's one thing I know, it's never to mess with mother nature, mother in-laws and, mother freaking Ukrainians.