Star Trek Into Darkness

Si ja en la primera entrega d'Star Trek el director J.J. Abrams va fer una adaptació de la mítica sèrie -que va començar l'any 1966- més que correcte, en aquesta segona entrega s'hi ha entregat en cos i ànima i el resultat esdevé impressionant.
I és que està claríssim que això és un entrenament de cara a la setena entrega de la saga Star Wars, prevista pel 2015 i que ja està en fase de preproducció.

Sense la tediosa necessitat de fer una presentació de personatges, Abrams aconsegueix un ritme trepidant en gairebé totes i cadascuna de les escenes d'aquesta entrega i ens deleita amb escenes impressionants i amb bons diàlegs que sovint porten implícit algun gag. Els personatges que ja apareixien a la primera repeteixen i maduren, tant Chris Pine (Kirk), que mica en mica s'allunya de ser el guaperas de torn, com Zachary Quinto, que broda un Spock amb més connotacions que mai.
Però la guinda ve ara. I és que l'afegitó a l'elenc de personatges s'engrandeix gratament amb la presència del malvat de la pel·lícula, un dels millors malvats que he vist mai en pel·lícules de ciència ficció (amb permís dels Jokers de Batman), amb carisma, amb presència. Un imponent Benedict Cumberbatch (Khan), que fa un treball prefecte des de la seva primera aparició fins la darrera.
A banda d'això, els fans incondicionals de la sèrie es trobaran amb un munt de referències, d'homenatges i de picades d'ullet i els que no ho són tant, en trobaran també un munt, però més encaminades a la ja citada continuació de la saga de la Guerra de les Galàxies.

Tot això ben amanit amb uns efectes especials força espectaculars (en alguna ocasió massa moguts, tot sigui dit) i amb una banda sonora que potencia cada escena d'acció.
La bona química entre els personatges qualla i fa que el ritme i l'engranatge de tot el producte surti molt ben parat.
A més a més, tret d'alguns conceptes que trontollen (si, algun hi ha) i un final una mica precipitat, les ganes de veure'n una tercera part queden fixades en acabar de veure-la.

En resum, adient per als fans incondicionals i per a tothom que vulgui gaudir d'un bon blockbuster de ciència ficció. Contraindicada per a qui detesti el gènere.

Fitxa:
2013
Director: J.J. Abrams
Guió: Roberto Orci i Alex Kurtzman
Repartiment: Chris Pine, Zachary Quinto, Benedict Cumberbatch, Zoe Saldana, Simon Pegg, Karl Urban, John Cho, Anton Yelchin, ...

Track escollit:
"Star Trek Main Theme"
by Michael Giacchino

Frase escollida:
James T. Kirk: The enemy of my enemy is my friend.
Spock: An Arabic proverb attributed to a prince who was betrayed and decapitated by his own subjects.
James T. Kirk: Well, its still a hell of a quote.

Avatar

N'hi ha que diuen que ha marcat un abans i un després en la història del cinema. En part l'afirmació és certa, però cal matisar-la. El mèrit de la pel·lícula no està en el guió, la trama que el compon o els personatges que hi apareixen.
D'entrada el guió no aporta res de nou, és força simple i podríem arrencar-li qualsevol referència cinematogràfica anterior per qualsevol banda. N'hi ha per a tots els gustos, des de Pocahontas fins a Star Wars, passant per la trilogia The Matrix. Els personatges són força simples, però és que tampoc hi ha pretensions de que ho siguin.
Està molt clar que hi ha un potent missatge ecologista integrat en una cinta d'aventures i fantasia. Però la gràcia de la pel·lícula no és aquesta. 
El gran mèrit que té és que ja estava al tinter des de feia molt temps, però encara no hi havia la tecnologia adient per rodar-la en condicions. I aquí és on entra James Cameron, que dirigeix aquesta història amb la tècnica de la motion-capture i crea el món prèviament per després filmar-hi sobre ell en temps real.
M'explico. La brillantor del tema és que tot i filmar en un estudi envoltat de croma verd, Cameron filmava veient-ne el resultat immediatament, sense passos intermedis, enlloc de mirar per l'òptica de la càmera ho feia directament en un monitor on apareixia el món 'Pandora' que havia creat abans...

La gràcia de la cinta és aquesta, més enllà de la història, que no deixa de ser un divertimento de dissabte a la tarda amb un rerefons social i ecologista. La imaginació en crear un món del no-res, amb totes les peculiaritats de fauna i flora i la connexió entre els seus habitants entre mística i biològica és realment fascinant.
Visualment és espectacular i la manera de rodar-la i, segurament, la simplicitat de les accions i actituds dels personatges fa que et porti de la mà durant tota la història.
Es tracta d'un viatge d'evolució i descobriment personal, d'adaptació al medi. D'una lleugera història d'amor i la lluita contra una amenaça externa molt poderosa. Tots aquests aspectes ja estan força vistos, però amb la força visual i de creació de la pel·lícula, sembla que estiguem descobrint quelcom nou...

La interpretació està mesurada i ben portada (malgrat els personatges arquetípics que hi apareixen), la genial Sigourney Weaver (Grace), tan ben plasmada en el seu avatar i el genial Stephen Lang (el clàssic militar dur, Colonel Miles Quaritch) i Sam Worthington (Jake Sully) són els més memorables.
Per cert, a banda dels efectes visuals d'un món com el de 'Pandora', és digne de menció l'efecte de les cames atrofiades del protagonista.

Adient per a amants de les pel·lícules de fantasia plenes d'aventures i contraindicada per a qui no vulgui deixar de tocar de peus a terra durant gairebé tres hores.

Fitxa:
2009
Director: James Cameron
Guió: James Cameron
Repartiment: Sam Worthington, Sigourney Weaver, Zoe Saldana, Stephen Lang, Michelle Rodríguez, Giovanni Ribisi, ...

Track escollit:
"You Don't Dream in Cryo"
by James Horner

Frase escollida:
Jake Sully: [Narrating] When I was lying in the V.A. hospital with a big hole blown through the middle of my life, I started having these dreams of flying. I was free. But sooner or later, you always have to wake up.