A Million Ways to Die in the West

És una llàstima, per que havent pogut fer una bona paròdia de westerns, aquí MacFarlane s'ha quedat curt.

Si que és cert que la pel·lícula té moments bons -molt bons-, però en alguns d'altres es fa massa lenta, com demanant a crits que succeeixi quelcom que et faci pixar de riure... però no.

A nivell tècnic no hi ha res que valgui la pena mencionar. Ni tan sols s'ha dignat a fer algun homenatge a la manera de filmar westerns de tota la vida -com Django Unchained, per exemple-, senzillament posa la càmera com si d'una soap opera es tractés.

Com a molt, algun travelling amb grua a tota velocitat seguint una persecució a cavall.

Aquestes mancances de tant en tant són oblidades per nombrosos gags que inunden la pel·lícula. Alguns de boníssims i d'altres de massa escatològics però, en resum, unes bones rialles amb aquest producte que, de fet, té aquest objectiu.

La banda sonora acompanya d'una manera correcte tota la cinta, cosa que tampoc és massa notori, però com a mínim s'ha d'agrair que no molesti i senzillament et condueixi per les escenes.

No donaré spoilers innecessaris, però el punt fort de la pel·lícula són els cameos i les diverses referències fílmiques que hi ha (algunes de realment memorables) i pel que fa a les interpretacions principals, té la gràcia de veure actors que normalment no entren en aquest tipus de comèdies.

És el cas de Liam Neeson o de Charlize Theron, que no és que tinguin moments especialment cómics, però com que les situacions ja ho són, ells es veuen immersos en elles amb posat seriós.

Sí que són més habituals Giovanni Ribisi (enorme) o Neil Patrick Harris, que broden els seus papers com ningú en aquesta cinta.

Òbviament no és una pel·lícula memorable i tampoc sé si val la pena veure-la al cinema, segurament és més raonable veure-la a la televisió, però si hi aneu, passareu una bona estona. Pel meu gust millor que Ted, l'anterior del director.

Adient per als que no tinguin massa ganes de pensar i passar una estona rient al cinema (tampoc rient massa, però en fi...). Contraindicada per als que tinguin coses més importants a fer com veure partits del Mundial. Ai, no, que s'ha acabat...

Fitxa:

Director: Seth MacFarlane

Guió: Seth MacFarlane, Alec Sulkin i Wellesley Wild

Repartiment: Seth MacFarlane, Charlize Theron, Amanda Seyfried, Giovanni Ribisi, Neil Patrick Harris, Liam Neeson, Sarah Silverman, ...

Track escollit:

"If You've Only Got a Moustache"

Written by Stephen Foster

Performed by Amick Byram

Additional Lyrics by Seth MacFarlane, Alec Sulkin and Wellesley Wild

Frase escollida:

Anna: You're a good sheep farmer!

Albert: Oh my god, please! I suck at sheep. Louise was right, I can't keep track of them.

There was a sheep in the whorehouse the last week.

Anna: Really?

Albert: Yeah. Wondered in there, and then when I went to pick it up, somehow it had made 20 dollars.

Taken 2

Seqüela de Taken, cinta d'acció amb el segrest com a eix de tot i el rescat/venjança com a plantejament. Ja en la primera hi ha una sèrie de coses agafades amb calçador, i és que hi ha dues maneres de veure-ho: o bé la noia segrestada té la grandíssima sort que el seu pare és un ex-espia molt ben qualificat, o bé els malvats de la pel·lícula tenen la mala llet de segrestar precisament la seva filla (vaja, que tenen tots els números de sortir malparats). Amb tot, és evident que no hi hauria pel·lícula si no fos així. Aquest és el guió, i ja està.

El que val la pena de la cinta (de les dues, de fet) és l'actuació de Liam Neeson (Bryan Mills) ja no per tot el ventall d'aptituds que desplega al llarg del metratge, si no per l'actitud, les mirades i la interpretació més visceral.

La resta d'intèrprets passen sense pena ni glòria. Començant per Maggie Grace, que interpreta la seva filla Kim és curiosa l'evolució del mateix personatge d'una pel·lícula a l'altra, seguint per l'ex-parella del protagonista, Lenore (Famke Janssen) i acabant per la resta de gent amb la que es troba el protagonista, siguin malvats o amics puntuals. Tot passa bastant desapercebut. Una llàstima per Rade Serbedzija (Murad Krasniqi), el dolent, que no fa honor a les seves, sovint, tremendes interpretacions.

Pel que fa a la banda sonora, la clàssica de les pel·lícules d'acció mediocres, que s'oblida amb la mateixa rapidesa amb la que es percep.

Les escenes d'acció tot i estar ben planificades els manca una mica d'intenció i menys parkinson de càmera. Per que com a idea estan bé, però la realització deixa bastant a desitjar, i és que perdó per l'acudit dolent, però algú que porta el cognom més digne d'un transformer que d'un humà...

Com que tant la primera com la segona tenen la mateixa estructura, els mateixos errors i les mateixes poques virtuts, podria valdre la mateixa crítica per les dues, la veritat. Amb la única diferència que en la primera la acció es desenvolupa a París i la segona a Istambul. Molt recorrent quan  es filma en aquesta ciutat, per cert, les persecucions pels terrats, ja que entre banda i banda de teulada sempre hi ha un caminet o bé per correr o, anant més lluny com va fer Daniel Craig a Skyfall, en moto.

En resum, a aquesta segona entrega li falta ràbia, la breu empenta visceral de la primera. És com una repetició amb menys suc. Amb alguns canvis, però sense cap valor afegit digne.

Adient per a consumidors d'acció sense pretensions, contraindicat per a qui ja no va gaudir amb la primera.

Fitxa:

2012

Director: Olivier Megaton

Guió: Luc Besson, Robert Mark Kamen

Repartiment: Liam Neeson, Maggie Grace, Famke Janssen, Leland Orser, Rade Serbedzija, ...

Track escollit:

"Too Close"

written and performed by Alex Care

Frase escollida:

Bryan Mills: If I kill you... your other sons will come and seek revenge?

Murad: They will.

Bryan Mills: And I will kill them too.

The A-Team

Els que vam créixer amb la sèrie de televisió dels 80 on hi havia molts trets però no moria ningú teniem molta por que no fos una desastrosa adaptació del mite. I el cert és que et queda un sabor agredolç de boca després de veure-la.

D'una banda és d'agrair la certa similitud dels actors actuals amb els de la sèrie, tot i que s'havia especulat amb molts noms per a cadascun d'ells. Sense anar més lluny hi havia els rumors de Bruce Willis o Mel Gibson per al paper que finalment interpreta Liam Neeson (Col. John 'Hannibal' Smith); pel paper interpretat per Bradley Cooper (Lt. Templeton 'Faceman' Peck), que aquí coneixíem com a Fènix, s'havia parlat de Brad Pitt, per Sgt. Bosco 'B.A.' Baracus (que interpreta Quinton 'Rampage' Jackson) fins i tot s'havia dit que l'actor original, Mr. T, podria fer-lo. I finalment per al paper de Capt. 'Howling Mad' Murdock (Sharlto Copley) òbviament havia sonat el nom de Jim Carrey.

De tota manera hi ha diversos aspectes del guió i de la pel·lícula en sí que decepcionen. En primer lloc la mítica escena d'un vehicle volant pels aires i bolcant (amb el vell truc de posar una rampa darrere d'uns arbustos) se'ls ha oblidat. En segon lloc, la famosa furgoneta GMC de Baracus s'utilitza ben poc i tampoc s'eternitza gustosament en els invents i bricolatge que realitzaven a la sèrie al més pur estil de l'equip original.

Les parts positives són diverses. D'una banda hi ha química entre els personatges i la relació que tenen entre ells és força similar a la dels originals, fins i tot descobrim el 'perquè' a Baracus li fa por volar i l'han de drogar cada vegada que l'han de pujar a un avió.
Segurament el famós monòleg amb el que començava cada capítol de la sèrie s'hauria d'haver posat exacte i íntegre a l'inici de la cinta i el theme també. Enlloc d'això hi ha algunes notes que recorden la famosa sintonia i algunes frases just abans dels crèdits de la famosa veu que recitava l'explicació de qui era l'equip A. Evidentment hi haurà qui digui que ja està bé per que la cosa va de com es crea l'equip i de per què fugen de la justícia i sobreviuen com a 'soldats de fortuna'.
Tornant a les interpretacions, pel que fa als secundaris, no n'hi ha cap que sigui digne de menció especial. Correctes i algun d'ells superflu, però formant part d'un tot que no trontolla en excés.
Amb tot, l'entreteniment està garantit, frases i situacions enginyoses, i diverses picades d'ullet a la sèrie original (fins i tot un cameo, això sí, en la versió doblada).

En definitiva adient per a la canalla nascuda després dels vuitanta com a divertimento i contraindicada per a fanàtics de la sèrie molt fanàtics, no acabaran decepcionats, però per poc.

Fitxa:
2010
Director: Joe Carnahan
Guió: Joe Carnahan, Brian Bloom, Skip Woods i Frank Lupo i Stephen J. Cannell (sèrie de televisió)
Repartiment: Liam Neeson, Bradley Cooper, Jessica Biel, Quinton 'Rampage' Jackson, Sharlto Copley, Patrick Wilson, Brian Bloom, ...

Track escollit:
"I've Been Lonely For So Long"
Written by Posie Knight and Jerry Weaver
Performed by Frederick Knight

Frase escollida:
Capt. 'Howling Mad' Murdock: Hang on, everybody - I wanna try something I saw in a cartoon once!

Batman Begins

D'entrada era molt difícil superar l'únic Batman que ha valgut la pena, el de Burton. La resta fins a Christopher Nolan ha estat una serie de despropòsits.

Però va arribar, amb un pressupost quantiós, una colla d'estrelles i va sorprendre per l'elegància, la riquesa i la coherència.

Segurament aquesta entrega (que com moltes actualment tornen als inicis) peca de llarga i lenta. Quan algú va a veure Batman s'espera gent disfressada creant caos i el ratpenat que baixa dels cels per solucionar el tema.

No en aquest cas. Nolan es recrea en ben bé mitja cinta en explicar-nos com i perqué neix l'heroi ratpenat. Potser en fa un gra massa, però Nolan és així, tot ho fa gran (i sovint bé, les coses com siguin). Aquí hi ha molt treball de personatges, tots escollits a la perfecció a excepció de Katie Holmes interpretant l'amigueta de la infància de Bruce Wayne (Christian Bale). El problema de Holmes és, bàsicament, que no te la creus...

A banda d'això la cinta, tot i ser llarga, és exquisita. Una ambientació collonuda, una banda sonora sense protagonisme però ben cosida a la pel·lícula, il·luminació perfecta a la cova (o pre-cova) i ben explicat tot plegat, potser en excés.

Pel que fa a les interpretacions, Christian Bale fa un convincent Bruce Wayne/Batman, és sensacional Morgan Freeman com a Lucius Fox (a mode de Q a la saga James Bond), i no hi havia ningú més que pogués ser Alfred més que l'impecable Michael Cane.

Katie Holmes no cal anomenar-la més i pel que fa a la resta, Liam Neeson fa un gran paper, però potser molt lineal (de fet ja ho porta el personatge). Magnífic Cillian Murphy com a Dr. Crane/The Scarecrow, i com a menció especial el brillant Gary Oldman (a part de la semblança tremenda amb el Jim Gordon del còmic).

Per tot, Batman Begins és una obra digne del llistó que va posar Burton. No copia, recrea. Innova i li surt bé. Adaptar Batman als nostres temps no era fàcil i tot està cuidadíssim i és d'agrair. Per tant, adient per a seguidors del ratpenat, evidentment, però també per aquells que aprecien les coses ben fetes i que tot i ser d'acció, tenen un bon guió i uns bons personatges, amb caràcter... i contraindicat per a aquells que van gaudir amb Mr. Freeze, Poison Ivy o bé amb Enigma i Two-face.

Fitxa:

2005

Director: Christopher Nolan

Guió: Bob Kane (personatges), David S. Goyer (història), Christopher Nolan

Repartiment: Christian Bale, Michael Cane, Gary Oldman, Morgan Freeman, Liam Neeson...

Track escollit:

"Vespertilio"

Composer: Hans Zimmer, James Newton Howard

Frase escollida:

Bruce Wayne: Too expensive for the Army? 

Lucius Fox: I don't think they tried to market it to the billionaire, spelunking, BASE-jumping crowd.

Bruce Wayne: Look, Mr. Fox.

Lucius Fox: Yes, sir?

Bruce Wayne: If you're uncomfortable...

Lucius Fox: Mister Wayne, if you don't want to tell me exactly what you're doing, when I'm asked, I don't have to lie. But don't think of me as an idiot.

Bruce Wayne: Fair enough.