Divergent

Així d'entrada és impossible no comparar-la amb la recent saga The Hunger Games, però si es deixa a banda aquest aspecte, es pot arribar a gaudir.
Sí que és cert que la cinta passa per alt molts aspectes de la novel·la en la que està basada, si més no, hi passa de puntetes.
I és que aquest és l'error garrafal de la pel·lícula, no profunditza massa en cap dels aspectes de la història. Ni el que suposen les faccions, ni el que suposa quedar-se sense facció, el perquè d'elles i les seves característiques (que es queden en un mer adjectiu).

Està clar que estem davant d'una saga pensada per enganxar al públic juvenil com en el seu moment ho va ser la de Twilight i posteriorment la ja citada de The Hunger Games. Però el cas és que malgrat el target tan definit i els tòpics continus d'una història basada en les complicacions socials en un futur distòpic i en la trama de noia coneix noi, noi és esquerp, noia descobreix que el noi té el seu costat tendre, noia i noi s'enamoren, etcètera, malgrat tot això, té les seves coses bones.

Les escenes d'acció estan ben aconseguides, ben rodades, sense massa moviment de càmera marejant i amb bona il·luminació. L'aspecte de la il·luminació també destaca en les diferències ben orquestrades en funció de la facció. Els espais foscos de la facció dels agosarats o la il·luminació gairebé celestial de la facció dels erudits...

La banda sonora és correcte, acompanya l'acció sense ser memorable ni destacar excessivament destorbant. I pel que fa als protagonistes, d'una banda tenim a la noia protagonista, Shailene Woodley (Tris) que és correcte en la seva evolució i se suposa que a mida que vagi avançant la saga, encara es farà més evidentment el seu creixement.
El noi, complicat i atractiu (un clàssic), Theo James (Four), força obvi amb les seves caigudes d'ulls i el seu posat estudiat, però correcte per als propòsits de la cinta.
I finalment la dolenta de la pel·lícula, Kate Winslet (Jeanine), que té una sobrietat tan calculada que fins i tot passa desapercebuda. No és una malvada memorable, de fet, el seu paper el podria haver fet qualsevol altra aportant-li algun valor afegit que per aquí no es veu enlloc.
L'elenc de secundaris és correcte sense passar-se, com va ser en el seu dia l'elenc de les sagues precendents o fins i tot la de Harry Potter.

Malgrat és entretinguda i passa bé, està carregada de tòpics, referències massa evidents a d'altres productes (atenció al 'mur', molt similar a Game of Thrones, als trens que no s'aturen mai, als entrenaments descafeïnats, o al compartir pors (o somnis, com a Inception). És bastant previsible, però s'ha de saber què es va a veure...

Adient per a fanàtics de les sagues juvenils que deixin de banda comparacions i contraindicada per a qui prefereixi coses que siguin menys conglomerades.

Fitxa:
2014
Director: Neil Burger
Guió: Evan Daugherty, Vanessa Taylor. Veronica Roth (novel·la)
Repartiment: Shailene Woodley, Theo James, Ashley Judd, Tony Goldwyn, Maggie Q, Kate Winslet, ...

Track escollit:
"I Need You"
Written by Anthony Gonzalez
Performed by M83

Frase escollida:
Tori: You're different. You don't fit into a category. They can't control you. They call it Divergent.

The Grand Budapest Hotel

Sensacional i exquisida cinta de Wes Anderson amb un look molt peculiar i plena de gags que beuen d'un guió excel·lent i d'una interpretació notable.
Farcida d'un elenc envejable que desenvolupa petits papers plens d'encant que nodreixen un entramat perfectament confeccionat que farà les delícies de l'espectador.

Per la manera de rodar-la, els enquadraments, els moviments de càmera i la il·luminació, es podria dir que es una barreja entre Mr. Nobody (Jaco Van Dormael, 2009) i Le fabuleux destin d'Amélie Poulain (Jean-Pierre Jeunet, 2001).
Els moviment de càmera són molt subjectius, com si l'espectador fos un més de l'escena i girés el cap cada vegada que algú parla o s'expressa amb la mirada, els enquadraments molt detallistes amb nombrosos plans detall i la il·luminació molt teatral.

Un guió molt pompós però efectiu i entranyable, amb unes interpretacions memorables. D'una banda el tàndem protagonista, en primer lloc Ralph Fiennes, encarnant el loquaç encarregat d'hotel Mr. Gustave, que recorda de vegades la pompositat -sense ser del tot histriònica- del paper de Tom Hanks (Professor D.H. Dorr) a The Ladykillers (Ethan Coen i Joel Coen, 2004), i en segon lloc el genial Tony Revolori, que encarna l'ajudant Zero, amb una química perfecta amb Fiennes.

La resta de l'extens mostrari de secundaris està perfectament triat, des del maquiavèl·lic Willem Dafoe fins a l'impertèrrit Bill Murray. També cal destacar papers com els que interpreten Edward Norton, Jeff Goldblum, Adrien Brody o el sorprenent Harvey Keitel.
Tot plegat destil·la una estranya bellesa, una cura mil·limètrica en tenir-ho tot pensat, no s'escapa res, res grinyola.

Fins i tot les maquetes fetes servir per a contextualitzar les localitzacions, la cura en la tria del vestuari d'època, de l'atrezzo... Tot està pensat i executat amb un finesa espectacular.

La banda sonora triada per acompanyar i no per suplir mancances, doncs el guió que camina entre el vodevil i la comèdia negra ho omple tot sense necessitat de floritures.
Aquí l'extravagància té un perquè, l'exageració té una raó, i el puzzle encaixa a la perfecció.

Memorables gags al llarg de la cinta fan que tingui un ritme pausat però constant i et deixen amb ganes de saber què passarà a continuació.
En resum, d'una senzillesa brillant. Molt recomanable.

Adient per a amants de les comèdies intel·ligents, amb ganes de veure alguna cosa que els deixi satisfets, contraindicada per a aquells que es pensin que aniran a veure quelcom lent com Life Aquatic (del mateix director).

Fitxa:
2014
Director: Wes Anderson
Guió: Wes Anderson i Hugo Guiness, inspirada en els relats de Stephan Zweig
Repartiment: Ralph Fiennes, Tony Revolori, Jeff Goldblum, Wilem Dafoe, Bill Murray, Adrien Brody, Harvey Keitel, Jude Law, ...

Track escollit:
"Mr. Moustafa"
by Alexandre Desplat

Frase escollida:
M. Gustave: You see, there are still faint glimmers of civilization left in this barbaric slaughterhouse that was once known as humanity. Indeed that's what we provide in our own modest, humble, insignificant... oh, fuck it!

Paranoia

Conglomerat de diverses pel·lícules del gènere amb un guió pobre i previsible on només certes intervencions dels dos peixos grossos (Oldman i Ford) tenen algun valor.
Diverses trames s'entrelliguen a la cinta. D'una banda la de l'espionatge industrial i de l'altra -evidentment- la d'una tòpica història d'amor de sèrie B.

A banda d'això, la cinta està rodada amb sobrietat, sense gaires malabarismes (que tampoc caldrien, és cert). El protagonista, Liam Hemsworth (calcat al Zack Morris de Saved by the Bell), amb aquella mirada perduda com volent ser transcendental interpreta a Adam Cassidy, un jove ambiciós que queda a l'alçada del betum davant dels dos magnats de les comunicacions telefòniques. D'una banda Gary Oldman (Nicolas Wyatt), perfecte en el seu paper, i en segon lloc un estrany Harrison Ford rapat (Jock Goddard).

És una llàstima llençar talent en productes d'aquesta entitat. Els personatges malgrat estar immersos (i ser uns experts) en les noves tecnologies sovint pequen d'anar perduts o de donar la sensació que la cosa els va grans, de que són dinosaures analògics en un món digital. Qualsevol de nosaltres seria més caut i pressuposaria que els enemics controlen cadascun dels seus passos... Però no, aquí no. I és que si no el guió hauria de ser més elaborat i sembla ser que no tenien ni temps ni diners ni ganes de parir-ne un amb condicions.

Per tant, fa aigües per tot arreu. Els aspectes tècnics no són destacables, de fet són bastant corrents i la banda sonora és perfectament ignorable.
Malgrat tot, el ritme no acaba de ser del tot dolent i passes l'estona (sempre i quan no hagis entrat al cinema amb gaires pretensions).

També cal destacar el petit paper de Richard Dreyfuss (Frank Cassidy), ara que l'any que ve farà quaranta anys de l'estrena de Jaws, per la senzilla raó que fa gràcia reconèixer una cara coneguda més.
I per cert, la guinda final: la traducció del títol original Paranoia a l'Estat Espanyol, El Poder del Dinero... #etfelicitofill ;)

En resum: prescindible. Adient per a qui tingui un parell d'hores mortes en les que no tingui res millor a fer. Contraindicada per a qui cregui que tenint Oldman i Ford és un èxit garantit (millor que llogueu Air Force One per a veure'ls junts i que valgui una mica la pena).

Fitxa:
2014
Director: Robert Luketic
Guió: Jason Dean Hall i Barry L. Levy i Jospeph Finder (novel·la)
Repartiment: Liam Hemsworth, Gary Oldman, Amber Heard, Harrison Ford, Lucas Till, Richard Dreyfuss, ...

Track escollit:
"Demon Dance"
Performed by Surfer Blood
Composed by John Paul Pitts, Tyler Jerry Schwarz, Thomas John Fekete and Kevin Williams.

Frase escollida:
Jock Goddard: Privacy. Absolute myth. There's no such thing.

The Wolf of Wall Street

Així d'entrada es nota que som davant d'una pel·lícula de Martin Scorsese per diverses raons. La primera és que el metratge dura tres hores ben bones, i és que el director no es caracteritza per fer productes curts.
En segon lloc, per l'estructura narrativa de la pel·lícula -salvant les distàncies calcada a la de Goodfellas-, un individu puja com l'escuma del no-res i s'acaba fotent una castanya bastant tremenda.

El problema pel qual no serà una pel·lícula que recordarem i que desitjarem tornar a veure és força senzill. Per que malgrat tot, el protagonista encarnat per Leonardo DiCaprio (Jordan Belfort) és digne de ser admirat. Tant per la interpretació com pel personatge en sí (basat en la figura real de Jordan Belfort, un veritable tauró de Wall Street).
El problema, doncs, rau en l'elenc de secundaris, que sembla tret directament de pel·lícules de la talla d'American Pie i similars.
Tots ells encapçalats per Jonah Hill (Donnie Azoff), un actor que bàsicament ha treballat en subproductes de comèdia de dubtosa reputació.
Així doncs, les escenes de consum de drogues, d'orgies (que n'hi ha un munt) i d'excessos en general són excessivament caricaturesques per la manera d'interpretar-les fent que fins i tot DiCaprio s'apunti al carro de l'astracanada...

Amb tot, hi ha escenes de la cinta que són memorables i molt ben realitzades. Són, per exemple, dignes de menció la conversa entre el protagonista i l'agent de l'FBI (Agent Patrick Denham, interpretat per Kyle Chandler) al iot. El petit paper que té Matthew McConaughey (Mark Hanna), que és sensacional i funciona perfectament com a introducció al món que veurem en les properes hores. I finalment com a escena graciosa -sobretot venint de DiCaprio-, la de la lluita contra els efectes de la droga per pujar al Lamborghini blanc.

Una vegada més la banda sonora és exquisida (marca de la casa Scorsese), i en aquesta ocasió és molt extensa i variada.
En definitiva, no és una obra mestra però s'hi nota la mà del director i això és un plaer.

Un darrer apunt. Així com en Goodfellas Scorsese utilitzava la veu en off del protagonista de la història per narrar-la, en aquesta també utilitza el que ja en el seu dia va emprar Woody Allen a Annie Hall, Groucho Marx a Animal Crackers i, més recentment Kevin Spacey a la sèrie House of Cards. El protagonista parla directament a càmera amb l'espectador. Un recurs que, si bé resulta artificiós, dóna un caire diferent al relat i, ben portat, és sensacional. 

Adient per a seguidors del director i per a qui vulgui veure una cinta d'excessos de tres hores. Contraindicada per a qui no vulgui perdre el temps amb un divertimento llarguíssim.

Fitxa:
(2013)
Director: Martin Scorsese
Guió: Terence Winter i Jordan Belfort (llibre)
Repartiment: Leonardo DiCaprio, Jonah Hill, Matthew McConaughey, Rob Reiner, Margot Robbie, Jon Bernthal, ...

Track escollit:
"Mrs. Robinson"
performed by The Lemonheads
&
"Dust My Broom"
by Elmore James

Frase escollida:
Jordan Belfort: On a daily basis I consume enough drugs to sedate Manhattan, Long Island, and Queens for a month. I take Quaaludes 10-15 times a day for my "back pain", Adderall to stay focused, Xanax to take the edge off, pot to mellow me out, cocaine to wake me back up again, and morphine... Well, because it's awesome.

The Hobbit: The Desolation of Smaug

Segona entrega de la trilogia en que es convertirà el llibre The Hobbit, de J.R.R. Tolkien. Aquesta és francament més bona i impressionant que la primera (The Hobbit: An Unexpected Journey, Peter Jackson, 2012).
A banda de que aquesta sí que l'he vista amb la nova tecnologia 3D HFR (allò dels 48 frames per segon) i amb la tecnologia de so envoltant Dolby Atmos, la cinta gaudeix d'una fotografia més espectacular encara que la seva predecessora i si bé -com ens tenen acostumats en aquests tipus de pel·lícules- dura gairebé tres hores, en cap moment perd el ritme i sempre és amena.
No sobra ni falta res, les interpretacions són exquisides i la història vibrant. El personatge principal (Bilbo) deixa enrere aquella actuació pueril de la primera entrega, cosa que denota una maduresa del personatge i una evolució i potser -potser- justifica precisament aquella mena de mímica excessivament de broma tonta.

Hi entren nous personatges amb més pes en la història i els secundaris de la primera entrega tenen més protagonisme, cosa que dóna més cos al producte en general i fa més gratificant el resultat.
Escenes més colpidores i memorables, més sentiments a flor de pell que senzillament veure gent viatjant per immensos paisatges. D'especial menció, per exemple, la relació que sorgeix entre un dels nans (Kili, interpretat per Aidan Turner) i l'elf Tauriel, interpretada per la bonica Evangeline Lilly. Fins i tot hi ha un moment de llagrimeta...

Això sí, recomano veure-la en VO, no n'he sentit la versió doblada, però la veu d'Smaug (Benedict Cumberbacht) és impressionant i cal sentir-la original per a que ens colpeixi la intensitat de la que és, probablement, la millor escena de la cinta.

Evidentment el final completament obert amb un munt de coses que encara queden per lligar, però realment val la pena seguir la trilogia, encara que no ens entusiasmin les pel·lícules del gènere.

Adient per a apassionats de la fantasia i, evidentment, seguidors de la saga. Contraindicada per a qui no estigui disposat a estar-se aquestes dues hores i escaig gaudint de l'espectacle.

Fitxa:
2013
Director: Peter Jackson
Guió: Fran Walsh, Philippa Boyens, Peter Jackson i Guillermo del Toro. J.R.R. Tolkien (novel·la)
Repartiment: Ian McKellen, Martin Freeman, Richard Armitage, Ken Scott, Evangeline Lilly, Benedict Cumberbacht, Orlando Bloom, ...

Track escollit:
"I See Fire"
Written & performed by Ed Sheeran

Frase escollida:
Smaug: Well, thief! I smell you, I hear your breath, I feel your air. Where are you?
[moves in Bilbo's direction]
Smaug: Where are you?
[Bilbo runs, but Smaug hears his footsteps across the gold and follows]
Smaug: Come now, don't be shy... step into the light.

World War Z

El tema dels zombis prolifera darrerament en diversos espais com el còmic o les sèries de televisió (l'exemple més conegut segurament és The Walking Dead).
En aquesta pel·lícula que ens ocupa s'explota aquest gènere i agafa conceptes d'altres cintes anteriors (encara que està basada en una novel·la de Max Brooks). Un exemple ben clar és que els zombis ja no caminen errants i lents, si no que són rapidíssims i extremadament eficaços i letals (similars als cercadors d'ombres d'I Am Legend).

Una pel·lícula que comença de meravella i que afortunadament deixa de banda la trama de la supervivència familiar (així el llast de la dona i les filles del protagonista no enterboleix l'acció). Una correcte presentació de personatges arquetípics i una contextualització del problema ben argumentada i portada amb exquisida angoixa.
D'una banda el protagonista, Gerry Lane (Brad Pitt), un convenient ex-agent de l'ONU que es fixa en tots els detalls per arribar a una conclusió de solució temporal, i és que és molt clara la intenció de convertir-ho en una trilogia, com ja van anunciar els seu responsables.
Malgrat es diu que durant el rodatge van haver moltes desavinences entre Pitt i els guionistes i es van arribar a fer moltíssims canvis, el personatge gaudeix de prou coherència i no té masses punts flacs.
La resta de secundaris fan un bon paper, el just i necessari per no eclipsar l'estrella. Amb tot, cal mencionar Daniella Kertesz, que encarna la soldat Segen, amb una interpretació visceral molt més que correcte.

Per la resta, probablement us trobareu amb el de sempre. Els bons són molt bons, els soldats molt patriotes i els dolents una mena de tsunami zombi homogeni.
El problema ve quan la càmera deixa de moure's a l'estil Bourne. I és que el retrat dels zombis quan el protagonista se'ls troba cara a cara és més còmic que una altra cosa. Els zombis no acolloneixen (amb perdó), més aviat fan gràcia i te n'acabes enfotent.
El moment llauna de refresc gairebé al final no té desperdici, per graciós, no per memorable.

En resum, un bon entreteniment, sense masses pretensions més. Grans efectes especials, angoixa ben aconseguida en base a una massa informe de zombis que com uns castellers desorganitzats o, més aviat com formigues que volen aconseguir pujar a algun lloc, s'amunteguen uns a sobre dels altres per creuar uns murs de contenció altíssims.
És d'agrair que no surtin les localitzacions mundials típiques amb els monuments típics. Aquí viatgem a Corea, Israel i Gal·les. No està malament.

Adient per a gairebé tot tipus de públic que vulgui estar entretingut durant un parell d'hores de cinema d'acció apocalíptic. Contraindicada per qui es pensi que veurà coses gore.

Fitxa:
2013
Director: Marc Forster
Guió: Matthew Michael Carnahan, Drew Goddard, Damon Lindelof, J. Michael Straczynski i Max Brooks (novel·la)
Repartiment: Brad Pitt, Mireille Enos, Daniella Kertesz, James Badge Dale, ...

Track escollit:
"Go"
Written & performed by Kari Kimmel

Frase escollida:
Andrew Fassbach: Mother Nature is a serial killer. She wants to get caught, she leaves bread crumbs, she leaves clues... Mother nature knows how to disguise her weakness as strength.

Get Shorty

Sensacional pel·lícula, basada en una novel·la d'Elmore Leonard, força infravalorada. No és que passés sense pena ni glòria, però segurament va merèixer més reconeixement del que va tenir.
La història d'un cobrador de morosos d'un mafiós (l'original en què es basa la pel·lícula fins i tot té un cameo) que deixa el món que l'envolta per endinsar-se en una altra màfia, la del cinema.
Una cinta de guió, amb diàlegs molt tarantinians que va anar com a anell al dit a John Travolta (Chilli Palmer) després de que, precisament Tarantino, el va redescobrir a Pulp Fiction. Per a Travolta era molt important que el seu redescobriment no fos flor d'un dia i gràcies a aquest producte no ho va ser i va continuar la seva segona joventut, per dir-ho així.

A banda de la virtut principal de la pel·lícula, hi ha dos aspectes destacats per a ser un producte a tenir molt en compte. D'una banda la meravellosa banda sonora encapçalada per Booker T. & The MG's i altres temes de similar estil. Tot aquest so lligat amb una estètica molt acurada i marcadament hollywoodiana fan que sigui memorable.
En segon lloc -i no per això menys important- està el magnífic elenc triat per a cada personatge que apareix. Impressionants interpretacions com la de Gene Hackman (Harry Zimm), en un paper força allunyat dels que ens té acostumats, un productor de sèrie B bastant poca cosa i estancat en una època passada més fructífera. O d'altres com la de Delroy Lindo (Bo Carlett) i els seus dos sequaços, Bear i Ronnie Wingate (interpretats pel malaurat James Gandolfini i per Jon Gries, respectivament).
Ara bé, qui s'emporta la palma és Dennis Farina, que interpreta un mafiós de poca monta anomenat Ray 'Bones' Barboni. És qui dóna més vida als diàlegs absurds i a les frases fetes. Un veritable plaer per als espectadors.

En general una pel·lícula memorable, que no és en cap cas una obra mestra, però si un bon entreteniment ple de moments per al record i de frases repetibles en converses de bar.
En van fer una mena de segona part, anomenada Be Cool, però aquesta sí que va ser un fracàs, i és que no li arriba ni a la sola de la sabata.

Adient per a qui vulgui gaudir d'un thriller ben estructurat, amb bon guió i que et deixa un molt bon somriure en acabar. Contraindicada per a qui no gaudeixi amb aquest gènere de pel·lícules. Incomprensiblement, la veritat...

Fitxa:
1995
Director: Barry Sonnenfield
Guió: Scott Frank i Elmore Leonard (novel·la)
Repartiment: John Travolta, Gene Hackman, Rene Russo, Delroy Lindo, James Gandolfini, Danny DeVito, Dennis Farina, ...

Track escollit:
"Green Onions"
by Booker T. & The MG's

Frase escollida:
Ray "Bones" Barboni: Let me explain something to you. Momo is dead. Which means that everything he had now belongs to Jimmy Cap, including you. Which also means, that when I speak, I speak for Jimmy. E.g., from now on, you start showing me the proper fucking respect.
Chili Palmer: "E.g." means "for example". What I think you want to say is "I.e.".
Ray "Bones" Barboni: Bullshit! That's short for "ergo".
Chili Palmer: Ask your man.
Bodyguard: To the best of my knowledge, "e.g." means "for example".
Ray "Bones" Barboni: E.g., i.e., fuck you! The point is this: is that, When I say "jump", you say "OK", okay?

Gangster Squad

Interessant thriller ben construït i ben ambientat, encara que amb força reminiscències d'altres films anteriors. És gairebé impossible no trobar-hi similituds amb The Untouchables per exemple.
Bàsicament la cinta (inspirada en fets reals i en un llibre de Paul Lieberman) tracta d'una brigada d'elit que persegueix al capo dels gàngsters a Los Angeles. Similar al que feien Eliott Ness i els seus homes contra Al Capone, vaja, encara que en aquesta ho fan amb més contundència.
Compte, la pel·lícula és molt correcte, t'enganxa des de la primera escena i fa que entris de ple al 1949 gràcies a la seva ambientació acurada fins al mil·límetre. Una mica com Public Enemies, que narra les desventures de John Dilinger.

Excel·lents interpretacions, sobretot de Sean Pean (del malvat Mickey Cohen), encara que al principi costa bastant veure'l en aquesta grotesca caracterització, i Josh Brolin (Sgt. John O'Mara), que broden els seus papers protagonistes.
Sensacionals els secundaris, fins i tot Ryan Gosling (Sgt. Jerry Wooters), especialista en posar cara de pòquer i xerrar poc. Tots en general estan a l'alçada de les circumstàncies i fan creïbles les escenes, que d'això es tracta.

La banda sonora acompanya perfectament a l'ambient, segurament és l'apartat més senzill, i emulant una mica les impressionants posades en escena d'Scorsese a Casino o a Goodfellas, aquesta cinta també treu punta als engalanats clubs nocturns, als luxes corruptes, droga, prostitució, etcètera...

Segurament no serà una pel·lícula que calgui (o vingui de gust) veure més de dues vegades, però desenvolupa el seu objectiu correctament, et fa passar l'estona i et trasllada a aquella època, molt lluminosa però igualment cruel.

Adient per a amants del cinema negre amb dosis d'acció. Contraindicada per a qui pensi veure quelcom a l'alçada de les ja mencionades més amunt.

Fitxa:
2013
Director: Ruben Fleischer
Guió: Will Beall, Paul Lieberman (novel·la)
Repartiment: Sean Pean, Josh Brolin, Ryan Gosling, Emma Stone, Giovanni Ribisi, Nick Nolte, ...

Track escollit:
"Mr. Five by Five"
written by Gene De Paul and Don Raye
performed by Imelda May

Frase escollida:
Sgt. Jerry Wooters: The whole town's underwater. You're grabbing a bucket when you should be grabbing a bathing suit.

Cloud Atlas

Una pel·lícula ambiciosa signada pels germans Wachowski i Tom Tykwer, llarga i complexa. Molt allunyada del que estem acostumats provinent de Hollywood. Basada en una novel·la de David Mitchell, parla de nombrosos aspectes transcendentals de la vida, es qüestiona diverses preguntes profundes i malgrat poder ser titllada de moltes coses, segur que no deixa indiferent.
S'ha d'estar predisposat a veure-la, per que si no és així es pot arribar a fer pesada. Amb tot, és una obra d'art complicada i adaptada d'una manera molt original.

Es tracten sis relats en èpoques diferents, amb una espectacular posada en escena, en un muntatge paral·lel que sovint confon més del que es desitjaria. Una de les gràcies de la cinta és que a cadascuna d'aquestes històries els mateixos actors desenvolupen papers en elles. Sovint amb maquillatges exagerats, però forma part de l'encant del producte en sí. Cronològicament ambientades els anys 1936, 1949, 1973, 2012, 2144 i 2321, cadascuna d'elles té una posada en escena espectacular i està dirigida amb mestria.

Els actors, que gaudeixen de la meravellosa oportunitat de demostrar del que són capaços en una mateixa pel·lícula estan impecables i -en la majoria dels casos- convincents. Sorprenent Hugh Grant, que s'allunya dels papers en els que sol estar encasellat (es d'agrair que no tartamudegi en cap d'ells) i magnífic Hugo Weaving, probablement el de més arriscats personatges (inclosa una temible infermera).

Realment tots els actors són dignes de menció. A banda dels costosos i incòmodes maquillatges als que han estat sotmesos, hi ha una feina de creació de personatges impressionant. Els accents i la idiosincràsia varia en cada personatge de vegades tan sols en alguns trets insignificants i sovint amb escreix. 

La premissa bàsica és que la nostra vida no ens pertany, som ànimes connectades en el temps i en l'espai i que qualsevol decisió que prenem condiciona futur, present i passat. Gràcies al fet de que es tractin sis històries a la vegada, hi ha la possibilitat de tocar molts temes alhora (això sí, sense aprofundir molt en cap d'ells). Un drama abolicionista entre un esclau i un advocat, una història d'amor abans de la Segona Guerra Mundial, una de conspiració entre grans empreses, una comèdia d'uns avis tancats en un centre de la tercera edat, i dues futuristes de ciència ficció amb conflictes morals i ètics i força acció. Cada història en sí mateixa no és res de l'altre món, el que compta aquí és la manera en que durant tot el metratge trobem diferents aspectes, petits detalls, que van connectant totes i cadascuna d'elles.
I és al final quan tot cobra sentit i encaixen totes les peces d'aquest complicat i extens trencaclosques.

En resum, val molt la pena, és curiosa i complexa però completa a la vegada. I et deixa amb bones sensacions per haver presenciat quelcom ben diferent del que se sol veure darrerament. Adient per als que els agradin els desafiaments i contraindicada per als que odien els trencaclosques i es perden als parcs laberint.

Fitxa:
2012
Director: Tom Tykwer, Andy Wachowski i Lana Wachowski
Guió: David Mitchell (novel·la), Tom Tykwer, Andy Wachowski i Lana Wachowski
Repartiment: Tom Hanks, Halle Berry, Jim Broadbent, Hugo Weaving, Jim Sturgess, Doona Bae, Hugh Grant, Susan Sarandon, James D'Arcy, ...

Track escollit:
"Prelude: The Atlas March"
by Tom Tykwer

Frase escollida:
Sonmi-451: Our lives are not our own. From womb to tomb, we are bound to others. Past and present. And by each crime and every kindness, we birth our future.

Hitchcock

Entretingut semi-biopic sobre els mesos de la preparació i el rodatge de Psycho i la relació entre Alfred Hitchcock (interpretat per Anthony Hopkins) i la seva dona Alma Reville (interpretada per Helen Mirren). D'entrada probablement trobarem que la caracterització del geni del suspens a sobre de Hopkins és excessiva, fins i tot grotesca. Però tot forma part d'un pla. La pel·lícula no prova de ser un biopic amb tots els ets i uts, una rigorosíssima explicació sobre aquells estressants mesos del 1959. Al contrari. Aquí el que prima és la construcció de personatges i tocar diversos (masses) botons i no aprofundir massa en cap aspecte, com es el cas dels somnis del protagonista amb els assassinats d'Ed Gein, que són meres anècdotes lligades amb calçador a la trama principal.
Hi ha nombrosos gags i picades d'ullet a l'univers Hitchcock, com no podia ser d'una altra manera quan es busca l'efectisme a tota costa.
I amb això no vull dir que sigui una mala pel·lícula. No, la cinta està molt bé i és entretinguda. Helen Miren es menja la pantalla i el pobre Hopkins sota les capes i capes de maquillatge (facial i corporal) fa una bona feina sobretot amb la veu (en versió doblada no es pot gaudir, clar), i en les postures estàtiques.
L'elenc que els acompanya està realment a l'alçada, tant d'interpretació com de caracterització. Fins i tot Jessica Biel (Vera Miles), gairebé predestinada a ser la noia maca de les pel·lícules en les que treballa, aquí es distancia bé d'aquest cartell i és convincent.
Els secundaris treballen bé i deixen que el protagonisme tingui el pes en Mirren i Hopkins, per que a fi de comptes la història tracta de la seva relació, la del matrimoni Hitchcock, de la tossuderia d'ell i la paciència d'ella.

Estèticament està molt cuidada, els moviments de càmera estan estudiats per a que ens recordin a la manera de filmar del protagonista, les il·luminacions i els enquadraments són sobris i adients, portant-nos sense adonar-nos al final de la poca durada (per tractar-se de quelcom biogràfic) de la cinta.
I el final és gran, molt gran. Segurament una mica excessivament pallasso, però les reaccions de Hitchcock/Hopkins fora de la sala de cinema pendent de les reaccions del públic que està veient l'estrena de Psycho són genials.
I l'acomiadament del protagonista com si es tractés d'un capítol de la seva sèrie de televisió, també és molt gran.

Evidentment no aprendrem res sobre el cineasta. De fet la gran majoria de coses que hi apareixen ja les sabem de sobres. El seu mal caràcter, la seva compulsiva golafreria, l'obsessió per les noies rosses i un llarg etcètera. I no es tracta de saber més del cineasta, si no de passar l'estona amb les xafarderies d'aquells mesos.

Adient per a qui vulgui passar una estona entretinguda sobre cinema clàssic i contraindicada per a qui es pensi que va a veure una extensa narració sobre Alfred Hitchcock i els seus secrets.

Fitxa:
2012
Director: Sacha Gervasi
Guió: John J. McLaughlin i Stephen Rebello (novel·la)
Repartiment: Anthony Hopkins, Helen Mirren, Scarlett Johansson, Danny Huston, Toni Collette, Michael Wincott, Jessica Biel, ...

Track escollit:
"Theme from 'Hitchcock'"
by Anthony Pleeth, Skaila Kanga, Everton Nelson, ...

Frase escollida:
Alfred Hitchcock: You may call me Hitch. Hold the Cock.

I Am Legend

La prova de que les superproduccions de Hollywood actuals poden ser obres a tenir molt en compte. Basada en la novel·la de Richard Matheson amb el mateix títol però amb lleugeres diferències, com tota adaptació de la indústria cinematogràfica dels EUA.
Malgrat això, la cinta pot presumir de ser una obra de capa a peus i amb pocs aspectes a ser criticats negativament.
D'entrada, comparant-la amb la novel·la, hi ha un parell o tres de diferències importants a tenir en compte. En primer lloc, la pel·lícula situa l'acció a Nova York, mentre que el llibre ho fa a Los Angeles. Hi ha una raó per la qual es va fer aquest canvi, i és que a L.A. poden sovint trobar-se llocs gairebé deserts i, per contra, és impossible concebre la ciutat de Nova York sense ni una ànima. Un canvi merament visual...
En segon lloc, Robert Neville, el protagonista meravellosament interpretat per Will Smith, a la novel·la és més aviat la contraposició del que veiem a la pel·lícula. Smith està en forma, és organitzat i calcula cada moviment. Segueix una rutina que el fa estar lúcid. En canvi el personatge descrit per Matheson està més aviat gras, alcohòlic i totalment tancat a casa seva sense pràcticament cap contacte amb l'exterior hostil.
I la diferència més important és el final de la història. De fet, es van rodar dos finals (qui sap si més) i es van sotmetre a estudi. El que va tenir més acceptació pel públic és el que es va acabar veient als cinemes. Sigui com sigui, cap dels finals triats és el que realment succeeix a la novel·la. La conclusió d'aquesta dóna més sentit al títol -I Am Legend-, ja que Matheson fa que Neville acabi pres dels infectats esdevenint ell l'estrany, el temut. I acaba morint sent llegenda, sent el darrer de la seva raça, acaba sent ell el monstre...

Tornant a la pel·lícula, els efectes especials són perfectes, excel·lents. El fet de 'buidar' Nova York, el fet de crear els infectats, l'escena, feta flashback, de l'evacuació de la ciutat (una de les mes cares de la història del cinema), la dificultat de rodar pràcticament totes les escenes en localitzacions reals i passar-les pels filtres digitals posteriorment... Tot això té un mèrit impressionant.
Però el que fa que encara sigui més meritori tot plegat és el fet de que no és una pel·lícula que es basi en els efectes i la pirotècnia (el tràiler una vegada més ens enganya vilment). Es tracta d'una pel·lícula propera, de construcció de personatges, d'interpretació, amb dos personatges principals (Smith i la gossa que l'acompanya) i la resta es tracta d'una massa indefinida (els infectats), que vol acabar amb ell. No hi ha un malvat definit (encara que sí que es deixa entreveure un líder entre ells).

La interpretació d'Smith és impecable, però és digne de menció l'actuació de Kona i Abbey, les dues gosses que interpreten Sam, la pastor alemany que acompanya en una simbiosi perfecta al protagonista. És impressionant el grau de complicitat que es plasma entre els dos protagonistes malgrat la diferència d'espècie. Senzillament sensacional.
En aquest cas, per que val realment la pena, deixo el link amb el making of de la pel·lícula (o part d'ell), realment interessant veure com es va rodar en les localitzacions reals i com es va fer l'escena (aquesta sí, en estudi) de Times Square. Realment impressionant.

Adient per a tothom, s'ha de veure. Contraindicada per a tots aquells que es creguin el tràiler.

Fitxa:
2007
Director: Francis Lawrence
Guió: Mark Protosevich, Akiva Goldsman. Richard Matheson (novel·la). John William Corrington i Joyce Hooper Corrington (guió de la pel·lícula de 1971)
Repartiment: Will Smith, Alice Braga, Abbey, Kona, ...

Track escollit:
"Three Little Birds"
Written by Bob Marley
Performed by Bob Marley & The Wailers

Frase escollida:
Neville: [to Sam]  Eat your vegetables. Don't just push 'em around, eat 'em. I ain't playin'!

Argo

Consagració definitiva de Ben Affleck com a director. Es tracta d'una pel·lícula basada en fets reals (desclassificats pel president Clinton) molt ben portada, molt ben rodada i que plasma perfectament les adversitats en que es van trobar els sis membres de l'ambaixada dels EUA a l'Iran immersos en la descabellada farsa per rescatar-los inventant el rodatge d'una pel·lícula de ciència-ficció.
L'ambientació és espectacular, començant pel senzill detall d'utilitzar el logo de la Warner dels anys 70. Destaca per la senzillesa i eficàcia alhora. 
En primer lloc, la breu contextualització política mitjançant una veu en off és una manera molt intel·ligent de plasmar els moments tensos que es vivien aleshores.
D'altra banda, la manera de filmar-la mostra realment l'angoixa, l'estrès i la perillositat de la incertesa d'aquells moments. I en gran part la interpretació dels personatges fa que això sigui possible. I és que cadascun d'ells broda el paper. A més, deixant de banda el propi Affleck, que té el pes important a la trama, però que no se sobrepassa en els seus moments de càmera, tots i cadascun dels personatges gaudeixen dels seus moments d'una manera molt equilibrada, sense grans pretensions, floritures o monòlegs que intentin passar a la posteritat, deixant que el realisme envaeixi la pantalla.
Destacar les interpretacions de John Goodman (John Chambers) i  Alan Arkin (Lester Siegel), un bon tàndem que fins i tot dóna algunes notes d'humor.

I és que a banda de les acurades interpretacions hi ha un element molt important en aquesta pel·lícula que s'ha mesurat perfectament. Hi ha tres tècniques de rodatge diferents en funció de la localització que ens ocupa. D'una banda tenim les escenes de la CIA, rodades d'una manera molt pulcra, amb moviments suaus de càmera, colors més aviat freds, imatges ordenades i netes. En segon lloc tenim les localitzacions de Los Angeles, amb colors més càlids i una més que evident ambientació de l'època (només li faltaria que fos un color rentat tant característic d'aquells anys, però ja està bé així, d'una altra manera quedaria molt artificial). I en tercer lloc les escenes de l'Iran, amb més gra, més mogudes, tumultuoses i caòtiques, plasmant així, un més que evident realisme.

L'aspecte de la banda sonora és el correcte, doncs acompanya sense embrutar la imatge i complementa bé les escenes que calen ser complementades. L'absència de música en determinats moments també és l'adient.

I com a detall de la implicació de tots i cadascun dels departaments d'aquesta empresa està la caracterització dels personatges implicats en la trama. Cosa que es fa evident als títols de crèdits finals, on hi ha un acarament de les imatges dels protagonistes reals amb els de la pel·lícula.

Adient per a amants del bon cinema polític amb barreja de thriller i drama, aquesta ho té tot. Contraindicada per a aquells que quan veuen la frase 'basada en fets reals' ja donen mitja volta a veure'n alguna amb explosions.

Fitxa:
2012
Director: Ben Affleck
Guió: Chris Terrio i Tony Mendez (llibre)
Repartiment: Ben Affleck, Bryan Cranston, Alan Arkin, John Goodman, Tate Donovan, Clea DuVall, Scoot McNairy, ...

Track escollit:
"Hip Hug-Her"
Written by Steve Cropper, Donald Dunn, Al Jackson Jr. and Booker T. Jones
Performed by Booker T. & The MG's

Frase escollida:
Lester Siegel: The saying goes, "What starts in farce ends in tragedy."
John Chambers: No, it's the other way around.
Lester Siegel: Who said that exactly?
John Chambers: Marx.
Lester Siegel: Groucho said that?

Repo Men

Pel·lícula en certa manera molt actual. En temps de retallades, de desnonaments i de conflictes socials, es podria dir que aquesta cinta ens parla d'això, però en plan bèstia. Evidentment als EUA encara amb més raó, per allò de que no existeix una Seguretat Social com nosaltres la coneixem.

Cinta futurista -que es basa en la novel·la d'Eric García The Repossession Mambo- la trama de la qual ens porta a una societat on la sanitat i, més concretament els òrgans artificials substituïts, són directament proporcionals a la mida de la cartera de cadascú.

I és que en cas de no pagar les quotes exorbitades amb uns interessos abusius, automàticament ve un recuperador i com si es tractés d'un escorxament, te'l treu siguin quines siguin les conseqüències.

Aquí entren Jude Law i Forest Whitaker (Remy i Jake, respectivament), dos dels millors recuperadors de l'empresa que té pràcticament el monopoli del negoci, The Union. Ambdós realitzen una interpretació fantàstica, juntament amb les més discretes de Liev Schreiber (Frank) i Alice Braga (Beth).

Per la resta, tret d'alguns gags mitjanament ben portats, la cinta no ens aporta massa cosa més. Molt fosca moralment i massa sensacionalista pel que fa al grau de gore. I és que el director té una especial addicció en fer-nos empassar talls de bisturí de manera gratuïta.

La història en sí és crua, però les imatges no tenen perquè ser-ho, si més no, per que sí.

Efectes visuals propis del gènere, com la creació de la ciutat futurista diferenciant la part dels rics i la part dels pobres (imitant perillosament Blade Runner a estones), però analitzant-la fredament, en realitat és buida de contingut argumental, sense massa carn pel que fa al guió (no pel que fa a l'aspecte visual, és clar).

Això sí, una gran banda sonora. Segurament un dels punts forts de la pel·lícula que fa que s'empassi una mica millor. Adient per a fanàtics de la ciència-ficció amb gore pel mig i contraindicada per a qui es maregi amb la simple visió d'un bisturí.

Fitxa:

2010

Director: Miguel Sapochnik

Guió: Eric García (novel·la) i Garrett Lerner

Repartiment: Jude Law, Forest Whitaker, Alice Braga, Liev Schreiber, RZA, ...

Track escollit:

"Every Day Will Be Like A Holliday"

by William Bell

&

"Feeling Good"

by Nina Simone

Frase escollida:

Remy: My job is simple. Can't pay for your car, the bank takes it back. Can't pay for your house, the bank takes it back. Can't pay for your liver, well, that's where I come in.

Surrogates

Mediocre pel·lícula de ciència ficció que beu en part del boom -efímer- que va suposar Second Life, aquella mena de vida online on podies crear el teu propi personatge i fer vida normal mitjançant l'ordinador. Un fenomen que va dur a sociòlegs i diversos estudiosos a plantejar-se si en un futur tot es faria per delegació emprant aquests robots substituts enlloc de l'ésser humà en sí.
D'això tracta Surrogates, però el que podria haver estat una pel·lícula ben portada es perd en aspectes efímers i en una plasticitat més pròpia del museu de la cera que no fa creïble -o com a mínim veraç- la trama.
Pel que fa als aspectes visuals, ens veiem immersos en un món de llum càlida regentat pels substituts mentre que l'entorn dels pocs éssers humans que encara viuen com a ells mateixos es presenta com a quelcom pobre i deixat, brut i desemparat. I aquest és el recurs fàcil. La vida mitjançant substituts representada com a una cosa perfecta i sense lacres però buida i inexpressiva al mateix temps. És una opció, però segurament no molt vàlida.

La interpretació que més val la pena -sense ser res de l'altre món- és la de Bruce Willis (Greer), un policia sol davant el perill que lluita contra tot i tots en una cursa contra rellotge que ni ell mateix entén. Amb aquelles cares d'em-fa-mal-tot tan pròpies d'ell. Ni tan sols Ving Rhames (The Prophet) que representa la salvació de la humanitat SPOILER(del qual se'n descobreix l'engany més que previsible) FI SPOILER, ens fa creure en la trama que ens ocupa.

Les escenes d'acció molt desaprofitades i, en general, un despropòsit que podria haver estat molt, molt més ben portat. En definitiva una bona idea de la qual no se n'ha tret tot el suc que mereixia.

Adient per a qui es conforma amb qualsevol cosa i contraindicat per a qui no vulgui perdre el temps, no val la pena.

Fitxa:
2009
Director: Jonathan Mostow
Guió: Michael Ferris, John D. Brancato i Robert Venditti, Brett Weldele (novel·la gràfica)
Repartiment: Bruce Willis, Radha Mitchell, Rosamund Pike, James Cromwell, Ving Rhames, ...

Track escollit:
"Air on a G String (From Overture No. 3 In D Bwv 1068"
written by Johann Sebastian Bach

Frase escollida:
Female Counsel: Agent Greer, we're not doctors.
Tom Greer: Honey, I don't know what you are. I mean, for all I know, you could be some big, fat dude sitting in his stim chair with his dick hanging out.

Memento

D'entrada la historia en sí no és altra que les desventures d'un home que té problemes de memòria. No amnèsia. Si no manca de memòria a curt plaç. Tant és així que el protagonista, Leonard Shelby, interpretat per Guy Pearce, es dedica a tatuar-se records i fer fotografies amb la seva càmera polaroid per organitzar-se l'existència.
Una bona història, sens dubte. Però Christopher Nolan va més enllà a l'hora de dirigir aquesta cinta i ho fa amb un recurs narratiu ben peculiar: la pel·lícula està estructurada en dos grans blocs. Una conversa telefònica llarguíssima rodada en blanc i negre que contextualitza el personatge com si fos una veu en off, i la trama en sí cronològicament invertida. D'aquesta manera l'espectador té un punt de vista similar al del personatge principal, si més no, comparteix l'angoixa de que els fets no van alhora i ha de fer un esforç en reconstruir la història marxa enrere.

Si que és cert que hi ha alguna trampa en el guió per enganyar-nos i no revelar-nos la sorpresa final abans d'hora, però com a mínim és una manera deliciosament sorprenent i diametralment oposada a l'habitual en el cinema.
Guy Pearce fa un paper correcte, secundat per Carrie-Anne Moss en el paper de l'ambigua Natalie i d'un Joe Pantoliano que interpreta l'enigmàtic Teddy Gammell, i no és que el personatge sigui enigmàtic, la trama i la visió del protagonista fan que ho sigui.

En molts moment, si no s'està atent, és fàcil perdre'n el fil i aquesta és precisament la grandesa d'aquesta cinta, que sense ser una proesa del guió, fa que cada coma sigui important.
Fins i tot l'ambientació i les localitzacions estan fetes per a que siguin fàcils d'oblidar, molt planes, sense trets massa diferenciats. Tot acompanya per a que ens sentim més propers a la malaltia del protagonista...

En el seu dia va ser un boom i encara avui dia, tretze anys després, cap cineasta s'ha dignat a fer una cosa similar. Només per això, val la pena tenir-la a la llista de pel·lícules imprescindibles.
Adient per a qui no li agradin les coses fàcils i mastegades i contraindicada per a qui pensar massa l'ofusca.

Fitxa:
2000
Director: Christopher Nolan
Guió: Christopher Nolan i Johnatan Nolan (short story "Memento Mori")
Repartiment: Guy Pearce, Carry-Anne Moss, Joe Pantoliano, Mark Boone Junior, ...

Track escollit:
"Something in the Air"
by David Bowie

Frase escollida:
Leonard Shelby: Memory can change the shape of a room; it can change the color of a car. And memories can be distorted. They're just an interpretation, they're not a record, and they're irrelevant if you have the facts.

The Hobbit: An Unexpected Journey

En primer lloc, sabent que han de treure tres pel·lícules d'un llibre no tan extens i sabent que han tirat d'annexos per estirar la trama, les perspectives no eren massa bones. Malgrat això, és un producte molt digne que, això si, vista en format habitual, no sé si val massa la pena pagar un extra per veure-la en 3D HFR (allò tan famós dels 48 frames per segon enlloc dels 24 habituals). Hi ha nombroses escenes de batalla on la càmera es mou en excés i ja sabeu que no sóc gens partidari d'aquesta manera de rodar...
Pel que fa a la història, això dependrà de qui li agradin les aventures similars a la trilogia de The Lord of the Rings, i això és molt personal. Si que, en aquest cas, la trama a estones es fa pesada (hi ha escenes que realment sobren, com el tema del porc espí moribund), però hi ha d'altres moments memorables (l'escena dels tres Trols, per exemple).
En resum són gairebé tres hores que no es fan excessivament pesades, doncs en gran part de la cinta -que no en tota- sol haver-hi bastant ritme.
Evidentment l'espectador va agafat de la mà constantment i rep sovint picades d'ullet en referència a les pel·lícules de la trilogia que, cronològicament, la precedeix.
Una vegada més Peter Jackson roda impressionants espais naturals que deixen amb la boca oberta i escenes aèries dels caminants de la història, però és en els plans més curts on se li veu el llautó i no acaba de plasmar la intensitat que realment voldria.

La construcció dels personatges es basa únicament en tres d'ells, la resta són ben bé per omplir. Òbviament el personatge principal, Bilbo, ben interpretat per Martin Freeman, tot i que de vegades sembla més una barreja entre els personatges de Woody Allen i Mr. Bean. El sempre impecable Ian McKellen, que interpreta un més que creïble Gandalf amb la seva serietat i lleugers moments d'humor i ironia. I finalment Richard Armitage, que interpreta el cap dels nans Thorin, dotant-lo d'una autoritat i d'una intensitat molt lloables.
A banda d'això, el suposat malvat de la pel·lícula (Azog), interpretat per Manu Bennett, és bastant efímer, un paio dissenyat per al públic impressionable amb efectes especials ben estridents i amant dels rostres lletjos. Ben bé sembla un tio al·lèrgic al sol, carn de gimnàs i amb un mal dia. I a sobre munta un animal que segons com li dóna la llum s'assembla molt al gos volador de Die Unendliche Geschichte (La historia interminable).

D'altra banda, tot i que a estones pot cansar bastant, el personatge de Gollum (Andy Serkis) està probablement més aconseguit (si és possible) que a les entregues de The Lord of the Rings, i és que té moments que t'arrenquen una rialla.
En definitiva, és deixa veure, i encara en queden dues més. I si seguim la tònica de la trilogia anterior, les dues parts que han de venir probablement siguin millors.

Adient per a incondicionals de J.R.R. Tolkien i contraindicada per a qui no aguanti tres hores de fantasia.

Fitxa:
2012
Director: Peter Jackson
Guió: Fran Walsh, Philippa Boyens, Peter Jackson, Guillermo del Toro (guió) i J.R.R. Tolkien (novel·la)
Repartiment: Ian McKellen, Martin Freeman, Richard Armitage, Ian Holm, Hugo Weaving, ...

Track escollit:
"My Dear Frodo"
by Howard Shore

Frase escollida:
Bilbo Baggings: Is he a very great wizard, or is he more like you?

High Fidelity

Curiosa comèdia auto-irònica amb tocs de romàntica que es basa en un llibre amb el mateix títol de Nick Hornby. La pel·lícula està estructurada en un monòleg interior que enlloc de resoldre'l amb una veu en off (que seria bastant avorrit), se soluciona amb el protagonista parlant directament a càmera. Recurs en clar homenatge a Annie Hall, de Woody Allen, però portat a l'extrem, ja que Rob Gordon, interpretat per John Cusack, es passa gairebé més de mig metratge fent monòleg davant la càmera.

Així a primer cop d'ull té la pinta de ser lenta i avorrida i, de fet, no és ràpida, però passa la mar de bé. En gran part per la interpretació dels diferents personatges que apareixen, bastant nombrosos i que fins al secundari més insignificant, estan ben construïts.

El punt fort de la cinta és la banda sonora. De fet, és una excusa perfecta per posar i citar un munt de bones cançons de la història del Pop. I la complicitat entre els personatges principals que fa que, juntament amb les històries que ens explica el protagonista, ens identifiquem amb una o diverses de les situacions que es descriuen.
A banda de John Cusack i les seves cinc principals (fa una llista de les relacions més importants de la seva vida com si es tractés d'una llista d'èxits a la ràdio), hi ha els dos empleats del seu negoci  i amics (Todd Louiso i Jack Black, Dick i Barry, respectivament) que podríem definir com a una mena d'àngel i dimoni, d'R2D2 i C3PO amb el tarannà de les pel·lícules de Kevin Smith. Una curiosa barreja que dóna molt bon resultat.
Altres mencions que cal fer són les de Tim Robbins (Ian 'Ray' Raymond), sobretot en l'escena repetida tres vegades recreant els pensaments del protagonista (el mateix sensacional recurs que utilitzava la sèrie d'Ally McBeal), i el cameo de Bruce Springsteen, que en la versió doblada sembla forçat, però a l'original té la seva gràcia...

No es tracta d'una obra mestra i hi haurà qui la veurà avorrida i sense massa interès (també per que estem poc acostumats a aquest tipus de pel·lícula), però com a mínim és original, és fresca, sincera i àgil. És honesta, en resum. Sense artificis.

Adient per a qui vulgui passar una bona estona amb una història versemblant explicada en primera persona i contraindicat per a detractors de Cusack, per que se'n faran un tip de veure'l.

Fitxa:
2000
Director: Stephen Frears
Guió: Nick Hornby (novel·la), D.V. DeVicentis, Steve Pink, John Cusack i Scott Rosenberg
Repartiment: John Cusack, Jack Black, Todd Louiso, Iben Hjejle, Catherine Zeta-Jones, Tim Robbins, Joan Cusack, ...

Track escollit:
"Let's Get It On"
written by Marvin Gaye and Ed Townsend
performed by Jack Black

NOTA: Tota la banda sonora val la pena, així que deixo el link d'Spotify de tots els tracks que hi apareixen: High Fidelity soundtrack

Frase escollida:
Barry: Rob, I'm telling you this for your own good, that's the worst sweater I've ever seen, that's a Cosby sweater. [Imitating Bill Cosby] A Cossssssssssby sweater!