American Hustle

Ambientada a finals de la dècada dels setanta, la pel·lícula narra l'operació Abscam però de manera fictícia. De fet, a l'inici de la cinta se'ns adverteix amb un Some of this actually happened.
En general és una cinta rodada molt a la manera d'Scorsese, amb una molt bona ambientació d'espais i presentació dels personatges. De fet, s'utilitza molt el recurs de la càmera de seguiment mitjançant el tràveling, quelcom que l'esmentat director utilitza força als seus treballs. Però bàsicament el pilar fonamental és el guió i, intrínsecament, la interpretació.

Ja que parlàvem de presentació de personatges, deixeu-me que faci menció de la meravellosa caracterització d'aquests. En primer lloc per que els actors que els interpreten en algun cas disten molt del que estem acostumats a veure. És evident el cas de Christian Bale (Irving Rosenfeld), que està molt lluny del fibrat Bruce Wayne de la saga Batman. Aquí el veiem calb, gras i amb problemes de cor. Senzillament espectacular, molt ficat en el paper, digne de veure'l.
Similar és el cas de Jeremy Renner (Mayor Carmine Polito), que també s'allunya dels seus habituals papers d'acció amb armes de tot tipus a les mans. Aquí encarna un alcalde amb un look molt similar al de Joe Pesci a Goodfellas o Casino, i val a dir que és del tot convincent. Bradley Cooper (Richie DiMaso), en canvi, fa un paper força similar al que ens té acostumat i, malgrat té algun moment memorable, és possiblement el més descafeïnat de la funció.
A banda del cameo de Robert de Niro (Victor Tellegio) que interpreta -evidentment- un capo de la mafia, que omple la pantalla com ens té acostumats (i que, per cert, ni tan sols apareix als crèdits), pel que fa a l'elenc femení, destacar Amy Adams (Sydney Prosser) que fa un paperàs amb el canvi d'accents i que amb una mirada ho diu tot. Jennifer Lawrence ve a ser com Cooper, un pèl descafeïnada malgrat tenir els seus gags.

Interpretació a banda, el ritme de la cinta és correcte, molt probablement per que la sensacional tria de la banda sonora guia constantment escena a escena. Potser hi ha algun moment que realment sobra (com el playback de Lawrence), però en definitiva està feta de tal manera que t'atrapa. 

Pel que fa a d'altres aspectes, tenint en compte la naturalesa del protagonista, ja era de suposar un petit gir final, que tampoc és cap sorpresa, per que està tot bastant mastegat, però dóna un aire refrescant per concloure-ho tot.
La llàstima és que no sabrem mai ben bé com acaba la història de l'Ice fishing...

Adient per a qui gaudeixi de les pel·lícules ben construïdes en base a un bon guió, contraindicada per... no crec que sigui contraindicada, és molt recomanable. 


Fitxa:
2013
Director: David O. Russell
Guió: Eric Warren Singer, David O. Russell
Repartiment: Christian Bale, Amy Adams, Bradley Cooper, Jeremy Renner, Jennifer Lawrence, Robert de Niro, ...

Track escollit:
"10538 Overture"
by Electric Light Orchestra

Frase escollida:
Paco Hernandez: This whole thing is racist. Abscam? "Arab-scam"? It's completely racist!
Richie DiMaso: So what do you have to worry about, Sheik? You're Mexican.

The Wolf of Wall Street

Així d'entrada es nota que som davant d'una pel·lícula de Martin Scorsese per diverses raons. La primera és que el metratge dura tres hores ben bones, i és que el director no es caracteritza per fer productes curts.
En segon lloc, per l'estructura narrativa de la pel·lícula -salvant les distàncies calcada a la de Goodfellas-, un individu puja com l'escuma del no-res i s'acaba fotent una castanya bastant tremenda.

El problema pel qual no serà una pel·lícula que recordarem i que desitjarem tornar a veure és força senzill. Per que malgrat tot, el protagonista encarnat per Leonardo DiCaprio (Jordan Belfort) és digne de ser admirat. Tant per la interpretació com pel personatge en sí (basat en la figura real de Jordan Belfort, un veritable tauró de Wall Street).
El problema, doncs, rau en l'elenc de secundaris, que sembla tret directament de pel·lícules de la talla d'American Pie i similars.
Tots ells encapçalats per Jonah Hill (Donnie Azoff), un actor que bàsicament ha treballat en subproductes de comèdia de dubtosa reputació.
Així doncs, les escenes de consum de drogues, d'orgies (que n'hi ha un munt) i d'excessos en general són excessivament caricaturesques per la manera d'interpretar-les fent que fins i tot DiCaprio s'apunti al carro de l'astracanada...

Amb tot, hi ha escenes de la cinta que són memorables i molt ben realitzades. Són, per exemple, dignes de menció la conversa entre el protagonista i l'agent de l'FBI (Agent Patrick Denham, interpretat per Kyle Chandler) al iot. El petit paper que té Matthew McConaughey (Mark Hanna), que és sensacional i funciona perfectament com a introducció al món que veurem en les properes hores. I finalment com a escena graciosa -sobretot venint de DiCaprio-, la de la lluita contra els efectes de la droga per pujar al Lamborghini blanc.

Una vegada més la banda sonora és exquisida (marca de la casa Scorsese), i en aquesta ocasió és molt extensa i variada.
En definitiva, no és una obra mestra però s'hi nota la mà del director i això és un plaer.

Un darrer apunt. Així com en Goodfellas Scorsese utilitzava la veu en off del protagonista de la història per narrar-la, en aquesta també utilitza el que ja en el seu dia va emprar Woody Allen a Annie Hall, Groucho Marx a Animal Crackers i, més recentment Kevin Spacey a la sèrie House of Cards. El protagonista parla directament a càmera amb l'espectador. Un recurs que, si bé resulta artificiós, dóna un caire diferent al relat i, ben portat, és sensacional. 

Adient per a seguidors del director i per a qui vulgui veure una cinta d'excessos de tres hores. Contraindicada per a qui no vulgui perdre el temps amb un divertimento llarguíssim.

Fitxa:
(2013)
Director: Martin Scorsese
Guió: Terence Winter i Jordan Belfort (llibre)
Repartiment: Leonardo DiCaprio, Jonah Hill, Matthew McConaughey, Rob Reiner, Margot Robbie, Jon Bernthal, ...

Track escollit:
"Mrs. Robinson"
performed by The Lemonheads
&
"Dust My Broom"
by Elmore James

Frase escollida:
Jordan Belfort: On a daily basis I consume enough drugs to sedate Manhattan, Long Island, and Queens for a month. I take Quaaludes 10-15 times a day for my "back pain", Adderall to stay focused, Xanax to take the edge off, pot to mellow me out, cocaine to wake me back up again, and morphine... Well, because it's awesome.

Cloud Atlas

Una pel·lícula ambiciosa signada pels germans Wachowski i Tom Tykwer, llarga i complexa. Molt allunyada del que estem acostumats provinent de Hollywood. Basada en una novel·la de David Mitchell, parla de nombrosos aspectes transcendentals de la vida, es qüestiona diverses preguntes profundes i malgrat poder ser titllada de moltes coses, segur que no deixa indiferent.
S'ha d'estar predisposat a veure-la, per que si no és així es pot arribar a fer pesada. Amb tot, és una obra d'art complicada i adaptada d'una manera molt original.

Es tracten sis relats en èpoques diferents, amb una espectacular posada en escena, en un muntatge paral·lel que sovint confon més del que es desitjaria. Una de les gràcies de la cinta és que a cadascuna d'aquestes històries els mateixos actors desenvolupen papers en elles. Sovint amb maquillatges exagerats, però forma part de l'encant del producte en sí. Cronològicament ambientades els anys 1936, 1949, 1973, 2012, 2144 i 2321, cadascuna d'elles té una posada en escena espectacular i està dirigida amb mestria.

Els actors, que gaudeixen de la meravellosa oportunitat de demostrar del que són capaços en una mateixa pel·lícula estan impecables i -en la majoria dels casos- convincents. Sorprenent Hugh Grant, que s'allunya dels papers en els que sol estar encasellat (es d'agrair que no tartamudegi en cap d'ells) i magnífic Hugo Weaving, probablement el de més arriscats personatges (inclosa una temible infermera).

Realment tots els actors són dignes de menció. A banda dels costosos i incòmodes maquillatges als que han estat sotmesos, hi ha una feina de creació de personatges impressionant. Els accents i la idiosincràsia varia en cada personatge de vegades tan sols en alguns trets insignificants i sovint amb escreix. 

La premissa bàsica és que la nostra vida no ens pertany, som ànimes connectades en el temps i en l'espai i que qualsevol decisió que prenem condiciona futur, present i passat. Gràcies al fet de que es tractin sis històries a la vegada, hi ha la possibilitat de tocar molts temes alhora (això sí, sense aprofundir molt en cap d'ells). Un drama abolicionista entre un esclau i un advocat, una història d'amor abans de la Segona Guerra Mundial, una de conspiració entre grans empreses, una comèdia d'uns avis tancats en un centre de la tercera edat, i dues futuristes de ciència ficció amb conflictes morals i ètics i força acció. Cada història en sí mateixa no és res de l'altre món, el que compta aquí és la manera en que durant tot el metratge trobem diferents aspectes, petits detalls, que van connectant totes i cadascuna d'elles.
I és al final quan tot cobra sentit i encaixen totes les peces d'aquest complicat i extens trencaclosques.

En resum, val molt la pena, és curiosa i complexa però completa a la vegada. I et deixa amb bones sensacions per haver presenciat quelcom ben diferent del que se sol veure darrerament. Adient per als que els agradin els desafiaments i contraindicada per als que odien els trencaclosques i es perden als parcs laberint.

Fitxa:
2012
Director: Tom Tykwer, Andy Wachowski i Lana Wachowski
Guió: David Mitchell (novel·la), Tom Tykwer, Andy Wachowski i Lana Wachowski
Repartiment: Tom Hanks, Halle Berry, Jim Broadbent, Hugo Weaving, Jim Sturgess, Doona Bae, Hugh Grant, Susan Sarandon, James D'Arcy, ...

Track escollit:
"Prelude: The Atlas March"
by Tom Tykwer

Frase escollida:
Sonmi-451: Our lives are not our own. From womb to tomb, we are bound to others. Past and present. And by each crime and every kindness, we birth our future.

Hitchcock

Entretingut semi-biopic sobre els mesos de la preparació i el rodatge de Psycho i la relació entre Alfred Hitchcock (interpretat per Anthony Hopkins) i la seva dona Alma Reville (interpretada per Helen Mirren). D'entrada probablement trobarem que la caracterització del geni del suspens a sobre de Hopkins és excessiva, fins i tot grotesca. Però tot forma part d'un pla. La pel·lícula no prova de ser un biopic amb tots els ets i uts, una rigorosíssima explicació sobre aquells estressants mesos del 1959. Al contrari. Aquí el que prima és la construcció de personatges i tocar diversos (masses) botons i no aprofundir massa en cap aspecte, com es el cas dels somnis del protagonista amb els assassinats d'Ed Gein, que són meres anècdotes lligades amb calçador a la trama principal.
Hi ha nombrosos gags i picades d'ullet a l'univers Hitchcock, com no podia ser d'una altra manera quan es busca l'efectisme a tota costa.
I amb això no vull dir que sigui una mala pel·lícula. No, la cinta està molt bé i és entretinguda. Helen Miren es menja la pantalla i el pobre Hopkins sota les capes i capes de maquillatge (facial i corporal) fa una bona feina sobretot amb la veu (en versió doblada no es pot gaudir, clar), i en les postures estàtiques.
L'elenc que els acompanya està realment a l'alçada, tant d'interpretació com de caracterització. Fins i tot Jessica Biel (Vera Miles), gairebé predestinada a ser la noia maca de les pel·lícules en les que treballa, aquí es distancia bé d'aquest cartell i és convincent.
Els secundaris treballen bé i deixen que el protagonisme tingui el pes en Mirren i Hopkins, per que a fi de comptes la història tracta de la seva relació, la del matrimoni Hitchcock, de la tossuderia d'ell i la paciència d'ella.

Estèticament està molt cuidada, els moviments de càmera estan estudiats per a que ens recordin a la manera de filmar del protagonista, les il·luminacions i els enquadraments són sobris i adients, portant-nos sense adonar-nos al final de la poca durada (per tractar-se de quelcom biogràfic) de la cinta.
I el final és gran, molt gran. Segurament una mica excessivament pallasso, però les reaccions de Hitchcock/Hopkins fora de la sala de cinema pendent de les reaccions del públic que està veient l'estrena de Psycho són genials.
I l'acomiadament del protagonista com si es tractés d'un capítol de la seva sèrie de televisió, també és molt gran.

Evidentment no aprendrem res sobre el cineasta. De fet la gran majoria de coses que hi apareixen ja les sabem de sobres. El seu mal caràcter, la seva compulsiva golafreria, l'obsessió per les noies rosses i un llarg etcètera. I no es tracta de saber més del cineasta, si no de passar l'estona amb les xafarderies d'aquells mesos.

Adient per a qui vulgui passar una estona entretinguda sobre cinema clàssic i contraindicada per a qui es pensi que va a veure una extensa narració sobre Alfred Hitchcock i els seus secrets.

Fitxa:
2012
Director: Sacha Gervasi
Guió: John J. McLaughlin i Stephen Rebello (novel·la)
Repartiment: Anthony Hopkins, Helen Mirren, Scarlett Johansson, Danny Huston, Toni Collette, Michael Wincott, Jessica Biel, ...

Track escollit:
"Theme from 'Hitchcock'"
by Anthony Pleeth, Skaila Kanga, Everton Nelson, ...

Frase escollida:
Alfred Hitchcock: You may call me Hitch. Hold the Cock.

Argo

Consagració definitiva de Ben Affleck com a director. Es tracta d'una pel·lícula basada en fets reals (desclassificats pel president Clinton) molt ben portada, molt ben rodada i que plasma perfectament les adversitats en que es van trobar els sis membres de l'ambaixada dels EUA a l'Iran immersos en la descabellada farsa per rescatar-los inventant el rodatge d'una pel·lícula de ciència-ficció.
L'ambientació és espectacular, començant pel senzill detall d'utilitzar el logo de la Warner dels anys 70. Destaca per la senzillesa i eficàcia alhora. 
En primer lloc, la breu contextualització política mitjançant una veu en off és una manera molt intel·ligent de plasmar els moments tensos que es vivien aleshores.
D'altra banda, la manera de filmar-la mostra realment l'angoixa, l'estrès i la perillositat de la incertesa d'aquells moments. I en gran part la interpretació dels personatges fa que això sigui possible. I és que cadascun d'ells broda el paper. A més, deixant de banda el propi Affleck, que té el pes important a la trama, però que no se sobrepassa en els seus moments de càmera, tots i cadascun dels personatges gaudeixen dels seus moments d'una manera molt equilibrada, sense grans pretensions, floritures o monòlegs que intentin passar a la posteritat, deixant que el realisme envaeixi la pantalla.
Destacar les interpretacions de John Goodman (John Chambers) i  Alan Arkin (Lester Siegel), un bon tàndem que fins i tot dóna algunes notes d'humor.

I és que a banda de les acurades interpretacions hi ha un element molt important en aquesta pel·lícula que s'ha mesurat perfectament. Hi ha tres tècniques de rodatge diferents en funció de la localització que ens ocupa. D'una banda tenim les escenes de la CIA, rodades d'una manera molt pulcra, amb moviments suaus de càmera, colors més aviat freds, imatges ordenades i netes. En segon lloc tenim les localitzacions de Los Angeles, amb colors més càlids i una més que evident ambientació de l'època (només li faltaria que fos un color rentat tant característic d'aquells anys, però ja està bé així, d'una altra manera quedaria molt artificial). I en tercer lloc les escenes de l'Iran, amb més gra, més mogudes, tumultuoses i caòtiques, plasmant així, un més que evident realisme.

L'aspecte de la banda sonora és el correcte, doncs acompanya sense embrutar la imatge i complementa bé les escenes que calen ser complementades. L'absència de música en determinats moments també és l'adient.

I com a detall de la implicació de tots i cadascun dels departaments d'aquesta empresa està la caracterització dels personatges implicats en la trama. Cosa que es fa evident als títols de crèdits finals, on hi ha un acarament de les imatges dels protagonistes reals amb els de la pel·lícula.

Adient per a amants del bon cinema polític amb barreja de thriller i drama, aquesta ho té tot. Contraindicada per a aquells que quan veuen la frase 'basada en fets reals' ja donen mitja volta a veure'n alguna amb explosions.

Fitxa:
2012
Director: Ben Affleck
Guió: Chris Terrio i Tony Mendez (llibre)
Repartiment: Ben Affleck, Bryan Cranston, Alan Arkin, John Goodman, Tate Donovan, Clea DuVall, Scoot McNairy, ...

Track escollit:
"Hip Hug-Her"
Written by Steve Cropper, Donald Dunn, Al Jackson Jr. and Booker T. Jones
Performed by Booker T. & The MG's

Frase escollida:
Lester Siegel: The saying goes, "What starts in farce ends in tragedy."
John Chambers: No, it's the other way around.
Lester Siegel: Who said that exactly?
John Chambers: Marx.
Lester Siegel: Groucho said that?

Looper

Interessant cinta de ciència-ficció on el pes el porten les interpretacions més que els efectes especials. La història va de que en un futur, quan les màfies es volen desempallegar d'algú l'envien al passat (30 anys enrere) on un looper l'assassina i es desfà del cos sense deixar rastre.
Aquests singulars sicaris reben la paga a l'esquena dels seus 'clients' en forma de lingots de plata. Si enlloc de plata hi ha or significa que s'han acabat els seus serveis, significa que s'han assassinat a sí mateixos i que disposen de 30 anys de vida.
La trama en sí ja és curiosa, però si analitzem bé, trobarem que hi ha una feinada considerable en la realització de la pel·lícula. I és que d'entrada, els pocs efectes especials que hi ha (donada la categoria de ciència-ficció), estan realitzats a l'antiga. Si hi ha quelcom que levita (a la pel·lícula hi ha gent que té poders de telequinèsia) es fan servir cables que posteriorment s'esborren digitalment.

Però la gràcia de la cinta és la interpretació.
D'una banda tenim Joseph Gordon-Levitt en el paper de Joe i Bruce Willis en el d'Old Joe. A banda d'una caracterització raonablement eficaç per a que Gordon-Levitt s'assembli al que podria haver estat Willis de jove, el treball del primer imitant gestos, el caminar, les mirades i fins i tot la veu (en versió original, això el doblatge òbviament s'ho carrega) de Willis és espectacular. I és que Gordon-Levitt ha fet una feina magnífica per interpretar el seu personatge.
D'altra banda és digne de menció la interpretació de Jeff Daniels (Abe) que fa de perfecte capo en un paper força inusual en ell.
Però si cal mencionar a algú és, sens dubte, el petit Pierce Gagnon en el paper de Cid. Increïble plasmació de sentiments, bipolaritats i rareses d'aquest peculiar nen. Val la pena veure-la només per meravellar-se amb la interpretació del menut.

Pel que fa a altres aspectes de la pel·lícula, sí que és cert que a estones es fa pesada i lenta, però la mitja hora final recompensa les mancances de l'hora i mitja anterior. I és que tots els esdeveniments t'hi porten, encara que sigui lentament i amb escenes que bé podrien haver estat omeses.
La banda sonora acompanya, i bé. Bona tria per a cada moment sense que s'estigui més pendent de la música que del que passa a la pantalla.

No és una obra mestra, però tampoc és una pèrdua de temps veure-la. Adient per a qui tingui curiositat per coses noves i contraindicada per a qui s'hagi quedat només amb el concepte de viatjar en el temps.

Fitxa:
2012
Director: Rian Johnson
Guió: Rian Johnson
Repartiment: Joseph Gordon-Levitt, Bruce Willis, Emily Blunt, Jeff Daniels, Pierce Gagnon, ...

Track escollit:
"I Want to See the Bright Lights Tonight"
Written by Richard Thompson
Performed by Richard Thompson and Linda Thompson

Frase escollida:
Sara: This is a Remington 870. One blast could cut you the fuck in half.
Joe: ...in half, yeah, that's telling. You're holding a gun, I say I'm not afraid, so you describe the gun to me. It's not the gun I'm not afraid of.

Mr. Nobody

Pel·lícula complexa i atípica que no deixa indiferent. Es tracta d'una amalgama confusa de flashbacks i flashforwards sobre les possibles vides del protagonista en funció de les seves decisions.
Tot i que degut al muntatge complicat i laberíntic és d'aquelles cintes que convé veure diverses vegades atentament, es pot resumir en dos aspectes ben coneguts que segur que hem sentit anomenar alguna vegada. D'una banda la metàfora científica de la Paradoxa de Schrödinger i en segon lloc el famós Efecte Papallona.
La qüestió, sense entrar en masses detalls, és que la trama va de tots els possibles camins que pot prendre la vida de Nemo Nobody (Jared Leto, principalment) segons què decideixi (principalment si es queda amb la mare o amb el pare quan aquests decideixen separar-se). Representa que el protagonista té la capacitat de veure què passarà amb la seva vida si tria una cosa o l'altra.

Per complicar més la història, s'hi barregen les teories del Big Bang, la teoria de Cordes, la teoria del Big Crunch i el concepte d'entropia. Tot plegat fa que la cinta sigui espessa i, ben bé fins al final, no se sàpiga ben bé de què va la cosa.
Amb tot, ja ho diuen que el que val la pena és el viatge, i de fet el camí pel qual ens porta la trama és sensacional. Bon acompanyament de música, uns enquadraments de càmera ben curiosos i una barreja d'efectes i elements amb una força visual molt potent.
La interpretació de cadascun dels personatges fa que aquest viatge sigui més amè del que en un principi ens podríem pensar, i és que la gran majoria d'escenes tenen algun factor que fan que no puguis desenganxar-te de la pantalla.

La manera de filmar, el so ambient i la banda sonora o l'absència d'aquests, fan de les escenes quelcom molt proper i gairebé real (com a mostra la relació d'amor entre els dos germanastres Nemo i Anna en la seva versió de 15 anys).

Tot plegat molt curiós i frescament diferent al que estem acostumats. Val la pena.
Adient per a curiosos que no vulguin deixar passar una pel·lícula diferent a la resta, contraindicat per a qui li agradi que li donin tot mastegat.

Fitxa:
2009
Director: Jaco Van Dormael
Guió: Jaco Van Dormael
Repartiment: Jared Leto, Sarah Polley, Diane Kruger, Linh Dan Pham, Rhys Ifans, Natasha Little, Toby Regbo, Juno Temple, Clare Stone, ...

Track escollit:
"For Your Precious Love"
(A. Brooks/J. Butler/R. Brooks)
performed by Otis Redding

Frase escollida:
Nemo Nobody: We can not go back. That's why it's hard to choose.

Flight

El que sembla una pel·lícula sobre un vol formidable, una acrobàcia aèria i uns efectes especials colpidors (sempre segons el tràiler), acaba sent la història sobre un pilot de línies aèries molt qualificat i dotat, però amb greus problemes de drogues i sobretot d'alcohol. Cosa que d'entrada fa, com a mínim, dubtar de qui ens porta quan viatgem pels aires.
A banda d'això, purament anecdòtic, la cinta es recrea en les conseqüències habituals després d'un accident aeri, les diferents parts implicades, la lluita en contra de l'evidència per part del protagonista..., tot acabat amb una filigrana de final semi-feliç al més pur estil de Hollywood.

A banda d'una bona fotografia i un excés (ben entès) de moviment de càmera durant les turbulències de l'avió com a aspectes tècnics, la cinta destaca sobretot per dues coses. En primer lloc per la interpretació dels principals personatges. D'una banda Denzel Washington (Whip Whitaker), que interpreta molt bé separant l'estat ebri i sobri, encara que algunes vegades en el doblatge no acabi de veure-se'n la diferència. Don Cheadle i Bruce Greenwood (Hugh Lang i Charlie Anderson, respectivament) són correctes, sense eclipsar els protagonistes. I Kelly Reilly (Nicole), fa de perfecta ionqui desenganxant-se amb ganes de viure i amb por de recaure.
Brillant l'aparició de John Goodman (Harling Mays), el camell de Whitaker. La seva actuació, que per temps en pantalla podria ser un cameo, és sensacional, donant uns tocs d'humor amb algunes frases fetes i menjant-se la càmera (per interpretació i per dimensions...).
Digne de menció de James Badge Dale (Gaunt Young Man - Mark Mellon), que interpreta un malalt de càncer força lúcid dins de la seva bogeria.

I en segon lloc -d'aspectes que destaquen de la pel·lícula- està la banda sonora. Si bé és cert que la cinta per sí sola està prou bé, la banda sonora molt ben escollida acaba d'amanir-ho tot i li dóna un caràcter molt adient.
Hi ha moltes cançons molt ben escollides per cada moment de la trama, i potser és força evident l'elecció de Sweet Jane de Cowboy Junkies per l'escena de la punxada d'heroïna, però fins i tot la música de l'ascensor (no la versió original, si no una versió a l'estil de fil musical), With a Little Help From My Friends, de The Beatles, va com anell al dit per a l'ocasió de l'escena...

Adient per a gaudir de quelcom amb ritme narratiu i musical, contraindicat per a qui es pensi que tracta de maniobres aèries impossibles una darrera l'altra (només n'hi ha una i no té un pes excessivament important a la trama).

Fitxa:
2012
Director: Robert Zemeckis
Guió: John Gatins
Repartiment: Denzel Washington, Nadine Velázquez, Kelly Reilly, John Goodman, Don Cheadle, Bruce Greenwood, James Badge Dale, ...

Track escollit:
"Simpathy for the Devil"
Written by Mick Jagger & Keith Richards
Performed by The Rolling Stones

NOTA: Afegeixo un link amb el llistat d'Spotify de la resta de cançons -que val la pena- AQUÍ

Frase escollida:
Harling Mays: I'm on the list, baby girl. Mister Mays. Harling.

The Good Shepherd

Segona incursió de Robert De Niro darrere les càmeres tretze anys després d'A Bronx Tale. La història gira entorn Edward Wilson (Matt Damon), un dels fundadors de la CIA (Central Intelligence Agency).
Es tracta d'una pel·lícula densa i complexa, s'ha d'estar atent durant els 167 minuts que dura per no deixar-se res i entendre-ho tot. Una manera de fer cinema a la que, malauradament, estem poc acostumats.
Està construïda en base a flashbacks que reconeixem gràcies als subtítols constants del lloc i l'any de l'escena en concret i és complicada, lenta i densa com ho era la vida dels espies d'aleshores.
Té ritme. Lent, però el té. I la interpretació dels personatges és sens dubte el pilar més important de la cinta.
És clar que l'ambientació, els vestuaris, les localitzacions i la il·luminació fan que ens transportem a aquelles èpoques, però això amb un bon pressupost i una mica de bon ull s'aconsegueix de sobres.
El veritablement important són els actors i la seva capacitat d'adaptar-se a un guió complex i, alhora, a la pròpia complexitat dels personatges. Si bé hi ha alguns secundaris que estan força desaprofitats (el cas de William Hurt o de Joe Pesci (aquest darrer brillant, però escàs), són memorables moltes de les aparicions cuidades al mil·límetre de cadascun dels rols.

Matt Damon, en el paper d'impertèrrit, fred, calculador i silenciós Edward Wilson, John Turturro com a contrapunt d'ell (Ray Brocco). L'impressionant Michael Gambon com a Dr. Fredericks o la sorprenent Angelina Jolie (Margaret 'Clover' Russell). El jove i sovint ambigu Eddie Redmayne (Edward Wilson Jr.) i fins i tot les breus aparicions del propi De Niro (Bill Sullivan). Tots tenen el seu moment de glòria, tots aporten el seu petit gra de sorra per fer que el conjunt sobresurti.

En aquesta pel·lícula són gairebé més importants els silencis que les pròpies paraules. Les mirades ho diuen tot i es nota el secretisme, el misteri, a cada segon de metratge.
Potser la mitja hora final és més amena, per la senzilla raó d'anar-se descobrint el pastís i algun cop d'efecte com a guinda final.
Per tot, un plaer amb mesura quan De Niro es posa darrere la càmera.

Adient per a qui gaudeixi amb una bona pel·lícula d'espionatge, contraespionatge i tots els embolics que això comporta. Contraindicada per als que s'avorreixen amb cintes denses com va ser The Godfather, que és una obra mestra, però densa de veritat.

Fitxa:
2006
Director: Robert De Niro
Guió: Eric Roth
Repartiment: Matt Damon, Angelina Jolie, Alec Baldwin, Tammy Blanchard, Michael Gambon, Eddie Redmayne, John Turturro, Robert De Niro, Joe Pesci, ...

Track escollit:
"Come Rain or Come Shine"
written by Harold Arlen, Johnny Mercer
performed by Ann Hampton Callaway
(spotify version by Ray Charles)

Frase escollida:
Joseph Palmi: Let me ask you something... we Italians, we got our families, and we got the church; the Irish, they have the homeland, Jews their tradition; even the niggers, they got their music. What about you people, Mr. Wilson, what do you have?
Edward Wilson: The United States of America. The rest of you are just visiting.

High Fidelity

Curiosa comèdia auto-irònica amb tocs de romàntica que es basa en un llibre amb el mateix títol de Nick Hornby. La pel·lícula està estructurada en un monòleg interior que enlloc de resoldre'l amb una veu en off (que seria bastant avorrit), se soluciona amb el protagonista parlant directament a càmera. Recurs en clar homenatge a Annie Hall, de Woody Allen, però portat a l'extrem, ja que Rob Gordon, interpretat per John Cusack, es passa gairebé més de mig metratge fent monòleg davant la càmera.

Així a primer cop d'ull té la pinta de ser lenta i avorrida i, de fet, no és ràpida, però passa la mar de bé. En gran part per la interpretació dels diferents personatges que apareixen, bastant nombrosos i que fins al secundari més insignificant, estan ben construïts.

El punt fort de la cinta és la banda sonora. De fet, és una excusa perfecta per posar i citar un munt de bones cançons de la història del Pop. I la complicitat entre els personatges principals que fa que, juntament amb les històries que ens explica el protagonista, ens identifiquem amb una o diverses de les situacions que es descriuen.
A banda de John Cusack i les seves cinc principals (fa una llista de les relacions més importants de la seva vida com si es tractés d'una llista d'èxits a la ràdio), hi ha els dos empleats del seu negoci  i amics (Todd Louiso i Jack Black, Dick i Barry, respectivament) que podríem definir com a una mena d'àngel i dimoni, d'R2D2 i C3PO amb el tarannà de les pel·lícules de Kevin Smith. Una curiosa barreja que dóna molt bon resultat.
Altres mencions que cal fer són les de Tim Robbins (Ian 'Ray' Raymond), sobretot en l'escena repetida tres vegades recreant els pensaments del protagonista (el mateix sensacional recurs que utilitzava la sèrie d'Ally McBeal), i el cameo de Bruce Springsteen, que en la versió doblada sembla forçat, però a l'original té la seva gràcia...

No es tracta d'una obra mestra i hi haurà qui la veurà avorrida i sense massa interès (també per que estem poc acostumats a aquest tipus de pel·lícula), però com a mínim és original, és fresca, sincera i àgil. És honesta, en resum. Sense artificis.

Adient per a qui vulgui passar una bona estona amb una història versemblant explicada en primera persona i contraindicat per a detractors de Cusack, per que se'n faran un tip de veure'l.

Fitxa:
2000
Director: Stephen Frears
Guió: Nick Hornby (novel·la), D.V. DeVicentis, Steve Pink, John Cusack i Scott Rosenberg
Repartiment: John Cusack, Jack Black, Todd Louiso, Iben Hjejle, Catherine Zeta-Jones, Tim Robbins, Joan Cusack, ...

Track escollit:
"Let's Get It On"
written by Marvin Gaye and Ed Townsend
performed by Jack Black

NOTA: Tota la banda sonora val la pena, així que deixo el link d'Spotify de tots els tracks que hi apareixen: High Fidelity soundtrack

Frase escollida:
Barry: Rob, I'm telling you this for your own good, that's the worst sweater I've ever seen, that's a Cosby sweater. [Imitating Bill Cosby] A Cossssssssssby sweater!

The Conspirator

Resulta força obvi que Robert Redford trobés interessant fer una pel·lícula sobre el judici entorn el magnicidi d'Abraham Lincoln. A banda d'això, en essència, la cinta és una de tantes sobre judicis com poden ser A Few Good Men, Rules of Engagement, The General's Daughter o, fins i tot, Basic (encara que sense judici pel mig).
Això sí, en aquesta hi ha matissos que li donen un valor afegit. En primer lloc que està basada en fets reals i, la gràcia del tema és que en sí, l'important de la pel·lícula no és el veredicte del jurat, si no les causes i conseqüències d'aquest. La frase que lloa el fet de lluita per a quelcom més gran que un mateix -citada a la pel·lícula- exemplifica perfectament de què tracta realment.
En segon lloc la posta en escena. Detalls molt ben cuidats i un temps narratiu correcte fan que la cinta tingui versemblança i li dóna una certa rigorositat que, desgraciadament, a Hollywood escasseja bastant.
La interpretació és d'alt nivell. Cadascun dels personatges t'endinsa a la història i amb molt menys que paraules es capta el significat i caràcter de les seves accions i el seu tarannà.
Kevin Kline (Edwin Stanton) per exemple, està sublim allunyant-se dels papers histriònics als que ens sol tenir acostumats i James McAvoy (Frederick Aiken) ha passat de fer la pèssima Wanted a interpretar l'advocat que evoluciona davant d'un judici totalment injust i canviant.

Així doncs, recomanable per la seva simplicitat i serietat. Per no voler fer floritures on no calen i per la sobrietat i perfecció de la interpretació.
Adient per a qui li agradi la cinematografia històrica ben feta i contraindicat per a qui cregui que una pel·lícula basada en fets reals no ha de sorprendre.

Fitxa:
2010
Director: Robert Redford
Guió: James D. Solomon i Gregory Bernstein
Repartiment: James McAvoy, Robin Wright, Kevin Kline, Danny Huston, Colm Meaney...

Track escollit:

"All Hail to Our Triumph"
"E Pluribus Unum"
Words and Music by Harry Buckline
Arranged and Performed by Curtis Roush

Frase escollida:

Frederick Aiken: It's John that you want, not Mary. 
Edwin Stanton: I'll take either.