The French Connection

Va ser una cinta molt guardonada en el seu dia, encara que segurament sobrevalorada. Però aquestes coses s'han de veure en la distància que ens dóna el temps. Si aquesta pel·lícula va tenir l'èxit que va tenir va ser gràcies a les circumstàncies del cinema que sorgia als anys setanta. Un realisme pur que primava l'estètica i la contundència per sobre de tot.
La pel·lícula destaca pels moviments ràpids de càmera, l'aparició del recurs de la càmera a l'espatlla i els escombrats. Les interpretacions viscerals de Gene Hackman (Det. Jimmy Doyle), Roy Scheider (Det. Buddy Russo) i la continguda i europea de Fernando Rey (Alain Charnier).
Altres aspectes dignes de ser destacats són les localitzacions, la il·luminació d'aquestes i la diferència de tractament dels emplaçaments de Marsella i Nova York com a grans contrastos. L'elegància i la il·luminació càlida de la primera vers la brutícia, el caos i la fredor de la segona.
Fins i tot aquesta diferència és plasmada en el guió amb l'actitud tan contraposada dels rivals en la trama.
Memorables escenes com la persecució a peu acabada al metro on es contraposa l'astúcia a l'esforç brut i, per descomptat, la persecució entre el tren i el cotxe entre Gene Hackman i Marcel Bozzuffi (Pierre Nicoli).

I és que aquesta és una pel·lícula de persecucions. Bàsicament tota ella n'és una. Una cacera realista, lenta, sembla que no passi res, però et quedes atent per veure què passarà per molt que no passi ben bé res en molta estona.

Per tot plegat és una pel·lícula de referència en la història del cinema, per que sense ella no haurien sorgit altres directors seguidors del gènere, altres persecucions frenètiques memorables del cinema.

Adient per als que gaudeixin de guions simples i viscerals com la vida mateixa i contraindicada per als que necessitin efectes d'ordinador per gaudir d'una pel·lícula d'acció.

Fitxa:
1971
Director: William Friedkin
Guió: Ernest Tidyman i Robin Moore (novel·la)
Repartiment: Gene Hackman, Fernando Rey, Roy Scheider, Tony Lo Bianco, Marcel Bozzuffi, ...

Track escollit:
"Theme from The French Connection"
by Don Ellis

Frase escollida:
Jimmy 'Popeye' Doyle: All right! You put a shiv in my partner. You know what that means? Goddammit! All winter long I got to listen to him gripe about his bowling scores. Now I'm gonna bust your ass for those three bags and I'm gonna nail you for picking your feet in Poughkeepsie.

The Italian Job

En realitat no es tracta d'un remake de la pel·lícula de 1969, està inspirada en ella, això si, i de fet deu el seu títol a l'escena inicial, on es perpetra un robatori a Venècia. A banda d'això, del cameo de Donald Sutherland i d'una fugaç aparició de Michael Caine (protagonista de l'original juntament amb Sutherland de l'original) en una televisió durant la cinta, és tot el que té a veure amb la primera.

La pel·lícula en si no té massa a oferir, senzillament hi ha un robatori, una traició i un robatori/venjança. S'utilitzen tres Mini Cooper (en realitat només un d'ells és Cooper S) dels actuals emulant els tres de la pel·lícula original dels mateixos colors, blau, vermell i blanc. També es roba or.

A partir d'aquí, la gràcia de la pel·lícula és que el director (F. Gary Gray) va voler que els actors realment conduíssin els Mini i per això va fer que fessin classes de conducció extrema per a les escenes de persecució de la cinta (molt ben rodades d'altra banda).

Per això Mark Wahlberg, Charlize Theron i Jason Statham (que gairebé sempre el veiem conduint a totes les pel·lícules que fa, o condueix o es baralla fardant de musculatura) van pendre classes de conducció per tal de fer més autèntiques les escenes de risc al volant.

Està ben construida i realment es va fer una bona feina planejant les curses urbanes i la manera de com perpetrar els robatoris. Els actors ho fan bé i hi ha gags que t'arrenquen un somriure. En general un divertimento que t'entreté agradablement.

Com a dada curiosa, per a l'escena en que els Minis entren al metro (a Hollywood, on passa gran part de  la part central de la pel·lícula), es varen haver de construir tres rèpliques exactes dels Mini elèctriques, perque dins de les instalacions del metro (si, si, es va rodar realment al metro) no es poden emetre fums.

La història també inclou dins de la trama uns ucraïnesos que no aporten massa més que uns gags paral·lels a la trama principal i un desenllaç pel dolent de la pel·lícula (Edward Norton).

Per la resta, adient per a qui gaudeixi d'unes bones persecucions i contraindicat per a qui esperi veure un remake en tota regla de l'original, que no té preu.

Fitxa:

2003

Director: F. Gary Gray

Guió: Troy Kennedy-Martin (guionista també de la de 1969), Donna i Wayne Powers

Repartiment: Mark Wahlberg, Charlize Theron, Donald Sutherland, Jason Statham, Seth Green, Edward Norton

Track escollit:

"Money"

by Roger Waters

Performed by Scott Weiland, Slash, Duff McKagan, Matt Sorum, and Dave Kushner

Produced by Nick Raskulinecz

Frase escollida:

Skinny Pete: If there's one thing I know, it's never to mess with mother nature, mother in-laws and, mother freaking Ukrainians.