Heist

Fantàstica pel·lícula dirigida per David Mamet d'aquelles on res és el que sembla. Una cinta de lladres i gent de moral grisa filmada amb sobrietat i acuradament eficaç.
Malgrat alguna trampa de guió, l'engany rere engany i el fet que cap dels personatges és un sant, fa que la entretinguda trama d'un robatori excel·lentment planificat sigui digna de veure.
A tot això li afegim moments irònics i cínics propis del director i guionista (es nota el rerefons teatral d'aquest), i n'obtenim un producte força decent.
De tota manera, si que és cert que a la pel·lícula li manca alguna cosa. Potser un aprofundiment més acurat dels personatges que sovint es queda tan sols en els tòpics del gènere del cinema negre.

Sigui com sigui, és excel·lent. D'una banda per la interpretació. En primer lloc i com a centre de l'acció tenim el protagonisme de Gene Hackman (Joe Moore), que faci el paper que faci és un paio que dóna la talla i te'l creus. L'envolten Danny DeVito (el seu antagonista, Mickey Bergman) i el sempre fantàstic Sam Rockwell (Jimmy Silk) com a contrapunts. Pel que fa a l'equip del protagonista, els meravellosos Delroy Lindo (Bobby 'Bob' Blane) i Ricky Jay (Don 'Pinky' Pincus) i la femme fatale Fran Moore prefecta i ambiguament interpretada per Rebecca Pidgeon.
Tots ells fan que la pel·lícula camini sola, amb un guió calculat al mil·límetre (encara que en alguns moments excessivament enrevessat) i nombroses situacions dignes de ser recordades.
Això sí, reitero, segurament al final ens quedarem amb ganes de més, no sabem ben bé el què, però alguna cosa li falta.

Pel que fa als aspectes tècnics, una banda sonora sòbria, adient, i uns emplaçaments de càmera sense filigranes que fan que la importància la rebin els aspectes que l'han de rebre.
Potser peca de ser excessivament convencional i, de fet, tampoc és que aporti res d'especial al gènere  de les pel·lícules de lladres i estafadors, però sigui pel que sigui segur que una vegada vista ens queda la sensació d'haver empleat bé el temps.

Adient per a amants del gènere, potser n'esperarien quelcom més, però no quedaran decepcionats, contraindicada per a aquells que vulguin explosions i trets.

Fitxa:
2001
Director: David Mamet
Guió: David Mamet
Repartiment: Gene Hackman, Danny DeVito, Delroy Lindo, Sam Rockwell, Ricky Ray, Rebecca Pidgeon, ...

Track escollit:
(none)

Frase escollida:
Jimmy: So, is he going to be cool?
Pinky: My motherfucker is so cool, when he goes to bed, sheep count him.

The Untouchables

Considerada una de les grans obres del cinema de gàngsters contemporània, es tracta d'una cinta molt ben estructurada, ben interpretada i on l'ambientació i la banda sonora ho són tot.
Ja des d'un bon inici, el tema principal durant els crèdits inicials ens està dient que som davant d'una pel·lícula èpica. Ens trobem davant d'un personatge crucial durant la llei seca a Chicago, Al Capone (interpretat potser una mica còmicament per Robert de Niro, que es va engreixar més de trenta quilos per fer el paper, en una de les seves integracions viscerals del personatge), i un grup liderat per Eliot Ness (Kevin Costner, potser el més fluix de la cinta...) format per Jim Malone (un impressionant Sean Connery), l'agent George Stone -en realitat Giuseppe Petri- interpretat per Andy Garcia i Oscar Wallace (Charles Martin Smith).
Tots quatre faran tot el que és a les seves mans per aturar i engarjolar a Capone.
Pel que fa a les interpretacions secundaries, totes són excel·lents, però digna de ser mencionada la de Billy Drago com a Frank Nitti, que posa els pèls de punta tan sols amb una mirada.

Davant d'aquest panorama, Brian de Palma, conegut pels seus homenatges i la seva manera de filmar efectiva i molt visual, s'esplaia fotografiant-nos un món perillós d'època i des d'un primer moment ho aconsegueix. La història t'atrapa, t'identifiques amb el que els passa als personatges i et deixes guiar (com tot el grup) pel paternalisme de Connery.

Els acaraments entre protagonistes i antagonistes són mesurats però intensos i les escenes de la vida privada de Capone i els seus sequaços sovint ens posen en alerta.
Tots els aspectes de la cinta ens porten de la mà, hi ha una perfecta comunió entre personatges, localitzacions i banda sonora. Una delícia.

Famoses escenes com la de les escales de l'estació de tren, probablement amb un abús de la càmera lenta, però malgrat això, amb un perfecte manteniment de la tensió del moment (es diu que aquesta escena és un clar homenatge a una cinta de Sergei M. Eisenstein, del 1925, Bronenosets Potyomkin -El Cuirassat Potemkin-). A banda d'aquesta, l'escena de la frontera dels EUA amb el Canadà esperant el whisky de contraband és memorable.

Tot plegat fa que aquesta sigui una d'aquelles pel·lícules que no cansa veure-les vegades i vegades. I és que el cinema contemporani ens dóna joies de tant en tant. Imprescindible.
Adient per a amants del cinema de gàngsters i públic en general. Contraindicada per a ignorants crispetaires.

Fitxa:
1987
Director: Brian de Palma
Guió: Oscar Fraley i Eliot Ness (llibre), David Mamet
Repartiment: Kevin Costner, Sean Connery, Charles Martin Smith, Andy Garcia, Robert de Niro, Billy Drago, ...

Track escollit:
"The Strength of the Righteous" (Main Title)
by Ennio Morricone

Frase escollida:
Capone: You can get further with a kind word and a gun than you can with just a kind word.