Mortdecai

És definitiu, Johnny Depp està més encasellat que ningú. Des de la potentíssima saga de Pirates of the Caribbean, que no deixa -gairebé mai- d'interpretar un succedani de Jack Sparrow.

A Mortdecai no és una excepció. Depp es dedica a corretejar com el famós pirata però amb una vestimenta diferent. Amant dels excessos expressius, s'apropa més a una mala versió de Jim Carrey que qualsevol altra cosa.

Pel que fa a la pel·lícula en sí, fluixa. Basada en el personatge de les novel·les de Kyril Bonfiglioli, destaca una posada en escena relativament acurada, i unes escenes filmades amb certa resolució, però la trama en sí, no acaba d'enganxar l'espectador, fart de les floritures lèxiques del personatge, totalment increïble (i no és cap compliment).

La part més bona de la cinta segurament és el secundari Paul Bettany, l'inseparable secuaç/criat de Mortdecai, anomenat Jock. Segurament és el més creïble de l'elenc, per que tant Paltrow com McGregor passen de puntetes sense pena ni glòria.

No és que es faci del tot pesada, hi ha algún gag que val la pena, però s'hi nota massa la voluntat d'arencar una rialla a qualsevol preu, amb la qual cosa acabes rient d'acudits de dubtosa qualitat i d'arcades (si, vòmits).

I això es descobreix a la primera escena, una presentació de personatge tediosa i excessivament llarga, la de Jock, en canvi, és senzilla i efectiva.

En fi, no hi ha massa més a dir, de fet no hi ha massa contingut. Estan força bé les floritures en CGI entre escenes, ves per on...

FItxa:
2015
Director: David Koepp
Guió: Eric Aronson i Kyril Bonfiglioli (novel·la)
Repartiment: Johnny Depp, Gwyneth Paltrow, Ewan McGregor, Paul Bettany, Jeff Goldblum, Michael Culkin...

Track escollit:
Two Princes
Written by Aaron Comess, Chris Barron (as Christopher Gross), Eric Schenkman and Mark White
Performed by The Spin Doctors (as Spin Doctors)
Courtesy of Epic Records

By Arrangement with Sony Music Licensing

Frase escollida:
Mortdecai: Your mother and father only knew each other for a day, and money changed hands.

Iron Man 3

La més fluixa de les tres entregues de la saga, amb algun gag digne de menció que t'arrenca alguna riallada i alguna escena d'acció, alguna, ben portada. I és que es nota que la cinta no està dirigida com les dues anteriors per Jon Favreau (que interpreta el servicial Happy Hogan a les tres entregues).
La càmera no deixa endevinar què dimonis passa a les escenes de baralles cos a cos (que són la majoria) i ens guiem més pel so que per una altra cosa.

És l'entrega més seriosa a nivell de construcció de personatges, d'humanització de l'heroi. I de fet es passa de llarg. Hi ha massa coses que s'expliquen que podrien ser resoltes de maneres més solvents i ni tan sols la banda sonora ajuda a que la cosa vagi més rodada. Com a mínim en les anteriors hi sonava AC/DC donant-li més marxa a l'assumpte. I es fa llarga. Una mica més de dues hores esperant que arrenqui d'una vegada el que esperem venir a veure. Però no acaba d'arribar i et deixa amb mal sabor de boca.

Sense entrar en comparacions amb el còmic original, al malvat de la pel·lícula potser li manca una mica de veracitat, no acaba de ser convincent. Ni tan sols el joc de les nines russes sorprèn massa.
Això si, la posada en escena és espectacular (de fet hi ha la versió en tres dimensions). Els plans generals són d'allò més sucosos i faran les delícies dels amants del sistema nord-americà: fem-ho tot ben gran. 

I finalment -per que no hi ha massa cosa més a dir- pel que fa al repartiment, a banda de Robert Downey Jr. que no crec que cap actor pogués fer tan bé de Tony Stark com ell, citar el menut Ty Simpkins, que encarna Harley, una mena de versió petita d'Stark que connecta molt bé amb el personatge principal de la cinta i proporciona bons diàlegs. La resta prou previsible, Guy Pearce està correcte, però no és un dels seus millors papers, mentre que Ben Kingsley és anecdòtic i la Paltrow explora nous camins.

Adient per a qui no li importi el nivell mentre hi hagi força explosions i contraindicada per a qui es pensi que va a veure una com la primera i segona, que eren genials.

Fitxa:
2013
Director: Shane Black
Guió: Drew Pearce, Shane Black i Stan Lee, Don Heck, Larry Lieber, Jack Kirby (còmic)
Repartiment: Robert Downey Jr., Gwyneth Paltrow, Rebecca Hall, Guy Pearce, Ben Kingsley, ...

Track escollit:
"Can You Dig It (Iron Man 3 Main Titles)"
by Brian Tyler

Frase escollida:
Tony Stark: Dads leave. No need to be such a pussy about it.

Se7en

A primer cop d'ull no deixa de ser una pel·lícula policíaca amb un parell de protagonistes ben diferents i una sèrie de crims força aberrants. Hi ha força coses que primen l'efectisme i, de fet, podriem dir que l'excusa dels set pecats capitals va formidablement bé per fer que els assassinats siguin el més escabrosos possibles.
A banda del citat efectisme, la pel·lícula en sí aconsegueix l'ambient hostil i opressiu desitjat només amb un parell de coses ben senzilles. D'una banda tenim la Ciutat com a protagonista, un personatge més. Una ciutat que no es cita i que de la que contemplem la brutícia, la pobresa a cada racó, a cada cantonada. És la il·luminació i el color pobre que ens fa palpar la decadència extrema de la societat que se'ns descriu.
En segon lloc tenim la pluja constant, molt utilitzada des de Blade Runner. La pluja crea confusió, les imatges borroses, angoixa constant. De fet no para de ploure fins al desenllaç de la història. Sens dubte que és un factor important de la pel·lícula i el seu resultat.

Pel que fa a la interpretació dels personatges, tenim a Brad Pitt (Detective David Mills), que gràcies a aquesta pel·lícula es podria dir que va deixar de ser només una cara bonica. Pitt fa molt bé de detectiu jove, impulsiu i una mica fatxenda. En segon lloc tenim a Morgan Freeman (Detective Lt. William Somerset), el clàssic detectiu aturmentat per tot el que ha viscut, amb ganes de deixar-ho i constantment en desacord amb les maneres del seu company.
Amdós personatges evolucionen durant la trama i si bé es pot dir que Mills s'apropa més a la manera de fer de Somerset, l'evolució es mútua.
I en darrer lloc però no menys important tenim al provocador Kevin Spacey (John Doe), que malgrat apareix als últims minuts, omple la pantalla i de quina manera.
Els secundaris fan el seu paper a la perfecció sense eclipsar als tres principals.

Un darrer apunt. Memorable la primera escena de la biblioteca, música inclosa (track escollit).

En definitiva un producte amb un argument força habitual amb matissos que la fan especial, adient per a aquells que vulguin veure una policíaca que no et permeti apartar els ulls de la pantalla i contraindicada per als que detestin la sensació plujosa angoixant.

Fitxa:
1995
Director: David Fincher
Guió: Andrew Kevin Walker
Repartiment: Brad Pitt, Morgan Freeman, Kevin Spacey, Gwyneth Paltrow, ...

Track escollit:
"Suite No. 3 in D Major, BWV 1068 Air"
Written by Johann Sebastian Bach

Frase escollida:
Dr. Beardsley: He's experienced about as much pain and suffering as anyone I've encountered, give or take, and he still has Hell to look forward to.