Heist

Fantàstica pel·lícula dirigida per David Mamet d'aquelles on res és el que sembla. Una cinta de lladres i gent de moral grisa filmada amb sobrietat i acuradament eficaç.
Malgrat alguna trampa de guió, l'engany rere engany i el fet que cap dels personatges és un sant, fa que la entretinguda trama d'un robatori excel·lentment planificat sigui digna de veure.
A tot això li afegim moments irònics i cínics propis del director i guionista (es nota el rerefons teatral d'aquest), i n'obtenim un producte força decent.
De tota manera, si que és cert que a la pel·lícula li manca alguna cosa. Potser un aprofundiment més acurat dels personatges que sovint es queda tan sols en els tòpics del gènere del cinema negre.

Sigui com sigui, és excel·lent. D'una banda per la interpretació. En primer lloc i com a centre de l'acció tenim el protagonisme de Gene Hackman (Joe Moore), que faci el paper que faci és un paio que dóna la talla i te'l creus. L'envolten Danny DeVito (el seu antagonista, Mickey Bergman) i el sempre fantàstic Sam Rockwell (Jimmy Silk) com a contrapunts. Pel que fa a l'equip del protagonista, els meravellosos Delroy Lindo (Bobby 'Bob' Blane) i Ricky Jay (Don 'Pinky' Pincus) i la femme fatale Fran Moore prefecta i ambiguament interpretada per Rebecca Pidgeon.
Tots ells fan que la pel·lícula camini sola, amb un guió calculat al mil·límetre (encara que en alguns moments excessivament enrevessat) i nombroses situacions dignes de ser recordades.
Això sí, reitero, segurament al final ens quedarem amb ganes de més, no sabem ben bé el què, però alguna cosa li falta.

Pel que fa als aspectes tècnics, una banda sonora sòbria, adient, i uns emplaçaments de càmera sense filigranes que fan que la importància la rebin els aspectes que l'han de rebre.
Potser peca de ser excessivament convencional i, de fet, tampoc és que aporti res d'especial al gènere  de les pel·lícules de lladres i estafadors, però sigui pel que sigui segur que una vegada vista ens queda la sensació d'haver empleat bé el temps.

Adient per a amants del gènere, potser n'esperarien quelcom més, però no quedaran decepcionats, contraindicada per a aquells que vulguin explosions i trets.

Fitxa:
2001
Director: David Mamet
Guió: David Mamet
Repartiment: Gene Hackman, Danny DeVito, Delroy Lindo, Sam Rockwell, Ricky Ray, Rebecca Pidgeon, ...

Track escollit:
(none)

Frase escollida:
Jimmy: So, is he going to be cool?
Pinky: My motherfucker is so cool, when he goes to bed, sheep count him.

Seven Psychopaths

Hilarant encara que segurament no tan brillant com l'anterior cinta dirigida per Martin McDonagh, In Bruges. Es tracta d'una pel·lícula amb quelcom de metaficció, i amb un guió sense pretensions que cal valorar des de la senzillesa dels seus diàlegs a la vegada que surrealistes.
I és que aquest és el punt fort de la cinta, una barreja de sentiments profunds i absurditats en contextos creats pels propis personatges i les seves circumstàncies.

La trama es basa en el guió que està intentant escriure el protagonista, un guionista alcohòlic anomenat Marty (Colin Farrell en una de les seves millors interpretacions, per no dir la millor), que vol compilar les misèries de set psicòpates i relacionar-les entre elles.
L'acompanyen Billy (impressionant Sam Rockwell), un actor fracassat i segrestador de gossos, i Hans (incommensurable Christopher Walken), el soci del primer en el seu peculiar negoci.

Pel camí surrealista i tortuós s'anirà trobant per diverses circumstàncies (o senzillament li explicaran la història) amb els psicòpates per al seu anhelat guió. A destacar les interpretacions de Woody Harrelson (Charlie), un mafiós amb veritables problemes amb la seva arma i curioses maneres de veure les coses i Tom Waits (Zachariah), un paio inquietant només pel fet de que es passeja per tota la pel·lícula acaronant un preciós conillet blanc.

A banda de que la manera de filmar de McDonagh és força interessant i que la banda sonora està ben escollida, el pes de la pel·lícula el porten els actors i les seves brillants interpretacions. Sense anar més lluny, el diàleg entre els dos primers personatges que apareixen, Larry i Tommy (Michael Pitt i Michael Stuhlbarg, respectivament), ja et dóna indicis del caire que pren tot plegat.
Evidentment no hi ha res que no estigui inventat, tot sol ser sofregit d'una altra cosa. I òbviament aquesta pel·lícula no n'és l'excepció, doncs beu de Tarantino, dels Coen i d'algun altre més.
Amb tot, és un producte que val la pena i que fa passar una bona estona entre rialles.

Adient per a amants de l'humor negre i les absurditats, contraindicada per a qui cregui anar a veure una pel·lícula de set paios sense pietat.

Fitxa:
2012
Director: Martin McDonagh
Guió: Martin McDonagh
Repartiment: Colin Farrell, Sam Rockwell, Christopher Walken, Tom Waits, Woody Harrelson, Olga Kurylenko, ...

Track escollit:
"Stranded"
written and performed by The Walkmen

Frase escollida:
Paulo: Put your hands up!
Hans: No.
Paulo: What?
Hans: I said no.
Paulo: Why not?
Hans: Because I don't want to.
Paulo: But I've got a gun...
Hans: I don't care.
Paulo: It doesn't make any sense!
Hans: Too bad!